Tornem a encetar la setmana amb Andrés i Andrés.
És que és tu, home, sempre té coses a explicar.
I encara moltes coses sobre les pel·lícules de l'Oest i la seva música.
Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
No se t'acaba tu la corda, eh?
No, perquè veig que t'agrada l'Oest.
Dic, doncs mira, seguirem amb l'Oest perquè hi ha tema per rato.
Sí.
Però un altre ja farem una altra cosa.
Saps que he pensat també algun dia parlar d'alguna cosa que potser no hi hem pensat mai.
I és les carreteres amb el cinema.
Carreteres amb el cinema?
Què et sembla?
Doncs dona de sí, eh?
Eh, què et sembla això?
No ho havies pensat en això, no?
No, i mira, se m'estaven dos en la carretera, aquella...
Sí, sí, sí, sí, m'agrada.
I tu no saps qui podríem, dins l'època relativament moderna, no tant com això, no?
Però el primer que podríem explicar, ara que s'apropa a Sant Jordi,
que podria tindre tema de la carretera, que no ho diries mai.
Sant Jordi i carretera?
No, no, no, vull dir que s'apropa, i és clar, és el temps dels llibres i així.
És obra literària.
Obre literària?
Algum personatge de carretera.
Bé, en aquell temps carretera, carretera, eren camins.
Don Quixote de la Manxa.
Escolta.
Eh, que sí, que era l'home de la carretera.
I tant.
Eh, que sí.
Ai, doncs mira, abans que s'acabi la setmana podríem fer alguna cosa així perquè dissabte a Sant Jordi, és veritat?
Ho saps?
O si no, de cara a la setmana que ve.
Vinga, t'agafo la paraula.
Exacte.
Molt bé, així contribuïm una miqueta en el que és l'any del Quixote, no?
Que és aquest any que contribuïm amb el nostre petit granat de sorra.
I farem un petit detall.
Molt bé.
Anem per l'oeste.
I en aquest cas tenim una pel·lícula, i sentirem el tema principal, que és Duelo de Titanes, de l'any 1957.
I es pot dir que el mèrit principal d'aquesta popularíssima cançó, que és de Dimitri Tionkin,
un altre dels grans temes de l'oest amb els anys 50,
és el de servir, com et diria jo, d'augment mica en mica dramàtic a la història que ens explica aquesta pel·lícula.
I es tracta d'aquell mític dol que hi va haver el 26 d'octubre de 1881, amb Tom Stone, allà a Arizona,
entre White Herb, que amb la pel·lícula està interpretat per Burlancaster,
i Doc Holliday, que en aquest cas és interpretat per Keir Douglas, imagina't quin parell, Burlancaster i Keir Douglas,
contra la banda de los Clanton, Hockey Corral, que era precisament una hacienda molt important en aquells llocs.
Doncs, en efecte, la lletra de Ned Washington va explicant els tràgics aconteixements cada vegada que s'escolta aquesta melodia.
I oferim aquí la versió original que va cantar Frank Lenn,
que és el que vaig dir l'altre dia que era un dels grans cantants que m'entusiasmava cantant pel·lícules així de l'oest,
que amb aquesta pel·lícula, va interpretar amb la seva veu, van fer una elecció lògica d'aquest home,
d'aquesta veu, i obligada, una elecció lògica i obligada,
si tenim en compte l'èxit que va tindre amb la seva versió cantant High Non,
que en Espanya es coneix com Solo ante el peligro.
Oi que tu ja saps de seguida dir Solo ante el peligro?
Sí, el que passa és que a vegades la traducció especialment de les pel·lícules de l'oest no és gens fidel a l'original.
Va, jo et faré una cosa curiosa.
Si jo et dic Solo ante el peligro, tu saps automàticament quina pel·lícula és.
Sí.
I si jo et dic a tu, ja si saps quina pel·lícula pot ser aquesta, que és El tren silbó tres veces...
Que és la mateixa.
És la mateixa, però tal com està dit a França.
Bé.
Tu vas a França i dius, sí, perquè jo a la pel·lícula Solo ante el peligro, i et diuen, mille ella.
I tu els dius, El tren silbó tres veces, és com si aquí et diem Solo ante el peligro.
Ah, sí, ja sé quina pel·lícula és.
El que estaves dient del canvi de títols.
O sigui que cadascú se la posa a la seva manera.
Bé, anem pel que interessa.
Ja sentíem aquest franquilenc cantant aquesta magnífica versió de Duelo de Titanes, tema principal de la pel·lícula.
Bé, anemel.
Leu...
Un bon
Fins demà!
Fins demà!
T'ha situat, eh?
Sí, sí, sí, sí. Això era mentre
anaven amb el duel.
Sí, o sigui, va explicant, es va veient la pel·lícula,
es va veient a mesura que va passant...
Comença a preparar-se
l'acció final, forta,
hi ha la música aquesta i aquesta veu, que a mi m'ha encantat
sempre, i és molt representativa
del cinema
de l'Oest, amb tema
d'emoció, d'intriga, de suspens.
Bé, tenim ara una altra
pel·lícula que pertany a
Sidney Pollack, que és una comèdia
de l'Oeste, i és
Camino de la Venganza, fet a l'any
1968, i és
entre les relacions que hi ha
d'un tramper,
un caçador, en aquest cas
l'artista era Burr Lancaster,
i un refinat,
elegant i educat
esclau negre,
interpretat per
Oshie Davis,
i el tema central
de la banda sonora,
que és d'Elmer Bernstein,
és quasi, quasi, quasi
la quinta essència
de l'estil que va imposar
aquest
Elmer Bernstein
amb la música
de la pel·lícula
Los Siete Magníficos,
el farem propaganda també
del Mold Boro,
una pel·lícula
anys 60,
i s'adivina ja
com tema d'ell,
que està compost
per ell,
des de les primeres
notes que sentim
aquest tema principal
de Camino de la Venganza.
Escoltem
i comparem.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de La Venganza.
de Camino de la Venganza.
de Camino de la Venganza.
Ja està, eh, això?
Ja està.
Ja està.
Ja t'has quedat una miqueta així.
Potser t'esperaves alguna cosa més similar
amb el Ocíteo Magníficós.
Home, no, Déu-n'hi-do el que s'assembla, eh?
Té molta reminiscència.
Sí, el Ocíteo Magníficós.
El que passa és que el Ocíteo Magníficós
és més populosa,
també l'hem sentit moltes vegades,
és més fantasiosa,
en fi, és una altra categoria,
però no deixa que té una cosa similar.
Que és del mateix compositor, dèiem.
És del mateix compositor, sí.
Bé, i si et sembla,
ho deixem, fins demà.
Fins demà, a veure què descobrim.
Gràcies, Andrés.
Fins demà, Déu.