El meu avi, el meu avi, el meu avi...
Noi ja el tenim aquí amb nosaltres, avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Hi ha molta gent que m'ha comentat qüestions d'ahir, eh, avi?
Ah, sí?
Sí, sí, m'ha dit que teníem molta raó.
Que moltes vegades ens volem ocupar de Tarragona en gran
i les minutesses, les coses petites, les coses del dia a dia,
moltes vegades aquestes, que són les que s'havien de cuidar, no ho fem.
I pensem que els altres han de ser...
Jo saps què passa?
Jo tinc acumulades dintre de mi molts records de coses de Tarragona
i quan els veig ara em sap greu que s'hagin pogut arreglar,
que s'hagin pogut fer...
És que, avi, moltes vegades pensem que s'han de fer coses monumentals,
coses grandioses, però és que és allò que deia vostè ahir,
per dir alguna cosa.
Si hi ha un nen que està sacsejant un arbre
i depèn de com estigui aquell arbre,
que veurà més en terra més aviat que més tard,
doncs digueu-li al nen, cridem-li l'atenció,
amb bones paraules, de bona fe...
No, no, mira, escolta...
O, per exemple, avi, perdoni'm,
algú...
Jo l'altre dia em vaig fer...
Jo què dius?
Em vaig quedar parada.
Sortia una gent d'un lloc on es compren menjars d'aquests per servir.
Sí, sí, sí.
Doncs va obrir l'hamburguesa en qüestió,
ja sabeu, imagineu on pot ser,
o va obrir l'hamburguesa i a la capsa.
Estava al costat de la paperera,
la va llançar al terra.
Sí, sí.
Vaig pensar,
anda que marrano,
però és que la nòvia,
que estava al costat,
al cap de dos passes,
va fer el mateix.
Dius, a veure,
què costava?
Ja que estàvem tots dos davant de la paperera,
doncs obres l'hamburguesa,
llences la capsa,
el cartronet que porta dins,
i ja està.
És tan senzill com això.
No, si jo,
amb això que dius,
ho he trobat algunes vegades.
Jo recordo el plaç d'Alpanyol,
a vegades,
que la gent aparcaven,
i veus que el millor portava...
Cinc minuts, cinc minuts.
Jo?
No, perquè normalment
s'aparcava de cinc minuts.
No, no, no, no.
No vaig per aquí ara.
El millor agafàvem la bossa de la brossa,
la bossa de la brossa,
i arrencaven.
Jo, ei, perdoni senyora.
Que l'he caigut.
Es deix la bossa de la compra
i després la buscaven l'altre brava.
Ai, però no m'he donat compte.
Aquesta, una.
Segona,
això, un xiquet amb el caramel,
i allò la bossa,
d'això, a terra.
Dic, senyora,
mire que l'he digut el xiquet.
Després ho buscarà i no ho trobarà.
Ai, perdoni.
No, no, no,
doncs no ho fa mai.
Però què dèiem?
Amb bones paraules
se pot arreglar tot.
No ho fa mai.
L'altra senyora també...
Escolti'm,
doncs què faria els brossaires
si no tiréssim les coses a terra?
Home, per favor.
Després se queixereu
si augmenten els impostos.
Clar.
En què quedem?
Clar, tot això,
tot això,
tot això perquè ho deixem amb nosaltres.
Paga vostè, això.
I tant, i vostè...
M'entenc?
Puc dir que la gent
reaccionem d'una manera
que no...
És que jo crec que no pensem
les coses, sàvi.
Quan ens ho diuen
ens sentim ofesos
perquè normalment
en vez de reconèixer
les coses així,
doncs mira,
ho he llançat
i prou i ja està,
ho agafem i ho llençem.
No, algú trobes que et diu això?
O vols veure l'altra cosa?
Ai, doncs no ho fa mai.
Ves quina coincidència, no?
Bueno, però ja està bé.
Encara rai, encara rai que...
No, et trobes...
Et trobes això,
i trobes igual
l'autobús, per exemple,
t'aixeques per una senyora
que porta un crio
i llavors senta el crio
i es posa allà dreta.
Tu assentes,
s'entra la senyora,
pot posar el crio al baix, no?
No, no.
Vull dir que vivim
d'una manera molt...
No, o que ningú s'aixeca, avi.
Quantes vegades?
Sí, escolta, vols que digui una cosa?
Digue'm.
La primera vegada
que va aixecar-se una noia
per assentar-me jo,
em vaig quedar tot parat.
No s'ho esperava.
Vaig pensar...
I ara, clar, això vol dir
que ja estàs al baixar.
No, però és que hem de pensar
que moltes vegades,
depèn com estiguis l'autobús,
si té una frenada,
clar, una persona,
depèn com estigui...
Te'n vas l'autobús avall, eh?
Però t'imagines tu
que tot el vidre has aixecat
per tothom
i que arribi un moment
que s'aixeca una noia per tu.
Home, és una manera també
d'agrair.
Amb algun temps potser...
I malament.
Amb algun temps potser
has pensat que estic...
Però això vol dir
que ja estic ja amb baixar.
No, home, no.
No, perquè això,
passa a l'autobús
i passa a tot arreu...
Avi, ara estem parlant
de la banda, podíem dir,
d'alguns,
que no fiquem-ho tots, eh?
No, no, no.
D'alguns que ho fan,
coses puntuals.
Jo l'he vist enradiades.
Però hi ha molta gent
que agafa i ho neteja
i d'altres...
Igual que passa amb els gossos.
Hi ha molta gent
que és molt marraneta,
tot s'ha de dir,
que allà on deixen el pastaret,
allà la deixen,
que això ho fan, Avi.
Jo ja sé per què ho fan.
Normalment quan trepitzes,
dius,
anem a comprar loteria.
Potser ho fan, sí.
Deu-ho fer per això?
Potser sí, sí.
A veure si tot que a Tarragona,
perquè a Tarragona,
com sempre ens passa de llarg,
les loteries de Nadal
i del nen i coses.
Sí, no, no.
A veure si entre tots
molt estrepitzades
i arribem a que toqui alguna cosa.
Jo, a veure,
el que passa és que
un és com és.
Sí.
I d'això,
perquè abans hi havia
una sèrie de coses
que es feien
i ara no es fan.
Jo recordo, per exemple,
quan deies,
jo que menjar no em vull,
no em vull.
I era per menjars, no?
Sí, era boníssim.
per sopar.
I això sí,
i no menjant res més, eh?
Ah, no, clar.
No és allò de,
ai, no vull això,
però donen el caramel de torno
per endur-se a la tarda.
O sigui, que és una cosa,
eh, cuidado,
quan són menjars,
que saps que no fan mal
i ho fan perquè, doncs,
això no ho vull.
Això no ho vull.
Per caprici, ja, vi,
que moltes...
Ara no.
Com són els nens?
Ara, si no és donat,
si no és això,
si no és allò.
Bueno, per això,
això és a part,
deixem-ho perquè tot això
són coses que hem creat.
Sí, perquè s'hem allargat
i avui podia parlar
de l'extraperlo,
perquè el dimarts,
el dimarts,
ara m'ho he dit
la setmana passada,
no, aquest dimarts
vam parlar
que ho deixaríem
o que comentaríem
alguna cosa
de l'extraperlo.
Bueno, l'extraperlo
també va ser
en una època molt...
que tothom vivia com podia.
Normalment va ser,
si no recordo malament,
va ser després de la guerra
i durant i part de la guerra, no?
Parlem més aviat
després de la guerra.
Després de la guerra.
Perquè durant la guerra
va haver-hi ser,
clar, també va ser molt, molt...
però quan la guerra,
per exemple, inclús jo recordo
que hi havia
aquí al Pant del Diab
al costat,
uns que canviaven
avellanes
per altres coses,
l'altre portava...
teníem verdura,
l'altre...
Jo recordo
que nosaltres vivíem
a un xalet
al costat del gimnàstic
i aquest camí
que ara és el
Trobiri Virgili,
això és un carrer
que van obrir
amb la guerra
i era carrer
sense fer ni asfaltat,
era molt d'allò.
I molts pescadors
vivien a les coves
del Llorito.
Dormien.
dormien, no?
Pels bombardejos,
el que sigui.
I el pescador
quan plegava la tarda,
quan després de d'aixòs,
passava per ell davant
i el millor que agafava
i ens donava a nosaltres...
Donava, doncs,
coneixies més o menys
i ens donava un grapat de peix
i nosaltres
quan hi havia gallines
i verdura,
doncs...
I fien intercanvi.
I donaves ous,
saps com vull dir?
Fes una espècie d'intercanvi
doncs normal,
sense...
Ara, llavors
hi havia els extraperlistes.
Hem de dir que l'extraperlo,
perquè hi ha molta gent
que segurament que ho coneix
i d'altres potser no,
que mira,
a veure també
el que dèiem l'altre dia,
doncs que és allò
que es venia de sota mà,
que teòricament
a les tendes
o a les botigues
no es podia vendre
perquè estava com a mig prohibit,
perquè eren coses
que podien donar a la ment
massa missatges...
Mira,
pràcticament
és una gran desproporció,
no?
Però, per exemple,
és com ara que hi ha drogues
i coses d'aquestes...
Però diferent mida,
diferent mida,
perquè jo estic parlant de mitges...
Escolta,
no, no, espera,
t'estic parlant
de l'assumpte del menjar,
per exemple.
Hi havia gent
que amb el tren
anaven aquí a l'arbost
i baixaven pa.
La gent compraven.
Clar,
aquella gent s'exposaven,
que els hi prenguessin,
però normalment,
normalment,
els grans estraparlistes
passa com la màfia.
Els grans estraparlistes
ja sabien
per on t'havien d'anar
i on t'havien d'untar.
Estàs com vull dir?
Sí,
ja tenien el missat
i ja tenien pagat.
Jo m'hi havia trobat amb això,
per exemple,
quan jo feia l'Emili
l'any 47 a Barcelona.
l'estació de Sants
no és com ara.
L'estació de Sants,
allí potser descarregaven vents,
qualsevol que sigui,
i entraves allí
per on d'allò.
I era curiós
perquè era un dels punts
on entraves a trapejar
la Barcelona,
amb el tren.
Amb el tren?
Sí,
perquè portaven...
Però no ho tenien molt vigilat?
No era un lloc...
Deixa'm.
Sí, sí, sí, perdó.
Vigilat, sí,
però per segons qui,
segons què.
M'entens?
I llavors venien molta gent
d'aquí de la part de Tortós,
d'aquí de la part,
amb sacs d'arròs.
I inclús davant els trens,
els bàters,
com si diguéssim,
no és com ara.
Era foradat directe a la via.
I vols...
Avi, deixem-ho aquí.
Ah?
Fem com l'altre dia, eh?
Deixem-ho aquí.
Ah?
I demà, que és divendres,
continuem parlant?
Ah, com volies.
De veure què és el que passa
amb aquests trens
que arribaven a Barcelona,
amb aquests forats...
I l'estació de Sants...
I coses que que queien...
I aquí a Tarragona, eh?
No, no, parlem, parlem, parlem.
Fins demà.
Molt bé.
I a parlar dels nois de Calella
Feien un cremat
Feien un cremat
Mans a la guitarra
Solien...