El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi...
Amb l'Avi Ramon aquesta setmana, encara recordant com s'anava el cinema i el teatre i tota la picaresca que això comportava.
Avi, bona tarda.
Bona tarda.
Ens vam quedar ahir parlant més o menys de la censura, no?,
que la gent aprofitava fer-se petons al cinema, però hi havia uns inspectors...
No, i pel carrer, perquè estava tot controlat, també, eh?
Vull dir que veien, segons com anaven la gent, també hi havia uns puritans o...
No ho sé, a vegades allò que un vol ser més papista que el papa, a vegades...
I llavors miraves la seva relació i deies, bona tarda, i de que li ven què?
És que passa, no?
I recordo, per exemple, quan s'ha fet teatre, una obra de teatre,
allà a la Rambla, abans hi havia la faranja, a baix hi havia un puesto
i quan s'ha fet una obra s'hauria d'anar allà a fer l'obra
i uns senyors miraven per censurar segons què
o donar l'aprovació d'aquella obra.
Ho feien en preestrena o el mateix dia de...
Sí, sí, sí, no, no, no, no, primer, abans d'estrena...
Allí, almenys, alguns trossos per veure com era l'obra,
per tindre un criteri, i llavors acceptaven o no acceptaven.
Inclús, t'ho diré una altra cosa,
nosaltres, jo vaig estar amb una companyia, que anaven pels pobles,
a fer teatre i el que sigui, i feien fins de festa,
jo sortia també al final, a part de fer el paper que feia amb l'obra,
sortia al final com si fos tipus caricato, saps, en aquell temps?
Ara són humoristes, llavors hi havia, sorties com de caricato,
una miqueta caracteritzat, el que sigui,
inclús havies d'anar allà a explicar els xistes que havies de dir.
Clar, no n'hi hagués cap dir reverent, perquè això dels xistes havia de ser...
Que n'hi hagués el mur, que el que sigui,
el que passa que llavors, quan eres al poble,
a vegades, per el que veies, feies, no m'entens com a dir?
Però vull dir, hi havia una censura molt...
Doncs vostè que anava pels pobles, on era més forta la censura?
Aquí a Tarragona o en els pobles?
No, els pobles, doncs...
Els pobles va passar un cas molt curiós,
que una vegada vam anar...
Llavors, a les sales parroquials,
jo vaig dir que feien només homes o dones.
I no vam anar aquí a...
Bueno, no dic el nom del poble,
el poble aquí al costat,
per si algun cas recorda el que sí,
pel que vaig a dir.
I resulta que vam fer aquesta Manojo de Roses
i dos d'Aragón.
Clar, el duet del Manojo de Roses,
còmics,
doncs ella, el ballar una miqueta d'allòs,
clar, es veu que la faldilla li va arribar fins al ginoll.
Del balloguet, no?
Sí.
I llavors allà vam sentir des de l'escenari
unes protestes i uns crits,
i llavors, què va passar?
I és que resulta que dos o tres dones,
en aquell moment molt puritanes,
van cridar l'atenció de dir
que en un lloc d'aquestos
una cosa aquesta,
que a la còmica se li van veure els ginolls,
inclús van anar a protestar al bisbat,
llavors,
dient que allí s'havia fet aquesta cosa.
Però després va ser curiós
perquè el poble les va dir-los,
i per exemple es va retreure
que quan a la guerra
eren les primeres que anaven
en busca dels militars que hi havia llavors.
Clar, o sigui, el poble,
tot el poble no estava d'acord amb això.
I al quedar solterones que es van quedar,
venia la rèplica aquesta.
Vull dir que et trobaves amb casos d'aquestes, saps?
No, els pobles encantats,
els pobles, per exemple, recordo jo,
recordo jo que aquí hi havia un tenor,
hi havia diferents,
hi havia un casè de Magí Romeu,
un tenoret, doncs, que et petaves tant bé,
i en aquell temps que estava encara
la censura d'aquesta manera,
en un poble a fi de festa,
va encantar l'emigrant.
Escolta'm, allò va ser...
No vulguis bé.
Aquella gent, aquell poble que feia anys
que no tenien contacte,
perquè quan la guerra, després de la guerra,
per anar a aquell poble havies de passar,
doncs, una miqueta de...
No era com ara que agafes el cotxe,
agafes...
Llavors quedàvem més aïllats de segons si les coses.
I clar, sentir que feia temps
d'abans de la guerra,
que no havíem pogut sentir...
Bé, de quan la guerra,
que no havíem pogut sentir aquest això,
sentir cantar l'emigrant.
Escolta'm, la gent, plorant i...
Vull dir que cada poble
tenia la seva anècdota i història.
Clar, però ara podem explicar anècdotes i històries,
perquè cada poest ho tens, d'això.
Recordo que una vegada,
en un poble,
van anar a fer la Reina Mora,
i sí, escolta'm,
abans de començar la Reina Mora,
que és una sarsuela,
doncs, de tipus un de l'ús,
un folclore,
és un que està a la presó,
en fi, una cosa d'això.
Doncs, escolta'm,
va haver una miqueta d'escàndol
perquè la gent,
això de la Reina Mora,
interpretaven una cosa dels moros,
perquè aquest poble,
quan van entrar els nacionals,
per a ell van passar els moros
i van fer moltes calamitats.
I clar, això la gent
els va asseure pensant-se
que era cosa...
No, llavors, quan van veure,
escolta'm, llavors, uns aplaus
i felicitacions
i coses d'aquestes, no?
Era bonic per això, no?
Perquè llavors acabaves la funció,
el poble, doncs,
tenien, parlaves,
tenies contacte,
com que llavors no hi havia ni televisions
ni hi havia coses d'aquestes,
doncs, la gent tenies
una altra familiaritat
de contacte amb coses d'aquestes.
Doncs, mira,
hem sortit de Tarragona
amb l'excusa del cinema
i concretament del teatre.
Avi, demà continuem, no?
Sí, sí.
Demà més.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.