Ja torna a ser dimecres, així que abans de passar per Nova York,
em sembla que és on se situava la pel·lícula de Cowboy de Medianoche.
Andrés, bona tarda.
Bona tarda, sí, sí.
Temparada a l'Antiquari.
New York, New York, sí.
Sí, sí.
Doncs mira, jo em pensava que era una pel·lícula americana, eh?
I es veu que el director és britànic.
Sí, sí, sí.
No ho sabia jo, això.
Ja, però jo t'explicaré per què va passar això.
Bé, anem a parlar del cine real que farem aquest vespre, l'Antiquari.
D'aquell de veure, no només d'escoltar.
Sí que també comencem més, no cicle, perquè ja sabem que a l'Antiquari estem fent cinema a la carta
i són pel·lícules que demanen els espectadors que venen, els clients que venen allà a veure el cinema de l'Antiquari
els dimecres al vespre a partir de les 10 amb entrada gratuïta.
Això de cinema a la carta és per tots els dies menys el segon dimecres de cada mes
que llavors sóc jo que programo una pel·lícula japonesa cada dimecres o temàtica japonesa
perquè m'agrada el cine japonès i veig que com que hi ha molta gent que també li agrada
doncs, bueno, disfrutem tots plegats.
Mira, per aquest vespre tenim una pel·lícula que ara està de moda
que és La importància de llamar-se Ernesto.
De quin any?
Ah, aquí està.
És una pel·lícula de Gran Bretanya de l'any 1952.
Jo l'he vist.
Sí, t'ha agradat, eh?
És molt, molt divertida.
I mira que és, perdona, l'incís, però de veritat aneu-hi.
Mira que és un argument típic, tonto, si vosaltres voleu.
Ara és divertida?
Sí.
Molt, molt, molt.
És molt diferent del que estan fent ara aquests dies,
que també és la importància de llamar-se Ernesto,
és una versió més moderna, aquesta,
però, bueno, també basada en l'obra d'Oscar Wilde.
És una pel·lícula en colors, ja dic, de l'any 1952,
i està feta per Michelle Ritgrave, Margaret Rutenford,
Miquel Dennison, Edith Evans,
i el director va ser Anthony Asquid.
Això és el que farà amb aquest vespre.
I ja que estàvem amb això, i anunciarem ja, de fet, tot el mes,
direm que per la propera setmana, setmana del cine japonès,
passem la balada de Narayama, pel·lícula japonesa, com ja diem,
en colors, l'any 82, i que està dirigida per Shohei Imamura.
Per l'altra setmana, fem una pel·lícula també ja clàssica dins el cinema,
de moment et diré els actors, són Cary Grant, Ginger Rogers, Charles Coburn,
i una joveneta i meravellosa Merlin Monroe.
Digue'm, dóna'm una pista, a veure si va encert-ho.
I el director, Howard Haubs, Me siento rejuvenecer.
Ah, sí.
Una pel·lícula molt, molt, molt divertidíssima.
Que aquesta deies que la vas aconseguir fa poquet, no?
Que no la tenies?
No, aquesta no la tenia, aquesta fa poc que l'he aconseguit.
I mira que feia temps que anava darrere d'ella, i no hi havia manera.
Estava esgotada, les còpies que hi havia hagut es van fer poques,
es va esgotar i no va tindre temps a comprar-la, i ara l'he aconseguit.
I per acabar, una altra pel·lícula que també han fet una versió no fa gaire,
que es diu Pisando Fuerte, però que considero que aquesta que passaré jo,
no perquè la passi jo ni molt menys,
doncs potser és més humana a dins de l'extrema violència que hi ha,
que no la que han estrenat ara, que lògicament ja torna a caure
amb els efectes d'ordenador i tot aquestes sèries de coses.
Aquesta pel·lícula, Pisando Fuerte, és de l'any 1973,
i està feta per un actor que, bueno, ha fet també el seu nom,
que és Joe Don Baker.
També actuen com la seva dona, amb la pel·lícula,
Elizabeth Harmon, Rosemary Murphy, Jen Evans i el director Phil Carlson.
Això és el que tenim per aquest mes a l'antiquari.
O sigui, aquesta nit, la importància de llamar-se Ernesto
a les 10 de la vespre a entrada gratuïta.
I tornem amb la pel·lícula que tenim aquesta setmana,
que és Convoy de Medianoche,
i estàvem parlant del director John Schlesinger,
que és un director britànic i que va ser precisament el descobridor de Julie Christie
l'any 1963 amb la pel·lícula Willy el mentiroso.
Després Schlesinger va tornar a dirigir-la amb la pel·lícula de l'any 1965 Darling
i aquí l'actriu va aconseguir l'Òscar a la millor actriu.
Com uns altres directors britànics, Schlesinger no va trigar a ser reclamat per Hollywood,
que és el que et dic jo, que ell és americà, va triomfar a Hollywood,
bueno, va triomfar i va fracassar en moltes pel·lícules i va guanyar en moltes altres.
Pel seu debut, allà a Hollywood, va voler-se plantejar un autèntic desafiament
amb els interessos o amb la mentalitat dels Estats Units
i va, com diria jo, demanar de préstec diversos elements de l'oeste, del western,
per fer una pel·lícula amb una visió més aviat desoladora,
més aviat tètrica, de la jungla urbana neoyorquina.
Recollida precisament a través d'un personatge hortera,
a més no poder i ridúcul, convoy modern,
com era aquest noi que és el convoy de Medianoche,
i que amb aquest marc, en fi, podrit, desfet i de misèria,
la zona que estem parlant, es converteix en el company d'un timador
que és coix, brut, ple de porqueria, menjat per la tuberculosis
i, a més a més, amb unes tendències homosexuals.
Això és el personatge de Dustin Hoffman.
Escoltem un tema musical que és
Hey, kid, me, man.
Hi, kid, me, man.
Hi, kid, me, man.
Hi, kid, me, man.
Hi, kid, me, man.
Hi, kid, me, man.
Bona nit
Bona nit
Bona nit