El meu ami, el meu ami...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Estava desitjant de parlar amb vostè.
I això?
Perquè ahir se recorda que no me'n recordava, valgui la redundància,
d'aquella font que hi havia a la plaça del rei.
Doncs no, home, tu que has viscut un munt d'anys a la part alta,
que no te'n recordes, que m'han fet i no sé què,
i me'n recordaven, familiars meus em deien,
no te'n recordes que vas fer així, això i això altre,
que vam fer la comunia allà, i clar,
anàvem gairebé cada dia per alguna cosa o per una altra.
A més, va ja estar també una mica durant el temps al coro...
I va haver un temps que anàvem a ampliar aigua a les fonts.
I més d'una vegada que estallava l'aigua,
anàvem a les fonts a carregar.
I més que anés als vespres per posar-la fresca al balcó.
També, per exemple, sí.
Perquè a les cases no hi havia l'aigua que volies.
I deia, ja veuràs tu que li digui a l'avi,
veus, veus, que ha de ser fet més memòria...
És que tinc una miqueta la memòria del peix.
No, no, jo...
Al cap d'un quart d'hora ja no me'n recordo.
Jo sé com agafa la cosa i això, però mira,
però han de recordar...
Diguem.
Dic que ara jo recordava, per exemple,
la plaça Verdaguer, ara també el que diem.
La veus tan maca, la veus...
Bueno, segons l'opinió de la gent,
doncs una plaça que està molt bé, no?
I recordava quan eren els quartels, d'allí.
Hi havia el quartel.
Anna.
Sí.
I el pati donava el final del carrer August,
que tocava la paret del quartel.
Allí hi havia la porta per on sortia el carro dels soldats,
dels soldats, del menjar, de la brossa dels cavats,
de tot el que sigui, m'entens?
I s'entrava pel costat de Sant Agustí.
Al costat de Sant Agustí hi havia l'entrada del quartel
i al costat hi havia el bar París.
Bueno.
I era curiós perquè hi ha coses que també són bons de recordar.
O val més no recordar-les, però sempre es vol recordar coses.
Sí, això sempre.
Sí.
Perquè allí, cada dia, aixecar la bandera i baixar la bandera,
doncs clar, tocaven l'himne.
I quan tocava l'himne allí,
tota la gent que agafava a prop,
com el seu Rambla Vella,
el carrer d'Agustí, el portalet,
tots els carrers que d'aquí t'havies de parar
i posar-te firmes mentre tocava l'himne.
Ja.
I hi havia alguns més patriotes, o com vulguis dir-li,
que aquells inclús no van parar-se en l'aire.
Ah, no.
I el curiós és que si ho tenies pressa,
que anava a fer el temps.
Això li anava a dir.
I si anaves a pressa perquè anaves a treballar?
No, no, t'esbroncaven i d'això,
vull dir que tenies...
Ja, però no hi havia cap mena d'excuses,
allò que si et sonava, sonava i s'havia de parar i...
Mira, en aquelles èpoques les excuses no existien.
Ja, però havia, dir-ho vostè,
si anaves corrents cap a la feina,
havies d'agafar un tren que sortia en una hora determinada...
Una vegada la meva mare portava pressa per una cosa
i amb tot ser gran com era, el que sigui,
va haver de plantar-se allí, quieta i dreta, amb el d'això.
És a dir, ui, hi havia una sèrie de normes i coses
en aquell temps que havies...
Que estrictes, no?
Que havies estrictes, estrictes.
No saps què passa, també?
Que sempre hi ha hagut més papistes que el Papa.
Això sempre.
I encara ho veurem, eh?
I al millor, un potser passaria per àldria.
Bueno, és això, però aquell que vol ser,
que vol demostrar a altres que és del partit o és de l'equip,
dic per partit...
Sí, sí, sí, no, no s'entén.
O el que sigui, no?
Aquell vol demostrar més i a última hora potser no és ningú, oi?
Però a vegades han de demostrar d'aquesta manera.
Doncs ja et dic, tot aquell tros d'allà, doncs sabies de...
Com, per exemple, nosaltres, quan anàvem a fer l'instrucció
que teníem 14 i 15 anys que treballàvem,
havíem d'anar allà baix de l'escola del treball,
que ens feien anar un dia a la gala de treball,
anar allà, i allà ens feien fer una mica d'instrucció, gimnàcia...
Amb 14 i 15 anys?
Sí.
És que llavors, així com ara hi ha molts oficis
que saben només d'aquest lligit,
o els han ensenyat en sis mesos,
llavors un aprenentatge començava als 14 anys
i sortia un operari...
Home, avi, li dic una cosa,
jo crec que en molta seria la solució, eh?
D'un dels programes que ara mateix tenim.
Pensa, ara jo vaig d'una cosa a l'altra
i ja continuaré, no?
Sí, sí, sí.
Doncs, per exemple, que ara molts aprenents comencen ja...
Bueno, ara, ara, molts aprenents.
Bueno, no, no.
Sí, perquè són aprenents ja de 20 anys.
Comencen d'això, no?
I què passa? Falta una experiència.
Van arreglar una rentadora.
Oh, això s'ha de canviar el bombo.
Van arreglar un...
Això s'ha de canviar això.
No tenen l'experiència que tenies
de saber on té el defecte,
que m'ho veiem amb un tornillo soldant-te una miqueta,
o potser arrescant una miqueta aquella cosa,
se reparava aquella cosa.
Ara no.
Ara saben molt perquè saben les màquines com són,
com estan muntades, com estan fetes.
I ho han estudiat, no?
Diu, mira, canviant això, això, això, ja està arreglat.
Però, senyora, millor que es compri una nova rentadora,
que vam abans.
No, no, això ho dic perquè tu has serrenyat
que nosaltres als 14 anys fessim d'aprenents.
I fem d'aprenents des d'un començament.
I havies de preparar el taller, tot el que sigui.
Ja vi, ara el que li deia jo,
que feia l'incís també,
ara també sorprenteria molts problemes que n'hi ha.
Perquè ja sé de molts nois que, clar, no els agrada estudiar.
I amb 14 o 15 anys, doncs, te'ls trobes pel carrer.
A mi me passa que et trobo gent jove
que estan tot el dia al carrer.
I dius, home, però si té gent jove...
Si tinguessin l'oportunitat d'anar amb algun lloc...
No, no, no.
El que passa també és que potser hi ha molts joves
que els pares no han estudiat
o perquè el que sigui volen que els fills estudien
i s'obliguen a estudiar.
Ja, però a ells no els agrada.
I potser aquell noi que es pensa en un ofici,
agafant un ofici, ja no vesteix tant.
I resulta que un bon operari,
del que sigui, avui en dia
no guanya els quartos que vol,
però es pot defensar molt bé la vida.
Per què?
Perquè falten mans tècniques.
Hi ha molta tècnica, hi ha molta cosa,
però falta experiències.
A més, ara, depèn de quines empreses,
no ja te demanen que amb 18 anys
ja tinguis 5 anys d'experiència
i ja tinguis tots els graus elementals
del que te demanen de feina.
Però si un, per exemple, va d'un lloc a l'altre
i no ha treballat, quines experiències van donar?
Per això mateix, per això, per això.
Doncs ja et dic, allà baix, també quan anàvem,
havíem de formar,
després venia un sacerdot,
ens explicava el catolicisme,
però del catolicisme sortia la nació socialista
no sé quant, no sé què,
perquè si els russos això...
O sigui, que et fotien un cap...
Però no ens surtaves.
Fer un cap com un timbal, no?
Quan anaves pel carrer,
aquell que ens manava allí falangista,
també l'avís de Salut d'Òli,
que saludeixis amb el platz en l'aire.
Qui diu?
El que dic.
A qualsevol lloc, on te'l trobessis?
Sí, sí.
No dic noms, perquè, doncs...
Tot se sap.
Tot se sap, no?
I molts ho recordaran perquè ho han passat, no?
Jo recordo que, com deia,
vinga, saludar-me,
quan de baix...
I un amic meu i jo el passaven,
i vam dir, adiós, compareu, adiós, no sé què.
I es va fotre una bronca,
dient que ens havíem salvat el platz en alto
i com agrada.
Vull dir què deia això.
Doncs, bé, això que deia del quartel,
doncs passava això, eh?
El que passa és que llavors
també hi havia una altra cosa
que també va ser molt important.
Que llavors, a Tarragona, per exemple,
hi havia tres llocs
on hi havia els presos polítics,
el que sigui.
A Pilats, per exemple,
allà hi havia penes de mort,
hi havia cadenes ja més anys,
d'aquesta cosa.
Llavors, a la punxa,
que la punxa la van cremar,
ja estava arreglat,
i allà hi havia els presos,
ja com si éssim,
que no eren ni polítics ni no polítics
perquè, per exemple,
un metge,
quan entrava amb la guerra,
la guerra,
entrava al servei,
o entrava al servei,
com el feix el senyor,
el que sigui,
aquell ja donava una graduació
de capità.
I segons la categoria
intel·lectual,
el que sigui,
doncs era sergent,
era tinent,
o era el que sigui,
o sigui,
sense fer un mamar de la vida,
n'havien d'allò.
Clar,
al acabar la guerra,
aquell senyor se'l jutjava
com a capità de l'exèrgit roig.
Encara que només hagués estat
de metge i acabava d'entrar.
M'entens?
Sí, sí.
Però llavors què passa?
Aquestos estaven més considerats
i estaven aquí a l'esponxa,
a la Carme.
Llavors hi havia allà
les monjes de l'Avella,
que ara no es tenen figueres,
allí ja era un altre tipus.
Allí eren més aviat
els que passaven,
que esperàvem que creixin
un sobreconducte,
o saps,
eren de menys graduació.
Això ja ho comentarem
si li sembla demà,
perquè ja no ens queda més temps.
Sí, sí, sí.
Demà acabarem aquí.
Gràcies, avi.
Adéu-siau, bona tarda.
Quan el català
sortia a les mans
els nois de Calella
feien un cremà
ein aspector.
Gràcies, avi.
Gràcies, avi.