.
Segurament que coneixes aquesta sintonia.
És el que ens portava dia rere dia.
Durant l'hivern i també durant la tardor,
la presència i la veu d'Andrés i Andrés,
que tornem a recuperar després d'un llarg estiu
i també després d'unes bones festes de Santa Tecla.
Andrés i Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Què tal, com han anat les festes?
Bé, doncs mira, fent feina por ahí,
anem fent projeccions de cinema,
anem preparant els programes de ràdio,
perquè, esclar, vosaltres voldreu coses que siguin discretes.
Oi tant, que siguin interessantíssimes
per l'audiència de Tarragona Ràdio.
Aquí està.
Però m'has d'explicar, a mi i a tots els oients,
tu imagina que és la primera vegada
que comencem aquest programa, o aquest espai.
Què és el que farem?
Què és el que escoltarem?
Mira, jo em dedico, sobretot,
i tinc molt d'interès i moltes ganes,
d'anar donant difusió amb el cinema clàssic.
Estem envoltats a cinemas,
pel·lícules d'última hora,
que desapareixen dintre de quatre hores,
no de quatre dies, no, de quatre hores.
De quatre hores, ràpid, ràpid.
I hi ha pel·lícules d'aquelles clàssiques.
Esclar, això potser va més encaminat a la gent més gran,
però suposo que amb la joventut,
que no coneixen aquest cinema
i estiguin aficionats al cinema,
també els pot ser interessant
saber què és el que es feia abans
amb els seus pares, amb els seus avis,
i amb els seus tataravis.
Perquè hem de dir, Andrés,
que aquí podrem sentir molta música,
però també podrem sentir alguna com una altra pel·lícula.
Exacte.
Ja ahir vam estar parlant amb la Núria,
que em va fer una petita entrada,
introducció en aquest aspecte,
i em va dir que si passaríem alguns llars metratges,
li vaig dir que sí,
llavors diu, quins passarà?
Dic, dona, penso, aquest anirà bé.
Doncs penso, aquest també, aquest també,
i n'hi ha tants.
Diu, bueno, ho diu la Núria.
Diu, farem una cosa,
als oïdors que se'ls ocorreixi alguna pel·lícula
que els agradaria sentir per antena,
que ho diguin,
que si l'Andrés la té a la seva filmoteca,
doncs l'arradiarem aquí.
He de dir que deu ser impossible
no trobar una pel·lícula que no tinguis, Andrés.
Perquè parlant de filmografia,
quantes pel·lícules pots arribar a tenir
en aquell magatzem que jo sé que tens,
i que de tant en tant hi ha alguna
que una altra cap se cabelluga, eh?
Sí, mira, de catalogades,
que les veig,
en fi, les reviso
i sé que es poden després projectar,
amb molt poc defecte que hi pugui haver,
perquè n'hi ha alguna que té algun petit defecte, oi?
Sí, però esclar, a vegades no hi ha còpies noves
i s'ha d'aguantar aquella,
les més dolentes, no que se'ls posa a un altre apartat.
Tinc una 6.000 de fitxa.
6.000 de fitxa?
Sí.
I després altres que encara...
I les altres que són les que vaig anar veient,
perquè esclar, mira,
aquesta setmana passada, aquest diumenge,
vaig comprar, doncs...
Vas comprar...
Van ser 14 pel·lícules.
I on les treus?
Doncs mira, de mercadets, d'encants,
de botigues,
de particulars,
de col·leccionistes d'altres llocs d'Espanya,
doncs tu pensa que aquestes 20 i escaig pel·lícules
jo no les podré veure aquesta setmana.
Impossible.
Cada setmana se m'han acumulat pel·lícules
que jo no puc veure.
Però cada setmana.
Llavors, que no he vist,
doncs jo crec que pel que vaig comptar
farà uns mesos enrere,
jo tenia unes 10.000 pel·lícules per poder veure.
10.000 pel·lícules?
Et faltaran 5 o 6 vides, eh,
per poder veure-les, Andrés?
Exacte.
Jo sempre dic,
jo moriré sense acabar de veure-les.
A la taumí dia tornarem una altra vegada.
Jo dic això,
perquè s'ha de pensar que alguna pel·lícula,
potser la vaig a veure
i em trobo que aquella pel·lícula,
si és en vídeo,
l'han borrat i hem gravat una altra cosa a sobre,
com jo són esports,
són coses que no em van.
Hi ha pel·lícules que m'han canviat el títol,
però si la pel·lícula està correcta,
doncs també m'han alegre,
perquè la pel·lícula em serveix exactament igual.
Clar, però aquestes sorpreses,
segurament que te les deus trobar...
No gaire, no gaire.
No gaire, no gaire.
Millor.
Perquè quan compro un lot,
quan compro un lot,
doncs se suposa que aquest lot,
doncs d'un senyor potser que...
Ja en varies...
És curiós.
Un senyor que s'ha mort
i la seva família es treu tots aquelles cintes que tenia
o aquelles pel·lícules en Super 8.
per exemple, un jove es casa,
la dona no vol que li porti,
la nova dona,
per dir-ho així,
la recient estrenada dona, senyora,
no vol que li porti aquell grapat de pel·lícules a casa.
Aquests records,
aquelles coses que pertanyen,
hi ha en una altra història.
Llavors es queden a casa dels pares.
Al cap de poc temps,
amb els pares ja els fa nosa
aquelles coses que no poden fer sentit
i el fill tampoc les vol.
Llavors em criden,
escolta, Andrés,
mira, aquí tenim unes pel·lícules,
em porta't a la CITBAB.
Estupendo.
Deus haver trobat moltes jolletes, eh?
A veure, m'explico.
Hi ha moltes coses,
hi ha moltes coses,
com dius tu,
moltes vides
que han passat en llocs diferents
i sobretot centrats
potser aquí a Tarragona
i segurament que hi ha algunes
si vénen de fa molt de temps
de veure com era antigament la Rambla
perquè estava gravant a la persona
i que surten petites coses.
No, cuida't,
pensa una cosa que això més antic,
això ja ha de ser en Super 8.
En Super 8.
Sí, en Super 8 he trobat,
en Super 8 he trobat,
però són molt les persones
i són coses que ja es veuen de sempre.
En Super 8 he trobat alguna cosa
que passen els tramvies,
el guardi urbano vestit
amb aquell abrit que duien,
alguna coseta així,
però poca cosa.
Per això et deia jolletes,
perquè ja t'ho dic,
són com petits diamants, eh?
Exacte, molt poca cosa.
Petits diamants.
Llavors,
en vídeo ja és molt recient.
Ja és molt recient.
I normalment això no m'ho trobo,
això normalment s'ho queda a la gent,
normalment.
Ara,
jo el que em refereixo són pel·lícules
que realment són les que interessen
pel programa de ràdio,
per les projeccions cinematogràfiques
que jo faig,
i lògicament aquestes pel·lícules
és per gent que vol veure
pel·lícules comercials.
Llavors,
aquestes pel·lícules que em donen
no és res més
que engreixar
la llista que jo tinc
de pel·lícules relativament comercials,
que són bones,
moltes d'elles,
però que no són
aquelles pel·lícules específiques,
aquelles pel·lícules de minories selectes
que són les que jo realment busco.
I que són,
deuen ser complicades,
s'haurà de trobar-les.
Sí, mira,
jo ara estava parlant precisament
aquí amb l'Àlex,
que jo tinc la pel·lícula
El Golem,
que és una pel·lícula
de El Golem,
que és una figura,
això és una figura de fang,
que si se li posa
l'estrella de David
al front,
comença a agafar vida.
Això és una història medieval.
És com diria jo,
com una espècie de faranquestany,
però medieval.
Sí.
I és una persona
que creu en el seu amo,
surt a comparar i tot plegat,
i esclar,
espanta la gent que la veu,
una persona altíssima,
o una figura altíssima de fang.
I aquesta pel·lícula la tinc,
la tinc,
amb una gravació que vaig fer
ja fa,
no sé si és un 20 o 22 anys,
la vaig fer,
o por ahí,
la vaig fer a TV2,
però esclar,
em surt,
que nosaltres diem
la mosca,
que és l'anagrama
de l'emissora
que ho està transmetint.
Esclar,
lògicament,
aquestes pel·lícules
jo no les passo mai,
passo pel·lícules
que siguin netes
de qualsevol cosa comercial.
Doncs aquesta pel·lícula
no l'he pogut trobar
en cap editora
ni cap col·leccionista,
cuidado,
que no hi hagi la mosca.
Exacte,
que no hi hagi l'anagrama
de la televisió en qüestió.
Exacte,
tinc algun altre col·leccionista
que la té igual que la tinc jo,
perquè la vam gravar
el mateix dia.
Ah, doncs mira.
Esclar,
perquè es va passar una vegada
i els col·leccionistes
i a mans d'aquest tipus de cinema
de l'època del Cinemood
ho van gravar.
Perquè alguna vegada,
Andrés,
t'has atrevit allò
de trucar a la televisió espanyola
o trucar a alguna de les televisions
per a veure si els tenen
o a veure què és el que fan?
Passa una cosa,
les televisions,
ells el que fan
són uns contractes
amb les productores
i llavors paguen
aquella projecció.
Poden tindre uns drets
més o menys allargats,
per més temps o menys temps
i s'ha acabat.
Però ells no poden
oferir-la a ningú més
si no és projectant-la.
Si no és a través
de la pantalla de televisió.
Això moltes vegades
ho ha dit el José Luis Garci
amb els seves programes
que fa del cinema,
que esclar que a vegades
la gent li demana
certes pel·lícules.
Sí, ell ja les demana,
però resulta que
les productores
en aquells moments
no les donen.
Clar, perquè no són comercials.
No, no, no,
perquè hi ha una sèrie
de contractes
i perquè, per exemple,
als Estats Units
no han tornat a donar llicència.
Perquè això no es ve
una vegada
com nosaltres podem tindre una pel·lícula
i quedar-nos-la indefinidament.
Sinó que les comercials
van a la productora
o a la distribuïdora,
en aquest cas aquí a Espanya,
i aquesta distribuïdora
depèn de la productora
del país d'origen
de la pel·lícula.
I llavors aquesta productora
lloga un temps determinat
si la pel·lícula diu
doncs miri,
vostè la tindrà amb explotació
durant dos anys.
Quan s'acabi aquesta data
vostè ja no la pot tornar
a explotar més.
Per això si t'hi fixes
en algunes caràtules
a darrere posa caducidat
i et posen la data.
Però no és que la pel·lícula
caduqui allà no,
sinó que és la caducidat
de la productora
perquè se sàpiga
per efectes estatals
o no sé,
coses comercials,
se sàpiga
quan li acaba.
A les de Walt Disney
posa caducidat indefinida.
Per què?
Perquè són els mateixos
productors, distribuïdors
de la Walt Disney
que els distribuïdora
a Espanya.
Llavors,
com que són ells mateixos,
fills dels de, diguéssim,
fills o filials
dels Estats Units,
ells fan el que els doni la gana.
Però els de més,
com ara tu i jo,
que diguéssim,
anem a muntar una productora
de vídeo?
Molt bé,
anem a la Colúmbia.
Aviam,
vostès què tenen
perquè nosaltres
puguem distribuir a Espanya?
Això, això, això, això.
Vull aquesta,
tant aquesta, tant aquesta,
quant?
Andrés,
sentint-te es nota
la passió que tens pel cinema.
No, és que és lògic.
I que no és allò
que parlem per parlar,
sinó que parlem
perquè ho sabem.
Jo estava pensant
que ara mateix
dintre d'un magatzem
d'una d'aquestes productores,
una, no sé,
una Metro Goldinmire
era una d'aquestes,
jo sé que el Metro Goldinmire
en com a tal
ara ja el mateix
no existeix,
però tu no li és boig, eh?
Sí, sí.
Aquesta gràcia,
aquesta gràcia,
aquesta gràcia,
no?
Mira,
jo allà amb aquella barraca
que tinc,
allà on tu ja saps,
que ho tinc tot de,
en fi,
sembla una barraca,
no,
és que és una barraca,
jo,
i ho tinc tot tal com puc.
És una casa
dels mals endresos.
Sí.
Deixa'm-ho així.
Doncs,
ha entrat alguna vegada
alguna persona
i diu,
haig de sortir,
haig de sortir,
no perquè tingui claustrofòbia
ni per això,
queda al·lucinat
i embutat,
embutat de tanta pel·lícula
que arriba de la vida.
No sé quin agafar-te,
Andrés,
diga'm tu la que tu vulguis,
no?
Saps?
Me'n recordo una vegada
que em va vindre un xicot de València
i així que entra,
se'm posa repenjat
al meu ombro,
com jo,
si jo fos,
en fi,
no sé,
el responsable
de totes les seves penes
i no és que plorés,
però el va començar,
tu no saps el que m'has fet,
tu no saps el que m'acabes de fer,
tu no saps el que m'has fet,
jo dic,
però que t'he fet ara.
I tu creus que això
es pot ensenyar així de cop
amb un aficionat com jo del cinema?
Clar,
que ja per això
em va exagerar una miqueta,
lògicament.
S'ha de fer una mica,
jo en plan,
telegrama,
a poc a poc,
a poc a poc.
És que penso una cosa,
que a les estanteries
ja no m'hi cap res.
I ara ho veig anant posant tot
amb capses numerades
una sobre de l'altra,
perquè les estanteries
ja no m'hi caben.
Andrés,
i parlant de coses
que ja no podem continuar,
tota aquesta passió,
tot això concentrat
en 10 minuts cada dia
amb l'Andrés i l'Andrés.
I demà en què començarem,
Andrés?
Demà començarem
amb un cicle
de temes musicals,
de pel·lícules,
però pel·lícules
que han sigut grans comèdies
amb el cinema,
lògicament.
I passarem a temes
com els rollos amarillo,
el mundo está loco,
loco, loco,
Confidències a medianoche,
en fi,
moltes pel·lícules d'aquestes
que tenen una banda
sonora estupenda
i que a més a més
podrem anar explicant
alguna anècdota
de cada personatge
o de cada cosa
que ha passat a la pel·lícula.
Doncs serà demà mateix,
però ara ja no ens queda temps.
Gràcies, Andrés.
Fins avui.
Bona tarda.
Adéu.