És temps d'història, saludem el Jordi Ximena i el Manel Magí.
Nois, bona tarda.
Molt bona tarda.
Què us passa? Que esteu inquiets a la Manel?
No ho expliquis.
Això no es pregunta.
A banda, tu ja saps el que ens passa.
No, saps què passa? Que avui ha fet un dia molt tris i molt gris i molt lleig.
Sí?
Sí, i ara que estem animats perquè...
Sí, perquè...
Perquè no ho sé.
Perquè ens hem tornat a veure.
Suposo, suposo.
És increïble.
Jordi, en realitat m'ho estimem molt, tu i jo.
Ah, sí? Increïble, també.
Doncs bé.
Espero que portem un contingut una mica més sustenció que no passa això, no?
Sustenció, sostenible, el que vulguis.
És una passada el programa que fem avui, de veritat, eh?
Molt bé, no em venguis amb històries al magazín de Tarragona Ràdio
dedicat a temes d'història.
No em vinguis amb històries aquesta setmana.
Com sempre, comencem amb les efemèrides,
avui protagonitzades pels reis catòlics i també per Mao Zedong.
Després, per una altra banda, el nostre monogràfic,
o petit monogràfic, dedicat a la jove capitolina
i les agendes sobre l'origen de Roma.
La nostra història també va dedicada a... o està relacionada amb Roma.
I per acabar, o gairebé per acabar, avui tindrem les curiositats de la història
dedicades a la vida o les curiositats d'Albert Einstein.
Efemèrides
1.469 enllaç matrimonial entre Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó, futurs reis catòlics.
Doncs sí, el casament va significar la unió de les dues corones,
però en cap cas la creació d'un nou estat.
Isabel i Ferran van dur a terme una unió dinàstica,
però cadascun va actuar de manera independent en la política dirigida als seus regnes,
de manera que ni Isabel interferia en la política de Ferran
a la Confederació Catalano-Aragonesa ni a l'inrevés.
Fins i tot, cada corona podia aplicar polítiques diferents
perquè, a més, la realitat de les dues unitats polítiques era prou distinta.
Com a curiositat, podem dir que la boda va tenir a Valladolid,
sota la protecció de l'arquivisbe Carrillo, parent de Ferran d'Aragó,
que va falsificar la butlla de dispensa pontifícia,
ja que l'autèntica havia d'arribar uns dies més tard.
1934, Mao i els seus seguidors abandonen Chiang-Chi
i inicien la seva llarga marxa a través de la Xina.
Doncs sí, l'any 1934 la Xina es debatia en una guerra civil
entre el govern nacionalista i les tropes comunistes revolucionaris.
Aquest mateix any, l'exerci nacionalista va expulsar les tropes comunistes
de la província de Shanxi.
Aproximadament uns 100.000 soldats comunistes
van emprendre la fugida cap a la seva caserna general, a Yan'an.
Per arribar-li van haver de fer una volta de més de 10.000 quilòmetres
a través de selves, muntanyes amb neus perpètues, pantans i rius.
Creus que van arribar tots, Jordi, o no?
Doncs bé, et dic que no perquè ja ho sé.
Va bé.
Després d'una gent cama tan gran,
atreveixen 11 provínies del país,
o menys podria anomenar així per fer-ho més uau.
Digue els seus morts.
Així, una gent calma, popular.
Dels 100.000 soldats comunistes que havien començat la llarga marxa,
només uns 8.000 homes van aconseguir arribar a la meta.
Però aquest episodi es va convertir en una fita de la resistència
i la perseverança dels soldats comunistes.
Durant aquesta llarga marxa es va establir el lideratge de Mao Zedong
al capdavant de la revolució
i també d'altres personatges importants
per a la història posterior de la República Popular Xina,
com Sou Enlai i Deng Xiaobing.
Roma sempre la va tenir com un símbol.
Dante la va conèixer i en parla d'ella la Divina Comèdia.
Igual que ell, molts altres escriptors i artistes
l'han convertit en una de les estàtues d'animals més celebres del món.
Saps de qui parlem?
Potser que parles de la...
Del satratumari molt rosa?
No, parlem d'un animal, de la lloba capitulina.
Però abans de parlar de tan singular estàtua
observem quins són els orígens de la ciutat
que durant un llarg període de la nostra història
va governar el món, conegut per Occident.
És a dir, hi ha grans trets,
parlem de l'Europa actual i els voltants de la Mediterrània.
Sobre els orígens de Roma,
els romans van combinar dues llegendes.
Una darrere els autòctones,
que era la faula de Ròmul i Rem,
que segurament és la més coneguda.
I l'altra, confusa, inspirada en mites grecs,
reclamava convertint a Ròmul i Rem en nets d'Enees,
uns orígens troians.
O sigui, tenen uns orígens troians, no?
Enees és un dels que va fugir de Troia.
Sí, és el que ara explicarem.
Veiem cadascuna de les dues
i després ens servirà com una mica d'introducció
el que seria com arribem a la lloba capitulina.
Comencem per la llegenda de Troia?
Sí.
La que fa referència a la llegenda de Nes,
que havia fugit de la Troia destruïda pels saqueus,
portant a meia els penats o les divinitats de la ciutat
per establir-lo,
serà una nova ciutat.
Aquesta nova ciutat, en teoria,
havia de ser la futura Roma.
Abans d'aconseguir-ho,
doncs, Nes va arribar a l'Avínium,
on es va caçar amb l'Avínia,
filla del rei llatí,
i va lluitar amb Turno,
rei dels Rútols,
en un combat ritual
per obtenir la reialesa
a través del matrimoni amb la filla del monarca.
La llegenda, en aquest i en altres episodis,
conté els elements característiques
de les institucions primitives,
però també és portadora d'altres missatges indicatius
de la sirviatina,
de la primitiva versió,
que atribueix la fundació del Balonga,
a Scani, fill de Nes.
Però hi ha una altra llegenda,
properment romana,
que és la que avui ens interessa molt més,
més coneguda pel gran públic
i referida de forma directa
a la fundació de la ciutat,
la llegenda de Ròmul i Rem.
També cal dir que altres versions posteriors
van tractar d'omplir el buit
entre Scani i Ròmul
per aixer convertir aquest
en el seu hereu més directe.
Però com és que hi havia dues històries?
Quin sentit té que els romans
volguessin tenir aquest origen grec?
Suposo que se volien emprenyar
en Troia per donar més prestigi...
fundar una nova ciutat
amb una tradició
d'una ciutat grega
amb un nom.
L'origen de la cultura
d'on es basava la cultura romana
està en Pari, en Grècia, no?
Llavors Troia era a vegada
l'origen mític
de tot Grècia, una mica,
i llavors intentaven
lligar l'origen de la ciutat
encara que és tot mentira.
És com tenir uns parènts importants
en el teu arbre genològic.
Sí, intentar que tu diguis
que sóc descendent de Fulmanito
i tal, no?
Encara que fos mentira.
Sí, sí.
Que era el que és este, no?
És molt més creïble,
suposo, la de Ròmul i Rem
que no ho fas l'altre.
I us preguntareu
com van néixer Ròmul i Rem.
Doncs aquesta història...
Us pregunteu o no?
Jo m'ho pregunto també, sí.
Tu també?
Increïble.
Com van néixer Ròmul i Rem, Jordi?
Quina curiositat que arribes a tenir.
Doncs en aquesta història
hi ha diferents personatges
que serien Nomítor
i el seu germà Amuli,
però d'una altra banda
Rea Sílvia
A més a més...
Això és com a Passió de Gabilanes.
Sí, això és gairebé
com a Passió de Gabilanes.
A més a més de tota una sèrie
de personatges secundaris
que d'alguna manera
també surten en aquesta història.
Nomítor era rei d'Albalonga,
una ciutat mítica del Lasi,
que va ser derrocat
pel seu germà Amuli.
D'acord?
Sí.
Fins aquí sí.
L'usurpedor va matar
la descendència masculina de Nomítor.
O sigui, Amuli, que era el germà,
mata sa germà
i mata tota la seva descendència.
No, no, no.
Sa germà no.
Va matar els fills de Nomítor.
Para que no li prenguessin a ell l'altre.
Sí.
D'acord?
Que poguessin reclamar.
Eh, això és meu.
A l'hora que va obligar
l'única filla de Nomítor,
anomenada rea Sílvia,
a fer-se bastal
per tal que el vot de castedat
imposat pel seu sacerdoci
li impedís tenir fills
que dispotessin amb el futur.
No la va matar,
però li va dir
tu he quedat aquí de bastal
i no pots tenir fills.
Sense vida social.
Però què va passar?
Doncs va aparèixer el teu Mart
i rea Sílvia es va quedar embarassada.
No em pregunteu com.
Del rei Mart?
No, sí.
embarassada d'un déu i aquestes coses.
No, no, no.
El que passa és que és curiós
que es quedés embarassada
del rei Mart,
que és el rei de la guerra, no?
Sí.
Al principi?
Sí, home, és que els romans
sempre van ser descomptats
una mica violents, no?
I rea Sílvia va tenir dos bessons,
que eren, o que van ser,
Ròmul i Rem, d'acord?
A Muli van pressionar la noia
i ordenar llançar els dos infants
al riu Tíber.
Però!
Però, però,
sempre hi ha un pero,
en tota història hi ha un pero.
I això de llançar nens al riu
també és molt típic.
També no sona d'alguna cosa, no?
Què cru és?
L'atzarro, el destí,
va salvar la vida dels nens
quan el riu es va desbordar
i els soldats o els esbirros
que havia portat
doncs els van deixar abandonats.
Una història que més o menys
a tothom li deu sonar una mica.
El cisteri, on estaven els bessons,
Ròmul i Rem,
doncs va ser trobat
per una jove treta pel seu plor.
L'animal els va salvar
i els va lletar
fins que un pastor anomenat Faustul,
que seria el darrer gran personatge
d'aquesta història,
els va trobar
i els va portar a casa seva
on amb la seva esposa
els van criar
com si fossin fills seus.
Com és que la jove
no se'ls va menjar?
No devia tenir gana.
L'esperit protector.
Ah, no sé,
no sé si ho poses per tot.
Clar, home.
Clar, no hi havíem pensat,
Marell,
l'esperit protector de les joves.
El primer que he pensat
és que s'havia fotut un cercle abans.
Quan pensem
ets com una lova,
en realitat
és un esperit mater, segurament.
O no?
No sé si exactament...
No, crec que no.
Bé, tornem al tema.
Els bessons van néixer
i van créixer
com a pastors,
fills de, en teoria,
doncs, de Faustol i l'herència,
però el pastor Faustol
ja s'imaginava
que hi havia alguna cosa més
perquè no era massa normal
trobar-se, doncs,
dos nens,
s'anava a dir dos cadells,
no, dos nens,
allotats per una jove
enmig del camp.
I, doncs bé,
casualitats de la vida,
doncs, un d'ells,
que va ser Rem,
es va barallar
amb uns altres pastors
que el van acusar
injustament davant el rei Amuli
de B.M. al mes
als camps de Numitor,
el rei que, doncs,
que havia estat destronat.
Deposat, no?
I, finalment,
en Rem va ser lliurat a Numitor
perquè li apliqués un càstig.
O sigui,
estava Numitor,
que era l'avi de Rem.
Sí, l'avi i el net
estaven d'Ana.
Però no sabien
que eren nens.
Aleshores,
en la seva defensa,
Rem i tot això,
doncs,
van explicant
qui era, etcètera, etcètera.
i Numitor va anar
lligant caps
a poc a poc
i va dir,
ep,
tate,
tu tens un germà,
es diu Ròmul,
la meva filla
va tenir bessons,
més o menys
haurien de tenir
la vostra edat,
etcètera, etcètera, etcètera.
M'hi va dir,
soy tu abuelo,
això ho veiem
a la Guerra de les Galàxies.
Sí, sí, sí.
Nieto,
l'altre abuelo.
L'estem destrossant
en monogràfic,
el Jordi.
No, no, no,
ho trobo que
és força divertit.
Aleshores,
tots van
ordir,
van ordir
una conxorxa,
aquesta paraula
m'agrada molt,
una conxorxa
en dos fronts
per acabar
amb Amuli,
d'acord?
Sí?
Per davant,
el Ròmul
va atacar
el Palau Reial
amb els seus companys
pastors,
mentre que Rem
ho va fer
des de la casa
de Numitor.
D'aquesta manera
van aconseguir
matar Amuli
i restituir
el reialma
del seu avi,
de Numitor.
Aleshores,
ara,
el valió pastoril,
però, eh?
Sí, sí,
no crec que hi hagués
classe obrera,
llavors tampoc.
No.
Segona pregunta,
com es va fundar Roma?
Per ara ja sabem...
Sí, perquè clar,
això està molt bé,
però...
Com es va fundar Roma?
Molt bé,
m'agrada que em facis
aquesta pregunta.
O estava esperant
que m'ho diguessis?
Doncs els Bessons,
Ròmul i Rem,
després que veiessin
reconeguts
el seu llinatge reial,
van decidir
fundar una ciutat
on havien estat trobats,
d'acord?
Però immediatament
va sorgir la disputa
per quin dels dos germans
donaria el nom a la ciutat
i quin dels dos
seria rei,
ja que no sabien
qui era el primogènic
que havien escolt abans,
etcètera, etcètera.
Així és que la decisió
es va deixar
a la voluntat dels déus
per mitjà de la consulta
dels auguris.
Una cosa que era
bastant normal
i que crec que avui en dia
també hi ha molta gent
que creu en aquestes coses.
Qui més qui menys
es va llegir la mà.
Sí.
Sí, això era una mica
més complex.
Ja veuràs.
Primer,
sembla ser que
la situació
va afavorir a Rem
perquè va ser el primer
que va veure
sis voltors,
però tot seguit
Ròmul en va veure el doble.
Ròmul,
doncs,
es va proclamar rei.
La constitució era voltors.
Sí, sí, voltors.
En Ròmul es va proclamar rei
i va traçar els límits
sagrats de la nova ciutat
al voltant del Palatí
amb una rada tirada
per un toro i una vedella.
Sí, va,
va fer un quadroter.
Sí, sí.
Sí, va marcar
els límits de la ciutat.
Justament,
marcar els límits de la ciutat.
Però Rem
no va acceptar la decisió.
I una mica picat,
doncs, va dir
jo passo els límits
de la ciutat
quan en teoria
no els podia passar
fins que no estigués
la ciutat consagrada,
etcètera, etcètera.
I, doncs,
finalment,
el seu germà Ròmul
el va matar.
Va donar de l'anar.
En conseqüència,
Roma,
tal com Ròmul
va anomenar la ciutat
tot just fundada
a partir del seu propi nom,
va néixer
amb un fratricidi.
Ròmul
es va carregar rem.
Sí, van començar malament
però després la història
ens ha demostrat
que Roma va ser
una gran ciutat.
Això era un 21 d'abril
del 753 abans de Crist.
Com?
Jo accepto
que fos el 753 abans de Crist
però com poden saber
els historiadors
que va ser un 21 d'abril?
Bé, això diuen
els historiadors romans.
Sí, això diuen
els historiadors romans.
Bé, això diuen ells romans.
Bé, hi ha diferents
fonts històriques,
els textos
de Tite Livi,
de Plotar,
que de Plotar
després veurem
un d'ells.
Començant,
són textos molt posteriors,
i després, per una altra banda,
durant el segle XIX
si no recordo malament,
hi va haver tota una tendència
de dir, bueno,
això són llegendes
i tot això,
però després
amb l'evolució
de l'arqueologia
i els estudis
s'ha observat
que moltes de les llegendes
ens tenen una relació
després d'haver observat
restes arqueològiques,
proves, etcètera.
Sí, que si no era el 753
no devia anar molt alluny.
Aproximadament.
O sigui, Ròmola
fa la seva marca terra
i què?
S'instal·la ell sol
a la ciutat
que se construeix la caseta?
No, no.
Els pastors, els albans
i els llatins
que havien aplegat
en Ròmol i Rem
no feien un nombre suficient
per formar la ciutat.
Després, per una altra banda,
doncs van oferir
dret d'ací
a tothom que volgués
establir-s'hi
sense preguntar
la seva condició o origen.
És a dir,
la forma més fàcil
deixem entrar tothom.
De certor,
la pàtrida,
l'esclau,
gent de malviure,
etcètera, etcètera,
van cercar refugi
a la nova Roma.
De manera que es van reunir
prou homes
per poblar la ciutat,
però què faltava?
Si hi ha homes,
què falta?
Dones.
I clar,
amb aquest plantell d'homes
jo no sé si cap dona
volia anar.
I amb aquesta mena de gent,
amb tants homes,
i després,
per d'altra banda,
si eren molts desertors,
a pàtrides,
esclaus,
gent de malavida,
etcètera,
doncs no hi havia
gaires dones
que hi volguessin anar.
I, doncs,
els romans van convidar
els pobles dels voltants
perquè...
tot això seria
una altra història
que segurament
podríem detallar
en un altre programa,
que és el rapte de les Sabines,
que David va retratar
en un quadre.
Ah, és això, el rapte de les Sabines,
van dir que no venen,
l'adaptem.
Exacte, per la força,
vull dir,
va ser unes caravanes de plan,
però per la força...
Si ens enredem amb això,
serà massa llarg.
Bé, dicem aquí el punt,
el rapte de les Sabines.
A mi el que m'agradaria
és que el Manel llegi aquest text
sobre Plotar
que explica la fundació de Roma.
Lo siento mucho,
però sin castellà, no, Manel?
Bueno, no haré un esfuerzo,
no te preocupes.
Venga.
Rómulo,
después de haber enterrado a Remo,
funda la ciudad.
Había hecho venir de Etruria
a unos hombres
que según unas ordenaciones
y fórmulas sagradas
dirigían y enseñaban cada detalle
como en la celebración de un misterio.
Se excavó un foso alrededor.
Después trazaron en torno a él
como un círculo
alrededor de un centro,
el recinto de la ciudad.
El fundador pone la reja de bronce
a un arado,
lo engancha a un buey
y una vaca
y traza él mismo
sobre la línea marcada
un surco profundo.
Los que le siguen
se encargan de echar
dentro del surco
los terrones
que levanta el arado
y de procurar
que no quede ninguno fuera.
Con esta línea
marcan el perímetro de la muralla.
Allí donde piensan
abrir una puerta
levantan el arado,
lo hacen
pasar por encima
e interrumpen el surco.
Això és el que ens deia Plotarck
a les vides paral·leles.
Com hem dit abans,
també hi ha altres historiadors
com Tít Livi
que també parlen d'aquest fet.
I l'última pregunta.
I la jove capitulina,
què passa amb la jove capitulina?
Què pinta aquí, exacte.
Doncs bé,
sembla ser que els atruscos
sentien una predilecció
pels animals lactants,
possiblement per considerar
que en aquest estat
els animals
extremaven la seva agressivitat.
La tomba de les lleones
de Tarquínia
i altres sepulcres
de l'època
donen bona mostra
d'aquesta predilecció.
A l'antiguitat,
també,
aquesta figura
era utilitzada
en els símils sumèrics
per assenyalar
i ressaltar
el coratge d'un guerrer
quan aquest era comparat
a la lleona,
a la jove,
o qualsevol altre tipus
d'animal
que havia deixat
les seves cries
a la guarida.
O sigui, animal femella,
en principi,
falina caçadora i tal,
però...
Sí, sí.
El mateix objectiu
deuria tenir
l'estàtua de la jove
que es trobava
al Comítium de Roma,
al peu de la Ficus Rominalis,
és a dir,
la figuera consagrada Júpiter,
al peu de la qual
s'havien exposat
els cossos de Ròmul i Rem.
Hi havia una figuera
consagrada Júpiter?
Sí, sí.
La figura de la jove
bastava per si mateixa
per assenyalar
un lloc sagrat
i donar-li protecció,
però l'any 295,
quan a Roma
va començar
a notar-se
la corrent renovadora
del primer helenisme,
els germans Ogulnis,
que també van fer
altres coses,
van posar sota
els pits de la jove
rominal
les estàtues
dels bessons
fundadors
de la ciutat eterna.
Així,
quan ja no s'entenia
el sentit
de les esferes arcaiques,
la jove es va convertir
gràcies als Ogulnis
en Mater Romanorum,
és a dir,
amb la mare
de la ciutat de Roma.
Vol dir que simplement
hi havia una estàtua
d'una jove
que representava
aquesta predilecció
que tenien
pels animals lactants.
I des del moment
que aquests germans
van i situen
el Ròmul i el Rèmul
allí...
Però uns quants anys
després,
ja de 500 anys
gairebé després
de la fundació,
va ser quan
aquests Ogulnis
van significar
les figuretes.
O sigui que potser
no van ser amamentats
realment, eh?
Això no ho sabrem mai.
Això no ho sabrem mai.
Un lloc consagrat
a Mart,
a Polo,
a l'Ade Satrusc,
les tres divinitats
associades amb la figura
del llop
eren el lloc idoni
d'aquesta llop
ancestral pels romans,
vigilant amb la seda
d'Oriferma,
amb la seva actitud,
obra d'un gran artista
en aquest cas
del segle V.
Però no sabem
com els bessons
van desaparèixer
al final de l'antiguitat.
Suposem que tenen
molt a veure
també les invasions bàrbares,
la destrucció,
etcètera, etcètera.
I durant tota l'edat mitjana,
quan els homes i dones
de l'edat mitjana
observaven
la lloba,
doncs
no es trobaven
els bessons,
d'acord?
Estava la lloba sola, ja.
Fins al Renaixement.
I amb l'arribada
d'un nou humanisme,
un escultor
possiblement
es diu
que va ser
Antonio Pola Iuolo,
va tornar a afegir
entre els
afegir
els nadons
i etats
aproximadament
entre el
1471
i el 1509.
D'aquesta manera
va aconseguir
un dels,
podrem dir,
afegits
més famosos
i millor aconseguits
de la història de l'art.
Això ho sabíeu?
Sí,
jo sabí que el Renaixement
no sabia
és que hi havien existit abans.
Això és que no ho sabia.
Doncs sí.
I després,
com a última pregunta
que us podeu arribar a fer
és
i la còpia que hi ha a Tarragona,
com és que hi ha una còpia?
No és l'original,
que no és l'original.
No, no, no.
No és l'original.
Però hi ha una còpia d'aquesta del...
Sí, sí.
Una còpia que va ser de l'Antonio
perquè el nom és impronunciable.
Pola Iguolo.
Pola Iguolo.
La jove capitulina de Tarragona
és una còpia
de la que es troba actualment a Roma.
La ciutat de Roma
va fer aquesta ofrena
de l'estàtua
a la ciutat de Tarragona
l'any 1970,
recordant, doncs,
tot això,
la història,
la llegenda de Romo i Rem,
de la ciutat a terra,
etcètera, etcètera.
D'acord?
I al costat
de l'estàtua
que tenim aquí a Tarragona
doncs es troba
amb una làpida
que diu
el símbol de la jove capitulina
va ser donat
per l'amor
de la ciutat de Roma
a la seva filla
a la ciutat de Tarragona
any 1970.
Però el mateix
passa a altres ciutats
com Buquerest,
a Romania,
amb una jove cedida per Roma
també l'any 1906
o altres ciutats espanyoles
com Mèrida, Barcelona,
etcètera, etcètera.
Vaja, que a Roma
va cedint joves.
Sí, sí, va cedint.
Inclús,
el curiós és que també
es pot trobar aquesta estàtua
a ciutats que no tenen res a veure
amb l'antiga Roma
com és el cas de Valparaíso
a Xile
que és tota una sorpresa
anar passejant per Valparaíso
i trobar-te la jove capitulina.
Sí, perquè dius
que els romans no van...
Com que no.
Sí, no, els romans no.
Però en aquest cas
l'estàtua va ser donada
per la comunitat italiana
l'any 1936.
Però tot això,
tot això ja ho sabeu,
ja és una altra història.
No en vinguis amb històries.
La nostra història.
Com si no haguéssim
parlat a la prova de Tarragona.
Doncs sí.
Sí, avui,
a través de romans,
realment tindrem que...
La setmana que ve
ho farem més moderna.
Com deia Asterix,
estos romanos
estan locos.
Sí.
Bé, Roma va recollir
la tradició helenística
i també d'altres imperis anteriors
de considerar
el màxim dirigent
de l'Estat
com un déu vivent.
Juli César
ja havia estat
proclamat oficialment déu
i se li va dedicar
a un temple
fins i tot al foro romà.
Uns anys després,
quan August
va instaurar plenament
el poder unipersonal
amb la conseqüent
renovació política,
social i religiosa,
doncs va permetre
el culte a la seva persona.
I molt aviat
se van començar
a dedicar-se-li
temples
en honor seu,
primer a les ciutats
orientals
de l'imperi
i molt pronta
a la resta
de l'imperi.
Però no sé si
sense arrecància,
vull dir que
no sé si li feia
molta gràcia això,
August.
Sí, segur que sí.
Tu creus?
Jo crec que sí.
Jo és que he vist
jo a Clàudia.
Has vist jo a Clàudia?
Ai, jo no.
La teva font
és més bona.
Doncs bé,
a l'antiga Tàrraco
tant les restes materials
com els textos clàssics
conservats
confirmen l'existència
d'un culte a l'emperador
en la figura d'August
pràcticament
des dels primers moments
d'aquesta pràctica.
August va residir
dos anys
aquí a la ciutat
per conduir
les darreres campanyes
de pacificació
al nord de la península
ibèrica.
I quan va marxar
la ciutat
va decidir
erigir-li un altar
que apareix
representat
en algunes monedes.
Ja després de la seva mort
i sent emperador tiberi
una delegació
de Tàrraco
va demanar
el permís imperial
per aixecar
un temple
dedicat
al culte d'August.
Aquesta edificació
apareix també
en algunes monedes
acunyades a la ciutat
tot i que
la situació
d'aquests dos monuments
de culte imperial
és desconeguda
devia estar relacionada
amb el fòrum
de la colònia
que era el lloc idònic
per al seu emplaçament.
Es conserven
però
un parell de peces
arqueològiques
aquestes sí que les tenim
al museu
relacionades
amb el culte imperial.
un altar
o ara
dedicada
al númen
o potència divina
dels August
i que procedeix
del teatre
i també
un pedestal
d'estàtua
dedicat
al divo Augusto
i emanat
erigir
per Marcus
Asilius
Ninfodotus
cap a finals
del segle primer
de la nostra era.
No en vinguis
amb històries
curiositats.
Sabíeu que Albert Einstein
era considerat...
Aquest no era romà, Jordi,
no, no, aquest no.
Albert Ursa.
No, no, no, no em talleu.
Sabíeu que Albert Einstein
era considerat
pels seus pares
com un retressat mental?
Fins i tot
als nou anys
quan parlàvem
amb dificultat
i a partir d'aquesta edat
doncs sembla ser
que les coses
no van millorar gaire.
Les seves notes
a l'escola
eren dolentíssimes,
menys a matemàtiques,
clar.
inclús
ja d'adolescent
va fracassar
l'intent d'entrar
a l'Institut Politécnic
de Zúrich
i els seus inicis
en la vida laboral
tampoc
no van ser gens fàcils
ni bonics.
Però mentrestant
ja s'estava lliurant
una de les aportacions
més significatives
de la història
de la ciència
però també
per l'altra banda
contradiccions
en la seva vida
o de la forma
com el veia
la resta del món.
Us preguntareu
com el veia, no?
I si no us ho pregunteu
us heur de preguntar
perquè la curiositat
sempre és bona.
Per exemple,
en vida d'Einstein
es va fundar
una associació
en contra seu
i inclús una persona
va arribar als tribunals
per incitar
el seu assassinat
amb endavant
de pagar una ridícula
multa de 6 dòlars.
Més tard
inclús es va arribar
a publicar un llibre
amb el títol
100 autors
contra Einstein
i com va respondre Einstein?
Doncs exclamant
si jo tingués raó
només faltaria
un sol autor
en lloc de 100.
Per una altra banda
l'any 1952
però ja dient
coses bones
suposo
se li va oferir
la presidència
del nou estat d'Israel
i va reforçar
oferint
dient que
no tinc cap
per als problemes humans.
D'acord?
Durant la seva vida
Einstein va ser
ciutat alemany
suïss i nord-americà
fet que el va portar
a reflexionar
públicament
la següent reflexió.
Si finalment
la teoria
de la relativitat
és certa
els alemanys
diran que sóc alemany
els suïssos
que sóc suïss
i els francesos
que sóc un gran científic
si resulta falsa
els francesos
diran que sóc suïss
els suïssos
que alemany
i els alemanys
que sóc jueu.
Déu-n'hi-do!
Com és que tots
els genis
estan volats
i són així d'on excèntrics.
Segur que l'hi van escriure
per això.
No, no crec.
No tenia un negre
i que treballava per ell.
No, home, no.
En fi.
I avui va de Fideus, no?
Avui va...
A veure,
pregunta per a la Núria.
Hi ha uns arqueòlegs
treballant allà a la Xina
troben un plat girat
de ceràmica
un recipient,
un bol
en una antiguitat
de 4.000 anys
i saps què troben?
Home, doncs Fideus.
A l'interior de la Xina.
Fideus!
Potser el més normal
seria arròs.
Sí.
Tractança de la Xina.
Doncs bé,
arqueòlegs de l'Acadèmia
de les Ciències de Pequín
a la Xina
han localitzat
restes de Fideus
de fa 4.000 anys.
El descobriment
es va fer a la regió
de la Gia
al noroest del país,
segons ha publicat
la revista britànica
Nature.
Eh?
Ho he dit bé?
Nature,
per a la que no...
Nature.
Vale.
El llaciment
on s'ha fet el treball
sembla que va ser destruït
per un terratrémol
i per unes inundacions.
De fet,
els fideus van aparèixer
dins d'un bol de ceràmica
enterrat sota
una gruixuda capa de fang
que també els hauria fet
de protecció.
Són fideus
de 3 mil·límetres d'ample
i uns 50 centímetres
de llargada,
uns dos pams,
i estan elaborats
amb mill
i no amb blat
que és el cereal
que s'utilitza actualment.
Això sí,
són força semblants
als fideus
que encara avui en dia
s'elaboren
a la regió xina
de la Mian.
Per tant,
aquesta descoberta
sembla acabar amb la idea
que la pasta
hauria nascut
o bé a Itàlia
o bé a la península aràbiga.
I és que abans
el menjar durava més cara.
Ja ho diuen.
Ara es fa molt bé,
molt aviat.
Jo vull dir ràpidament
3 exposicions.
La primera,
que ja hem fet
bastant de propaganda
aquí al programa
a la Fundació,
doncs Caixa de Tarragona
sobre fotografia
del segle XX
i fotografia molt propera
a les nostres terres.
La segona,
l'exposició
sobre Caravaggio
que s'ha inaugurat
o està a punt d'inaugurar-se
ara no ho sé.
s'ha inaugurat ja, sí.
A Barcelona,
al Museu Nacional
d'Art de Catalunya.
Molt interessant, molt interessant.
De Barcelona
passem cap a Londres.
La mostra
Laurence,
la vida,
la llegenda
que estarà oberta
fins al 17 d'abril de 2006.
Què era Laurence?
Doncs Laurence d'Aràbia.
Una exposició
molt interessant
sobre la seva vida,
la seva mort
i les repercussions
de la seva obra.
No sabem si arribarà aquí, no?
No, no,
aquesta no crec.
Bueno,
se pot anar a Londres
per 4 euros també, no?
Sí, de més veritat.
I què va passar a Tortosa
la setmana passada, Manel?
No,
però és que Tortosa,
Déu-n'hi-do,
la Ribon Borg
que ha viscut estos dies.
Ha viscut un curiós viatge
en l'espai
i del temps
perquè
durant uns quants dies
les ribes de l'Ebre
s'han convertit
en el riu Sena
i Tortosa en París.
Què dius?
En l'ocina.
Ja no tens aquella punxa
que es veu des d'aquí
a la Torre Eiffel.
En l'Otoria Eiffel.
A més,
en el París del segle XVIII
quan encara no hi havia Torre Eiffel.
No t'ho d'acord, sí, sí.
Les aigües del riu
s'han omplit
de petites embarcacions
mogudes a rem
i just a l'arriba
s'ha muntat
un petit port fluvial
i saps per què?
Perquè el riu és vida.
El riu és vida, exacte.
Menys mal que no hem fet
el traspassament.
Te sona una notícia
que es diu El Perfum
d'un tal Patrick Shuskin?
Oh, clar,
tothom l'ha llegit,
el perfum.
Jo no.
Jo tampoc.
Per la mort de Déu.
Tothom...
Són coses que passen.
Ja us el passaré.
Estan fent una pel·lícula.
Què em dius?
Sí.
I la roda na Tortosa.
Han rodat només
algunes escenes.
amb Arturell, crec.
Marturell, sí.
Protagonitzat pel Dustin Hoffman
i Ben Higua...
Huijau,
que és Ben Huijau.
Com la taula Huijau,
doncs el mateix.
Que, per cert,
cap dels actors
ha assistit a Tortosa.
No, a Tortosa
també s'han rodat
algunes escenes.
Ho sentim molt Tortosa.
I és ben estrany
perquè no els hi ha sortit
més a compte
anar a rodar a París o què?
Jo no ho entenc.
Potser hi ha massa turistes.
És una coproducció
perquè treballen actors espanyols
com a Itana Sánchez Gijón,
el José Coronado,
la Leonor Wailing,
Juan Diego, etcètera, no?
Però es veu
que han agafat escenaris d'aquí.
Que guai!
Ah, doncs ja us deixaré el perfum.
Sí, curiós, curiós.
El perfum, ja us el deixaré.
Ah, sí, sí, i tant.
Vale, vale.
I per acabar, ràpid,
la consellera Mieres de Cultura,
si encara ho és, clar,
perquè potser el Maragall
la canvia ràpid,
va inaugurar...
No hi ha camis, no hi ha camis.
Va inaugurar el Centre d'Interpretació
d'Arropestre
dels Sabreix de l'Ermita d'Uidacona,
unes coves
que van ser descobertes l'any 1975.
Doncs seguim parlant de llibres,
ja tanquem el No vinguis a mi històries
amb algunes recomanacions.
Sí, sí, sí.
Parlem del següent llibre.
Títol.
Tal com ho érem.
Autors.
Coordinant l'obra,
Josep Maria Follola
i Mari Àngels Petit.
Editorial.
Ariel.
Número de pàgines.
304.
I el més important,
el preu?
19 horets en 50.
Sí, és econòmic,
que es pot comprar.
Bé, el tema de la prehistòria
pot semblar en un principi
una mica espès,
que és del que va a este llibre.
Si sou d'Este Paré,
us recomanem especialment
aquesta obra,
ja que té un caire didàctic
impressionant.
Permet abordar el tema
sense tindre que suportar
a vegades els tostons,
que són certs manuals.
A més a més,
rebutja el model cronològic,
o sigui, no comença explicant
des del més antic al més modern,
sinó que proposa
tot un ventall de capítols,
cadascun d'ells,
dedicat a un tema en concret,
com per exemple
l'organització de la societat,
la humanitat davant la natura,
o una aproximació històrica
al concepte de prehistòria
dins la historiografia.
Però tot això,
dic d'una manera molt amena,
que es pot digerir molt bé.
Tal com ho érem,
està editat aquest 2005
per Ariel, com ho heu dit,
i ha estat elaborat
per tota una sèrie d'investigadors
coordinats per la Maria Àngels Petit
i la Josep Maria Fullola.
Cal dir també
una cosa que m'ha cridat
bastant l'atenció
és l'estètica d'aquesta edició,
que és una estètica retro,
podríem dir,
imitant les edicions de llibres
dels anys 60 i 70.
Sí,
jo em quedaria,
tu te l'has llegit el llibre,
jo encara no,
però jo em quedaria
a la contraportada que fica,
lo que tantes veces no nos hemos atrevido
preguntar lo que nuestra curiosidad quería saber acerca de la prehistoria
que lo podemos encontrar en este libro.
El riotge del temps s'avança
i el pèndol de la història
continua funcionant.
Ens veiem la propera setmana
No em vinguis amb històries
a Tarragona Ràdio.
I la propera setmana què?
La propera setmana,
entre altres coses,
com a protagonistes
tindrem la Creu Roja Internacional,
les Brigades Internacionals també,
les teories científiques
de l'escriptor alemany Goet,
que són molt divertides,
i moltes altres coses,
però això ja d'aquí set dies.
Jordi Manel,
gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!