Torna-se dimecres, tornem a tenir programació a l'Antiquari.
Millor ens explica com cada dia Andrés i Andrés.
Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Bé, doncs com cada segon dimecres de mes,
passem una pel·lícula de temàtica japonesa o japoneses.
En aquest cas, és una pel·lícula precisament bastant recent,
de l'any 2000, Battle Royale.
És una pel·lícula de terror, que el director és Fukasaku Kinki,
i els protagonistes són Fuhikara Tatsuya, Maeda Aki, Yamamoto Karo,
Ando Masonubu i Viet Takeshi com Kitano.
Aquesta pel·lícula està doblada en castellà, no està subtitulada.
El dimecres, aquest vespre, a les 10 del vespre, a les 10 de la nit,
entrada gratuïta i a passar un ratet, una miqueta d'angoixa,
però val la pena perquè és una pel·lícula molt ben feta
i per passar un bon rato.
Això és el que tenim.
I ara, si em permets, també et diré que seguim
amb la programació radiofònica de la vida de la Singlet Magilleng.
I, mentrestant, per il·lustrar musicalment el que anem explicant
i sabem d'ella, anem posant temes musicals directes de la banda sonora
d'aquella pel·lícula ja mítica que és L'apartamento que va fer amb Jack Lemmon i Fred McMurray.
Vam quedar ahir en un moment determinat que ella coneix amb el lector, director i aspirant a productor
que es diu William Steve Parker,
de qui es va enamorar la miqueta de conèixer-se qui era.
Es tractava d'un home jove, de cabells foscos, ulls blaus,
i que va passar la més gran part de la seva joventut allà amb el Lejano Oriente,
allà entre els japonesos, Xina, però més que res allà al Japó.
El Japó és realment on tenia ell la seva vivienda.
Era orfe a partir dels 16 anys, allà va perdre ja definitivament els seus pares,
va estar aprenent japonès correctament,
va realitzar uns més estranys treballs allà per anar guanyant-se la vida,
fins que es va convertir en precaigudista darrere de la sal japonès a Pearl Harbor
i va arribar a ser capità a l'edat de 22 anys.
Va rebre medalles i condecoracions pel seu valor abans de tornar als Estats Units.
La seva relació amb Shirley MacLaine va ser tan intensa
que segons comentaris de l'actriu es van descuidar de casar-se fins a la tardor de l'any 1954.
Això és el que vam dir ahir i podem anar afegint que també va ser una contribució
amb tot això un nou treball d'ella, de la Shirley MacLaine,
per tercera vegada com noia del cor
i com suplent de l'extraordinària Carl Heine,
que era la protagonista en El Juego del Pijama,
o té Pijam Game, el sensacional musical de Bob Foss,
que després, al cap d'uns anys,
portarien l'obra aquesta a la pantalla per la Warner Brothers
amb els artistes d'Horish Day, amb el paper principal,
i que anava acompanyada per Miss Haney i John Wright.
Els dos venien de la versió original del teatre, de Broadway.
Els quatre dies de l'obra, de teatre, de l'estreno,
Carl Heine, la protagonista, va tindre una...
va torçar el turmell,
per lo que Shirley MacLaine va tindre que fer-se càrrec del seu paper
sense pràcticament haver tingut temps per ensejar fins a l'extrem
que la seva primera canció,
l'arxifamosa El Escondite de Hernando,
va tindre que ser interpretada
per reir-te el nostre, ella, familiaritzada amb la lletra.
Pararem aquí un momentet,
i per descansar de la meva verborrea,
i escoltarem un altre dels temes
d'aquesta pel·lícula d'apartamento,
que és Soful It Hope.
i escoltarem un altre dels temes
i escoltarem un altre dels temes
de l'am
de l'am
Aquest és un dels temes sempre basant-se pràcticament la majoria en el tema principal,
que és el life motive, el tema principal, segons està de moda,
i per entendre'ns es diu life motive, el tema principal, de la pel·lícula El apartamento.
Seguim amb el que dèiem de la Silvia Magillan.
De totes maneres, la versió que va fer del número, la Silvia, Steam Hair,
va ser tan impactant que el públic que havia ja demostrat les sonores protestes
al començament de la representació perquè no hi havia la protagonista oficial, la principal,
va esclatar amb uns aplaudiments tremendos que després van ser ratificats pels crítics més exigents de l'època.
Aquell imprevist èxit va marcar el definitiu ja punt de llançada cap al món de l'espectacle
amb la carrera de la nostra estimada Silvia Magillan.
Llavors, Hal Wallis, el poderós magnat de la Paramount,
es trobava entre els espectadors que estaven allà veient una de les representacions del Juego del Pijama
i va organitzar una prova amb els estudis Fox-Mobietone de Nova York
que va donar com resultat la firma d'un contracte per set anys
que incluïa la possibilitat de ser, com diria jo, llogada amb altres estudis
a canvi de magnífiques i substancionses compensacions econòmiques per al senyor Wallis.
La noia, com sempre passa, de moment han d'aguantar el que els altres volen.
El seu primer treball amb la gran pantalla va ser amb una pel·lícula d'Alfred Hitchcock
i després de passar la dura prova amb una entrevista amb el cert Alfred,
perquè ja sabem que Alfred Hitchcock era cert,
interessat ell amb sapigues detalls sobre la seva carrera,
pel·lícules amb les que havia treballat,
papers protagonistes interpretats en teatre fins a aquell moment
i experiència amb el mitjà televisiu,
ella, que no tenia pràcticament res de tot això,
va tindre que confessar que era una recient arribada al món de l'espectacle,
però va resultar que la sinceritat tan gran que va veure Alfred Hitchcock
i que es desprenia de les paraules de la Selma Magdalene
van ser suficients perquè aquest realitzador tan, tan, tan especial
pronunciés un sec,
okey, està vostè contratada.
O sigui que, esclar, per ella va ser alguna cosa especial.
Llavors, amb la pel·lícula Ken Mató a Harry,
va rebre excel·lentes crítiques,
però no va ser un èxit de taquilla amb els Estats Units
i, al contrari, al que va passar a Europa i a l'Extrem Orient,
on el públic va quedar entusiasmat davant de la naturalitat i l'encant de la nova actriu.
Valis, que entre els actors sota contracte també tenia la parella d'In Martin-Jerry Lewis,
no va trigar a posar-la al seu costat en una pel·lícula d'artistes i modelos,
precisament una pel·lícula que no l'hem vist aquí a Espanya,
on Sigley va tindre ocasió de poder demostrar
el bé que ella ballava i el bé que ella actuava.
I tornem a posar una altra musiqueta, per no fer-me tan pesat,
i serà, en aquest cas, tavern in tom, o sigui, visitando tavernes.
i tornem a posar-me tan pesat,
i tornem a posar-me tan pesat,
I així visitant tavernes, Andrés, anem acabant?
Molt bé.
Semà ens tornem a trobar a la mateixa taverna?
Sí, jo ja vaig fent una canyeta, però mentre t'espero.
D'acord?
Fins demà.
Fins demà.
Adéu.
Adéu.