El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va...
Amb l'avi Ramon la setmana passada vam tocar el tema del carnaval
i clar, passat el carnaval toca parlar de la quaresma.
Tots a fer abstinència. Avi, bona tarda.
Bona tarda.
Com ho portem això? Vostè és d'aquells que practiquen això de la quaresma,
dels divendres, no menjar carn i tot això?
Hi ha coses que les practiques o les fan practicar.
Depèn de la situació que et trobes i et diuen i fas, m'entens com vull dir?
I clar, és que hi ha una sèrie de coses que si les analitzes bé,
és el que diem, tot és qüestió de fe, de circumstàncies, de moments, no?
I la quaresma, desal·lego, ha canviat molt amb els anys.
Perquè no és la quaresma, és que, clar, vam trobar-se, per exemple,
quan va acabar la guerra, doncs hi havia una dominació d'una cosa,
havies de fer-te càrrec d'una sèrie de coses,
havies de seguir unes normes.
I clar, llavors passava que uns érem petits, els altres érem grans,
i cadascú la vida la porta segons les circumstàncies que té o vol.
Perquè tu vas pel món amb bona fe, per exemple,
seguint les normes, el que sigui,
però també hi ha qui s'aprofita d'aquestes circumstàncies.
i clar, tu segueixes, jo me'n recordo jo, per exemple,
acabada la guerra, anar al col·legi, abans d'entrar,
havies de sentir l'himne nacional amb els braços en l'aire,
mentre portava la bandera, aixecàvem.
Vull dir, era una cosa que, de patir la seguia, es deies,
bueno, i què?
Perdó, que el temps de l'humitat em fa...
Doncs, llavors, què passava?
Hi havia aquells altres que, per circumstàncies, per por o no por,
havien de seguir unes normes més rectes i més estrictes del règim, per exemple.
Els altres perquè els vejessin.
Els altres perquè acostar-se als que manaven.
Clar, llavors, qui manava aquí era el clero, el militar i el falangista.
Jo ara parlo així, sense ofendre ningú, no?
Vull dir que és que era així, era així.
Per exemple, una paraula d'un capellà valia més que la de...
Què diré jo?
Una autoritat.
El militar, doncs, perquè havia guanyat la guerra.
I el falangista perquè era franco qui manava, no?
Vull dir que t'havies d'adaptar amb una sèrie de coses.
I clar, i la quaresma, com que era la Setmana Santa,
era una cosa una miqueta forta, forta, clar.
I, doncs, què passava?
Que llavors igual vas fer més gran,
llavors doncs ja vas anar a treballar,
però tu t'hi anant a treballar llavors feien els aprenents,
havíem d'anar els aprenents aquí a l'escola del treball,
i et venia el falangista a explicar-te el nacionalsocialisme o com se digui,
després venia...
Et venien a fer la conferència a la feina?
Sí, no a la feina, no.
Et feien plegada a la feina per anar a aquestes conferències.
Però, a més a més, aquesta conferència era conferència nacionalsocialista,
el clero, per dir, un capellà, un cardenà, un canonja, o el que sigui,
explicar-te el que era la doctrina, tal,
i t'explicava, però en entrevista posava que si els russos en aquell temps,
els comunistes portaven cua, o sigui, una sèrie de coses que...
Això ho deien de veritat.
Sí, sí, bueno, coses per fer-t'ho més gros, saps com ho dic?
Et barrejava una sèrie de coses,
i l'altre et venia educació, tal, i et feia fer gimnàcia,
et feia, saps?
Et feia fer gimnàcia, et feia córrer, et feia coses d'aquestes.
Però llavors, també llavors el diumenge t'obligaven pràcticament a anar a missa.
Cada divendres anaven a missa?
No, el diumenge.
Ah, el diumenge.
Però era com a molt obligatori, no?
Sí, sí, sí, perquè quan vas a col·legi et hi ha...
I d'aquesta manera, però el fer-te més gran llavors ja desfeies una miqueta.
Inclús recordo que, per exemple, aquest que s'ensenyava a gimnàcia,
on feia aquest falangista o el que sigui,
quan anaves pel carrer, s'hi passaves,
però havies de saludar-ho,
però no dir-li hola com pare, hola...
No, havies de saludar amb el braç,
amb el braç en l'aire, com a falangista.
Vull dir que...
Vull dir, eren èpoques que es barrejava el clero,
es barrejava el clero amb la cosa aquesta.
Potser hi havia gent que fins i tot ho feia motivada
i que ja era d'aquesta manera,
però hi havia molta gent que, bueno,
doncs ho feien obligats per la situació.
Per la circumstància, sí, sí.
Molta paciència s'havia de tenir i...
Però com que era una època que estaves allò,
que uns tenien por, els altres, doncs, ja havien crescut.
Depèn de la part que eres o eren la gent, saps com ho dir?
Ara entrarem, doncs, si li sembla,
a parlar de la Setmana Santa,
clar, dins l'època del franquisme,
que és el que hem encetat avui,
però també en general, que aquí sí que hi ha molta convicció.
Ah, bé, parlarem de religió de Setmana Santa.
Fins demà!