Andrés, ja és dimecres, prenem una copeta a l'Antiquari?
Anem a l'Antiquari.
No sé si sabràs la pel·lícula que fem avui.
No.
Per això estic jo per dir-t'ho.
Em van demanar un dia si jo tenia la pel·lícula Lenny
i em va agradar que me la demanessin
perquè val la pena distingir el Dustin Hoffman
amb aquesta pel·lícula
que encarna precisament un actor,
un còmic que hi havia als Estats Units,
ja va morir,
que es deia Lenny.
És una pel·lícula de 1974 en blanc i negre.
És versió original subtitulada en castellà
perquè val la pena que sigui així
perquè Dustin Hoffman fa una caracterització
però magistral i fabulosa
d'aquest còmic Lenny
que el primer era un pobret desgraciat
i després degut a la seva comicitat,
com diria jo,
amb caràcter de xiste verd
i d'accions una miqueta o bastant descarades
amb aquests Estats Units que és tan demòcrata,
doncs això a la gent no li agradava.
Doncs tenim avui a les 10
a la filmoteca del Cineclub de l'Antiquari,
al carrer Santana, número 3,
la pel·lícula Lenny de Dustin Hoffman,
Valeria Perrin, Jan Miner, Stanley Berg, Gary Morton,
Russell Novikov i dirigida per Bob Foz.
És una pel·lícula autobiogràfica.
Val la pena.
Ara que ho has explicat,
recordo que la vaig enganxar un dia de matinada
a la tele,
allò de matinada que no saps ni què estàs veient.
I et vas quedar enganxada.
M'he vaig quedar enganxada.
I mira que és estranyota,
perquè clar, sé la imatge en blanc i negre
i a més té com un joc de càmeres,
vull dir, és una mica estranya, no?
Sí, sí, és una mica.
Com si fos de culta,
però enganxa, enganxa, està molt bé.
Val la pena, val la pena no deixar-se-la perdre
perquè, no sé per quin motiu serà,
potser perquè no és molt comercial.
No, gens no.
No és molt comercial,
doncs no la passen gaire,
però als que els agrada el cine,
els agrada aquest tipus de cinema
o de pel·lícules,
val la pena no perdre-se-la.
Bé, llavors tenim a la Silvia Magleng
una altra vegada a Mantena
i ens trobem que Bob Foss,
el genial director i coreògraf
conegut perfectament,
o sigui, ell coneixia perfectament
la gran talla professional de Silvia Magleng
i ell estava, però, completament convençut
que podria ser la perfecta Charity
amb la pantalla,
com havia sigut la seva pròpia dona,
Gwyn Gwerdon,
amb la versió teatral.
De totes maneres,
feia 12 anys
que l'actriu no ballava en un escenari
i, lògicament,
no estava molt segura
de les seves facultats
fent de cant.
Per el que va passar
tres mesos
d'un entrenament fortíssim
tan de ball,
amb l'ajuda de la pròpia Gwyn,
la dona del Bob Foss,
i prenent, a la vegada,
exhaustives lliçons de cant.
Tot això,
reforçat amb una severa dieta
i abandonant,
que això necessita també
tindre voluntat,
el seu bici de fumar,
doncs es va anar preparant.
I va estar tan meravellosa
com de costum
amb el paper
de la pobra Taxi Gell,
que és una prostituta,
amb la versió original
de la pel·lícula de Fellini,
Les Noches de Caviria,
o sigui,
va ser alguna cosa similar,
amb la que va inspirar-se
el musical.
Però,
coses que passen als Estats Units,
no va ser ben acceptada
pels crítics
que van entendre
que estava,
ella,
sobreactuada,
excessivament caricaturesca,
o sigui,
feia massa el pallasso,
i molt lluny
de la projecció
i de projectar
aquest encant,
aquesta gràcia,
aquesta angeló
que desprenia
Miss Verdon
amb l'escena,
amb l'obra teatral.
Clar,
van fer comparacions
i la cosa
no permetia comparacions.
L'una estava molt bé
amb el teatre
i l'altra estava molt bé
amb l'escena,
però com que ells
havien vist ja la primera,
no els va agradar la segona.
Per una altra part,
era la primera vegada
que Fos,
o sigui,
el productor,
s'enfrontava
amb el repte
de dirigir una pel·lícula
i amb el seu desitge
de fer-se notar,
també va fer una obra
que va ser catalogada
potser massa llarga,
massa ampulosa
i amb massa soroll.
De totes maneres,
el seu geni
va quedar perfectament demostrat
no tant
amb els números
retratats
amb exteriors,
sinó
amb els rodats,
amb l'estudi,
entre els quals
podria destacar
l'imaginatiu
High Bill Expander
amb una soberbia
col·laboració
de Paula Keller
i Chita Rivera,
després els creatius
ball de Richman Frug
i de Hoodstall
o l'espectacular
ball
de
Trigoiting
Sommeting
Wetter
Tankis
jo no parlo gaire bé
l'inglès
però més o menys
m'he d'adaptar-me
el millor possible
on
Shirley MacLaine,
Paula i Chita
fan una de les millors
coreografies
del film.
També
va ser digna
la menció
la presència
del veterà
Samy Davis
amb el ritmo
de la vida
donant lloc
al personatge
d'un líder espiritual
amb peculiar
idees
respecte
a la interpretació
dels evangelis.
En resum,
tot un esforç
que no va donar
els resultats
que s'esperaven
entre unes altres coses
perquè el musical
començava a ser vist
com un gènere
ja passat de moda
i a més
estava massa recient
a l'èxit teatral
que és el que he dit abans.
Van comparar
de seguida
una cosa amb l'altra
i el que pega
per primera vegada
després costa
assimilar-ho
la segona
i sobretot
si és molt pròxima.
Pararem una miqueta
descansarem
pels oïdors
no per mi
perquè jo estaria
parlant constantment
i oferirem ja
la penúltima peça
que tenim
de la banda original
de l'apartamento
que es diu
Office Burkers.
de l'apartamento
de l'apartamento
de l'apartamento
de l'apartamento
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
de Mallorca, on va debutar el
19 d'abril de 1976
amb el Palace Teatre
i aconseguint per aquesta sala
el rècord d'ingressos amb els
73 anys
de la seva història. Això és
una de les altres anècdotes que se li pot
atribuir a la sigla de MacLeny.
I podem sentir un altre
dels temes de l'apartamento
ja acabant-los, que és
Office Burquers.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
acompanyat al llarg d'aquest repàs de la biografia de Shirley MacLaine,
però demà encara tenim més coses per dir.
No, de la Shirley MacLaine hi ha coses molt interessants
i és convenient anar coneixent una miqueta la història d'aquests personatges
que són tan, tan, tan entranyables amb la filmografia del món.
Doncs demà més. Gràcies, Andrés.
Adéu, fins demà.