Palomarza, bona tarda.
Hola, bona tarda, què tal?
Bé, i tu? Et veig a calorada, eh?
Sí, perquè no hi ha aparcament, però bueno, lo demás, muy bien.
Bé, la sala trono la teniu ja preparada per ara aquestes temperatures altíssimes que s'estan donant.
Aira condicionat, no, eh?
No, és a condició que vinguin refrescats de casa.
Molt bé.
I encara continua donant te a la porta o ja estem gel?
Sí, el que passa, sí, això, li diré a la Montse que sigui un te amb gel.
Que posi uns glaçonets allí.
Bé, encara queden dies, eh?
Sí, no, a la nit està molt bé allà.
Molt bé, més enllà d'això i més enllà del te, hi ha obra, evidentment, aquesta setmana,
una obra que ens arriba des de les Illes Balears, això és molt exòtic, eh?
Sí, ara ens explicarà el Vicenç, perquè penso que el viu a Barcelona
i ens explicarà el de la Lupe, que té un nom molt interessant, no?, del grup.
i, bueno, i Vicenç ara ens explicarà, jo vaig veure el festival del casc antic de Barcelona
l'any passat i em va agradar molt aquesta obra.
Una obra que es diu Esta no és mi casa i que l'assigna la companyia La Lupe Teatro.
Vicenç Amallans, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Estàs a Barcelona, no estàs a Cesilles?
No, jo vinc de Cesilles, vinc de Formentera, però, bueno, era massa petit això per crear
i vaig venir aquí, a Barcelona.
Bueno, així mantenim aquest punt exòtic que dèiem, eh?
Sempre ens fa gràcia.
Qui sou, la Lupe Teatro?
Bueno, la Lupe Teatro és com un col·lectiu creatiu, no té una casa coneguda,
sinó que som vària gent i el que fem, doncs, és muntar peces de dansa teatre
o de teatre més alternatiu.
i el que estem mirant és això d'intentar que les peces siguin el més lliures possible.
Si és una persona, una persona, si són quatre, quatre, depenent del procés creatiu, no?
O sigui, no hi ha un número fixe, ni hi ha un cap, ni...
Sempre, quasi totes les obres són de creació col·lectiva
i sempre miram que tot sigui molt democràtic, no?
Però, més o menys, quanta gent conformeu la companyia?
Bé, la base, la base, la base són dos.
Que són, o sigui, som els fundadors de la Lupe, però la idea és això, no?
Que no hi hagi uns fundadors, sinó que la gent que estigui a gust
amb les idees que nosaltres tenim i la forma que nosaltres tenim d'espressar-nos
o que tenim com una idea per escuda, doncs, estem junts, no?
O sigui, quan la gent està dintre de la Lupe, és la Lupe, no vol dir que la Lupe són tal
i tu treballes amb la Lupe, no? O sigui, és una idea, no sé, que potser pot ser una mica...
No, no?
Però, bueno, no és la idea. La idea és que no sigui corporatiu, no?
Sinó que tingui una cara, ni...
Bueno, aquest és el director i aquesta és l'actriu, sinó només gent que té ganes
de fer com una cosa més alternativa i com aprofundir més en el llenguatge contemporani, no?
De la dansa del teatre i contagiar-nos de tot, no?
I això del nom, la Lupe Teatro?
La Lupe va ser perquè, bé, nosaltres estàvem cercant un nom perquè no sabíem com dir-nos
i estàvem, doncs, prenent alguna cosa a un bar i va sortir, doncs, la Lupe cantant
Lo tuyo es pro teatro i això, això va ser.
Molt bé, ja veiem que us arriba ràpid la inspiració, eh?
Sí, sí, sí.
Doncs explica'ns una miqueta d'aquesta obra. Esta no és mi casa.
Sí. Bueno, aquesta obra és una peça de dansa teatre que, bueno, fa poc, bueno,
aquest cap de setmana ho hem fet a Hospitalet, a la mostra de l'IN, que són una mostra
de peces contemporànies. I, bueno, aquesta peça tracta de la manera que les persones es perden,
no? I troben que estan vivint una vida que no és seva perquè realment pensen que no han
tingut la possibilitat d'escollir, no? Quan, quan, en veritat, no, no és així, no?
I és una peça, no és típica, no és la típica peça amb la gent a un costat i a l'actor
o un altre, és un solo de dansa amb una persona. I, bueno, la proposta és una mica més,
més arriscada, no? O sigui, amb la gent a l'envoltant, de l'espai, i molt a prop
d'allò que és l'intèrpret, no? I, bueno, doncs, com... La barrera de la quarta paret
no existeix, no? O sigui, és com si tu estiguessis molt, molt, molt a prop de l'obra
i la idea és que la gent formi part, no?, d'això.
Posareu que diràs a dalt de l'escenari, Paloma, com anirà això?
Sí, no sé, ja mirarem de quina manera.
Anava a dir, Vicenç, perquè la sala, ja veuràs, això d'estar a prop
és facilíssim. Sí, no?
Sí, és idea. Bueno, no, la idea és això, de posar la gent
el més a prop possible i fer que aquesta barrera desaparegui, no?
O sigui, també és una peça que l'hem fet a molts de puestos i tal,
i és també trobar la manera d'introduir la peça en el públic, no?
Si no, jugar una mica amb això. Com que el muntatge és molt senzill,
no és una cosa molt complicada, sinó és com adoptar-se l'espai, no?
És senzill, però és molt espectacular, eh, Vicenç?
Sí.
Anem, vaig quedar...
Ai, en quin sentit?
Sí, és molt diferent, és això que explicava.
Té una cosa de ritu, no?, de ritual, i no sé, molt atrayent.
I no ho sé, et quedes parat i et quedes dins, segur, segur,
perquè jo em va agafar totalment...
Per poc, perdo el tren, en sèrio.
Moltes gràcies, Paloma.
No, és veritat, ja ho saps.
De fet, mira, jo no conec el Vicenç físicament,
bé, físicament sí, perquè l'he vist dansar, o sigui, fer l'obra,
però no l'he vist en persona,
perquè, si us acabava, vaig marxar impressionada.
O sigui, em va agradar moltíssim.
Sèrio.
Nostres Vicenç, eh?
És impactant, és impactant, l'obra.
No, és que nosaltres, o sigui, la filosofia de l'àlope és que la gent,
que se'n vagi, que se'n porti alguna cosa, no?
O sigui, o que pensin, o que el que estem fent,
que la gent senti alguna cosa, no?
Perquè fer teatre per només per nosaltres no ens interessa, no?
O sigui, fer teatre per la gent.
A veure, heu fet servir moltes vegades això,
la paraula impactant, xocant,
doneu alguna pista més,
perquè, bé, l'argument ja sabem més o menys de què vas,
això es tracta dels conflictes interiors, no?
De no poder triar, idioc, malament que estic amb la meva vida,
no he pogut triar, però quin és el tros que impacta?
Quines coses impacten?
Doncs no sé, jo crec que trobar-te amb una persona
que es despulla sentimentalment davant teu
pot ser que potser sigui el que impacta, no?
No sé, jo des de dintre no t'ho sabria dir.
Jo sé que la gent, quan ho veu,
a cadascú s'emporta una cosa, no?
O sigui, a vegades, és com...
La peça és com un viatge, no?
Interior, els inferts del personatge.
Però el que nosaltres volíem
és que el personatge fos anònim,
sinó que cadascú, cada públic que vegi aquesta peça
es senti identificat a una part del camí, no?
Vicenç, tu ets aquest personatge, com dèiem,
que et despulles, no?
Sí.
Cara a cara amb la gent, duríssim, suposo, d'interpretar.
Perquè has de demostrar una...
Cada vegada que faig aquesta peça
és que m'entra una presia.
No ho sembla, eh?
No, bueno, és dur, és dur, és dur,
perquè, clar, és com...
Clar, és ficar-te...
Clar, és separar, no?
Però, clar, fas la peça i, clar,
és un desgast emocional en aquest moment, no?
Saps?
T'atreus a fora, no?
I ja està, però sí que impacta.
És una cosa que ficar-te en aquest moment,
doncs sí, sí, sí, quan fa temps que ja no la fas,
tornar una altra vegada al personatge
i amb l'infern que està visquent i tot,
doncs pot ser que sí, sí, desgasta una mica, desgasta una mica.
Però, bueno, també és interessant, eh?
Perquè ja fa quasi un any que l'estem fent i l'estem fent aquí i allà
i ara aquesta, bueno, que cada setmana estem allà a Tarragona
i després a finals de maig estem a Barcelona a una altra sala
i, bueno, doncs canvia, no?
Veus com va madurant i com va agafant més cos, no?
Diguéssim, vaja, pel que puc captar,
que feu encarar a tothom,
els feu enfrontar amb les insatisfaccions personals que té cadascú, no?
Sí, però d'una manera més subjectiva, no?
O sigui, no ens agrada...
O sigui, jo penso que també cadascú fa el viatge si vol, no?
O sigui, que nosaltres fem, suggerim,
i si la gent té ganes ho fa,
i si la gent no té ganes, doncs no ho fa.
Cadascú està a un punt, no?
Et preparen, creen l'ambientació suficient, no?
I tu et fiques dintre o no,
normalment no pots escapar, o sigui que sí.
Però, vaja, això com un suggeriment, no?
Seria una cosa així.
O sigui, és suggerir, és suggerir una cosa que tu,
si tu tens ganes i et trobes en aquest moment,
doncs pots fer una mica de camí.
I si no et trobes que no estàs preparat per fer un camí,
doncs no el fas, no?
O sigui, és una mica això.
Parlem d'anècdotes.
Us ha marxat algú plorant?
Plorant?
De l'emoció, sí.
O de l'emoció, del sentit de dir, ostres.
Sí, hi ha gent que sí que ha plorat,
però marxar-se no se'n va ni.
O sigui, si s'ha anat, potser és perquè no...
Han trobat que potser era massa...
No sé, que els cohibia molt i s'anaven.
O sigui, perquè no trobaven que era massa...
A potser, si estan acostumats a veure alguna cosa de teatre,
asseguts a la platea i a l'escenari,
que hi ha una part que potser no pots traspassar
quan estàs tan a prop.
Clar, l'energia és com que t'agafa, no?
I si no...
Si no estàs preparat,
doncs potser tens que aixecar-te i anar-te'n, no?
Però bé, això també està bé, dic jo.
Feu dansa a teatre?
Sí.
Fas, vaja.
Fas servir la dansa també com a mitjà d'expressió?
Vull dir, com funciona això?
Bé, és una...
És que a nosaltres...
És que no ens agrada etiquetar les coses,
sinó ens agrada molt una feina física
i posar-la també amb, no sé, amb texta, amb imatges, no sé.
És com anar provant, no?
Jo penso que cada peça té un tipus de llenguatge
i té un tipus de cosa, no?
A vegades les peces són més...
Hi ha més texta, a vegades hi ha menys,
però penso que és una cosa equilibrada, no?
No és una cosa que diguis, bueno, ara ballar, ara parlar,
ara ballar, ara parlar, no?
Sinó que a vegades es parla i es balla a la mateixa hora, no?
No sé, és...
No et sabria dir ben bé.
No, no, passa que m'estic imaginant l'afanyada
que tindrà la paloma per redistribuir la sala trono,
perquè una cosa és que esteu per entremig del públic,
vaja, que estiguis allà ficat al mig del públic,
l'altra és que, a més, t'hagis de moure.
O sigui, que hagis de ballar per entrar al públic.
No, no, no, l'espai està al mig
i la gent està a l'envoltant.
O sigui, nosaltres no ballem per al públic,
sinó que és al mig, està l'escena
i la gent està a l'envoltant.
Bé.
Just, just, molt, molt, molt, molt a prop.
Bé, però ja mirarem l'espai
i ens restriurem una altra vegada.
No, però està bé perquè cada vegada que ho fem
ho fem a llocs diferents
i també és com una lluita, no?
De dir, bé, tinc aquesta peça,
de quina manera puc acomodar-la a aquell lloc, no?
Que això també és molt interessant.
Doncs sí, sí, perquè també...
Bueno, també és creació, vulguis que no, no?
Sí, sí, sí, no, està molt bé, està molt bé.
Pel que estic, Vicenç, pel que estic mirant
en aquesta ressenya que ens han enviat
sobre l'obra de teatre
i per alguna cosa que té la Paloma abans,
ara acabo d'intuir,
aquí la llum té una importància bastant capdalt, no?
Doncs sí, sí, sí, perquè no som focus normals.
També és com vam proposar fer una feina
de llums més natural, no?
O sigui, jugar amb les llums, però d'una manera diferent.
No emprar els focus, sinó emprar llums naturals de casa
o llumins, llums de Nadal...
Tot això és el que crea l'atmòsfora més íntima, no?
De fet, és per això que és un ritual, no?
Que t'han muntat allà al davant
i tu vas entrant i et vas purificant o no,
o enfonsant, depèn.
És molt personal.
És l'obra perquè li agraden les emocions fortes, eh?
Per què?
És una obra recomanada perquè li agradin les emocions fortes.
O no, o també...
O també, no sé,
o també per gent que tingui ganes de...
No sé, de...
De fer un viatge.
De viure una cosa diferent.
Sí, sí, sí.
Però surto jo, eh?
Perquè, a més a més, el final tampoc és per morir-se...
No, el final és positiu.
És positiu, sí, que...
Però, bueno, és que no hem d'explicar el final ni res.
No, no, no, no.
Doncs jo ho trobo molt bé, això que utilitzeu la llum,
que és un dels elements que, sí, en el teatre hi és,
però moltes vegades, doncs,
o s'acaba fent servir de manera arquetípica, no?
O no se'n fa servir,
perquè ja hi ha altres coses dins del teatre
i no tothom té en compte això de la llum
i està molt bé que el pugueu utilitzar.
Sí, jo penso que la llum és molt important
perquè també crea una atmòsfera, no?
És com jugar tot, o sigui,
la música, el moviment, la llum, l'espai,
tot conforma com un conjunt
que si tu el jugues bé,
doncs, pots aprofitar-te millor, no?
Comentaves, Vicenç, que us anereu amb la companyia La Lupe
cap a, bé, a representar aquesta obra,
Esta no és mi casa,
en diversos escenaris.
Teniu altres projectes amb La Lupe?
Sí, ara estem fent una altra peça
que l'estrenarem el 14 de juliol.
És una peça curta, també de dansar teatre,
però aquesta és més, com més divertida, no?
No és tan densa,
sinó que també teníem ganes de fer com
una incursió també a alguna cosa més lleuger,
o sigui, una manera àcida de la gent,
de les obsessions de la gent,
però d'una manera més divertida, no?
O sigui, perquè també no...
O sigui, jo estic una mica cansat a vegades
de la gent que té unes paranoies mentals
i és com molt passat tot i com molt...
Penso que el missatge que tens que donar a la gent
té que ser d'una manera directa
i també atractiva, no?, per la gent.
I, bueno, doncs això, aquesta peça
i després ja, doncs, suposo que per finals d'any
ja mirarem a veure què fem.
Bueno, de moment feina no us en falta, no?,
per aquí a Barcelona.
Bueno, d'aquí a un moment, això de moment no.
Comentaves que tu ets de Sesilles,
d'on ets concretament? De Formentera?
De Formentera, sí.
I deies que allà l'activitat teatral, vaja, que no.
No, a Sesilles, o sigui, el que és Mallorca
i Formentera i tot això, o sigui,
vam arribar a un tope perquè nosaltres vam...
La companyia és una companyia independent,
o sigui, una companyia que està començant
i també hem treballat amb gent, amb altra gent.
O sigui, jo estic amb la Lupe,
però també he treballat com actor a altres companyies, no?
I arriba un moment que estàs a Sesilles
i et trobes que hi ha com un tope, no?
O sigui, no pots arribar més
i si tens ganes de seguir creant
i de seguir casquant per dintre,
doncs tens que agafar un camí, no?
I si no et sientes aïllat, no?
Sí, sí, sí.
És fàcil.
No, arriba un moment que no,
que tens que agafar i dir, bueno,
doncs què faig,
doncs parteixes i, no sé,
i dones una possibilitat al queixement, no?
Paloma, no sé si li has de dir alguna cosa més
a aquest xic que et va emocionar tant
i que encara no coneixes.
Avui us saludareu divendres, no?, com a mínim.
Sí.
Jo et portaré un clavel vermell.
Oh, jo un periòdic.
Molt bé, que típic, no?
Déu-n'hi-do.
Cites a Cegues, eh, a través de Tarragona Ràdio.
No, tinc curiositat de veure l'obra a la sala
perquè és molt diferent del lloc aquell.
Sí.
O sigui que no sé com serà,
ja ha passat més vegades.
Sempre, sempre és diferent.
Sempre que ho fem a llocs diferents,
sempre és diferent, sempre.
Però, bueno, això és l'important també.
I tant.
Vicenç, a tothom que passa per la Sala Trona
li demanem, destaca-nos un moment de l'obra,
una frase, un moment, no ho sé,
per la gent que ens estigui escoltant
i que després vagi al teatre i ho pugui reconèixer,
de dir, mira, això ho van dir per la ràdio.
Jo crec que, no sé,
si és que dic alguna cosa, ja no té gràcia.
Digues alguna cosa que no desvetllis gaire.
Que no desvello gaire?
No.
Bueno, no sé.
Digues, no ho sé, per exemple,
el moment en què ens ens unllumí o, saps, un detallet.
Jo penso que tots els moments tenen alguna cosa per, no sé,
penso que també cada vegada cada persona agafa un moment precis per si mateix, no?
A vegades hi ha gent que hi ha un moment que es reconeix,
i si hi ha una altra vegada que amb una llum o amb un text es reconeix, no sé.
Jo penso que, jo resumiria que, no sé,
que es quedessin amb tot el text
i que després cadascú agafi el que vulgui, no?
És com dir, bueno, no sé, la peça és teva,
ara que jo ja l'he fet, és vostra
i cadascú que faci el que vulgui amb això, no?
Esta no es mi casa, divendres, a la sala Trono.
Vicenç Maillans, moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
I et dediquem a aquest tema, a veure si et sona d'alguna cosa.
A veure.
Oh!
Feia temps que no l'escoltàvem.
Molt, molt, molt, molt.
Ai, ploraré, ploraré.
Fins divendres, Vicenç, gràcies.
Un petó molt gros.
Paloma, ens has de recordar la fitxa tècnic.
A veure, hora, bueno, el lloc, Salatrono, això està claríssim.
Salatrono, i això de las entradas,
que es una tontería, però que es necessari,
doncs estan a Los Raconet durant tota la setmana,
i fins a les set i mitja del divendres,
estaran a Los Raconet, a la plaça de la Font,
i després nosaltres mateixos estem a dalt,
a la sala Trono,
a la plaça de Dames i Vells,
esperant ja a tothom que vingui.
Puntualíssims, eh?
A dos quarts de deu, sala Trono,
la companyia La Llupe Teatro,
aquests, podem dir que són en de fons,
presenten Esta no es mi casa.
Paloma, Marta, moltes gràcies,
i fins d'aquí 15 dies.
Gràcies, adeu.