Tornem a tenir el MAC-2 aquí entre nosaltres, Andrés i Andrés.
Bona tarda.
Molt bona tarda.
L'Andrés no ve sol des de fa uns quants dies que es fa acompanyar de tota una senyora, l'Edith Piaf.
Simbòlicament, oi?
Si es pensaven que jo ho faig aquí d'esperitista.
No, ja només et faltaria això.
Això i el gat negre.
No sé què vols dir amb això, però ho acceptarem perquè ve de tu.
Dixem-ho, deixem-ho aquí.
No hi ha pel·lícula avui, no, Andrés?
No, avui no.
Ja és raro, perquè quasi cada dia toca a la filmoteca.
Que també haig de veure ja les pel·lícules a casa per anar-les programant.
Escolta.
És veritat.
Vols que parlem tu? El que vols és que jo parli de l'Edith Piaf.
Sí, perquè a més, pobreta, li passa una desgràcia darrere l'altra.
No, n'hi passaven, però moltes.
I a més és tot veritat, el que diu l'Andrés.
Sí, sí, sí, això és veritat.
Bé, vam estar explicant l'altre dia com va morir la seva mare una nit de l'any 1943.
Va morir pel carrer, al mig del carrer, però borratxa completament.
I una altra tragèdia que la va marcar per sempre a l'Edith Piaf,
va ser la mort de Marcel, la seva filla, que havia nascut l'any 1933.
I poc abans que la sort li fes un somriure a Edith Piaf i pogués començar ja a triomfar,
Marcel va morir de meningitis abans de complir els dos anyets.
La seva mare era tan pobra en aquells temps que no tenia per enterrar-la.
Llavors es van trobar els seus amics de Pigal i de Verllavill,
que li van donar quants diners podien tindre,
però encara li faltaven 10 francs, així que Edith Piaf va decidir aquella nit
prostituir-se fins a aconseguir els diners per poder enterrar a la seva filleta.
El primer home que aquella nit es va fixar en ella, al veure-la plorar,
li va donar un bitllet de 10 francs sobre la tauleta de nit de l'hotel
i se'n va anar sense dir ni una sola paraula.
Ella deia que era tot un cavaller, tot un cavaller.
Això ho deia ella recordant-ho, 15 anys després ja encara estava ella,
com ho diríem en castellà, es diu, pasmada de la cavallerositat d'aquell home,
que sense estar amb ella al llit li va donar aquests cèntims.
La Piaf va arribar a ser rica, però mai va portar la compta dels seus diners.
Hi havia el periodista Jan Noli que va escriure
on anava a parar els seus diners?
Doncs a les panxes i a les butxaques dels seus amics.
Qualsevol podia emportar-se el que ella volgués.
Quan anaven a casa seva, un s'enduia el tocadiscos,
els seus discos, un altre llibres,
un altre li feien falta llençols i els agafava.
Tot desapareixia de la seva casa quan venien a aquesta classe d'amistats.
Aquesta generositat reflexa la seva indiferència pels cèntims.
En certa ocasió estava cantant a San Francisco
quan es va enterar que la velleta que venia a diaris amb el seu barri de París
havia sigut hospitalitzada.
Ella estava a San Francisco dels Estats Units.
Edith va telefonar amb el seu metge
i li va dir que visités la velleta
i que l'instal·lera en una habitació privada.
Ella també li va dir
ho pagaré tot quan torni a París.
Això ho va prometre.
Llavors hi ha la guionista Mònica Lange
que explica que quan la velleta va morir
la Piaf va recordar que havia demanat
que la cremessin, que la incineressin.
Així que va pagar perquè es complís el seu desig
i a més a més li va comprar amb aquesta pobreta iaia
una bòbada amb el cementiri.
O sigui que la dona, a més a més, tenia un gran cor.
Jo crec que potser a vegades...
Qui era aquesta velleta?
Una que venia a diaris
allà on ella estava vivint a París.
Ah, mira.
Però allò que passa és que, esclar,
el coneixes de tota la vida,
que aquella velleta és bo que es portaria amb ella.
Potser era la família més propera que tenia
tenint en compte el desastre de família que va tenir.
No t'estrany.
Potser era una de les poquetes persones que se li portava ben vella.
Jo crec que ara seria convenient
escoltar una altra cançó d'aquesta magnífica cantant
i podríem escoltar una altra peça
sempre en directe de l'Olimpia de París
i aquest cop pertany a una actuació
que ella va tindre en un concert de l'any 1958
i que va ser acompanyada per Robert Chauvirgui,
director de la gran orquesta que hi havia allà.
La cançó es diu
Mon menage à moi.
De Jean Constantin sur la musique de Norberg-Lanzberg


La cançó es diu
La cançó es diu
La cançó es diu

La cançó es diu
La cançó es diu
La cançó es diu
La cançó es diu
La cançó es diu
La cançó es diu
La cançó es diu
La faré de tot el món
Se ne tourneré pas plus que ça
Je vous cherchirà la ronde
Mon manège a moi c'est toi
Aquest és un altre dels èxits d'aquesta gran cantant que va ser Édith Piaf, Mon manège a moi.
Aquesta peça va ser escrita per Jean Constantin i Norbert Glansberg.
Seguim amb la seva vida i s'ha de dir que l'únic que li interessava realment a Édith era el seu treball.
S'entregava de ple amb ell.
No parava de buscar motius que pogués millorar la seva sortida a escena, la seva interpretació, el seu gest, el seu caminar inclús dalt de l'escenari.
Hi havia un xicot, el Contraballs del seu grup, que va estar amb ella des de 1956 fins a 1962 i aquest era Jo Cortant.
I ell també explica amb escrits que ha fet parlant de l'Édith Piaf que ell deia que les cantants que coneixia pujaven a l'escenari plenes de vitalitat i quan acabaven, acabaven desfetes.
La Piaf, en canvi, arribava esgotada i sortia de l'escenari plena de vida, com si cantar fos per ella una espècie de tractament de joventut.
Passats sis anys, els sentiments que expressaven eren tan frescos que m'emocionava com la primera vegada que la vaig escoltar.
Era un home fanàtic completament d'Édith Piaf.
En febrer de 1944, la Piaf va sentir cantar amb un jove de 22 anys en el Molan Roix, doncs buscava algú que l'acompanyés en una gira.
Aquest xicot, de 22 anys, era fill d'uns emigrants italians que vivien en Marsella
i havia sigut, en fi, un descarregador del moll abans de començar a cantar cançons de vaquers de l'Oeste.
Aquest xicotet es deia I ve es muntant.
Édith li va dir, mira, ets molt guapo i agradaràs a les dones.
Tens unes mans expressives, els teus gestos són intel·ligents.
Tens una veu càlida i la teva expressió també demostra intel·ligència.
El de més, tot el de més, no serveix.
Mira, et vesteixes com un pallasso.
Les teves cançons són ridícules i et mous massa a l'escenari.
No pronuncies bé la O i has de desfer-te, però definitivament, del teu còmic et sent marsellès.
O sigui que, bueno, si això era un examen, era suspès totalment.
Que dura, no?
Sí, sí, però és que ella ho era amb si mateixa.
Seguim parlant, si et sembla, Andrés, demà, d'aquesta relació que jo crec que va més enllà d'això.
Exacte.
Perquè algú em fa sospitar.
Aquest hi ve es muntant, ja sabem qui va ser.
Un gran cantant i un gran actor de cinema.
Fins demà, doncs.