Fins demà!
Un dels compositors més inquiets de la demarcació i fins i tot ho faria extensible a tots els països catalans.
Conrad Setó, bona tarda.
Bona tarda.
És que no pares.
L'última vegada va ser Nadal amb swing, crec, per Nadal.
Sí, efectivament. L'última vegada que vam venir aquí, entre mig han passat moltes coses.
No totes us les expliquem, però si no ens faríem molt pesats i estaríem aquí cada setmana.
Però bé, avui parlarem d'un altre projecte.
Un projecte que de fet no és que s'estreni ara, em sembla que ja porta una mica de rodatge.
Sí, sí, va néixer, si això fos un ésser viu, un nen jovenet, va néixer a Reus el cicle de concerts als espais modernistes en el festival d'estiu passat.
Però de fet a Tarragona no ho havíem fet, per tant es pot dir que és una estrena a la ciutat, és una estrena a Tarragona.
Es diu Sonosfèric i de fet el comparteixen aquest projecte de Conrad Setó i també un altre clàssic de l'escena tarragonena com és Javier Piedt.
Que d'a més tampoc crec que no és la primera vegada que esteu junts en un projecte.
Tocant junts en directe sí, discogràficament ja havíem compartit coses, però és la primera vegada que en un format tan íntim i tan petit com és un duet,
perquè hem posat nom de grup, perquè òbviament un duet també és un grup, però estem els dos solament.
Aleshores tocant en directe l'escenari sí que és la primera vegada que estem els dos junts.
El fruit és això que estem escoltant de fons?
Això seria el nen quan tenia un mes i mig, i el nen farà un any, doncs un any el dia 22.
Toquem en el mateix espai on ens vam trobar per primera vegada com a duo, que era el 22 de maig de l'any passat,
i ho farem el 19 de maig, és a dir demà, o sigui que pràcticament farà un any el nen.
I en aquests mesos tots els òrgans s'han desenvolupat d'una forma sana i està molt energètic.
El que passa és que t'han portat una foto de quan era petit, una foto de quan teníeu un mes i mig.
Doncs a mi em va bé, eh?
No el coneixeries, no el coneixerieu.
No, s'assemblarà, no? No serà una cosa molt remota, vull dir.
Per la gent que es pugui fer una idea del que serà.
Demà al teatre, amagatzem. Bon escenari, amagatzem?
Sí, per un format com aquest és senzillament perfecte.
Molta gent, companys, amics meus de Barcelona que venen,
doncs a molts d'ells a l'espai els recorda el teatre lliure quan estava a Gràcia,
al barri de Gràcia, el primer espai del lliure.
Té alguna cosa similar i té alguna cosa de laboratori de creació, d'espai petit.
Les cadires es poden moure, l'escenari en certa manera és versàtil.
És un lloc perfecte per coses de petit format, sí, sí.
I descriu-nos una miqueta com serà aquest concert, què té d'especial,
sobretot en comparació amb altres coses que has portat també al magatzem,
que és un escenari més o menys habitual teu.
Sí, sí. A veure, a Tarragona tampoc hi ha tants espais de música,
el que passa que el magatzem és dels que s'ho val, no?
A veure, el duet sonosfèric, clar, cada un quan ven, entre cometes, un producte,
diu totes les meravelles que pot, etcètera, etcètera.
Però, a veure, el que ho fa diferent d'altres duets és, diguem-ne,
la consciència d'assajos, per entendre'ns.
Nosaltres busquem alguna cosa similar al que busquen els homes i les dones de teatre.
En la música, moltes vegades es passa de l'assaig, diguem-ne,
com un tràmit i es va directament al producte, el que és l'actuació.
Nosaltres hem volgut fer, en tot aquest any, tot un procés a foc lent
de buscar el so que volíem.
És a dir, no és un saxofonista i un pianista que l'acompanya i ja està,
perquè, en aquest sentit, el Xavier Pé sí que la gent ja l'ha sentit moltes vegades
i el Conrad també.
És una cosa realment nova per nosaltres, és a dir, ens retroalimentem contínuament.
Jo he anat composant, gairebé després de cada un dels assajos que hem fet,
amb una periodicitat gairebé de dos o tres setmanes durant un any,
després de cada assaig he fet un tema especialment pel grup,
especialment pensat per ell i per mi,
aleshores s'ha anat configurant molt lentament una cosa que ara es va consolidant
i en el futur no sabem cap on anirà, però, diguem-ne,
que aquest treball a foc lent, buscar un so propi, buscar música pròpia,
doncs buscar una mica, si ho resumís en una paraula, la genuinitat, no?
Ser genuït, ser personal.
I a més, a composar tot això, tota aquesta sonoritat pròpia,
tenint en compte que, bé, que no estàs sol, Conrad,
que tens la rèplica del saxo que t'ha d'enquadrar d'alguna manera.
Exactament, és a dir, a veure, el que més m'agrada a mi com a compositor
és ubicar-me a vegades com a un fotògraf,
és a dir, buscar la llum adequada, estudiar el personatge,
quan ho faig per a altra gent.
Clar, quan jo estic implicat en aquesta història,
he d'objectivar una mica el que els ioguis diuen
consciència piloto, no? Consciència testigo.
A les hores de sortir i tu mateix convertir-te en objecte i en subjecte,
és a dir, veure què necessitem aquí,
i aleshores anar fent en aquest sentit.
Aleshores, ubicar-se primer com a compositor,
després com a intèrpret, i a més, clar,
tots aquests textes, a diferència del clàssic,
si ara diguéssim quina diferència hi hauria
entre una proposta de música contemporània
que fos els mateixos instruments, saxo, supra i piano.
Doncs la diferència bàsica,
no tant amb la tècnica ni amb el so,
seria que en clàssic la partitura acostuma a ser
un punt d'arribada, una fita, un objectiu,
i per nosaltres la partitura que hi és també,
doncs és un punt de partida, un trampolí.
Aquesta és una mica la diferència d'origen,
que la partitura seria com un guió,
que tu tinguessis un guió ben muntat, però diguessis
el que diu el Salvador Paníker
quan organitza, quan diu conferències,
que ell se les prepara molt bé,
però quan millor en funcionen, és quan no dic pràcticament
res del que tenia preparat, perquè vol dir que en aquell moment
és molt viu.
Però vol dir que tot i que aneu amb partitura,
demà el magatzem improviseu.
Sí, sí, sempre improviseu.
El que passa és que hi ha algun dels temes que l'han fet
que és tan en si mateix, tan preciosista,
això ja és entrar en detalls,
però dos o tres dels temes, un concretament que es diu
pregària i un altre que es diu el novesel,
els dos curiosament tenen un títol bastant gairebé religiós,
doncs aquests sí que són tancats entre cometes,
a fer nota a nota el que està escrit,
perquè han volgut que sigui així, no?
Però en general deixem un marge
d'un 30-40%
per la improvisació lliure,
que és el que ens agrada.
Contents amb el resultat?
Suposo que sí, però vaja, t'ho pregunto
en el sentit que, clar, sou dos.
El Xavier també composa,
la part que li toca, llavors
una cosa és com ho vegis tu, l'altra és com ho vegi ell,
i després que en comú vegeu que sí,
que és el que havíeu pensat.
Heu hagut de barallar-vos molt
discutint el bon sentit de la paraula?
No, no, perquè, a veure,
jo aquest duet l'havia somiat ja feia temps,
és a dir, sabia que teníem que coincidir tard o d'hora
i d'alguna manera ell va esperar una mica
i vam tardar en rendir-nos a l'evidència,
però era una cosa cantada.
I ja des del primer assaig,
el primer assaig va ser una explosió d'informació,
va ser brutal, el primer assaig el 22 de maig,
allà mateix al magatzem, no?
Aleshores, la forma en què assegem
és una mica quasi íntim i quasi pudorós explicar-ho,
perquè l'assaig és una cosa molt íntima,
però juguem a alguna cosa bastant fort, diguem-ne.
El que passa és que explicar-ho en paraules
pot ser pudorós o pot ser senzillament
així abstracte, no?
Que cada nota, que cada estigui en el seu lloc,
ja hi ha per entendre'ns moltes converses fetes
i ja no hem de discutir el sexe dels àngels.
Si parlem d'algunes coses ja són en detalls molt mínims,
perquè en essència entenem la música
d'una forma bastant similar.
Quan es dona això, ja és recollir fruits, diguem-ne,
començant, no?
No és músics que es coneixen
i comencen a veure com ho faria,
sinó que ja hi ha, això, moltes converses prèvies,
ens coneixem ja gairebé fa 10 anys
i ja anem, diguem-ne, per feina,
però aleshores disfrutan aquesta cosa.
No per feina en el sentit de produir, produir,
fer fotocòpies, sinó dir,
a veure, ara aquest d'aquest color, no?
A veure clar, ara això més blau.
Aleshores, bueno, francament,
ara la feina està feta,
és oferir-ho a la gent
i ara l'energia que necessitem
i la que volem
és la que ens tornarà a la gent.
Aquest element que tu dius,
aquest misteri, serà el públic, no?
Que ens torna,
però nosaltres estem...
A mi em consta,
perquè ell parla,
Tarragona és molt petit
i ell parla,
jo parlo amb altres músics
i el que ens arriba mútuament de cada un
és dir, oh, està enamorat d'aquest duo,
l'altre, oh, el Conrad està enamorat,
bueno, els dos estem enamorats del duo,
el qual vol dir que,
òbviament, funciona.
Ara el que necessitem
és que el món, diguem,
no ho conegui,
quan dic el món,
amb petitet, persona a persona, no?
No és un concert de masses,
però sí que aquesta energia
ens torni per part del públic.
Deu anys ja fa que us coneixeu,
havíeu col·laborat
amb altres projectes,
clar, és això que dius,
ja tardàveu, no?
Era una cosa que estava cantada,
que havíeu de caure.
De tota manera,
el Conrad Sator, suposo,
i el Javi també,
no esteu només en aquest projecte,
sinó que cadascú
pel seu costat
va anar fent cosetes.
Jo no sé com ho compagineu tot
i no sé quina mena d'inquietud
us mou de fer tantes coses.
Bé, a l'amor a la música
no hi ha una altra,
diguem-ne,
a veure, el pintor pinta,
l'escultor fa escultura
i el músic fa música.
A mi quan em diuen,
la gent que diu,
ah, escriu cada equi temps,
no, jo composo cada dia
perquè és la meva feina.
Si li dius,
el Lluís Eduardo,
ho té que fer la seva feina,
doncs és fer cançons
i quan no fa cançons,
pinta, etcètera, etcètera.
I una vegada,
el Kiko Pida la Serra
deia això,
dius que jo,
vagin bé o no les coses,
la meva feina és fer cançons.
Diguem-ne,
a cara en fora,
l'artista a vegades
està més de moda
o menys,
però el que té aquella inquietud,
independentment
de què estén al camp de l'Eronó,
la seva feina és fer allò,
és com una necessitat,
al marge que estigui a vegades,
en el cas d'alguns autors
ja super consagrats
i grans,
de tornada,
entre cometes,
però ells necessiten l'escenari.
Si tu parles amb el Serrat,
o no fa falta que parli,
solament que el vegis,
diguem-ne,
si el Serrat no actua
durant un any,
vull separar amb això dos coses,
una cosa el que és
el resultat artístic,
el que la gent t'estimi
i després el que a tu et mou.
A nosaltres, de moment,
ens mou la música,
el dia que no passi
farem una altra cosa,
però ens mou això i no.
Vull dir que amb tot això,
com deia Pau Casals,
no n'hi ha cap de mèrit.
Quan li deien,
no, és que vostè té un mèrit,
diu, no, no, senyor,
mèrit el té el que treballa
en una mina,
el que se'n va a l'Àfrica,
el que va a una laproseria,
però fer la feina
que més t'agrada
el millor possible
no té cap mèrit.
Té esforç, si vols,
té treball,
té moments de dubte,
però mèrit no en té cap.
Per tant, mèrit,
com deia també aquell comunista,
té vuit hores,
s'està picant pedra a la mina,
això ja per mi és una altra cosa.
Fer música,
fer la música que t'agrada
i poder-la oferir al públic,
això és el més maco que hi ha.
Al Corradi veieu
que no només té temps de composar
i de tocar,
sinó també de llegir,
perquè si és veritat,
ara he recordat
que sempre que véns
ens recites
tot una certa de cites
de tota la història.
Bé, tots ens alimentem de tots.
A més, una altra cosa
que també sempre t'ha caracteritzat,
bé, a tu i el Xavier,
i és que ni que el Xavier no hi sigui,
com si fos també,
forma part d'aquest sonosfèric,
és sempre la necessitat
de compartir amb altres músics,
suposo que per allò
del retroalimentar-se.
Bé, no del retroalimentar-se,
sinó al contrari,
d'alimentar-se dels altres.
Sí, sí,
és molt dur,
tot i que ell és dels pocs saxofonistes
que ha editat un disc
amb saxo sol,
dels pocs que s'ha atrevit a fer-ho,
un disc,
aprofito des d'aquí,
sí que el va publicar fa uns anys,
i bé, tocar sol,
evidentment...
Únicament saxo.
Sí, sí, sí,
és dels pocs saxofonistes
perquè discos de piano sol
és relativament més freqüent,
el piano és un gran instrument
com per funcionar sol,
però tant en un cas com l'altre
és dur anar sol per la vida,
es pot fer,
però és dur aleshores,
òbviament.
Hi haurien tres fases,
estar sol
quan no et queda un altre remei
o quan ho busques,
estar acompanyat,
però soletats acompanyades,
com passa a molta gent
que no t'entenguis,
i la que és una virgueria,
és estar acompanyat amb algú
i no hi haurien d'això,
aleshores, clar,
és una virgueria,
perquè a vegades hi ha companyies
d'aquells, bueno,
de conveniència,
però que està un al costat de l'altre,
aleshores, òbviament,
treballar amb els altres
no solament et fa conèixer
realment a tu mateix
com reacciones a noves situacions,
sinó que, clar,
t'alimenta
i és el compartir naturalment.
Deies, és dur, és dur a vegades,
no sé què és més dur,
si presentar el treball en públic,
cosa que, bé,
aquí a Tarragona relativament fàcil,
o això que comentàvem ara
d'editar, poder publicar.
Això que estem escoltant de fons,
per exemple,
és una gravació
que vau fer en una de les vostres actuacions.
Fins a quin punt serà fàcil editar-ho
o us és fàcil a vosaltres?
A veure,
editar-ho és relativament fàcil.
Gravar-ho,
si tens experiència,
doncs cada vegada és més fàcil,
és escollir l'espai,
el piano, etcètera, etcètera.
Editar-ho és relativament fàcil,
digue-li editar-ho,
digue-li publicar-ho.
El que realment és un gran problema
en aquest país,
per la música,
saps que jo sempre soc molt optimista
i porto un missatge optimista,
però, clar,
hem vist d'això fa 30 anys
i, en fi,
conec les limitacions.
La gran pedra de toc
es diu distribució.
Això està inventat.
Amb el cinema,
està molt clar
que amb el cinema
veiem que és una pel·lícula.
Tu pots,
ho poso amb l'exemple del cinema
que és el més bèstia.
Un director pot aconseguir
400 milions per una pel·lícula,
fer-la,
aconseguir els actors,
etcètera, etcètera,
però després pot ser
que la posi en una sala
i duri tres dies
perquè la pressió
de la indústria americana
doncs la tregui d'allà.
amb discos
no és tan bèstia
però és una mica el mateix.
B.M.G. Ariola,
doncs clar,
no pots competir amb ella.
Per tant,
això és per fer un debat
un dia
amb persones adequades
de diferents estats,
però el problema
no és publicar.
En literatura,
et diria el mateix escriptor,
com dius,
m'agrada llegir
i més que llegir
m'agrada conèixer
els problemes
i no problemes
dels que estem
amb la mateixa feina
en el món de la cultura.
I el gran problema
és la distribució.
Jo puc fer un disc
molt bonic,
que tingui 1.000 còpies,
400 o 10.000.
Però que arribi
a una botiga de Lleida
que es pugui trobar a Andorra,
que es pugui trobar a Càceres,
això és difícilíssim.
No ho tenim solucionat
amb internet,
això, avui en dia.
En part sí,
en part sí,
però estem en un termit
encara,
sí, sí, no,
ja vas bé.
Internet,
el que provoca
en aquest sentit
és eliminar
l'intermediari,
l'intermediari
que en la indústria discogràfica
ha fet tan mal.
Però bé,
ara ens extendríem per aquí,
però una de les claus
efectivament és internet,
però que ara publicar un disc,
doncs sí que,
ja et dic,
no és el problema
sinó que arribi a puestos.
Estem en aquest punt
i el missatge és optimista
i quan em diuen
quina és la teva resposta
davant de la crisi discogràfica
dic,
quan més crisi hi ha,
més discos faig.
I ara estic preparant
tres coses a l'hora,
una d'elles és un doble CD
que et parlarem
en el seu moment.
Explica, sí,
es pot avançar alguna cosa?
Encara no,
encara no em deixa el meu...
Tres coses a l'hora,
correcte?
Sí, sí,
cada una distinta,
però és que realment
és una energia
que un et serveix per una altra,
aleshores,
clar,
també força una mica
la circumstància.
No estem a Suècia,
no estem a Dinamarca,
estem al nostre estimat,
petit i amb grans problemes
d'autoestima,
país,
que en diem Catalunya.
Amb què t'agradaria col·laborar?
Amb què?
Amb qui?
Amb qui?
Amb qui?
Demana,
tu demana.
Amb Pat Mezzini,
però no ho faré mai,
ja m'ho tanco jo mateix,
per una qüestió
de triangles amorosos
que acaben malament.
El seu pianista,
el pianista de la seva vida,
ja el va trobar
quan tenia 14 anys
i t'explicaré com a anècdota
que l'única vegada
a la seva vida,
ell fa gires des dels 17 anys
i en té 50,
l'única vegada
que no ha fet una gira
amb el seu pianista,
per fer la feina
que feia aquest pianista
es van necessitar dos,
o sigui,
per fer la feina
de dos mans
es van necessitar quatre,
el qual vol dir
que el seu pianista ja el té.
Però és boníssim
o és que ell,
mira,
li té aquesta feblesse?
No, no,
és que els dos han crescut junts
i són una meravella.
L'Elmes i Pat Mezzini.
Per tant,
el meu amor impossible
musicalment és Pat Mezzini,
però aleshores,
com deia Agustí Fernández,
deia una frase molt bonica
que la gent
quan imita
un referent teu
diu
no intentis tocar
com Fulanito,
toca amb ell,
et canviarà la vida.
I aquesta és la pregunta
que me l'has fet molt bé,
amb qui?
Però ja he arribat tard
perquè el seu pianista
en la seva vida,
tot i que Pat Mezzini
està cada vegada
tocant més
amb músics espanyols.
Ha fet coses últimament
amb Jorge Pardo,
amb Perico Sanbeat,
amb Gil Goldstein,
o sigui,
que està mirant
cada vegada més
al nostre país.
Però bé,
hi ha molts músics
que avui en dia
la tecnologia
et permet gairebé
tocar amb ells
d'una forma virtual
i sí que són mestres
a distància.
Per mi han sigut
Ketjarret,
Egberto Gismonti,
Ralph Towner,
Esb,
Jorn,
Svensson,
tants i tants.
Bueno,
fem una trucada
des de Tarragona Ràdio
i tot solucionat.
No pateixis,
Conrad.
La gent més gran
és la més humil.
Això sí que t'ho puc dir
i la gent que està més lluny
són els que ho posen més fàcil.
Això és veritat.
I els mediocres,
normalment,
i els ignorants
són els que van més creguts.
Deu ser una espècie
d'equilibri còsmic raro,
però així funciona.
Tornem al Sonosfèric,
la proposta que per demà
teniu al Teatre Magatzem
amb el Conrad Sator
i el Javier Pier.
No sé si preteneu
transmetre
algun missatge
a través d'aquesta música,
recrear ambients,
sentiments...
Quan li pregunten això,
quan li preguntaven
perquè és mort fa anys,
a Jacques Brel,
diu,
la teva música té un missatge?
Diu,
no, no, el missatge
el porten els carters.
Diu,
jo faig cançons.
Aquesta és la frase preferida
del Miquel Pujador
que tu l'has entrevistat
alguna vegada.
Quin senyor del bigoti.
És això,
diguem-ne que...
A veure,
el missatge,
la filosofia és la filosofia,
la poesia és la poesia
i la música,
a qui li agradi bé
i a qui no,
és la més elevada
de les arts.
Aleshores,
està tan per sobre
dels altres llenguatges
que ja no és una qüestió
de missatge,
és que no hi ha paraules.
Si hi hagués paraula,
seria literatura de la música
o filosofia.
Per tant,
la música és una cosa
molt superior
i no parlo de música
en el fòrum de consum
sinó del so.
Per tant,
el que fem
o el que no fem,
diguem-ne,
una gravació inclús
d'una forma pura,
ara estem sentint,
però no serveix
per dir-se,
has d'estar en aquell moment,
has de transpirar
amb el músic,
diguem-ne,
i és una cosa
molt superior
al missatge.
O vibres o no vibres
i això ho saben els nens,
les plantes,
els animals
i no hi ha explicació,
no hi ha ni crítica
ni d'allò.
Hi ha un vibre
i el del costat,
no ho saps mai,
és un gran misteri.
Tant el públic
com vosaltres mateixos,
els músics dalt de l'escenari,
sobretot amb tanta improvisació.
Nosaltres juguem,
o juguem en el millor sentit
de la parola joc,
al que jo diria el trans,
buscar un trans.
A mi em feia gràcia
que un home de teatre
del món de Tarragona,
a més vinculat al magatzem,
tan vinculat
que és el seu president,
diguem-ne,
el Sergi Sirinacs,
que ens uneix
una bona relació,
a més humorística,
diguem-ne,
els dos tenim bastant
sentit de l'humor,
crec,
i deia,
ostres,
quan toques fas comèdia,
em deia un dia.
I venint d'un home de teatre
és, diguem-ne,
un bon,
en castellà es diria
un piropo,
però clar,
en el fons
és que no és això,
en música,
si perds el temps
fent comèdia
és que t'estàs perdent alguna cosa,
és massa de veritat
la cosa,
però això
o s'entén o no s'entén,
no és una qüestió de ser,
és a dir,
quan tu toques
tu no ets conscient
de qui ets tu,
és una altra cosa,
aleshores ets un mèdium,
jo ho veig
i els meus models
fan això,
diguem-ne,
ells no són conscients
de com estan,
si algú és conscient
de com està,
aleshores és que ell
s'està tractant
com a subjecte
i es mira com a model
i està tenint en compte
el seu físic,
etcètera,
i tot allò
li impedeix fer música,
és a dir,
si féssim música,
ara diré una cosa
revolucionària
pel món del rock
i que m'ho tiraríem
per terra,
la música en directe
tindria que ser
amb l'escenari fosc,
perquè evidentment
estaries allà
i sentiries allò
sense engany,
clar,
on podria dir
com sé que està el músic
i no és un disc,
d'acord,
ho tens que notar,
si no és que ja
et distreuen elements visuals,
per tant,
és això el que juguem,
el que passa
és que visualment
també hi ha pistes
perquè ens movem,
etcètera,
però en fi,
home,
també són registres diferents,
potser no faria fer-ho,
hi ha qui ho fa,
hi ha pianistes de clàssic
que demanen
amb la clòsula de contracte
que la llum
a l'escenari
estigui molt,
molt tenue,
i això ho feia
Viatislav Richter,
per exemple,
són maneres de plantejar-ho.
Ho has provat mai tu?
Quan ho he provat
ha sigut amb complicitat
a vegades amb ballarines,
amb ballarins
i realment
per cedir protagonisme visual
a un altre element
i val la pena
perquè aleshores,
clar,
la gent automàticament
a la que baixes
la intensitat de la llum
ja es col·loca
en un altre àmbit
i relaxes molt,
és interessant,
vull experimentar més.
Doncs ens ho explicaràs,
Conrad,
se'ns ha passat el temps
entre frase i frase
i fent filosofia de música,
quan tornaràs?
Podem dir la data ja
de tots aquests projectes?
A veure,
he de dir,
he de dir així en directe
i que no és exagerat,
que estic,
estem molt agraïts
que sempre que tenim alguna cosa
ens acolliu,
ens doneu minuts
com per explicar
i el que has dit
doncs no seria possible
si no aconseguíssim
aquesta tranquil·litat.
Per tant,
t'he d'agrair
i si no venim més vegades
no és perquè no hagin projectes
sinó per no fer-nos tan pesats
com perquè canséssim,
però t'he d'agrair molt
que cada vegada
doncs obrim el micro
i tenim llibertat per dir-ho
i t'ho dic molt,
molt sincerament.
No hi ha problema.
Moltes gràcies
i sempre ho sabreu
de primícia.
Molt bé,
moltes gràcies.
Tant de bo
que sempre hi hagi motiu
per tenir-vos aquí
jo crec que amb la trajectòria
que porteu
no us faltarà.
L'excusa aquest cop
ha estat el concert
com dèiem
que us recomanem
per demà
Conrat Sató
i Javier Pia
en aquest projecte conjunt
que ja tocava
i ara ara
després de 10 anys
sonosfèric
al teatre d'Amagatzem
a quina hora?
22.30
10 i mitja de la nit.
Molt bé,
sempre em despisto
amb això de les hores.
Conrat,
que vagi molt bé
l'actuació.
Gràcies.
Moltes gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.