Andrés i Andrés, molt bona tarda.
Com et va anar el dia festiu ahir?
Doncs molt bé.
Sí? Vas aprofitar per descansar?
No, no, no. Preparant guions, preparant coses.
En fi, sempre fent alguna cosa.
Mirant pel·lícules per revisar-les.
Pel·lícules, pel·lícules, crec que somiant les estic veient.
A més, ja et va anar bé que fos festa dilluns,
perquè de fet dilluns tu no programes.
No et va trencar cap dia de programació.
No, no, no, però em va anar estupendo per anar posant bé el magatzem,
posant bé el fitxero, o sigui, sempre em fa falta temps.
Necessites una becària?
No, que va, sí.
Algú que t'ajudi, oi?
No, si hi ha algú a ajudar-me, llavors sí que la deixo boja o el deixo boig.
Clar.
Perquè m'hi torno jo quasi dels follons que tinc.
En fi, això no vol dir que aturem la programació de la Filmoteca Andrés i Andrés,
és el contrari, està tot fet un caos,
però l'Andrés està controladíssim el que ha de passar cada setmana.
Mira, aquesta tarda, si tu vols que t'ho digui,
aquesta tarda a les 6, allà a l'antiga audiència,
dins del cicle de l'escenari o el teatre en el cinema,
passem Les alegres xiques de Colçada,
que és una comedieta que està molt bé
i que surt la Tania Doris, Luis Cuenca, Carmen de Lirio,
Lorenzo Valverde i altres més,
i allà s'escolten cançons com aquella,
sobretot la gent gran, que és per qui més va dedicat,
de Jo qui era una niña, Jo qui era un bebé,
La noche de bodes,
en fi, moltes d'aquestes cançons que van ser,
doncs van marcar època,
amb el temps dels espectacles teatrals i de les revistes.
Això, aquesta tarda, a les 6,
entrada gratuïta a l'antiga audiència,
a la plaça Pallol.
I ara mateix seguim amb les aventures.
Exacte, anem a seguir,
aviam si acabem ja amb les aventures d'aquest Don Quixote d'Orson Welles.
Tu t'has canviat les ulleres, Andrés?
Sí, que es nota.
Ara que et veig bé,
però sí, es nota, estàs molt guapo,
ara t'he vist bé,
dic, aquest home s'ha fet alguna cosa,
i ja sé per què ho has fet això,
no facis els ulls guerxos,
per poder llegir millor el Quixot.
Clar, clar, clar.
Aquí està.
Clar, clar, diu.
Clar, vaig perdre les altres,
me'n vaig tindre a comprar unes altres.
Doncs et senta bé,
vés perdent coses, tu.
Perdre mil pessetes o mil euros.
A veure com te senta.
Que vols passar per allà on passo jo, no?
Ara, quan he dit això que vull perdre mil euros, no?
Mira, sí, és el recorregut, sí.
Sí.
En fi, el que sí que seguirem avui és el Quixot,
que sembla que estàs mig mort.
Si em permets,
em recordo una cosa,
que hi ha un senyor que s'aixeca a les 6 del matí
i es troba una cartera plena de bitllets,
i un altre que passa pel seu costat diu,
veus, qui en madruga, Dios le ajuda.
Diu, sí, però madrugó el que la perdió.
Eh?
Bé.
Bé.
Bé.
Bé.
O sigui que fes agafant.
Jo ho dic pel Sancho Panza,
que sempre està dient refrans espanyols que tenen molta veritat.
Ara m'hi has recordat una miqueta, sí.
Eh?
Tens una retirada ara, molt bé.
Com teníem el Quixot?
Recordem-me a Portugués.
Aquest Quixot, per si hi ha algú que s'ha incorporat en aquestes audicions,
és un Quixot molt especial que va fer l'Orson Welles,
va intentar acabar de fer, no ho va acabar de fer,
ho van muntar uns altres després de la seva mort,
i ell va fer una barreja de la vida real,
bueno, real, fictícia, lògicament no,
però autèntica del Don Quixot,
i després ho va barrejar amb l'època actual,
ens estem referint quan ell va filmar-ho als anys 55,
i trobem un Quixot que està per la carretera
i vol salvar amb una noieta que un monstru la porta raptada,
i no res més que una noieta que va a sobre d'una vespa.
Després Sancho es perta en les festes pamploniques,
entremig dels gegants,
en fi, de tot l'ambient que hi ha allà,
perquè allà està buscant amb el seu amo,
amb el seu Quixot,
i ens trobem que descobreix la televisió,
en fi, és una pel·lícula fantasmagòrica,
que li dic jo,
amb aquest aspecte, però és curiós,
en fi, la manera d'inventar-se les coses
sobre un tema principal que va tindre Orson Welles.
I vam deixar precisament Sancho Panza
i el Quixot, que es troben al final,
el pobre home està en una espècie de gàbia
al magatzem dels trastos vells
de l'Ajuntament d'aquesta ciutat,
i allà intenta ajudar-lo,
el posa a dins un, com diria jo,
un barril d'aquests grans de ferro
que sabeix per portar olis,
però que, bueno, ha sigut ja lògicament
tret a la tapa,
plena d'aigua,
i allà dintre el banya,
perquè el pobre Don Quixote
està que fa pena,
i amb totes aquestes,
fent paraules i converses
que ells mantenen,
vam deixar part d'aquesta obra
que ja s'apropa cap al seu fi.
Si et sembla,
podem anar escoltant-la,
ja que no veiem-la.
He determinado, Sancho,
que vayamos a visitar a la Simpar Dulcinea,
a su residencia del Toboso,
antes de emprender la peligrosa aventura de la luna.
Pero Dulcinea no era la Altonza.
Escucha,
sea quien fuere,
respétala,
pues merece ser la señora de todo el universo,
la más alta princesa de la Tierra.
Y puesto que yo la amo,
basteme con pensar que Altonza
es mujer hermosa y honesta.
Yo diría que esté ahí hecha un trucillo.
¿Las damas de otros caballeros son mejores?
Sin duda alguna.
Errado está, Sancho.
Para ellos sus damas son bellas y honestas,
como para mí lo es Dulcinea
en eminentísimo grado.
Señor, perdónenme,
pero la Altonza no me cuadra.
Rebuznas como un nastro.
Pues adórneme a mí también.
No soy el mago, Prestón.
Hablando de la Altonza lo parece.
Dulcinea es bella sobre las bellas
y honesta sobre las honestas.
Y si no lo fuere, Sancho,
yo imagino que todo lo que digo es así,
sin que sobre ni falte nada.
Y píntola en mi imaginación como la deseo,
así en la belleza como en la principalidad.
Y si esto molesta a los ignorantes,
placerá a los rigurosos.
¿Estás seguro de que esta amiga es el toboso?
Por supuesto que sí, señor.
Yo ya vine antes para entregar la dichosa carta.
Sígame, señor.
Venga, venga por aquí,
que eso no es calle, sino terraplén.
De todas maneras, estos pueblos están cambiando muy rápido
y se modernizan a tal velocidad que uno pierde el norte.
Ya no tardará mucho en caer a los pies de su sin par dulcinea.
¿En el toboso estamos, dices?
No me gustaría que nos hubiéramos equivocado,
porque habrás echado de ver
que todas las cosas de los caballeros apuntantes
parecen quimeras, de temades y de satinos,
y que son todas hechas al revés.
Eso bien lo sé, señor,
pero aunque soy un asno,
os aseguro que esta vez vamos bien.
Es por ahí.
De todo esto tienen culpa una caterva de encantadores
que todas nuestras cosas ruecan y las tornan al revés.
Sería prudente que fuera yo solo a averiguar
si Dulcinea está en palacio.
Tengo familia y amigos en el pueblo
y ellos sin duda sabrán decírmelo.
Espere, no se mueva, ¿eh?
Muere de impaciencia, Sancho.
¡Tío Sancho!
¡Está aquí el tío Sancho!
¡Vale!
¡Oh!
Que no se para dónde está haciendo.
¡Oh!
¡Muy bien, muy bien!
¡Vamos!
¡Vamos, vamos, hombre!
Así que canta.
Así que toca.
¡Vale!
¡Vale!
¡Eh!
¡Eh!
¡Eh!
¡Ah!
¡Eh!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Gràcies!
Home, també s'ho passen bé aquest parell, no? Entre trífulga i trífulga?
Mira, i més els actors, perquè això era juergues de veritat, que Orson Welles els filmava mentre volia muntar aquesta pel·lícula i eren trossos que anava filmant.
Molt bé, un altre homenatge, dèiem, que feia Orson Welles a la cultura ibèrica, no?
Exacte! Bueno, és que ell va estar molt aquí, igual que Hemingway, ell també li va agradar molt la cultura espanyola, sobretot el folclore, li va agradar molt.
Bé, i si et sembla, demà ens tornarem a veure.
Doncs sí, demà dimecres amb més Filmoteca. Gràcies, Andrés!
Molt bé! Adéu!