El meu ami, el meu ami, el meu ami...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Àvia, que no sap que no me'n recordar d'ahir.
Ahir era dimarts i tretze.
Ho vaig comentar amb l'Andrés i l'Andrés i vaig dir,
diga, comentaré també a l'avi Ramon, però se me va passar totalment.
Jo dic, comentarem i parlarem una mica d'aquelles coses que es fan
i que es desfan moltes vegades per...
Això, no cal fer un dia determinat una cosa d'aquestes,
perquè com que anem, vaig embolicant la troca cada vegada,
perquè, home, em refereixo, que d'una cosa vaig a l'altra,
perquè això passa, quan trobes gent...
Que anem parlant, anem parlant?
No, no, vaig al carrer i trobes una persona,
ai, l'he de veure que l'he de parlar-li d'això,
i comences a parlar, parlar, parlar, d'una cosa,
i quan has marxat, ma, a casa, li havia de dir-li allò.
Doncs aquí és el mateix.
Sí, sí, sí.
Venim aquí, fem una xerradeta...
A més, va haver engrascar ahir, que m'han donat un toc d'atenció,
per allò de les fonts, que no se m'ha passat tota la setmana.
No, saps què passa?
Jo, vaja, si algú no està conforme,
per què no parlem d'això altre, que ens ho diguin.
O per què no fa història, història,
però la història la fan els demés.
Ui, la història, ja n'hi ha tant d'escrita ja.
No, no, no, i saps què passa?
Que la història, hi ha qui l'estudia.
Jo, la història meva és aquesta, la viscuda.
Sí, la que tens la memòria.
Vull dir que, per això a vegades,
puc equivocar-me amb un nom, amb una data, amb un d'allò,
però la meva història és aquesta, la viscuda.
La viscuda en una època.
A algú li sabrà greu, però...
Entre vostè i jo, avi, jo crec que és la millor, eh?
No, algú potser li sabrà greu que digui alguna cosa,
però l'he passat.
No, no, i tant.
L'he passat, vull dir que aquell temps cadascú va passar.
I què ha passat? O sigui, no se pot esborrar.
Per això et dic, com això que dèiem del camp de concentració.
Bueno, hi havia els camps de concentració.
Però aquí a Tarragona hi havia això.
Sí, que estàvem parlant de les diferents persones que hi havia a Tarragona.
I llavors hi havia aquesta d'aquí, de les Monjes de la Velja,
que llavors la carretera aquesta que hi ha,
que és el Rubí i Virgili ara,
abans tot això d'aquí eren horts.
Després hi havia, al costat del gimnàstic,
tirant amunt, amunt, amunt,
eren també xalets i finques, el que sigui.
I llavors va ser quan van obrir aquest carrer, amb la guerra.
El Rubí i Virgili.
Van començar aquí, a les Nau de Figueres,
i van carretera, terra, carretera, i el que sigui.
Després s'ha anat fent el B, després s'ha anat fent els deixos,
és a dir, un altre vivíem amb un xaleta al costat del gimnàstic,
que van tindre...
Carà, és un luxe aquelles cases, eh?
Que van tindre que marxar perquè van fer els quartels.
Vull dir, tot allò eren horts i finques d'això.
Bé, llavors, clar, la carretera aquesta tocava fins allí els horts,
tocaven fins allí les monges aquestes.
O sigui, com ara hi ha una casa, hi ha unes cases,
dius, com pot ser que...
No, la gent com pot ser que no, hi havia arribat fins aquí.
I llavors, què passava?
Que els que estàvem dintre, sortint per les finestres,
i tiraven uns paperets, demanant per favor,
que si podies avisar la família...
Això, els presos que estaven dins.
Sí, sí, sí, que no eren presos.
Eren gent que els van agafar amb la guerra,
que es retiraven de quan la guerra,
que van anar retirant, que no hi ha cap culpa,
nois que fent la mili aquí a l'Ebro,
que els van enganxar...
No eren gent militars.
Sí, sí, no eren persones que eren culpables.
No, no, es van enganxar.
Perquè en aquell moment es van trobar allà i dius, mira...
Sí, sí, es van enganxar amb la guerra.
Però eren presos, acabia la fi.
Sí, així com, per exemple, a Pilats,
hi havia molts que havien sigut polítics,
o enveges...
Però ja, a Pilats, hi eren per pena de mort, no?
Sí, sí, sí.
Perquè ja, normalment, ja es anaven directament...
Ja després tornem a Pilats, perquè també té la seva història.
Sí, perquè ja tenen...
Té la seva història.
Sí, sí, sí.
Doncs aquella gent que passava, pobres gent, pobres nois,
i nois joves, o joves, el que sigui,
i llavors, clar, la gent teníem, no ho sé,
potser teníem una espècie de sentiment per les coses,
perquè ho havies agafat de passar la guerra.
Aquella cosa encara et quedava aquella miqueta de coses.
i sense allò, també, la vida era justa, no?
Però intentaves agafar una carta...
Per fer-li el favor, sí, sí.
I posaves això, et costava el cell.
Bueno, me la vaig dir,
i sí, també hi he esperat a tu, els pares, per exemple, la família.
Ves, i si això et passa a tu, que...
Que sempre t'agradaria tenir notícies, no?, d'aquella persona.
Però llavors, llavors, allí estàvem molt bé,
perquè molts, només que el capellà del poble digués que era bona persona,
ja podies sortir.
Ja podies sortir, millor, millor, millor.
Qui diu el capellà, doncs el que fos, no?
El bisbe de Tor, potser.
A vegades era més fotut ja quan era el que manava un polític,
per això no era de les idees de la casa d'aquella persona,
per exemple, podísem un poble,
i el que manava llavors, fos falangista o fos el que fos,
doncs potser aquella família...
L'has agafat d'ojeriza i ja...
per algun motiu de terreny o lindant o pel que sigui,
però clar, llavors també ho arreglaven i llavors sortien molts d'aquestes.
A dir-te, hi havia una cosa molt important,
perquè abans moltes vegades no fa falta ni tenir idees,
sinó que la persona que tingués una mica d'enveja
tingués també una miqueta de poder.
i ja estaves arreglat, eh?
Sí, sí, sí, sí.
Perquè potser no havies fet res,
potser eres la persona més tranquila del món,
no tenies fins i tot ni idees polítiques,
per no tenir ni problemes...
Mira, escolta, mira, si per exemple anaves pel carrer
i era un gadre, això,
es deies, aquell és un lladre,
potser no en feien tant de cas,
però deien, aquell és un rojo.
Ja està, ja està llesta.
Vull dir que hi havia coses.
Bé, però lligat a això que et deia d'aquests puestos,
d'aquestes presons,
més que les aquestes,
que eren de menys d'això,
llavors feien una cosa,
que a Tarragona hi havia molts carrers,
encara que hi havia runa de cases
que havien tirat a terra, les bombes.
I clar, llavors s'havia d'anar traient.
No, no, i s'havia també d'anar recomposant.
I és que potser els amos d'aquella casa,
o el que sigui, no hi eren,
perquè hi ha marxat evacuats,
o estàvem fora, el que sigui.
Llavors, feien uns grups de gent d'aquesta voluntària
i uns soldats, els acompanyaven
i feien deshonradors, tot això, saps?
Anaven amb un carro, un cotxe, el que sigui,
i ells amb la pala i cabassos,
doncs anaven traient la runa del carrer.
Però molts anaven voluntaris per fer això.
Perquè, en concret,
els soldats tampoc no eren polítics
i no eren d'un bando i de l'altre,
llavors consentien
que aquests familiars ho deien,
demà aniré voluntari, allò.
Llavors venia la família o d'un poble o d'aquí
i portava menjar, saps?
I els acompanyaven mentre anaven treballant.
I el soldat també m'hi aprofitava la cosa, saps?
Vull dir, i llavors veies pels carrers
grups de gent d'aquesta
que anaven netejant els carrers,
acompanyats d'uns soldats
que s'ho prenen amb calva,
perquè ells tampoc eren soldats
que eren forçats, vull dir que...
I Tarragona es va netejar
molts carrers a Tarragona
amb aquesta circumstància.
Gent voluntària que estaven tancats
a anar a grans els carrers,
perquè llavors...
I també t'era una mica...
Avui, hi havia una mica de netejar,
podríem dir, fins i tot el que havies fet,
si havies fet alguna cosa.
No, perquè aquests eren gent
que havien estat a la guerra
o havien estat al front
i el que havien fet és córrer a vegades.
No, per això no li deia,
que algunes vegades
el contacte amb l'altra gent
donava pas a que si eres una bona persona...
No, normalment aquests puestos
que estaven aquí estos no eren...
No sé com vols que t'ho digui,
podien tindre les seves idees,
però no eren protagonistes
de fets importants.
De res, no.
De fets importants.
Perquè també hi ha molts casos
que, per exemple,
eren gent que tenia un ideal
i era un ideal bo i sa
perquè vivíem, com sentim ara,
érem bons catalans
i clar, també ser català
sempre ha sigut una cosa
una mica de fotuda.
I depèn de com parlessis,
si parlessis en cristiano
no passava nada.
M'entens?
Vull dir que també
hi va haver moltes coses,
perquè dintre de la carta
hi ha moltes odis polítics
per partits.
Vull dir que això són coses que...
Que comentarem demà, Avi,
si li sembla.
Avi, adéu.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Quan el català
sortia a les dors
els nois de Calella
feien un cremar
mans a la guitarra
solien cantar
solien cantar
feriem a feriem
i destadAcetà
slied
o
ann
que
el
pasa