Andrés d'Andrés, de nou, molt bona tarda.
Molt bona tarda.
L'Andrés ens apropa als grans mites del cinema clàssic,
alguns més relacionats amb el cinema, d'altres menys,
però tota una dama la que ens acompanya durant aquests dies,
és a dir, Piaf, abans...
Sí, jo crec que val la pena, ja ho vaig dir al començament,
de portar-la aquí, perquè encara que ella no hagi sigut cap descobriment
davant del cinema, ni molt menys,
per almenys la seva música i les seves veus s'ha fet sentir
en bastantes pel·lícules i alguna petita col·laboració que ella ha tingut.
Però, si em permets, abans et diré que avui és dimarts
i a l'antiga audiència, a les 6 d'aquesta tarda,
estem passant el cicle l'escenari o el teatre en el cinema.
En aquest cas, tenim avui una pel·lícula dirigida per Fernando,
Fernan Gómez, basada en l'obra La Venganza de Don Mendo,
una obra còmica, tota en vers,
i que els interprets van ser Fernando Fernan Gómez,
Paloma Valdés, Juanjo Menéndez, Joaquín Roa,
això entre molts personatges que s'horten amb aquesta pel·lícula,
i va ser rodada l'any 1965.
Aquesta tarda, entrada completament gratuïta,
a l'antiga audiència, Plaça Pallol, número 3,
a les 6 de la tarda.
I ara passem amb aquest personatge que ens està acaparant aquests dies,
que va ser Edi Piaf, la gran cantant.
Hem estat començant a explicar el seu naixement,
que, en fi, va ser molt ètric,
la seva estança amb la seva àvia materna,
que al final alimentava, quan era petiteta,
no amb llet, sinó amb vi negre,
perquè recordem que son pare passava d'ella,
sa mare va desaparèixer...
Bueno, el pare estava a l'exèrcit.
El pare, quan va vindre de l'exèrcit,
es va trobar amb una filla demacrada,
de pau parada, en fi, han fet un desastre,
i tant, tant es va espantar
que la va portar a casa de la seva mare,
mare del pare, àvia paterna.
Que, de fet, aquesta regentava un bordell, vull dir que...
Exacte.
Un crom, un crom.
Bé, llavors, la seva mare, amb aquest bordell,
tenia a vuit dames, li direm així,
que vivien amb la casa i realment potser li van anar bé
perquè a elles van ser les mares,
per dir-ho d'una manera, en fi,
tal com tenia que ser,
de la petita Edi Piaz.
La banyaven, la pentinaven, la vestien,
li feien inclús els vestidets per a ella,
la mimaven, a més,
li van ensenyar bons modals
i a comportar-se bé a la taula.
Sapiguer tindre cultura, en fi, i educació.
Era un bordell...
Finet.
Finet, sí.
Exacte.
La nena ja tenia sis anys
quan un capellà va aconseguir convèncer a Gassion
que la tragués, o sigui, amb el seu pare,
que la tragués d'aquella cueva de iniquidat,
com sempre ella deia amb les seves memòries,
que li deia cueva de iniquidat a aquell capellà,
i a partir de llavors,
Edi Piaz va viure sola amb el seu pare al carrer.
vol dir que el pare era artista
i anava guanyant-se la vida d'aquesta manera.
Quan aquest acabava els seus actes de acrobàcia,
ja hem dit que ell feia coses de mímica,
feia acrobàcies i coses d'aquestes pel carrer
perquè no actuaven ni en teatres,
la petita es passejava entre els presents
amb una cistelleta
perquè li posessin les monedes
amb agraïment de l'actuació que feia el pare.
Si aquestes monedes no arribaven per pagar a l'hotel,
doncs pare i filla dormien al carrer.
Més senzill no pot ser, imagina't.
Quan Edi Piaz ja va tindre 15 anys,
llavors va deixar amb el seu pare
per començar a viure amb un mensetger,
un recader, mensetger, el que vulguis dir-li,
i va començar a cantar pels carrers de Montmatre.
Ja estava acostumada a fer el carrer artísticament
i així va començar-ho a fer.
Llavors, un vividor, que es deia Albert,
va tratar de prostituir-la.
Com ella se li va negar,
ell s'apropiava tots els dies els 30 francs
dels seus beneficis cantant pel carrer
i que en aquell temps era una quantitat important
i més per a una noia que anava cantant pel carrer
i que li costava recull els diners.
Una tarda va passar l'ho següent,
que amb el cafè Nobel a tenis de Pigal,
Edi li va dir a Albert
que no tornaria a donar-li ni siquera una sola moneda.
L'home va treure un arma i li va disparar.
La bala només li va arrosar una miqueta el coll,
però la va convèncer que havia de fugir de Montmatre
així que es va canviar de lloc
i s'ha d'anar al districte de l'Estrella
a prop de l'Art de Triunf.
Això ja va ser un altre canvi que ella es va veure obligada.
O sigui que, de història en història, la pobra dona.
Una tarda de setembre de l'any 1935,
Edith estava cantant en una cantonada
de Le Troillon i Max Mahon
i portava el cabell curt amb un serrell.
S'havia depilat i pintat les celles,
com era llavors la moda,
perquè llavors la moda era maquillar-se molt, molt, molt les celles.
I això feia que la seva, com diria,
la seva palidesa, la seva cara
i tota la seva fisonomia,
doncs encara semblés més poqueta cosa.
Això encara li feia, esclar,
això causava una miqueta de simpatia,
de pena amb la gent
i ella se n'aprofitava.
Llavors hi havia Simón,
que era una mitja germana d'ella,
tres anys més petita,
era la que l'ajudava.
Anava entremig del públic
i el que ell havia fet antigament amb els seus pares
ho feia ara aquesta germana
o semigermana més petiteta
i anava demanant amb un cistellet
els diners amb el públic.
I allà es va trobar amb un home
que anava vestit amb un fill abric negre
molt elegant.
I llavors aquest home li va dir
que era una bogeria
que cantés tan fort,
perquè aquesta noia sempre cantava
amb una potència i unes ganes tremendes
volien expressar tot el que deia
la lletra de les cançons.
I li va dir que si cantava així
es faria molt bé la garganta.
I ella li va dir
senyor, jo he de menjar
i he d'esforçar-me el màxim que pugui,
donar el màxim que pugui
que la gent es fixi en mi
i em doni alguna cosa.
Bé, llavors aquell home li va dir
que potser hi hauria una altra manera
de guanyar-se la vida.
I li va dir que l'endemà
el anés a veure
i li va escriure en un diari
que ell duia
com a paper,
li va escriure l'adreça
on ella havia d'anar
i a més a més
li va donar un bitllet de 5 francs.
I aquí podríem sentir
una altra de les magnífiques cançons
d'aquesta Edi Piaf.
Totes elles,
les que anirem escoltant,
estan tretes dels festivals
de l'Olimpia de París.
I ara sentirem una altra
a Begles Soleil
que aquesta peça
era de l'heròe
i Philippe i Gerard.
Va ser,
en fi,
interpretada,
això va ser
a l'Olimpia
l'any 1955 també,
directe d'aquell festival.
Escoltem aquest tema.
De Jacques Larue
i Philippe Gerard
Avec ce soleil.
Avec ce soleil
on avait envie
de ne pas parler
de boire la vie
à petite goulée
sous le ciel.
Superbe!
Le long du talus
m'achant
un brin d'herbe
et j'eus peu collé
elle le regardait
d'un air triomphant
ce jeune homme à berbe
encore presque enfant
qu'il a désiré.
Il aurait fallu
presque rien,
peut-être un geste de lui,
un sourire d'air
qu'il lui dise
« Viens ! »
Il aurait fallu
presque rien,
peut-être
qu'un oiseau s'enfuit
avec un bruit d'air
pour que tout soit bien.
Pour que par-dessus
le toit de l'usine
le long des murgueries,
pour que par-dessus
la route voisine
et ses pavés gris,
pour que par-dessus
toutes les collines,
pour que par-dessus
toutes les forêts,
pour que monte au ciel
sans cloche
et sans os
un amour de gosse
qui purifierait.
Mais c'était déjà
deux enfants durcis
qui ne croyaient plus
n'avoir à se dire
que les mots des grands,
que la vie déjà brouillait
sans merci,
qui ne savaient plus
qu'il n'y rêvait
ni rire
cœur indifférent.
Et ce jour encore
le long du talus
les coquelicots
avec les bleus
et on va attendir
une main cruelle
qui les cueillerait.
Bé,
una altra de les peces
interpretades
per Edipiaf
que a mi
particularment
m'entusiasma
i suposo que tu també.
Sí,
perquè té aquesta veu
trencadeta,
bé,
i la història
ja d'ella
ja és el més fascinant.
Encara t'ajuda a estimar-la més.
Andrés,
demà hi tornem.
Demà hi serem un altre cop.