El meu avi, el meu avi, el meu avi, el nostre avi, és el que ens faltaria dir, no?
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
I avui no parlarem de la part alta, ni tampoc parlarem de les tres,
amb diferenciacions que hi havia i que comentàvem al direndre.
Avui parlarem de la part molt baixa, molt baixa, però...
Ens anirem amb la barca cap a mar endins?
No, molt baixa, però amb un fet bastant alt.
Ai, ai, expliqui'm, expliqui'm.
Ja comença, quan comença, així ja ja no sé per on parla.
No, ja saps que quan soc content, doncs ja parlo sempre d'aquesta manera, no?
Avui una miqueta constipat, però...
Una miqueta sí, que li fa la gola.
Va agafar fred de la setmana passada, aquells dies de pluja...
No, més que res, es tracta perquè el divendres,
aquí a Tarragona, un bon amic va fer una exposició
i m'estic content perquè a vegades hi ha persones que les coneixen,
les coneixen, i diuen, sí, pinta,
però molta gent a vegades desconeixen la manera de pintar.
I aquest bon amic, que és el Maurici Montaner,
el tinglado número 4 del moll de Costa,
doncs van fer la inauguració.
I estic content perquè és un artista, un pintor bastant modest,
que es posa molt fora de Tarragona.
Però Tarragona és el que a vegades no ha sigut la importància,
perquè segons qui té una gran importància,
perquè se'n parla, no se'n parla,
i amb ell no se'n parla.
Però aquest dia van ser les seves obres,
les que van parlar...
Per ell, no.
...a la gent que hi havia,
i va sorprendre més de quatre
que no s'esperaven el seu valor artístic amb els seus quadres.
I això dones satisfacció quan veus que tens un amic,
que a vegades no s'ha de donar la importància
que s'ha de donar aquí a Tarragona.
Sí.
M'entens?
I quan veus que llavors se'n donen compte la gent,
sí, llavors dic, sí, no, ja ho deia jo,
ja m'ho pensava jo, saps?
Però és així.
És així.
I avui el tenim amb nosaltres, el presentem, no?
I avui està aquí,
i m'agradaria que ara ell,
a veure que dono l'opinió, si està content d'aquesta exposició,
d'aquesta presentació que es va fer el divendres.
Mauri Simón, tenim molt bona tarda.
Bona tarda.
I gràcies per acompanyar-nos.
Gràcies a valtros.
Aquest divendres es va fer la inauguració,
per això deia l'Avi Ramon,
que vam baixar molt avall, molt avall, molt avall,
perquè vam anar al tinglado número 4,
al moll de costa, al port de Tarragona,
i allà es pot veure aquesta exposició.
Costa molt de fer una exposició?
Són molts quadres els que s'han de triar,
els que has de dir aquest sí i aquest no?
Doncs sí que costa,
perquè allà baix n'hi caben molts de quadres
i llavors tens que triar els que tens
i demanar a algun amic que veies quadres particulars.
Però bé, tot i així,
estic content perquè encara m'ha sobrat obra.
Encara ha sobrat obra?
Sí, m'ha sobrat obra.
O sigui que encara podríem fer una altra exposició?
Encara sí, podríem fer una altra.
El que passa és que és difícil.
És difícil, no?
Avi, quants anys fa que coneix el Maurici Montaner?
Ui, jo crec que fa bastants, bastants, bastants.
El que passa que a mi, com que els anys me passen,
que no m'ho dono compte,
l'únic que m'ho dono compte és amb els anys
les amicis saps que et queden.
Aquests són importants, eh?
Sí, sí, perquè passen els anys
i cadascú, segons el que li convé
o no li convé, és més amic o menys amic.
Però quan ja són amics que són amics...
No s'hi diran Andrés, aquests?
No, enric, no s'hi diran Andrés.
Però l'Andrés té aquí l'Andrés, no?
No, no.
No, no, per l'interès.
No, no, jo...
No, no, jo ja...
Per això que deia que menys amics que menys amics.
No, no, el que passa és que amb els anys...
Una petita broma, eh?
A mi, que se m'ha posat tot a sèrio, home.
No, no, a sèrio no, perquè vull dir que els anys t'ensenyen aquells amics que són amics
i aquells que volen ser amics quan els hi convé.
Saps com vull dir?
Per això anava jo a la història.
Per això et dic, per això.
Que t'ha dit en espanyola que es fa i que es fa molts anys.
I Montaner ha sigut un amic que fa molts anys que ens parlem, doncs parlem d'això, parlem d'allò altre...
I que sé que s'han aguantat en més d'una ocasió com a jurat i d'altres aventures que han viscut amb la pintura, no?
Sí, sí, per això jo...
Doncs clar, és una amistat d'aquelles que neix i s'aguanta per això, per amistat.
Per amistat, per amistat, per amistat.
Doncs parlem d'aquesta exposició.
Quantes obres es poden veure?
A tota la gent que s'apropia el Tincladu número 4 del Moll de Costa?
I quina ha estat la tria?
Bé, hi ha 43 quadres.
43 quadres?
Sí.
Molt bé.
He quedat bastant ple.
No m'ho pensava, el primer dia quan ho vaig veure, me vaig espantar una mica i tot.
Dic, buf, per un ple això.
Però no, no, és un ple art i bé.
Quadres grans, quines mides?
Per això que dèiem abans, clar, allò el Tincladu és que és molt gran.
I clar, 44 quadres, depèn com siguin...
El més gran fa 1,50 per 1,60.
I com es pinta un quadre com aquest?
Mira...
Que gairebé representa una persona sencera, no?
Per pintar, no sé si fins i tot una escala, depèn de com.
Doncs sí, amb una escala, des que pintessin no arribes.
Però bueno, mira, aquesta vida es fa tot, si es vol.
No, no, i tant, i tant, i tant.
Em comentaves per a l'antena, que pintes des de tota la vida.
Sí, de petitet, ja la meva mare tenia que pagar l'escala que anava, que llavors hi havia carbó d'algina per anar, per anar, jo ja pintava tota l'escala amb carbó d'algina.
I ma mare, pobra dona, tenia que pintar l'escala i pagar-ho bé.
Però bueno...
Per a la teva, no, Mauri, que no es toca!
Sí, sí.
Ja ho imagino, eh?
Ja ho imagino.
Però quan ho vas començar, jo què dius, a plasmar, allò que dius, aquest me'l guardo, aquest m'ha agradat molt com ha quedat.
Oi, aquest altre el podíem canviar, però fem-ho així o així.
Quan vas començar, què dius, a guardar-te les teves obres?
Bé, doncs, no ho sé, vaig anar molts anys jo a l'escola d'art.
Allí el que passa que de quadros no en feies massa, llavors allí, doncs, mira, te fèiem fer bodegons i fèiem fer coses i anaves anant fent.
I de quadros pràcticament llavors no se n'aguardaven.
Dibuixos, sí, dibuixos, molts.
Llavors, inclús, agafàvem uns quants i fèiem, doncs, el natural, agafàvem una noia i així.
que llavors estava, bueno, per fer...
Ui, per fer un nu.
Per fer un nu, no veus.
Deies un escàndol, no?
Sí, era un escàndol.
Però, bueno, dins d'aquí, doncs, has anat fent, estan fent, després vaig tenir la sort de tindre mestres bons.
Vaig tindre, doncs, el Garcia Enguera, vaig tindre el Salvador Martorell,
vaig tindre l'Amac de Folc, vaig tindre els Saumells.
Després, amb el Martorell vaig estar amb un munt d'anys ajudant-lo a picar pedra,
que llavors no hi havia els compresors que hi ha ara, doncs, mira, hi anava a les tardes a ajudar-lo a picar pedra.
Després vaig tenir la sort que vaig conèixer, doncs, el Josep Bordeus,
que amb ell hi vaig estar molts anys.
I ell, sí, era un home una mica difícil, no?, del caràcter, però a mi sempre estupendo, escolta'm.
I gràcies a ell, doncs, vaig aprendre molt.
Sí que em va fer fins i tot plorar a vegades, perquè tenies un quadre tot ben fatet i et deies
«Nen, això has rascat tot i demà pinta'l damunt».
Déu-n'hi-do, és molt dur, eh?
Sí, és dur, això.
Quan ja pensis que ja està tot fet, que jo estic amb la feina que m'ha costat...
Però jo això li agraeixo, perquè és una de les coses que no és fer un quadret, quan t'ensenyen.
És, no sé, és prendre la por i pintar cada dia, i pintar cada dia, i pintar cada dia.
I a més, també, podríem dir que és una espècie de superació en si, de tu mateix, a l'hora de pintar, no?
Sí, el que passa que, clar, com més pintes, a vegades penses que menys no saps.
I em diràs «Coix, què passa amb això?».
Passa que cada vegada poses el llistó més alt, i al posar-te el llistó més alt, doncs veus que costa.
Que si has posat una miqueta d'ànima, pots posar-la tota sencera, no?
Exacte.
I després una mica més de cor i cervell i tot el compendi.
I pintar cada dia.
Pintar cada dia, jo, és una de les coses que no puc passar sense pintar.
Encara que sigui a les 3 de la nit, tens que pintar.
I així, doncs mira, amb els anys i amb els anys, doncs vas aprenent, doncs,
les pifiades que has fet, les vas anant rectificant.
Però moltes d'aquestes pifiades, tens alguna guardada?
Allò que dius, aquesta crec que em vaig equivocar molt, i després potser al cap dels anys dius
«Potser potser no m'havia equivocat tant, o millor era una altra manera de mirar aquella mateixa pintura, no?».
No, pràcticament el que fas, si veus una cosa que no t'agradi, perquè tu el que es pinta no és bo,
no et pensis que tothom pinta, no hi ha moltes coses que aquí no m'agraden.
Aquí no es surt res, no?
El poses cap a la paret i el deixes una temporada cap a la paret, i després ja el tornes a agafar.
I això no pinta des damunt, no passa res.
No és que de massa temps, avi, jo si el Maurici no té massa pressa, jo el convidaria per demà.
Això sí, perquè demà parlarem també de la mateixa cosa que de la pintura.
Sí, perquè n'hem acabat d'entrar al que es pot veure dins del tinglado número 4, al Moll de Costa.
Només hem parlat una miqueta, hem fet allò que es diu...
Doncs farem una cosa, demà anirem parlant d'això, del caràcter de la pintura, la manera d'interpretar-la,
i així acabem de parlar una miqueta de Maurici.
Perfecte, doncs no marxin, els deixem aquí ja fins demà, que no es moguin.
No, fins demà mateix, gràcies.
Gràcies a dir-ho.
Tu ara vols dir que no marxessis per estar en companyia teva, no nena, que hem d'anar a casa també.
Jo el que es quedi aquí, els deixem a la nevera, ja, el guardadet.
Hem d'anar a casa.
Fins demà.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.