...
Hola, hola, hola, Mar.
No vengues sola.
No, no, que ve acompanyada, com sempre,
amb un timer de revistes del cor,
un munt d'històries que ha trobat també per internet,
perquè aquesta noia és que no només està amb les revistes del cor físiques,
sinó també indaga, investiga, es posa dins de la xarxa,
una xarxa com sempre és maquiavèlica, a les seves mans,
i més no a les seves mans.
A més ja passa la història.
M'agrada, és a dir, no només m'agrada tocar-ho i llegir-ho,
sinó que més m'agrada veure-ho a l'ordinador.
Que de peligrosa.
Perquè sempre hi ha aquella puntilla.
A vegades no et pots quedar en una notícia d'una sola revista,
sinó que val la pena remenar a les revistes de tot el món
per poder descobrir aquella coseta que se li ha passat parada de Segonski.
Tenim molta gent aquesta setmana, eh?
I, com hem dit, ah, què?
Allà està, està ella, està ella.
Fem una miqueta d'assumar-ho.
Resumem, resumem.
Posa'm música de telolotícies.
O no cal?
Ah, no tinc.
No cal, bueno, és igual.
Bueno, parlarem entre d'altres.
No cal que em cantis, que millor que no n'hi hagi.
Parlem de la Kate Moss, de la Ben Esteban,
de, no sabràs qui és, Maria Julia Mantilla,
ja t'ho diré després,
del Jud Lau, del Jesús Vázquez,
d'Alberto de Mónaco...
Ui, que bona gent, que bona gent.
Ja comencem, comencem, comencem, comencem.
És el que passa.
Ja no queden, ja no queden.
Ja no en queden.
Ja no en queden i els hem d'agafar reciclats.
He aquí, que no acabava de dir-ho,
perquè no t'ho volia acabar de dir,
però hem de parlar de Carlos Larrañaga i Ana Escribano.
Els de la Larrañaga porten un munt de setmanes
anant darrere d'ells per descobrir
si aquesta parella de feina, de teatre,
són també, també, a l'hora de la veritat,
parella a la vida real.
I desmentir...
Avui he vist a la televisió
que sortia amb una noia pel roja.
És aquesta.
És aquesta.
Teòricament han dit que sí.
Exacte.
Que eren parella.
que fins ara ho havien desmentit
perquè ella volia fer-ho conèixer la seva família
abans que res i per respecte,
perquè ella mateixa li havia demanat
per favor, Carlos, no digues nada
fins que jo no pueda hacerlo público.
Bé, doncs la qüestió és que ja ho han fet públic,
passeixen agafats de la mà
amb la filla que ella té d'una anterior parella
i que asseguren que ella no estava casada.
Sempre han decidit que esperaven que ella se separés
i tal i qual.
No, de fet, ella no ha estat mai casada.
Perquè vegis per on arriben les males llengües, eh?
Exacte.
I com li agrada la gent fer parlar
perquè després de dir ella
no, no, jo no m'he casado ninguna vez,
jo todavía no m'he casado,
estoy soltera,
ell, el senyor Carlos Arranyaga,
diu
ara serà la primera vez que se casi.
Veus?
Sí, sí, això ho he vist.
La primera vez que se casi,
és a dir, bueno, ja ens estàs avançant
la propera exclusiva,
Carlos, t'hi ha més fet que Gandhi.
Però t'he dit una altra cosa,
ha sortit una altra noia.
Sí?
Bueno, que ja porta algunes setmanes,
es veu que tot això rondant,
el que passa és que jo m'he assabentat avui
i que teòricament havia tingut una feira
amb el senyor Carlos Arranyaga...
Bueno, n'hi ha unes quantes.
Este.
Sí, sí.
Però resulta que, clar,
ella l'ha denunciat per acusament,
per acusament...
Exacte.
Havien treballat junts
i ell la va acomiadar
perquè teòricament no feia bé
la seva feina d'actriu
i ella, doncs,
tenia intenció de denunciar-lo
per assetjament sexual.
Jo no sé.
Jo no sé si arribarà de sang al riu...
Exacte.
Allà on hi hagi pasta,
allà m'hi tiro de cap.
Doncs vinga, tirem-nos, tirem-nos.
Cuidado con paloma
que me han dicho que es de goma.
Jo no sé si no de goma,
però de plastilina.
De silicona.
Això.
No volia dir-ho, no volia dir-ho.
M'ha sorprès, m'ha sorprès
que una, com ho diríem,
una...
Megaestrella infantil seria?
Sí, exacte.
Un mite de la infantesa
de moltíssims nens del món
anuncia públicament
que està molt apenedida
d'haver-se operat de pits
i de culete.
I clar,
culete per no dir cul,
clar,
jo des d'aquí,
a veure,
xuxa,
perquè és que té aquesta
superestrella,
que es diu xuxa,
una quan se penedeix
d'haver-se afegit algú,
s'ho treu.
Clar, i normalment
no ho dius.
Exacte.
Tu treus i quedes
com una reinona
i una altra vegada
plana com una taula
i sense cul,
i ja està.
Tampoc no calia.
Si hi ha alguna manera
o altra de cridar l'atenció,
aquesta no és la millor.
Però quan feia
que no parlàvem d'ella?
Quan feia
que no sortien notícies,
encara que només sigui
de casualitat
parlant-ne d'aixutxa?
Potser per això.
Però, bueno,
és que, de fet,
això,
la gent de Goma
comença a perillar públicament.
Parlem i ara sí,
ara sabràs qui és.
Maria Júlia Mantilla
Miss Mundo.
Ha saltat massa, massa
a la llum
el fet que
quan ella va ser
triada com a Miss Mundo
el 2004,
van sortir un munt
de comentaris
sobre les seves
suposades operacions
de cirurgia estètica.
Bé, doncs hi ha uns comentaris
d'un cirurgia
que es diu
César Morilla
que insinua
que ella és la...
Com ho diria?
Ho llegeixo textualment, eh?
Vinga, llegeixo.
Ell ja és
el mayor orgullo
de la cirurgia plástica peruana.
És a dir,
no n'hi ha un pam de net
d'aquesta xiqueta.
Ostres.
No sé...
La persona que estigui amb ella
no sap de veritat
quina part és de veritat
els peus.
Les ungles,
que és el que creixi,
te vas tallant,
les ungles deuen ser...
Bueno, encara no podrien ser postisses.
Ves a ser bé.
Ves a ser bé.
El taló.
No, tampoc.
No sé si això és
el que dèiem abans,
potser és remenar
alguna cosa que fa pudor
per acabar de ventilar-ho
o ganes
que tothom vegi
l'obra d'art
que aquest senyor ha fet
amb aquesta xiqueta
perquè realment
és impressionant,
és un amismundo
i ningú li pot treure,
però no és una manera
molt ètica
d'agafar clientela,
no et sembla?
No, no, que va, que va.
I hem de parlar
d'unes altres,
no sé si són de goma,
però són la mar de guapes,
la mar de ben posades,
la mar de...
la mar de...
de com es diuen?
Victoria's Secret?
Secrets.
Com?
Victoria's Secret.
Eh?
Ai, no m'ho facis repetir
que el meu anglès és patètic.
Bé, doncs avui hem pogut...
Sí, el meu pitjor, sí que...
Avui hem pogut veure...
Molt bé,
m'agrada aquesta música tan sexy
perquè parlarem
de dues notícies sexuals.
Una és el fet que...
A mi em fa l'efecte.
Van enllaçades, eh?
Hem pogut veure...
Ahir, ahir dijous,
dimecres, perdona,
abans d'ahir dimecres,
la passarel·la
amb la qual es presenten
tota la col·lecció,
totes les calcetes,
els sostenidors,
tot el món de reba interior
de Victoria's Secret
és una de les poques passarel·les
que cautiva
a milions i milers d'homes
que se senten davant
de les seves televisions
a veure aquell desfile.
No perquè...
Però era una puntualització.
Exacte.
No perquè els hi interessi la moda,
sinó perquè segurament
els hi deu agradar
veure aquelles xiques
en roba interior.
Això...
Hablas en sèrio?
Exacte.
Això em porta a llegir una notícia.
A mi realment
m'ha fet moltíssima gràcia.
diu que els espanyols
mantenen una mitja
de cent cinc
en relacions sexuals a l'any.
A l'any?
Ui!
Unes dues per setmana.
Unes dues per setmana.
Tu creus? Tanta?
Això suposa una reducció
de cinc coits anuals.
Això ha de dir
que cada espanyol
s'estima cinc vegades menys a l'any.
Encara que no hi hagi
d'haver mort pel mig.
Això és molt poc, eh?
Això és molt poc, eh?
Seguim sent
una part important
del món, eh?
Estem per damunt
de la mitja mundial.
Però jo pregunto
si els homes,
és a dir,
tots els marits,
nòvios,
amants i pretendents
del món
regalessin més roba interior,
fos quina fos,
la seva dissenyadora,
vols dir que aquesta quantitat
de coits anuals
pujaria molt més?
Que guai!
Exacte.
Jo crec que sí, eh?
A més que tot
de les Àngels de la Victòria Secreta
estaven impressionants,
imponents.
Exacte.
Vam poder veure també
sobre l'escenari
el Ricky Martin cantant
i també el Sil,
que a banda d'estell
també estava la seva dona.
La seva senyora,
clar, desfilant, desfilant.
I totes guapíssimes,
vestides...
Una roba interior,
ho hem de dir,
impressionant.
Des d'aquí,
si algun oient
ens vol fer un detallet,
doncs que passi
que li direm
quin detall és
la nostra sostenidora
i que no hi ha cap problema.
Jo m'apuntaria, eh?
Jo també,
de fet ja m'ha apuntat,
així de clar.
El que passa que tu creus
que funcionarà?
No, però bueno,
per intentar-ho.
Anem a provar,
anem a provar.
Tenim una altra notícia.
Que el dimarts vam dir
que era el seu aniversari,
te'n recordes?
Ai, pobreta.
Tengo una pistola.
Ai, ella, ai, ella.
Tengo una pistola.
Ai, ella, ai, ella.
Ves a Belén.
De fet,
a partir d'ara
aquesta serà la música
que anunciarà
qualsevol notícia
sobre Belén Esteban.
i aquesta setmana...
Ja he vist l'interviu.
Ja està.
Aquesta ja he vist l'interviu.
Aquesta setmana
n'hi ha tres de notícies.
La primera
és que ella mostra
els seus encants
a la revista Interviu
amb unes fotografies
realment molt acurades
damunt d'una moto
i impressionant,
la moto,
no ella.
De fet,
són unes molt bones...
Espera, que torna a posar el crit.
No,
són unes molt bones fotografies.
Em fa gràcia
no només
que ella torni,
és a dir,
per segona vegada,
a sortir a la revista,
sinó a tot el bomburi
que ha fet això,
el tema,
ha fet bullir moltíssim
la sang a la gent.
I tothom preguntant.
I per què?
De fet,
el que més aplaudeixo
és la sinceritat.
És a dir,
ella ha fet aquestes fotografies
perquè ha de pagar
un xalet que acaba de comprar.
I la manera més fàcil
és que cada un
paga els seus deudes
com ho quiera
i ella les paga en carn
i encara que només sigui
ensenyant-la,
ella també està bé.
Déu-n'hi-do,
ja té prou, eh?
No és només l'única notícia
i té bé a veure amb la carn,
amb la seva carn.
Ha debutat
en un curtmetratge
que es presentarà
al Festival de Gays i Lesbianes.
Ha confessat
que no ha vist encara
la pel·lícula,
el curtmetratge acabat,
la seva actuació,
però que reconeix
haver-se sentit molt còmode,
molt a gust
fent d'actriu
i que no li importaria repetir.
Diu que en la vida
se aprende
haciendo cosas nuevas
i que, a més a més,
no es va sentir
gens incòmode,
però sí nerviosa
pel que diran.
Ho ha fet encantada,
però hi ha ganes
de saber
què és el que pensarà
la gent sobre ella.
Però tu creus
que li importa molt,
de veritat,
de veritat,
de veritat?
De fet, hi ha una frase
molt bona que diu...
El corazón de corazón.
Exacte.
M'encanta que ven de mi,
aunque sea bien.
Ai, Marc,
conta, conta,
conta,
que cotxe,
conta,
que cotxe,
conta,
que cotxe,
que cotxe...
Ui,
ui, ui, ui, ui.
Quin cop,
l'amor de Déu,
pa haver-se matat,
pa haver-se matat.
Però no.
Què li ha passat a aquesta dona?
No s'ha matat.
Truquem a la policia,
truquem a la policia.
No, no, no,
no quedarà.
No quedarà a l'ambulància.
Cap aquí,
senyors de l'ambulància,
cap aquí,
cap aquí,
que no vam prendre mal.
Ah, no?
Fora.
Ella es diu Paris Hilton
i, bueno,
què vols?
Què vols?
No n'hi ha més.
Espera, espera.
Ah!
Ah!
Ah!
De fet,
no era per cridar,
sinó que bàsicament
era per plorar
i de riure.
He vist les imatges.
L'hi posem.
Això dedicat especialment
per a ella.
Ah!
Que tonta soy.
Això m'he deixat.
Exacte,
és mal que ho assumeix.
És el primer pas.
Tenir-ho assumit
és el primer pas.
La qüestió és que,
com et deia,
he vist les imatges avui.
Ella sortia
de la matinada
del dimecres
d'un club de Nova York,
un club nocturn,
ella i uns quants amics.
Per no dir-te la quantitat,
et diré que cinc.
Anaven tots cinc
damunt d'un cotxe,
un cotxe que,
bueno,
un Bentley,
que és un cotxe
que val uns quants calerons,
que conduïa
un noi que anava
no begut,
sinó borratxo,
i que,
per esquivar la premsa,
que no és que molestés,
sinó que tocava els nassos,
va acabar empudrant-se
sota un camión.
Ui!
Veus?
Més o menys,
perquè feu una idea,
eh?
Tampoc és això.
La qüestió és que,
clar,
després d'haver empudrat
el cotxe
tota la xapa del mor,
sota del...
No,
tornis a fer cap cop ni cap
més entrebanc.
La xapa
sota d'aquell camión,
clar,
va aparèixer allí la policia.
Clar,
ja era inevitable
que la premsa,
a més a més,
s'hi sabés,
i gravés vídeos,
i fes fotos,
i gravés tots els comentaris.
Bé,
a vegades,
té com més punts a favor,
ser senyora de filla de,
en aquest cas,
i la cosa es va acabar tranquil·lament,
és a dir,
vostè va begut,
no pateixi,
el cotxe,
que el condueixi un altre
per portar-lo fins a casa,
i fins i tot,
la Paris Hilton,
en agradaiment,
va fer dos petonets de policia
i li va dir
que li encantava la policia
i que estava molt orgullosa
d'aquest cos de policia de Hollywood.
Ai,
per la mort de Déu.
I tu penses,
i no l'ha de tirar el carnesi?
Doncs va ser que no,
eh?
Va ser que no.
Jo m'estava preguntant
i el camió què?
Es va fer mal?
Se sap alguna cosa del camió?
No,
a veure,
a veure,
que el camió el pobre
millor estava allà aparcat
sense menjar-se,
sense trobar-s'ho,
i de cop i volta,
la Paris Hilton,
amb la seva pella,
se li va llençar a sobre.
Això no s'ha de fer.
No s'ha de fer,
és veritat.
A l'igual que no s'ha de fer
que no ens truqués
per avisar-nos, eh?
De què?
Perquè es va enviar...
D'aquest dia de festa
per anar amb ella?
No, no, no.
D'una de les bodes
que tu i jo volíem anar.
Crec que era l'única boda
que teníem ganes d'anar.
De fet,
amb ganes, eh?
De fet, sí.
Era una de les poquetes bodes
que teníem a la llista
de dir
no ens la podem perdre.
Jesús Vázquez.
No van avisar.
Jesús Vázquez
i Roberto,
l'home de la seva vida,
es van casar
el 3 de novembre.
Les va casar,
si no m'equivoco,
Trinidad Jiménez,
una cerimònia molt íntima
en la que només hi havia
els amics molt més allegats
i la família allò,
molt a prop.
I ells no tenien ni idea
que la premsa
estava fora esperant.
Què dius?
Quan van sortir els dos novis
vestits amb texans,
la premsa va començar
a tirar flors
i a aplaudir
i a fer fotografies
i Jesús Vázquez,
com no,
com totes les nòvies del món,
es va emocionar.
Va agrair moltíssim
que estiguin allí
i que, bueno,
que celebrar aquell moment
amb tots els seus companys
de feina
era tot un orgull per ell.
I des d'aquí,
Jesús Vázquez,
moltes felicitats.
És que diria,
ser maquíssim, eh?
I no tenim cap o de més.
Has vist que va per torns, no?
De cop i volta
hi ha 3 o 4 o 5 o 5 o 5 pobres.
I després para la cosa.
No, ja està bé.
No, te ho pares.
Ja està bé, no?
Que ens ho vagin fent així
com a mica en mica.
I a poc a poc.
Com a poc a poc
hauria d'anar,
com a poc a poc
hauria d'anar
el senyor Alberto de Mónaco.
Digues, digues.
Tu t'imagines, Sílvia,
un club nocturn
a Mónaco?
Sí, jo ballant.
Vissabte a la nit.
Eh?
Bé, descotades.
No sonaria això, eh?
Sí, sí.
No t'aguanto más, sí, sí.
A Mónaco se sent tot.
Se sent tot, nena.
No t'aguanto más.
Nosaltres allí cantant.
Perquè segurament a Mónaco
seríem les úniques
que cantem en espanyol.
La qüestió és que
se t'apropa
Alberto de Mónaco
amb el seu gintònic a la mà
o el que sigui que begui,
tu un suc de préssec.
la qüestió és que
la qüestió és que
se t'apropa
i en aquell moment
hi ha algú per allí
que fa una foto.
La dixosa foto del mòbil,
un periodista que porta
una càmera de fotos
a la solapa
amb una flor de plàstic,
jo què sé.
A partir de les hores,
durant la següent quinzena,
seràs la futura dona
d'Alberto de Mónaco.
Perquè, escolta'm,
quan per fi
ens havien tret de sobre
el tema
que la hermaníssima
Thelma Ortiz
no tenia res a veure
amb aquest senyor
quan ell ja havia
donat la cara
per desmentir
aquesta notícia,
perdona,
que se'n fa un nusó
a la llengua,
de l'emoció
de veure-te al Mónaco ballant,
ens trobem
que ara torna
a ser portada
a la mateixa revista
on van dir
que Thelma Ortiz
era un afer sentimental
del senyor
Alberto de Mónaco
i ens diuen
que Miss Alemania,
una jove de 22 anyets
que es diu,
i ara a veure si ho pronuncio bé
perquè no ho tornaré a repetir,
no, no,
jo tampoc t'ho faré.
Xermín Xeríbar,
ui, fantàstic,
més o menys,
més o menys,
S munt, S ball,
la qüestió és que
jo suposo que durarà
la segona quinzena,
el que queda de més,
veurem la foto,
veurem per què ens diuen
que poden ser parella
i ho desmentirà.
És la feina
d'un príncep de Mónaco.
No, i a més,
a més,
a la festa i desmentir els ligues.
I a més,
és una manera de tenir Mónaco
sempre de vidilla, dona.
Bueno, i reconeixer fills,
també és una feina
d'un príncep de Mónaco.
És una manera de tenir
sempre de vidilla.
Clar, és allò de dir-se,
a veure,
de què és famós Mónaco?
De la carrera,
de cursa de Fórmula 1 de Mónaco.
Sí, sí,
els seus casinos,
els diners blancs,
la família real,
promiscua.
I clar,
els ligoteos
del príncep Areu.
Ja, ja, ja.
Home, a mi,
de fet,
a veure,
m'enorgulleix
i no pel fet
que sigués contrari
en això,
que per fi,
per fi,
se'l relacioni
amb totes les dones del món.
Gràcies a Déu,
perquè se l'havia obert
una miqueta a la porta
de les maris.
I per què no ara,
amb nois?
Si fins ara tothom pensàvem
que era una cosa així
com a molt polivalent.
Per què ara no?
Només dones?
Deixa-ho a l'aire, mare.
A mi m'ha agradat aquesta cançó.
No m'aguantes?
Doncs jo, tu sí.
Ah, qui és l'avorrida?
No, no,
per dir, per dir.
I on anem ara?
Perquè ara ja sé qui m'he perdut, eh?
Mira, m'has passat el guió,
però no sé què hi ha per aquí terra.
Sí, el guió.
Quin guió?
No, però tu m'has dit
això, això, això, això,
això més o menys, si vols.
No, però tenim...
Si vols, eh?
No és una cosa obligatòria.
Si no vols,
no cal que parlem de res més.
Només voldria
donar un punt...
Nen?
No.
Sí, un nen, no?
Amb un embaràs?
No?
No, no, no.
Sí!
No ha parit a nadie.
Sí!
Teòricament està de 10 mesos
la...
Hòstia, sí.
La boscera.
Hòstia, sí,
però no ha parit.
No, no.
Ni parirà,
perquè això...
No, però està de 10 mesos,
teòricament,
a veure, aquests nens, sisplau,
que això, que teòricament
està de 10 mesos
i entra cap als 11.
10 mesos i pico.
Però s'han vist imatges,
les he vist avui per televisió,
el tomate,
tomate, tomate, tomate,
tomate, tomate, tomate,
tomate, tomate,
des d'aquesta gent
i es veia una panxa normal i corrent.
I l'endemà...
No una panxa embarassada, eh?
Exacte, i l'endemà
plana com una tabla
com una faja de collo alto.
Sí, sí, sí, sí.
Ai, tu com ho sabia d'això de colla?
A què se li sobresortia?
A què se li veia la goma
de la faixa del coll?
Aquesta xica,
per això anava tan ressonant.
No ho sé, jo no ho sé.
De fet, jo he de sigut sempre
de les que no he cregut gaire
el tema del seu embaràs.
Quan van sortir les fotografies
en les quals es veia el banyador
amb aquella panxeta,
vaig dir,
ei, ho he de desdir,
em vaig equivocar,
veig la panxa.
Quilo Mejillone.
I ara penso,
bueno, on està aquella panxa?
Si ja fa 10 mesos...
El règim, el règim.
Quin embaràs més llarg
amb una balena?
No ella,
sinó un embalàs d'una balena
que està en un munt de mesos
allí emprenyades.
Perquè veigis, eh?
Emprenyades.
Emprenyades.
No s'ho van parlar.
No s'han emprenyades.
Però abans d'acabar,
sé que tens una notícia, eh?
No, més que una notícia
és una frase.
Ah, d'acord.
M'agradaria acabar
amb una frase célebre
d'aquelles que passaran
a la història.
Silenci, nens.
Exacte.
Ella es diu Rossi de Palma
i la seva frase
que passarà a la història és
Más que solo una actriz
soy todo un poliedro.
Sí, sí, sí.
No, no, no.
Ui, fa tuc, tuc, tuc.
Tremola tot l'estudi
de la pressió d'aquesta frase.
De fet, és important.
Sí que desconoceu, Más.
Que desconoceu.
És important que ho tingui assumit.
Si havíem dit que la Paris Hilton
havia d'assumir la tonteria
que porta al damunt,
és hora ja
que Rossi de Palma
assumeixi que la seva cara
no és un quadro,
és un munt de quadros
un damunt de l'altre,
una cosa rara de veure.
I avui no tenim aniversaris,
però volem acabar
amb un aniversari.
Ah, sabeu això.
No, però normalment
acabem amb aquella musiqueta
de l'anys i anys,
per molts anys,
tot això,
doncs avui només acabem
amb un aniversari.
Molt important.
Perquè avui, a més,
va néixer,
en tal dit com el d'avui,
una noia,
una senyoreta
que té una veu
que a mi m'agrada molt,
com canta,
no com parla,
perquè m'atabala.
A mi quan parla, m'atabala.
Quan li fan entrevistes,
diu, que calli, que canti.
De fet, hi ha moltíssima gent
que té una veu preciosa
quan canta
i que quan les entrevista
no són elles mateixes pel carrer.
I no se l'entén.
No se l'entén.
Bé, doncs, felicitat,
Luz Casal,
perquè en fas taitantos,
que ja són prous.
I uns quants més, potser.
Ja són prous.
No li posis més,
que ens trucarà per denunciar-nos
i et felicitem.
És a dir,
tants anys que em portis,
el doble,
cantant així.
Esperem que sigui així.
Mar, nosaltres ja tornem
la setmana vinent.
Molt bé.
Mésima hora,
en mésima llocat.
Exacte, fins la setmana que ve
i molt bon cap de setmana.
Adeus, diau.
No brillarà,
se llevarà la soledad
que a mi se quiere instalar.
Acuden a mi mente imágenes de ti,
de mí.
Son tan intensas y reales
que me hacen sufrir.
No sé cómo consigo soportar la situación
de un juego con final previsto
entre tú y yo.
Quiero ver el rojo del amanecer.
Un nuevo día brillará,
se llevarà la soledad.
Quiero ser el rojo del amanecer.