El meu ami, el meu ami, el meu ami...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Avui diners i pel que veig la salut la té una mica tocada, eh?
O sigui que no sé què farem.
Això saps què passa?
És com aquell que agafa les calderes i el que sigui,
que ho va netejant i treu tot el que sobra, el dolent.
I ara jo em vaig preparant també per aquestes festes,
a veure si tinc salut i puguem celebrar.
Jo crec que sí, no?
Perquè teòricament hi ha diners, quartos,
allò que dius de la loteria, no hem vist masses.
No?
No, la loteria...
Home, per això deia que no és el dia dels diners,
és el dia de la salut.
Amb alguna cosa ens hem de conformar, home.
Jo la millor loteria que hi ha és la salut i que és la convivència.
I el poder viure, el de poder viure dia a dia
i poder jugar a l'any vinent, no?
Jo l'avantatge que tinc em dóna vida,
és que vaig pel carrer i et sento...
Adeu, avi!
I a vegades el net que parla a costat diu...
També ets avi d'aquest senyor.
Com pot ser que aquest senyor gran...
O sigui que això et dona una satisfacció.
El tenen clitxat, eh, avi, el tenen clitxat.
Sí, el camarassa.
Com ara el camarassa, eh, amb el camarassa també, doncs clar.
Ara ja també és l'avi.
I tant, i tant, i tant.
També sóc avi, perquè...
I ell també ho és, doncs mira.
Això, avi, vis-avi.
Vis-avi ja, eh?
I té dos mesets, eh, em comentava.
Dos mesos, té la criatura, un neu.
Felicitat.
Gràcies.
Bona tarda, sí, el camarassa, que no n'hem saludat, eh.
Ah, bona tarda, bona tarda.
Que pensa...
Quan entrava, però ara ja no, eh.
Que pensa aquest més net que diu ell i ha solt a la ràdio, eh.
Sí, home, clar, i ha fet la publicitat.
En tal fetge, tu i ja vam parlar a la ràdio.
De que estaves per aquí, eh, perquè estaves per aquí, és una guerra, ja.
Doncs hem de parlar d'una exposició que fins quan es pot veure a la Tereu de Tarragona?
Fins al 9 de gener.
Sí, i d'aquí aproximadament dues setmanes, dues setmanes estats, més o menys.
Sí, sí, sí.
Perquè ara, menys mal que el Nadal cau en diumenge.
Si caigués en de llum, seria menys.
Però bé, fins al 9 hi ha temps a veure-la.
I tant.
A més a més, aprofitant les fiches, pot apropar-se tota la família.
Ara ha dit una cosa que molta gent no estaria d'acord.
De què?
Menys mal que cau en diumenge.
Ai, és veritat, no sou conscient, eh?
No, no, no, saps per què t'ho dic?
Perquè moltes m'han dit, ves tot just, un dia de festa cau en diumenge.
I no s'ha de recuperar, que aquestes festes no es poden recuperar, és que no ho sé.
Passen.
Sí, passen i ja està.
Passa i ja està.
Ai, no passa.
Per això et dic que molta gent diuen, tot just cau en diumenge, m'entens com ho dic?
I és un dia que es perden de festa.
Exacte, no, dos.
No, dos, dos.
Perquè nosaltres tenim festa tot l'any, que no ho farem, però bueno, tenim festa tot l'any.
Això li anava a dir, perquè vostè també, com comentàvem ahir, tenim aquesta exposició que fa un munt d'anys que està pintant
i que pinta una miqueta de tot, com és el títol de l'exposició.
Això és el que es anava a dir ahir, quan parlàvem ahir.
Digui, m'avi.
Hi ha una cosa, per exemple, jo et deia que hi ha dels hobbies o afició o el que sigui.
Avui en dia ja hi ha molta cosa que serveix per distreure's, cadascú amb les seves coses.
Però avui en dia pensa que ja venen teles de pintar, com abans hi havia aquelles coses per brodar,
que ja porta el dibuix i el color de l'alfil que has de posar.
Avui en dia hi ha teles que ja el dibuix fet ja posa també el color que has de posar.
I llavors, clar, una persona embruta allò, perquè això no és pintar,
ja dic embruta allò, i quan acaba, mira quin quadro, mira quin quadro.
El quadro és quan el veus i dius, me cago només.
En canvi, el cas ja d'aquests pintors ja, com el cas del Camarassa,
quan veus l'exposició, llavors és quan te'n dones compte del treball que hi ha.
Per exemple, tu veus uns dibuixos a la pluma, altres colorits,
i ja comencem per aquí, que és la base d'una cosa, el dibuix.
Perquè a vegades dibuixes, doncs mira, és el que vaig dir un dia,
agafes un paper en blanc i un llapis, fas quatre ratlles i has creat alguna cosa.
O agafes pintura, dues o quatre pinzellades, i ho has creat.
I l'altre pot pensar, mira, això és contemporani.
Vull dir.
Sí, però de contemporani a mi no també.
D'acord.
Però llavors, clar, llavors quan veus una exposició com la d'ell,
comença a veure uns dibuixos a la pluma i dius,
aquí no hi ha trampa.
Aquí la pluma, els llapis, ha de passar un per un, el que sigui.
Llavors, clar, els colors, ja veus que estan posats al lloc que s'han de posar.
Llavors ja anem a la pintura.
Clar, la pintura a vegades dius, oh, mira, que és bonic.
Però llavors t'hi has de fixar en una cosa, la perspectiva, la llum.
Hi ha una sèrie de coses en un quadre que, oh, mira que és bonic,
però cuidado, no es tracta de bonic.
Es tracta que si hi entens, oh, qui hi entén, diu, ep, aquí se sap.
I hi ha moltes vegades, i això ens ho podrà dir el senyor Camarassa,
que molts quadres semblen autèntiques finestres obertes.
I el que dius, és que això, ho poses darrere d'una finestra
i sembla que sigui el que estàs vient darrere,
de la realitat, de la llum que ha agafat i de tot, no?
Sí, sí.
Jo m'agrada molt la llum.
Jo les dibuixo, les ombres, i si hi ha un raig de sol, també el dibuixo, o pinto.
I cels també pinta? Cels? Cels?
Perquè moltes vegades hi ha cels que estiguin posats, allò que dius,
sembla que ho estiguin posats volent, els núvols d'aquells combinacions de blaus i grisosos.
Bé, bé, aquí hi ha una cosa.
Cada pintor, quan ja sap, llavors es crea la seva personalitat.
Què vol dir?
Què vol dir?
Que un té tendència als núvols.
L'altre tendència...
M'agrada molt els núvols.
L'altre tendència a les profunditats amb colors de verds.
També.
L'altre, amb la llum, a veure com ve.
L'altre, més aviat, agafa colors més aviat freds,
i veus que el quadre aquell queda entonat amb uns colors que no són vius,
però veus aquella cosa.
Però que t'acrime per alguna cosa.
I llavors, què passa?
Quan un ja crea aquesta personalitat,
quan veus un quadre d'aquell, dius, aquest quadre és de.
Encara que no vegis la firma, dius, aquest quadre és de.
Que aquí està la personalitat de la persona.
Perquè, clar, a vegades has de posar allí
i posen una firma grossa així, grossa, grossa,
perquè saben qui l'ha pintat o a dibuixar.
Per això per el quadre, no?
Sí, sí, sí.
No, no.
A vegades, fins i tot que molts quadres,
el pones tu més d'allòs i hi ha una firma grossa.
Això més que res passa quan un comença.
Sí, clar, que t'ho vols donar a veure.
Quan l'haficionat, jo m'he trobat, no fa molt,
un pintor que has posat aquí, el que sigui,
diu, m'assembla que ara això de la firma ho hauré d'estudiar.
Què et sembla?
Dic, home, eh?
Dic, en primer lloc, fas una lletra grossa.
En segon lloc, al mig, quasi del quadre.
Això has de fer buscat un tipus de firma personal
i a un lloc adequat.
Normalment es posa sempre a la banda esquerra, no?
Però això va passant...
A banda de dreta a baix.
Ai, perdó, a la dreta, sí.
Però això va passant a medida que te m'has donant compte
de lo que no saps, lo que et falta saber.
Perquè molts penses, oi, en sé, cuidado, no.
Com més ne saps...
Pitjor és moltes vegades, depèn de com, no?
Sí.
I és més fàcil trencar una tela i uns papers
quan ne saps que ho penses quan comences.
Sí.
Perquè quan comences, quan comences...
Ai, mira, quina lloc, ai, mira què d'això.
Tot agrada, quan comença tot agrada.
Això ja anava a dir, no?
Quan comences tot pot ser bo.
Sí, sí, sí.
A veure, no ho estripo per si de cas.
I saps per què?
I ara que ara un futur m'ha pot servir, no saps per què.
No, però no es pot llençar mai, no es pot estripar mai.
Saps per què?
Si es fa la compressió de 10 anys enrere,
el d'ara.
Dic, bueno, he millorat una miqueta.
I ho dius a veure com anava, no?
Però aquí hi ha una miqueta que t'enreda una miqueta
quan comences, és la hipocresia de la gent.
Aquí se'n s'ha de tenir molt de cuidar.
I ho diré per què.
La família, oh, que bonic.
Els amics, oh, que està bé.
I tu amb bona il·lusió li dius,
escolta, què et sembla aquest quadre?
I aquell, però, desenganyar-te, et diu,
mira, molt maco, molt bé, molt bé.
Home, havia entre vostè i jo.
No, no.
Però és que ara t'imagines,
que estàs començant a pintar.
I et diuen, bueno, això no val res.
És que t'has d'esmonaritzar.
Ja no pintes mai més.
No, no, no, no, però hi ha moltes maneres.
Ja, però m'entenc, no?
També s'ha de ser molt dur.
Jo t'explicaré un cas d'una noia
que em va portar un quadre,
que havia de fer una exposició,
em porta un quadre,
diu, què li sembla a vostè que sap com deixar-me el miro?
I dic, xiqueta, dic, jo ara aquí...
No, no, digui'm la veritat.
Ui, no s'ha de dir mai.
Va, però, dic, escolta'm, dic, nena,
dic jo, jo deixo, ets tu.
Tu, per exemple, quan has vist això,
aquest afon i aquests homes del costat,
com els veus?
I aquest afon el veus a prop o lluna, com el veus?
I en sec, xiqueta, mirant-ho, mirant-ho,
comença a caure les llàgrimes.
Veu, el va desmorzar, pobra xiqueta.
Dic, pobra xiqueta.
I saps què em diu?
Diu, escolta'm, diu, no ploro per vostè, eh?
Al contrari.
Què ha passat?
Ara me'n dono compte de la gent que m'ha rodejat,
l'enganyada que m'ha emportat.
Perquè això ningú m'ho havia dit
i ara jo sé el que he de fer
i he d'aprendre unes coses pel dia de demà.
O sigui, que a vegades les coses s'han de saber dir.
Enganyem, enganyem i aquest s'ho creu
i llavors, clar...
I encara és pitjor remeix que la malaltia.
Això.
I llavors fracassen, fan l'exposició
i la gent, i ara...
Vull dir...
Que no s'esperava tant.
Una senyora també em va vindre amb uns quadros
diu, ai, jo tinc les xiquetes, pinten molt bé.
Dic, així.
I tot el que pinten ho venen.
Dic, així.
Dic, quants elles tenen?
Una té 14 anys i l'altra 15.
Dic, escolti'm, dic una sort...
Com ho venen, eh?
Dic, escolti'm, dic, però qui viuen els quadros?
La família i els amics?
Ai, com ho sap?
Dic, dona, l'edat que em dieu,
la manera que em parleu i d'això.
Ai, diu, sap què?
A veure, sempre pot haver sortit algun de l'hi,
algun geni, però...
No, no, diu, sap què?
Dic, li portaré un quadro perquè els vegi, dic.
No, vindran.
Dic, que vinguin a parlar amb vostè.
Dic, no, cal que dieu que no vindran.
Per què?
Perquè ja se pensen, que en saben.
I tothom diu que en saben.
Dirà, qui és aquest que m'ha de venir d'explicar?
Dic, un dia em porto un quadro.
Què li sembla?
Dic, escolti'm, miri-ho vostè.
Per exemple, això que té mar d'aquí que hi ha a les roques,
quan l'aigua es patega contra les roques,
no que surten una per aquí i l'altra per allà,
diu, sí, i aquí tots estan igual.
Bam, bam, bam, bam, bam.
O sigui, tot igual.
I aquest arbre, vostè com el veu aquí al davant?
El veu allà al darrere?
Oh, és veritat, és veritat.
Oh, ves?
Dic, doncs veu vostè mateix, eh?
En més de dir-los bonament,
els deu fent enfocants i els dient.
O sigui, que la gent, el mal de vegades dels pintors,
és la hipocresia de la gent.
i això el pintor ha de ser ell.
Doncs ho condemnem, això, avi, ho condemnem.
Sempre ho condemnem.
Anem a tallar.
Jo sí que tinc una crítica molt important.
Endavant, jo per acabar.
La meva dona.
Sí o no?
Sí.
És molt dura en aquest aspecte.
La dona diu, aquest quadre no m'agrada.
Sí o no?
Llavors me'l quedo mirant, dic, tens raó.
Ah, doncs mira, no hi ha...
Sí, sí, sí.
L'anem a preguntar a la seva dona, eh?
Com ha sigut qualsevol dubte, l'hi preguntem, eh?
Sentim moltes tel·les pintades i no han sortit el llum del dia.
Perquè, bueno, a mi tampoc.
que no...
No tots surten el que un voldria.
Clar.
I a més a més, si té la crítica millor a casa...
Sí, sí, sí.
És perfecte, no?
I no ho fa veure.
No caus en aquesta història, no?
I no és cap tècnic en pintura ni res, però agrada o no agrada.
És qüestió de gust.
És a dir, que t'entra i dius, aquesta és bona.
Sí.
I quan no, dius, mira, aquesta deixa-la pel racó.
Sí.
No la toquem més per si la...
Jo de línia no em porto cap, de línia de pintura.
perquè n'hi ha molts que agafen paisatges, sentien paisatges, paisatges, o marines, això.
Doncs jo, Camarassa...
Més que res, coses de Tarragona, eh?
Molt bé.
Doncs demà et continuarem parlant.
Avui farem gairebé tripleta, eh?
Farem tres dies, eh?
Demà farem...
Això, sí.
I demà que ens expliquen, senyor Camarassa, una miqueta tota l'exposició, si hi ha alguna figura, si hi ha un lloc determinat que li agradi.
I llavors, jo per si ho parlo, ja no vindré fins per Sant Reis, eh?
No, és que això l'hi anava a dir després.
Eh?
Això l'hi anava a dir després, però ja ho parlarem després.
Perquè també tinc dret a marxar uns dies de...
I tant.
No, ja ho parlarem, ja ho parlarem.
Avui, fins demà.
Gràcies.
Gràcies.