Andrés i Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Amb l'Andrés avui ens atem a tema nou,
perquè ahir tot just en tancavem un tema,
el que ens acompanyarà al llarg d'aquests dies,
que està molt relacionat amb el que celebrem,
la diada que celebrem aquest cap de setmana a Sant Jordi.
Però anem a pams, primer, com que és dijous,
fem parada a l'antiga audiència.
Doncs mira, aquesta tarda, dintre d'un ratet,
a l'antiga audiència, a les 6,
i amb entrada completament gratuïta,
a l'antiga audiència està a la plaça Pallol, número 3,
passem una pel·lícula que està relacionada
amb el cinema i els animals,
que aquest mes dediquem a la Societat Protectora
d'Animals i Plantes de Tarragona.
La pel·lícula és El osso,
una pel·lícula de Jean Jacques,
i que val la pena veure,
perquè és la tendra història de dos ossos,
que estan molt ben ensenyats per fer aquesta pel·lícula,
perquè no s'ha d'enganyar, no és un documental,
és una història amb argument,
però val la pena dir perquè és tendra, és dramàtica,
i sap la mentida com les bestioles aquestes
poden arribar a moure's davant de les càmeres
d'una manera tan perfecta que causen impacte amb l'espectador.
Aquesta tarda, a les 6, una pel·lícula de 1988,
El osso.
I ara, si et sembla bé, anem pel que tu deies,
el tema del Sant Jordi, el dia del llibre,
Don Quixote de la Manxa, en fi, tot això.
Jo et voldria explicar una miqueta,
amb el Don Quixote relacionat amb el cinema,
que la Societat Cinematogràfica publicava,
una revista francesa,
que publicava pel·lícules d'art,
això era entre els anys 1909 i 1911,
destacava entre els títols d'aquella època
Madame Saint-Gener, Carmen, Fausto, Don Juan,
l'Arlesiana i una quarta versió de Don Quixote,
aquesta feta l'any 1913.
O sigui que en tan pocs anys ja s'havien fet
amb aquestes quatre versions del Don Quixote.
Esclar que les primeres duraven apenes tres minuts,
però ja hi havia un interès.
Llavors França havia fet en 1902 una versió per la Casa Zeca,
o sigui, bueno, la Casa Zeca era el senyor Zeca,
i Lucien Nonguet,
en 1908 una altra per Georges Melier,
que la va fer ell,
i una tercera en 1909 per Emil Kohl,
amb dibuixos animats.
O sigui que l'any 1909 ja es va fer un Don Quixote
amb dibuixos animats.
Bé, llavors, als finals de 1919,
Dinamarca,
tenia un dels pocs directors bons,
que era Lau Lauritzen,
que va dirigir a una parella de còmics
formada per Carl Eschentron
i un altre que es deia Harold Madsen,
conoguts pels mots artístics
d'Uvi Paté i Pateixón.
Van ser els intèrprets d'una versió humorística
de Don Quixote.
És a dir, que ja en aquells primers temps
ja començaven a haver dibuixos,
versions sèries i versions còmiques
d'aquell temps.
Podríem anar explicant moltes coses,
com per exemple que a França
va produir un altre Don Quixote,
tal com sona,
i això va ser l'any 1933,
amb l'època ja del cinema sonor,
que va ser dirigit pel director Paps.
i amb l'actor Feodor Txaliaping,
no Txaprin, eh, Txaliaping o Txaliapeng,
que es va permetre cantar sobre el tema.
Rússia també va tindre un actor,
Nikolai Txercasov,
va viure des de l'any 1903 a 1966,
Nikolai Txercasov,
i em permeto repetir-ho,
perquè no es deu confondre
amb un altre actor que es deia
Nikolai P. Karkasov,
protagonista de Suvoroc,
i que va ser el director al Pudokin.
Bé, a Espanya també va tindre
part d'altres coses que anirem dient,
va tindre una sèrie de dibuixos animats,
que ens va fer,
que va ser Don Quixote,
i va haver llavors una versió musical,
que era Quixote i Sancho,
que a mi m'agradaria,
si no sap greu, que la posessis
perquè la sentissin,
qui era tal com començava
cada capítol d'aquesta sèrie
dels dibuixos animats.
Escoltem Quixote i Sancho,
o Sancho Quixote.
Sancho Quixote i Sancho,
Sancho Quixote i Sancho,
Sancho Quixote, Sancho Quixote, Sancho Quixote, Sancho,
Sancho Quixote, Sancho Quixote, Sancho,
Sancho Quixote, Sancho, Sancho, Sancho,
Sancho, Sancho, Sancho, Sancho, Sancho, Sancho, Sancho, Sancho, Sancho, Sancho,
Sancho el escudero,
bonanchón y borriflor,
pisa firme el suelo que dirige su señor,
Sancho, Quixote, Sancho, Sancho, Sancho, Sancho, Sancho, Sancho, Sancho, Sancho,
Quixote, Quixote, Xantxa.
Los morinos son gigantes que hay que derrotar,
los finantes son mejor por ser.
Y Xantxa es arrogante, fuerte y hierro,
y Don Quixote lo querés.
¡Sancho, Quixote! ¡Quixote, Sancho!
¡Sancho, Quixote! ¡Quixote, Sancho!
¡Sancho!
Sancho no comprende a su señor,
su cabeza el solo corazón.
Y, Don Quixote es ilusión de nueva vida,
ilumine a ese el amor.
Andrés és revolucionari.
Tenim els companys de la redacció tots ballant.
És que, clar, va crear època, aquesta cançó, aquesta sèrie.
I encara són joves, i quan van passar aquesta sèrie,
encara eren uns nens.
Jo ja era més gran i ja no m'hi fixava tant, però, bueno.
Anem seguint amb això del Don Quixote,
i et puc explicar que l'any 1957,
es va fer Don Quixote, amb rus Don Quixot,
dirigida per Zorintsep, tal com sona,
on oferia una visió difícilment igualable
al personatge de Cervantes.
O sigui, que es va fer una versió
que allò recordava de molt de lluny
l'obra de Miguel de Cervantes.
Més tard, Rússia va tornar a fer un altre Don Quixote,
però ja més digne, amb més qualitat,
i ja es va fer inclús amb Soucolor,
que era el color, ara dic japonès,
el color rus, i a més a més amb Escope.
i va actuar com Don Quixote,
Nicolai Etxercasov i Vladimir Tolvieu,
com Sancho Panza,
i això va ser gràcies a que Estàlin ja havia mort
i van desaparèixer les rígides consignes polítiques
que hi havia en aquell temps
i que estaven aplicades amb un rigor però implacable.
i generalment mortífer,
o sigui, mortífer, però de necessitat
per la creació de l'art cinematogràfic rus.
Això era algo tremendo.
Quan es va morir,
llavors van fer el XXe Congrés del Partit Comunista
i ja podien parlar una miqueta més
i es va denunciar el culto a la personalitat
que va practicar Estàlin
i tots van acordar una reforma immediata
de l'estructura del cine soviètic
perquè, si no, estaven perduts.
Com anem de temps?
Fatal, eh? Fatal.
Fatal, doncs deixem-ho per demà.
No pateixis que el Don Quixote seguia entenint aquí.
Que tens el cavall aquí aparcat avui, també?
Sí, sí, sinó que hi ha problema.
Fins demà, Andrés.
Adéu.