Mena, mena, mena, mena, mena, mena, mena, mena, mena, mena, mena, mena, mena, mena, mena, mena, mena, mena, mena, mena, mena.
Com que de divendres arriba l'hora del manà-mena del barri Ossés-Samú, perquè la Mar Pérez ens explicarà,
vaja tot el delante de tras, arriba i abajo, de la premsa rosa. Mar, bona tarda.
Molt bona tarda. Bàsicament més el que hi ha al darrere.
A nosaltres ens agraden les notícies que hi ha darrere a la cortina, aquelles coses que s'amaguen, saps?
Que només hi veus les sabates i dius aquí hi ha alguna cosa i s'ho estan deixant de perdre.
Aquí hem d'anar, allò escarbar, l'actualitat i tal.
El que diuen els altres a nosaltres no ens importa.
Clar, perquè moltes vegades diuen coses per compromís i tal, però no, no.
No, no. El dita l'allà, que mar.
Exacte, allà on més mal faci. Però no és el cas d'aquesta setmana.
Començarem com tothom, ens agrada, no parlant dels Òscars.
Clavo mi remo en el agua, llevo tu remo en el mío.
Creo que he visto una luz al otro lado del río.
El día le irá pudiendo, poco a poco al frío.
Creo que he visto una luz al otro lado del río.
La Mar ja sabia que aquest tema guanyaria, eh? Tu ja ho sabies.
No, no, no.
Home, fa tres setmanes, ja ens deies. Per tant, per cert, com t'han anat les vacances?
Molt bé, molt bé, molt bé.
Has anat a Hollywood?
No, no, no. No he anat per dues raons.
Primer, perquè no m'havien acabat el vestit a temps i jo amb qualsevol cosa no hi podia anar.
I segona, perquè no m'havien convidat.
Que et va passar com a la Hilary Duff, que no t'havien cosit l'esquena.
L'esquena, exacte.
Ella no tenia esquena el vestit, jo no tenia ni vestit.
Imagina't.
Vaja, que fa tres setmanes deies, tu ja deies, Jorge Drexler, Jorge Drexler, aquesta cançó l'hem de posar.
Sí, la vaig demanar perquè la vaig sentir i em va agradar molt.
I vaig pensar, ah, això...
Això pinta bé, pinta bé.
Això pinta molt bé, pinta molt bé.
De fet, els felicitem. Felicitem a Jorge Drexler i critiquem moltíssim, moltíssim l'egoisme, podríem dir, de l'acadèmia de cinema.
Perquè segurament aquesta cançó ara estarà fent toms i retoms, serà versionada per tot el món i serà més coneguda que mai a la vida i fa dos dies no la van deixar cantar.
Això a mi, personalment, em va ofendre, imagina't en aquest bon senyor.
Bueno, ell va ser molt diplomàtic, va dir que, bueno, va entendre els motius i tal, i bueno, ell es va comportar molt bé perquè un altre hagués posat el cret al cel.
Home, de fet, jo recordo una frase que ell va dir després a la roda de premsa als mitjans espanyols i és que la venganza se sirve fria.
Això va dir?
Exacte.
Ah, llavors no es va comportar tan bé com jo pensava.
L'anècdota és que, clar, lògicament a ell no li devia agradar que li diguessin que Santana i Banderas cantarien la seva cançó.
De fet, vam fer una versió, ell va dir que l'havien defensat força bé, a mi no em va agradar gens.
No, Santana et trobo molt bé, no?
Sí, però jo, com que aquella veu que té Antoni Banderas no té res a veure amb això que estem sentint de fons, jo vaig decidir que més me'n valia apagar la tele i no seguir sentint-la.
Abans de començar els premis, el mateix Antoni Banderas va dirigir cap al Jorge Drexler i li va dir
Estoy seguro de que ganarás.
Lo que tienes que hacer cuando subas a recoger tu premio es usar esos 45 segundos no para agradecer ni para dedicar, sino para cantar esa canción, que todos oigan la canción de verdad.
Això li va dir el Banderas al Drexler?
Exacte, que tenia allò, el cor dient, li deia que guanyaria i de fet és el que va fer.
Hi ha una escena molt, molt, que ha fet, bueno, tots els tàpings ha sortit, que és l'escena que ell arriba, agafa l'Òscar, s'apropa al micròfon i fa com un pas així mig enrere com dient
ho faig o no ho faig, no?
I va acabar cantant-la.
Inclús deia que ell estava assegut amb la seva senyora al pati de butaques i pensava contínuament, tu tranquilo porque no te lo van a dar.
O sigui, no hace falta que fines la voz.
Exacte, en cada pausa de publicitat ell deia, però cada vegada que hacía publicitat, jo repassava la canción.
Clar, perquè no se'l sabia dels nervis, dels nervis.
O si un cas arriba allí no me'n recordo.
Allò era de l'autre lado del río, del lago, de l'oceano.
Bé, la qüestió és que el felicitem perquè per fi hem tingut uns Òscars amb molta, molta hispanitat, o molta raça hispana.
Bé, no cal dir aquell pedazo d'Òscar que han passejat i no el lleig, el feiu que li van fer el Javier Bardem ni tan sols nominant-lo.
Però, però, Amenà Bar va dedicar l'Òscar, va dir, tres dedicatòries, una a no sé què, dos a Javier Bardem i llavors es va sentir com un clamor públic, no?
Sí, sí, sí, jo crec que la gent ho va sentir, que potser no era un paper, cosa que dubto molt, com per guanyar un premi d'aquest nivell,
ja et dic, cosa que dubto moltíssim, però no soc objectiva, el que sí que mereixia és una menció, almenys estar nominat.
Però, a veure, el podien nominar, jo és que me faig una embolica amb això, sent una producció espanyola.
Exacte, però podia haver estat nominat.
Com a millor actor?
Exacte.
Tot i que era una producció espanyola?
Ah, no ho sabia això?
Jo tampoc no ho sabia, m'ha enterat aquests Òscars, que estava allò que deia, bueno, no me lo merecia i ja està, no.
Que el fet que l'hagi guanyat la pel·lícula, l'hem guanyat tots, ja saps el que es diu en aquests casos.
Però, bueno, més cosetes.
Fa tres setmanes, en l'últim programa, vam esgrinar que ni els nominats que no guanyen, lògicament,
ni els presentadors cobren un sol duro per estar a la gala.
És a dir, guany sembla que era Dustin Hoffman, qui més hi havia presentant Òscars?
Bueno, moltíssima gent, rà.
Sí, el Dustin Hoffman va sortir amb la Barbara Streisand, la Julia Roberts, la Winnet Paltrow, el Robin Williams,
que va fer un solo allò en plan còmic que dius, ostres, retira't ja, però ells reien, ells reien.
Bueno, és que és humor americà, què vols?
Sí, sí.
La qüestió és que ningú d'aquesta gent que va pujar a donar aquests Òscars, a fer entrega o presentació, no van cobrar, efectiu.
I es van haver de pagar els vestits?
No, jo crec que ningú d'aquella gent paga ni vestit ni joies.
Això sí, no?
De fet, després et comentarem una altra cosa, un reportatge de l'anex, de tot el que hi ha darrere d'aquella gala,
en el qual dius, fins on arriba, fins on arriba el glamur i la pijeria.
Però deixa'm acabar el tema, no cobra en efectiu.
Recordes que vam estar explicant que els hi donaven una bossa regal?
Amb unes calcetes, o uns taxants, o uns taxants.
Uns taxants, de bueno, 7.000 euros, una cosa així.
Exacte, i un conjunt de roba amb diamants de Victòria Secrets, doncs ja sabem què més hi havia a la bossa.
Ai!
La bossa estava valorada, això era pels nominats que no han guanyat el premi, en 72.000 euros.
D'acord?
I incluïen cremes per les pestanyes, imagina't tu, cremes per les pestanyes, un pijama de cashmere, una torradora, una gerra d'arbí de fer bullir aigua.
Clar, per fer el te.
Bussetes de te.
I la tilà.
Bussetes de te i de cafè, clar, pels nervis.
I uns bònus de cirurgia làser, cirurgia plàstica, làser pels ulls.
Mare de Déu, senyor.
La bossa dels presentadors estava valorada en 108.000 euros, és a dir, que segurament, a més a més, portava un aspirador.
Més que xer.
A part de tot això, sí.
Que tu vas a pres d'Ots Barbara Streisand, estupendo, Julia Roberts, allà amb aquell vestit negre, i et regalen un aspirador.
Un aspirador, a més a més, sí, sí, sí.
Un aspirador i altres coses més, clar, per fer pujar com a...
No només has estat nominat, sinó que tu has presentat aquell òscar i, per tant, et donem una coseta més.
Ja em diràs tu, i em faig un ús a la llengua, només de pensar, tu creus que la Julia Roberts passa a l'aspirador?
Jo diria que no, eh?
Tu creus que fa servir la torradora a la Julia Roberts?
Amb els bessons no té temps.
De passar a l'aspirador, no.
No té temps, aquella xica, no és que sigui bruta.
Els fa passar a ells, els fa passar a ells gatejant per terra perquè els renguin.
Clar, jo trobo que serà això.
I llavors, això, els nominats que no guanyen.
I el que guanya, què?
S'emporta l'estatueta a l'Òscar cap a casa i punto.
I ja està, nena, i allà venguin a tragar-li la pol sense aspirador.
Nena, això és molt injust, sí que fa gràcia un òscar, però fins a cert punt si et deixen triar un òscar i un...
I un aspirador.
I un aspirador, clar.
Doncs les estrelles de Hollywood no només visiten aquests dies els tallers dels modistos més importants del món
per fer servir aquell vestit o per trobar aquell model que exactament farà veure el reste del món,
que és el que tu tens per donar, sinó que a més a més fan milers i milers i milers de tractaments.
I recordo, fa uns dies abans dels Òscars, un reportatge en el qual hi havia un centre de bellesa a Hollywood
que durant aquesta setmana, 15 dies abans dels Òscars, només...
No podies demanar hora.
Només atenien a gent que tingués alguna cosa a veure en la gala.
És a dir, tu anaves a depilar-te i ni miraven a la cara, no t'agafaven ni el telèfon.
Ni les cames, també.
No te les miraven.
I només agafaven aquest tipus de gent.
Però en aquest centre de bellesa fan uns tractaments exclusius
que tenen a veure amb l'energia que els diamants donen a l'ànima, al cos, a la pell,
inclús, doncs ja et dic, des de llums ultravioletes a través de diamants
o de massatges en els que després imposaven pedres calentes per revitalitzar pells
i inclús triaven el culleret, les arracades o el complement de diamants
que més bé t'anava pel teu cos.
Per estar estupenda aquell dia, aquella nit.
Exacte, perquè tu et sentissis no només guapa, sinó més molt forta, amb moltes ganes
i que es notés la vitalitat que tu tenies.
Imagina't que deu valdre un tractament d'un flexo amb un diamant
que et fa passar la llum a través.
Imagina't tu, una bombeta d'aquelles...
Que això tu pots fer a casa, tu t'agafes un flexo d'escriptori...
La recada de tu nàvia, que no és un diamant, però que és un de cul de gota
aquells del Duralex, i et fas passar la llum i es veu que allò es revitalitza un munt.
Fixa't.
Tots un venten, nena.
Home, és que ho necessiten, perquè deia, em sembla que era Carmen Maura
en una entrevista a la tele, deia que tota la parafernàlia que hi ha darrere als Òscars,
de la gent que hi va, diu que és una cosa insuportable.
Diu que t'estàs 12.000 hores allà esperant per poder entrar, hi ha d'haver un protocol d'entrada.
Entres, t'estàs assegut, no pots anar al lavabo si no és en un cert moment en què ells te marquen.
Diu que quan tu, i deia, quan tu marxes al lavabo perquè t'has d'aixecar o vas fora,
en aquell moment hi ha un munt d'extres al darrere que es posen en el lloc perquè no es vegi buit.
El forat.
Jo, imagina't...
I aguantar les sabates de taló amb aquella pressió.
Jo vull fer de Merle Strip.
Per què?
Ai, no sé, quan vagi a pixar jo em poso un llit al seu puesto, que no faig...
Ah, d'acord, vols triar a qui substitueixes?
O la Susanne Saran, una de les bones.
Susanne Saran, doncs.
Però ho pots triar.
Sí, sí, sí, jo trobo que sí.
Molt bé, mira.
Ho demanaré.
De gran vull ser doble.
Doble butaquera.
Bé, escolta'm, més coses.
Podríem parlar o no dels vestits.
Dels vestits que portaven els convidats, els nominats...
Però ho podem passar una mica de llarg perquè a la resta del món passen moltíssimes coses
que no tenen res a veure amb els Òscars i també són interessants.
perquè la gent, vagi als Òscars o no, es segueix casant.
I un munt de casaments, em sembla, que portes aquesta setmana, no?
Aquesta setmana en porto tres.
Un a llarg termini, però a mi em sembla prou interessant.
El primer és allò, que marxes 15 dies i el món dona un tomb que quan he arribat a llegir les revistes
dic no pot ser, que s'estan esperant que allò marxi per fer passar totes aquestes coses.
Clar, que ha passat molt.
Doncs sí, doncs sí.
La Raquel Mosquera s'ha casat.
Ah, sí.
Amb aquell tal Toni que es veu que estava esperant.
I Cubanito.
Estava esperant.
No, no és Cubà.
No sé d'on és ara exactament.
No em faràs cremar malament.
No ho diré.
Bueno, Moranet, és Moranet.
Sí, això sí.
Latina.
Estava esperant la seva ex que es casés
per començar a sortir a totes les televisions i ràdios i premses de paper cuixer
per comentar...
La ex d'aquest xic.
Exacte.
Per comentar que si li feia maltractaments, que si pam-pim, que si pam-pam,
que és oportunista això.
O sigui com sigui, aquesta xica s'ha casat el 19 de febrer.
A nosaltres ja no hi érem.
Titular.
Quatro años después de la muerte de su marido.
I bueno, ja està bé, no?
No cal que ho posar bé.
I li toca.
Hi ha la gent que pensa que, lògicament, a veure, és una dona, és una dona jove,
és una dona de molt bon veure, que es cuida molt, que ha passat el seu, suposo,
com totes les viures del món, però que no vol dir que no pugui tornar a trobar algú
per estimar-se, perquè l'estimin i perquè, a més a més, recordem que ella té moltíssimes ganes
de ser mare.
I això, una persona sola, vulguis que no, es fa car, es fa car.
I si tens nòvio, doncs és com més barat, a part d'entretingut.
Bueno, doncs es veu que la xiqueta es va casar al Campillo, que és un lloc que està molt bé,
nena, t'ho recomano perquè...
Al Campillo?
Sí.
Però és que a mi això em sona entre les cabres, eh?
Sí, és una finca, és una finca.
Exacte.
Si mai has de convidar algú per quedar realment bé, doncs el fas en allà, tu no paguis
la factura, tu el fas en allà, o si saps d'alguna boda que es faig, jo t'ho recomano
perquè realment val la pena.
El local en si, per les fotos que he vist, val la pena.
Que, per cert, deien que si no havia venut exclusiva, que si ho havien fet en secret,
que si havia canviat la data de la boda perquè no tenia molt clar si li havia enxafat o no l'exclusiva...
Bé, jo crec que ja hem vist les fotos, hem vist el vestit, tant el vestit de nòvia com els vestits ètnics
que després es van posar a l'estil del país d'aquest bon home.
Sí.
Vaja, que aquí molt d'amor hi haurà, però vaja, tajada econòmica també, eh?
A saco, a saco, que bé, són aquest tipus de bodes.
Hi ha més bodes.
Aquesta és una boda, però és que n'hi ha una estupenda que encara me l'has de comentar.
D'aquí.
Somos nòvios.
Anys fa, eh? Anys fa que són nòvios.
Ah, però molts.
Jo pensava, dic, la mare ha d'estar aquí la setmana passada que va saltar la notícia.
Anys fa que 45 anys que fa que són nòvios.
Ja els hi toca.
Doncs és una boda irreal.
Perquè, lògicament, encara que ell sigui de la realesa, sa mare, que ara mateix és la reina, no anirà a la boda.
Ah, això se sap, no hi anirà?
No hi anirà.
No hi anirà la mare del novi, no hi anirà la germana del novi.
Clar, tu comences a pensar i dius, ja de real, molt poc.
De fet, tenien 750 convidats, que són molt poquets pel que seria una boda real.
Però es veu que li han dit que rebaixi tema, que es veu que no hi ha quartos per anar pagant segons quines festes.
I hi ha la major part de les cases reals europees que encara no saben si hi haurien d'anar o, èticament, s'haurien de retirar allò una mica educadament.
Estem parlant, que no ho hem dit, del casament, evidentment, del Carles d'Anglaterra i la Camila.
Ah, però jo no sabia que era tan problemàtica la situació.
Jo sabia que els anglesos, la societat anglesa, no hi estava gaire d'acord.
Ho portava com a molt raro.
Exacte.
Però, vaja, no sabia que arribaven al punt que a Palau hi havia aquest rebuig.
Inclús, ells ho volien muntar, lògicament, com tots els novis, a la seva manera.
Havien previst que les taules fossin rodones i que l'il·luminació fos d'espelmes a l'hora de l'àpat perquè faria una cosa com a més diferent.
No volen una cosa molt solemne perquè, lògicament, a veure, ens agradi o no, és una boda una mica incòmoda per a la societat anglesa.
i, a més a més, volien donar un primer plat de verdures ecològiques, que es veu que ells mateixos tenen un hortet que fan aquest tipus de verdures
i volien oferir als convidats un entrant o un primer plat amb aquest tipus de verdures.
I es veu que els han dit que res, de nanai, de nanai, que els taules són rectangulars perquè, al ser més llarg,
on podeu posar més convidats en una sola taula, queda com a més dintre del que seria la norma.
El que serà com una calçotada, això.
Exacte.
I que res de verduretes.
Clar, jo dic, que tu et casis, que quasi no et deixin casar-te, que no et deixin triar,
ni a qui has de convidar, ni a qui els has de donar de dinar.
Has de seguir la rigidesa del protocol i, a més, tampoc no pots...
Exacte.
No tens l'alegria aquella.
Els hi exigeixen un protocol, però els hi treuen el que aquest protocol donaria com una boda real o molt important.
De fet, jo estic desitjant veure el vestit de la núvia.
Jo ho estic desitjant.
jo no sé tu, però jo estic molt, molt, molt intrigada.
Però jo si fos d'ells m'escaparia i em casaria en un país exòtic.
I punt.
I punt.
Què collons exòtic?
A Las Vegas, vestida de...
El Carlos Delvis.
Clar, clar.
I ella de Campanilla.
Vinga.
Ja, ja està.
Tenim una altra boda.
Una altra boda d'aquí a finals d'any.
Segurament a partir del 15 de desembre.
És molt tard, ho podries repetir més endavant.
Però anem preparant-nos que no et passi el mateix que tu amb el vestit dels Oscars.
Exacte.
Aquesta, de moment, és l'única que, de moment, de totes les que sé d'aquest any, jo hi vull anar.
La boda és de l'Eltol John.
L'Eltol John es casa amb el nòvio de tota la vida.
A partir, ja et dic, a partir del 5 de desembre, a Anglaterra estarà, com legalment, es podrà oficiar una cosa oficial, com si diguéssim una boda de...
Com es diuen les bodes aquestes que fan? Civils, d'acord?
Sí.
Doncs es veu que podran fer una mena de boda civil entre persones del mateix sexe.
A partir del 5 de desembre.
Hi haurà uns dies en els que es veu que el papeleo estarà pel mig i a partir del 10 és oficial, que a partir del 10 dies després és oficial que es puguin casar.
Això vol dir que a partir del 15 de desembre, fins a finals d'any, el senyor Elton John estarà preparant el velo, la toia i tot això per casar-se.
Que és un nòvio de tota la vida.
Sí, fa anys i pans que va amb aquest xiquet.
A més és molt mono.
I és clar, dintre de tots els problemes que aquest senyor ha tingut li hauria pogut donar la patada i guanyar fama i tal.
Però no, no, no, ha sigut com totes les parteners, molt discreta ella i molt allà sempre al costat i un pas enrere.
Molt bé, molt bé.
Ah, doncs mira, ens alegrem, no? Felicitats, el Don John.
Sí, sí, sí. Aquesta boda ja et dic, si arriba la targeteta aquella d'invitació, sisplau.
I anem.
En urgente, en urgente.
Vale.
Però hi ha gent que ja ho té tot fet, no?
Sí, hi ha gent que ja està casat, ja ha tingut nòvio i que, ah, exacte, van tenint fills.
El món d'Anglaterra és una mica espès, és difícil de parir.
De fet, ells no saben pronunciar cru, ho pronuncien així com una mena de cruís, que és com a creuer,
si no ho pronuncio malament, tu ho faràs millor que jo.
I, clar, aquest nom és el que han triat els senyors Beckham per nombrar el seu nou fill.
Clar, és el tercer de cinc que, en teoria, la Victòria vol tenir.
Vol tenir cinc fills?
Vol tenir cinc fills, ja van per més de la meitat.
Un poc que té el ginecòleg del reial, no?
Clar, exacte, mira, on anava a parir, et deixen com una reinona.
Sí, no t'ho entenes de res.
La qüestió és que, clar, no seria res de l'altre món si no fos perquè porten una carrera una mica rara.
El primer fill es diu Brooklyn, que té cinc anys, diuen que és perquè va ser engendrat en aquell barri.
El segon es diu Romeo i ja fan alguna mena d'explicacions que, com que no crec que siguin certes, no val ni dir-les.
I ara, doncs, es diu Cruz.
Sí, els hi falten dos.
Els hi falten dos, que tu imagina't quin nom els hi han de posar.
I això de Cruz, d'on els hi ve?
Sí, t'explico. A mi em sembla ridícul, però és possible que sigui perquè diu que Cruz és el principi del nom d'una cervesa espanyola que al senyor David li agrada molt, l'E.S. Cruz Campo.
I Cruz perquè és el cognom d'una actriu espanyola que es veu que a Victoria li agrada molt, l'E.S. Penélope Cruz.
Jo això ho trobo ridícul, molt ridícul.
Això diuen ells o es comenta?
No, això es comenta, aquelles coses que, clar, com que no les acabo de trobar massa fiables,
el de Brooklyn, mira, sembla que quedi com més bé, però el de Romeo i el de Cruz ho passarem de llarg perquè a mi em sembla que allò és un bulo.
Però no anem gaire lluny, perquè el pare d'aquesta criatura, el Becam, el podrem veure d'aquí quatre dies a la tele,
fent un anunci d'una beguda que porta moltes bombolletes, que es diu Pepsi,
i que cada vegada fa com a més competència a la Coca-Cola.
Aquesta setmana, em sembla que va ser, vam poder veure la presentació d'aquest anunci,
que segons els que l'han creat, diu que està ambientada al submón místic de Hong Kong.
Tu llegeixes això, dius, quin pal d'anunci.
Es que Hong Kong,
No, t'anava a dir, és que Hong Kong i el submundo...
Místic, això és molt místic, el submundo de Hong Kong.
A veure, és més venible si, el que et deia, si aquesta senyora que canta de fons, que es diu Jennifer Lopez,
juntament amb la Billion, sí, fan una mena de, com ho diríem, de teta-tet,
una cosa de veure qui pot més, i posem pel mig el Becam, que ja és una bomba explosiva,
tots tres, a veure qui és més guapo...
Vaja, que el que menys importa és el decorat i que sigui a Hong Kong, a l'aire lliure o al submón, eh?
I que menys importa si la beguda refresca i treu l'asset.
No, la qüestió és vendre llaunes i ampolles del que sigui, amb la cara de qui sigui.
Home, Pep, si sempre ha fet campanyes d'aquestes, recordo que ell anuncia amb la Shakira,
tan divertit, no?, sempre avant d'aquest pal.
Home, a veure, és una de les companyies que millors anuncis a fer, tot i que fa quatre dies estem veient un nou anunci de la competència de Coca-Cola aquí a Espanya.
A mi, personalment, m'agrada moltíssim.
No té res a veure, ni t'expliquen què és la beguda, en el estil de la Pepsi, ni t'expliquen res que tingui a veure amb la beguda.
De l'EAC, allò de... Estàs expedido?
Sí.
Doncs és una línia molt semblada amb això, no té res a veure amb la beguda, però et fa pensar, hòstia, tu, mira...
És que, mira, hi ha begudes o hi ha marques, més enllà de les begudes, que ja no necessiten explicar-te de què van.
Tu ja saps el que és Coca-Cola.
Exacte, ni ensenyar-te el que venen.
Per tant, el que hem de fer és que parlin.
Igual, bien o mal, la qüestió és que hablen amb mi.
Temps al temps, és qüestió d'esperar que aquest anunci surti a la televisió i puguem criticar-lo
i veure si realment el seu mundo místico de Hong Kong ens agafa set o més aviat ens fa beure aigua de l'aixeta.
De fet, Beyoncé i Jennifer Lopez no van sortir ja, no, no eren elles, era la Beyoncé.
Te'n recordes aquell anunci també? Em sembla que era de Pepsi, que estaven amb una mena de circ romà.
Sí.
Però era amb Beyoncé...
No, no sé dir-te, eh?
No sé, no sé, no sé. Bé, és igual.
Que repetidora vols dir?
Ella sí, la Beyoncé em sembla que sí, eh?
Ja? Ja van fer una cosa així, dos xiques i un xic.
El becam també havia repetit en algun anunci de la Pepsi.
El becam està imparable de fer anunci, esclar, com que ha de tenir tants fills...
És que els ha de mantenir.
I escolta'm, que a la clínica aquesta, a la que va, no et penses tu que té dos duros de nòmina?
Però no deixem d'acostar la senyora que sona de fons, perquè fa quatre dies que era aquí presentant aquest anunci,
sí, però li venia de pas, perquè el seu marit, el senyor Marc Anthony, estava de gira.
És allò que dius, doncs mira, ja que estem tots dos a Espanya, anem junts de passeio pel país.
Clar, si presentaven aquest anunci a Madrid o a Barcelona, després ell agafava el seu vol,
xun, xun, xun, xun, xun, cap a on el seu marit toca el concert de turno, i ja està.
És allò que dius, estem tan congeniats que està fent la promoció i la gira junts.
Molt bé.
Que és bono, això.
Ai, sí.
I inclús les males llengües, que no són les meves, diuen que possiblement en el rodatge d'aquest anunci la Jennifer López podria estar embarassada.
Entre toma i toma.
Com que això, cada quinzena salta una mica la llum, estarà embarassada o no, també ho estava la Jennifer Aniston i mira com l'hi ha anat.
Ja.
I ràpidament anem tancant ja les notícies, no?
Exacte, l'última notícia que tenim aquesta setmana és sobre el Jules Michael.
A veure, tu pots fer la teva feina el millor, que saps, i a vegades el resultat o et pot agradar o et pot deixar un gust de boca com dient, ho hagués pogut fer millor.
Bé, la qüestió és que aquest, a mi m'ha sorprès perquè aquest senyor diu que la música que a ell el va llançar a l'univers com a un dels millors cantants de pop està morta.
És a dir, el pop edulcorat, que és com ell mateix ven la seva música, no té cap tipus de futur.
I per tant, ell ha decidit retirar-se dels escenaris i no tornar a sortir al món com a Michael, Jules Michael, el cantant de...
No, no, no, no, es vol dedicar a composar i a especialitzar-se en fer música per cinema.
Ah, mira, doncs no està mal.
No sé si és un pas endavant o és un pas enrere, però...
Home, però està molt bé, perquè hi ha molta gent que mira, tira del cuento i, saps, allò mentre es me va bé, però aquest home, clar, porta molt de temps.
Jo suposo que arriba un moment a la professió que et deu agafar la típica crisi de dir, bueno, que he fet fins ara, ho he fet prou bé, no sé què, almenys ha reflexionat.
O de dir, tinc alguna cosa més a oferir.
Clar.
Doncs, bueno, ell ha canviat de registre, doncs, mira, ja m'he cansat de fer això, que no vol dir, li ha a ser Juan Luis Guerra, que després decideixi que ha de pagar quatre factures i no li arriba i tregui un altre disc.
Clar.
Però, bueno, que de moment vol intentar provar aquest altre...
És que fa molt de temps, eh, ja, que s'acuï per tot el Jules Michael.
I que costa molt, costa molt portar tant de temps a dalt de tot, de la cresta de l'Ola i seguir sent actual, no?
Bueno, si ell mateix decideix i fa pública que el seu estil de música està mort, doncs, nosaltres no serem ningú per criticar-lo.
I què et sembla, si anem als aniversaris, ja enllestim, perquè pel seu primer dia, després de les vacances, jo ja porto una carreria...
Sí, però avui te porto música d'aniversari, t'hi pots restaurar en xino, eh?
Sí, i quan vaig sentir aquesta cançó ho vaig dir, eh, que això és cutre luxe.
Doncs hi ha bastanta gent, eh, que hem de felicitar.
La Liz Taylor, que en fa 73, ben portadets entre cometes, eh?
La Chelsea Clinton, que en fa 25, ella i la seva ortodòncia.
L'Esther Canyades, 28, jo n'hi posava més, eh?
Sí, amb aquella cara felina que té.
A mi em sembla, i m'aquils burros, nena, que sembla una bústia.
Bé, Javier Bardem en fa 36, bueno, no direm res més, Juan Luis Gallardo, 65, Alfredo Landa, 72, i Felipe González, 63.
No, no, és un expresident que també fa anys, però no és l'única persona o personeta a la que hem de felicitar.
Hi ha una coseta a Tarragona que va néixer el dia 23 de febrer.
Pèl roja, t'aviso, Marc, que sabem que tu tens debilitat per les pèls rojas.
Sí, sí, sí, som un clan, som un clan.
Es diu Mireia, i és la filla de l'Elías, que és l'únic oient que tenim, i la seva senyora, la Cristina.
Molt bé.
Veus?
Doncs mirem.
També l'hem de felicitar perquè fa no res.
Fa no res que és en aquest món i prepareu-se, eh?
Ara ens ho apuntem, 23 de gener.
23 de febrer.
De febrer, és veritat.
23 de febrer de l'any vinent.
I la felicitarem cada any.
Molt bé.
La podíem acabar com a mascota, alguna cosa així.
Ai, sí, sí, sí, sí. Vinga, va, m'escata del mana-mana.
Treballarem, ja s'ho treballarem, això.
Hola, vinga.
Mare, amb què tanquem?
No ho sé, posa'm el que vulguis, què et sembla?
Però això s'avisa.
No, no, tu m'has preguntat en què volem tancar.
El que podem dir, sens dubte, és que a partir d'ara seguirem aquí cada divendres,
fent els forats allà on convingui per trobar tota aquella porqueria que la gent amaga
i no sé, quan tornarem a fer vacances?
Perquè no sé si em tornen a fer falta, eh?
Què dius? Però si acabes d'arribar, serà, serà, pendona.
Mar, sorpresa?
Sí, sí, no posa el que vulguis.
Jo ara rebusco, rebusco i a veure què trobo fins la setmana que ve.
El que vulguis, segur, segur.
Molt bona tarda.
Gràcies.