El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba.
I quan són aquesta sinonia ja ho sabeu, que tenim l'avi Ramon.
L'avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
I bona tarda a la Núria, que no l'he saludat avui.
Han anat avui a preu fixa jo.
Jo clar, ja l'he vist que estava aquí assegut a la ràdio.
Corre, que ja arribo tard.
Corre, corre, que te pillo.
Però no, ha arribat bé, justet, justet.
L'hi havia la gent a fora.
La Núria, la Núria.
No, té una paciència.
Els mereix tota la seva simpatia que té.
I tant, i tant.
Ara no la deixem entrar, ara ens aprofitem.
No, no, no, ja la saludarem després amb tranquil·litat.
A veure, que l'estic veient, eh?
Núria, hola, guapa.
Home, que no dèiem res.
Avi, que ahir vam quedar a la platja del Miracle, vostè i jo.
Que no m'ha recordat de portar el platja de bany avui, amb tanta pressa.
No, així està bé, eh?
Bé, jo recordo que a vegades també ho conec a algú,
perquè també hi havia una família que tenia una caseta aquestes molt maques i bé,
i anàvem, anàvem i es passaven...
Ah, com va, i vostè tenia en dolle, eh?
Vostè tenia en dolle.
No, no, no, mira, són allò que dius, que tens amistat amb gent,
i són, perquè havien estat al poble de la mare també que havia sigut del d'allòs,
i es coneixien, i, en fi, per exemple, doncs era una casa que inclús puc dir
que era de la farmàcia Brut, una farmàcia molt important que hi havia al carrer Podaca,
de les més antigues, saps?
Vull dir, clar, i com que s'havien estat aquest, el havia estat allà, el parelló,
i clar, doncs quedava el record de la farmàcia d'allà, i hi havia moltes bones relacions, eh?
És que moltes vegades les relacions que neixen en un poble i continuen a la ciutat no s'obliden mai, eh?
Sí, sí, sí.
Igual que quan fas un viatge, quan coneixes algú en un viatge, en un moment determinat,
ja tens aquella amistat que n'hi ha per sempre.
Jo crec que a vegades les amistats improvistes, que no són preparades...
Sí, són les millors.
Són les millors, perquè hi ha amistats que són preparades per alguna cosa.
Sí, allò que dius, que tinguin alguna cosa, però interès tenen un dret, no?
Segons qui, segons com i segons...
Sí, sí, sí.
La gràcia és quan és improvisada que no saps ni qui és tu ni qui sóc jo.
Exacte. Aquestes són les millors.
Sí.
Perquè és el que diu vostè, no hi ha cap interès de cap mena, senzillament s'agrada la persona, per la forma, no?
Això em passava molt l'estudi, que a vegades venia algú, i quan estava allà al pla Salpallol,
i parlaves un moment de rato i no sabies què era l'un i què era l'altre.
I hi havia una confiança, parlaves molt...
I després em donaves compte que era un senyor, un catedràtic,
una altra vegada... Però era bonic perquè quan te coneixies,
ja et coneixies sense saber qui era l'únic i què era l'altre.
Clar. I llavors no donava importància el títolatge, no?
I allà, i a la platja passa el mateix, que a vegades vas a la platja
i t'assentes a la terra i al costat hi ha uns, o ben uns, s'assenten, que es pot...
Val. I llavors resulta que...
I com en tot el tratge de bany no hi ha res, no hi ha títols, ni tampoc que t'espatxo, ni res.
Llavors vas parlant, vas parlant, i quan t'ho dres comptes agafes una relació.
Ah, doncs vostè, a tot el lloc, a tot el lloc, i resulta que a vegades pots estar gaire diferent i tot.
A veure, parlem una altra vegada d'aquestes casetes,
però jo crec que hi ha molta gent que està interessada.
Però aquestes casetes...
No tant casetes, eh? No tant casetes, eh?
A veure, doncs...
Eren casetes, hi ha casetes, hi ha...
O sigui, podríem dir que...
Quasi com un apartament, eh? En petit.
D'acord. I que se podia... Teníem una habitació?
Sí, sí, l'habitació.
Teníem la seva cuineta, el seu bany...
El seu bany...
Perquè jo és que me'n recordo d'alguna caseta que he vist, alguna fotografia...
La sala d'estar...
Però clar, eren barracons d'aquells que eren per canviar-se, però aquestes no eren, no?
Això més ja tenen les de l'Ajuntament.
D'acord.
Que hi havia unes casetes que eren per homes i per dones...
Eren vestuaris, no?
Vestuaris, sí.
Que era que arribava allò que dius,
no m'han recordat el traig de bany i el porto a la bossa, anem a canviar-nos.
Sí, sí.
Que ja segurament hi havia de mirons...
O en tretutxar-se, saps?
Sí, bueno, això sempre hi ha hagut, no?
No?
Perquè jo m'imagino que segurament que si eren de fusta, més d'un forat hi hauria fet, eh?
Sí, prou, prou, prou, prou.
En canviar-nos cal mirar forats, ja.
No, no fa falta.
No fa falta.
Ara ja.
Ara hi ha llibertat.
Ara hi ha llibertat.
És diferent, és diferent.
Ara hi ha hagut dels forats i es moran fora i tot, ja.
Home.
No, no, de les casetes.
A mi.
A veure que ens tancaran, eh?
Com que tu sempre vas en picardia, eh?
Ens tancaran la barraca, vostè, eh?
Sempre vas en picardia i jo he de anar al tanto amb tu, eh?
Jo no hi he res, eh?
No hi he res.
No, he de anar al tanto, que tu procures portar amb el teu camí i he de anar al tanto.
A veure, recordem com estava situada la platja del Miracle.
Havien aquestes casetes.
Després també.
Estava dividit entre homes i dones.
I a més a més, havia l'espai del planeari.
No, les cases aquestes eren...
Aquests apartaments.
Les casetes.
Una separada de l'altra, podries passar pel costat perquè, clar, hi havia...
No eren juntades.
Havien caminets, no?
Eren independents, independents.
Però, doncs, hi havia les de municipals, aconseguíssim, que era això per canviar-se.
Que això li havia quedat darrere de tot.
Com també hi havia, com ara aquest restaurant i aquest altre cas que hi havia també un altre cafè com d'aixòs.
Doncs que també tenien els seus corresponents casetes al seu costat, pels clients i pel que sigui, saps?
Vull dir, llavors, clar, era una platja que estava...
Després estava vigilada, vull dir, la cuidaven...
Vigilada en quin sentit?
Però, clar, recordem que les noies no podien ser allò que dius, ai, vaig avisar el meu home que s'ha deixat no sé què.
No, això només era dintre, eh?
Ah.
A fora, no.
A fora era independent.
Ja podies, ja podies fer.
De, inclús, t'ho dic, una vegada va haver un grup de noies alemanes, naturistes, que anaven el dematí a primera hora, quan encara n'hi anava ningú.
Però llavors, clar, algú puritat, es veu que els va dir que allò no...
Que no s'ho podia fer.
Que no s'ho podia fer, i llavors, clar, es van avisar que havíem d'anar a...
No, i després hi havia això que et dic jo, hi havia després aquest balneari, com puguis dir-li,
doncs llavors també allà van organitzar carreres de canoes, carreres de natació...
O sigui que era una època a Tarragona que es feien festes, festes, saps?
I com que llavors resulta que cada barri tenia la seva comissió de festes,
doncs clar, hi havia una espècie d'harmonies, inclús a vegades s'ajuntaven les...
Ai, aquests aires, no l'he millorat d'ahir avui, eh?
No, perdó.
Bueno, perdó, perquè ja...
Ara he agafat que respirar.
Doncs inclús, així com ara hi ha les comissions de festes, ara...
Sí, que hi ha el seu president, hi ha el seu secretari, hi ha...
Sí, sí, sí.
Llavors, inclús una comissió de festes s'ajuntava inclús a vegades amb una altra comissió
i feien uns actes a un lloc o a l'altre.
Ah, molt bé.
Sí, per exemple, trobaves, anant trencant la cosa,
perquè va ser quan van fer les falles a Tarragona.
Sí.
Sant Joan, l'any 33, que això va començar pràcticament al carrer Podaca.
Al carrer Podaca hi havia...
Bueno, abans se feia les foguerades,
perquè la foguerada que es feia era...
S'aprofitava, doncs, el temps que la gent, doncs,
tenia un moble vell, el donava la canalla,
els fusters netejaven la fusta,
i llavors hi feia la gran foguerada.
I llavors s'agafava una pantomina, per exemple, amb una escombra,
fer un ninot, simulant algú que interessava fer-li la punyeta.
I aquesta foguerada, on es feia normalment?
Un carrer.
Ja, però hi havia un lloc determinat,
perquè, clar, recordem que a Tarragona hi havia parts que podíem dir
força habitades, i d'altres que no hi havia res.
No, però als carrers, per exemple, hi havia un creuer de quatre carrers,
i llavors, com molts carrers tampoc no estaven ni asfaltats,
i molta cosa era de terra, encara,
doncs, clar, no hi havia problema.
Posava la llarica.
No calia posar, com ara, de posar arena i coses d'aquesta, no?
I llavors, clar, era divertit.
I llavors, perquè això diuen,
diuen, perquè, de fet, de falla,
a més a més, es diu pira.
Pira, que no pas falla.
Perquè hi ha l'edat mitjana,
hi ha els puestos,
agafaven, per exemple, principalment les forges,
i per la part d'aquí, del Tebre i tot això,
agafaven una caseta,
i a dintre posaven, per fer foc,
i llavors posaven uns ninots simulant els enemics,
o el que sigui.
Amb una cosa determinada,
o sigui, un problema que hi ha és, el poble, no?
Els creabaven, no?
I llavors, també diuen que aquí a Tarragona,
també, aquell rei que va vindre aquí,
Godo, Goto, com vulguis dir,
català no és que és Goto, però els Godos, això,
la van cremar a Tarragona, la van incendiar,
i també això recordava una miqueta...
El que va passar, sí.
El que va passar a Tarragona.
I llavors,
llavors, esperarem a demà...
Això l'hi anava a dir.
Esperarem a demà,
perquè ara ve una altra part ja de les falles.
Ara ja hem cremat literalment el nostre temps, avi.
Sí, sí.
Ja el deixarem de cremar demà.
L'apagarem una miqueta,
ara aquest moment,
i després ja tornarem a incendiar un altre cop, eh?
El que faci falta.
Avui, cuidis aquest atós, eh?
No m'agrada gens, eh?
A veure, a veure, eh?
Fins demà.
Tant descons de palafrugell,
quan el català sortia a la mar,
els nois de Calella feien un cremar,
feien un cremar,
mans a la guitarra,
solien cantar,
solien cantar.
Visca Catalunya,
visca el català.
A veure, a veure, a veure,