Fa un parell de dies, sí, era dilluns,
que conversàvem amb el Nei Torrell
sobre el desè aniversari d'Animats Serveis Culturals
de Tarragona Cultura Contemporània,
aquesta programació estable que porta la nostra ciutat
en diferents sales, doncs, concerts, música en viu,
per tant, cinema, d'aquell no comercial i teatre.
I concretament el Nei ens deia, ostres,
és que allò de la Sala Trono, dius que estem enamorats
perquè han aconseguit una fita gairebé impossible,
que és això, omplir cada divendres,
posar-hi les 50 persones que hi caben,
pagant 10 euros cada vegada per una obra
que no saben ben bé què van a veure,
però allà està la gent donant suport.
Paloma Arza, bona tarda.
Hola, bona tarda i moltes gràcies a aquest públic.
El Nei, bueno, us deixava pels núvols,
deies que això és increïble, hem de continuar col·laborant.
Torneu a aquesta temporada, doncs.
Sí, aquesta és la quarta temporada d'èxit,
bueno, d'èxit relatiu, però, bueno, molt contents,
perquè això que explicaves és veritat,
és com una confiança, no?,
allò que sempre, no sé, en un restaurant,
en un teatre vols, no?,
anar i que sàpigues que el que veuràs val la pena, no?
Sí, perquè nosaltres aquí fem quatre pinzellades,
però, clar, una obra de teatre, fins que no hi ets,
no saps ben bé el què.
Pots dir, mira, és una comèdia, és una tragèdia,
però és com un meló, no?,
que fins que no l'obres,
i llavors de la Sala Trona ja no surt,
un capcentre no se surt, no?
Això sí, també s'ha d'explicar
que la gent ha d'anar ben convençuda,
perquè s'ha d'estar una hora,
més o menys és el que dura,
però, bueno, normalment la gent vol quedar-se.
A veure, fem una introducció.
Novetats de cara a aquesta temporada, n'hi ha alguna?
Bueno, novetats tècniques, sí, perquè està...
Què heu fet, què heu fet?
Bueno, no es veu, però el Ramon i el Martí han fet de tot,
allà entre els cables, llum i so,
que s'havia de millorar,
i lo demás continúan sent las estupendas butaques,
aquestas de tijera, o sigui, no?
Pero, bueno, estarán cómodos, espero.
I el que sí que teniu ja són les novetats
en quant a la programació,
una programació tancada de moment fins al desembre ja?
Sí, sí, sí.
Suposo que heu aprofitat,
perquè l'any passat deies que teníeu allau d'obres
que volien venir, no?
I que al final no les vau poder encabir en la temporada passada,
per tant, ara ja us estan més o menys fàcils.
Clar, i a més hem tingut tot l'estiu,
perquè després, ara a Tàrrega, que hem vist coses,
però encara no estan programades,
o sigui, que això pràcticament és el que dius,
és de la temporada passada, que no podien entrar,
i són, bueno, gairebé tot és alguna cosa recomendada
o amb algú company de la professió,
o que hem vist nosaltres.
Però bàsicament aquests els contactes que feu, no?
Això, gent que coneixeu, que s'hi dedica,
companys de professió, i després Tàrrega,
és veritat, deu ser una bona fonda.
Sí, el Festival de Teatre de Petit Format,
de Barcelona, que també està molt bé,
perquè són obres que, bueno,
que poden venir a la sala.
No tothom, perquè si és una escenografia gran,
o no sé, quatre, cinc actors, ja...
Maricel, no el portareu, no?
Aquesta temporada, no.
Perquè és improrrogable, si no, sí.
Doncs, en fi, anem a centrar-nos en l'obra
que estrena la nova temporada.
Serà aquest divendres, continueu programant
a dos quarts de deu?
Sí, senyora.
L'hem passat també, no?
Sí, sí, a les nou i mitja, sí.
El preu és invariable,
són 10 euros que es paguen allò amb tota la voluntat
i les ganes, ja veureu que valen la pena,
i, a més, continuar donant te a l'entrada.
Sí, sí, la Montse del carrer Major,
el Te Quiero,
doncs, posarà igualment el te de cada setmana,
que és diferent, eh?
O sigui, que s'ha d'anar, encara que sigui,
per provar a veure de què va aquesta setmana
i per què té a veure amb l'obra, eh?
O sigui, està relacionat.
El terci, és veritat, us fa un te específic,
depèn de l'obra que hi hagi.
De preparació per entrar.
Més dolç, més amargà, i tal.
Doncs, aquesta setmana va de monges.
No?
Pel que hem vist aquí.
De exmonja.
Exmonja.
La sorpresa del Roscon,
així es diu l'obra que signa El Viralindo,
que interpreta Asun Planes i dirigeix...
Rafael Lliado, sí, és el director.
Asun Planes, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Et sento ploixíssim, eh?
Ah, sí, ara ho arreglem, això, eh?
No pateixis.
Gràcies.
Sembla que ara em sentiràs una miqueta millor.
Sí, molt millor, gràcies.
L'Asun la tenim a punt d'anar al dentista.
Sí, sí, sí, sí.
Escolta, espero que no et facin res,
que t'impedeixi de venir en bones condicions divendres.
No, no, ja vaig un dentista molt delicat per aquestes coses.
Sí?
Sí.
Bueno, Asun, de què va la sorpresa del Roscon?
Bé, és un relat, és una història sobre una exmissionera,
una monja que s'havia anat a Guinea i se desencanta de les missions i torna cap a la ciutat on es casa amb un càmera de televisió
i després es posa a un albergue per a gent de acogida.
Però més que res és el desencant de la gent que porta molts anys a fora,
que idealitza d'alguna manera la família i aquests sentiments nadalencs,
i quan torna es troba, doncs, que res a veure amb el que havia imaginat durant 15 anys.
Ara sembla una història com trista, però no ho és, és un monòleg molt divertit,
és tragicòmic, diguem-ne, que és aquest estil que l'Albira Lindo domina bastant.
Què us va cridar, com és que us va cridar l'atenció aquest text i no un altre, doncs, dels moltíssims que hi ha pel món?
Mira, és que l'Albira Lindo i jo vàrem estudiar juntes quan n'era petita.
Aleshores ens van trobar quan jo estava al Clàssic a Madrid i res, ens van retrobar la nostra amistat.
I jo li vaig dir que em faria molta il·lusió fer un monòleg i ella em va regalar aquest.
Te'l va fer expressament?
Sí, sí, sí.
Quina sort.
I res, i bueno, jo vaig pensar que era l'oportunitat com per aixecar-ho.
I ho vaig fer primer per al Festival de Sitges i després l'he portat a Madrid, a Andorra, bueno, ara el tinc de gira, diguem-ne.
Què tal de moment la resposta de la gent? Responen tal com us pensàveu, plorant quan han de plorar, bé, plorant.
Realment, realment, no, vull dir, no plora la gent, eh, més aviat riu o somriu.
perquè tothom se sent identificat, doncs igual que sigui una missionera.
Vull dir, de fet, hem marxat molts de casa amb 20 anys i hem tornat amb 40, potser, i ens hem trobat que no era res del que havíem pensat que era, no?
I que no trobàvem el nostre lloc i que la gent també, quan et posa un Sant Benito, tu ets la monja, doncs has de ser monja fins al final.
O tu ets l'actriu i has de ser l'actriu fins al final. I de vegades tens ganes de canviar de paper, no?
I com una mica que a la família, doncs els hi costa fer que et canviï.
I de tota manera, no és gens tràgic, perquè ella és una persona totalment optimista i positiva.
Li passen moltíssimes putades, però ella sempre veu la part bona de la vida.
I per això també resulta bastant còmic. Bastant tragicòmic.
Ells em posen entera massa de tot el que li està passant, saps?
I molt realista, no?
Sí, sí, molt realista.
Sobretot quan explica... Perquè això passa durant tres Nadals, no?
Ella comença l'obra, que ella té un ganivet a la mà,
i ni hi ha roba per en terra i no saps ben bé el que ha passat.
I aleshores ella te comença a explicar com ha arribat en aquesta situació.
Però amb una clau bastant de comèdia.
Així com escriu l'Alvira Lindo, si la gent la coneix de Manolito Gafotes
o la coneix dels articles del diumenge,
és més aviat cap als articles del diumenge, l'estil.
Paloma, tu cansats de l'Assun.
Jo he sentit dir que és bastant polifacètica.
Clar que sí, l'Assun totalment ha estat amb juglars, no, Assun?
Sí, sí. Primer vaig estar a Itàlia dos anys amb el TAC de Venècia.
No sé si em recordaré una companya de comèdia de l'art
bastant important d'Europa.
Sí, sí, sí, i tant.
Aleshores vaig estar dos anys, després vaig tornar
i he fet molt teatre per aquí, per Barcelona,
perquè jo soc de Mallorca.
I he fet molt teatre per aquí, per Barcelona,
a gairebé tots els teatres de per aquí,
el Paral·lel, la Gràcia, tot això.
I després vaig entrar a Juglars i vaig estar dos anys més
i després, doncs, ja vaig sortir, vaig, bueno, grecs,
ara que ets monòleg, abans el Clàssic,
em vaig anar amb l'Escaparro, a Madrid,
vull dir, la vida de l'artista, ara aquí i ara allà, no?
Una artistassa, sí.
Sí.
I últimament al Teatre Neu, no? Assun també?
Havies estat a la companyia del Teatre Neu, o?
Sí, també, sí, he estat al Teatre Neu,
sí, també al Teatre Neu he estrenat un parell d'obres,
amb el Bones Festes, amb la Times in Thousand,
i una altra d'un altre, mai, del Joe Orton, també, al Teatre Neu.
Però, bueno, allà no és companyia,
allà estrenes segons els projectes que hi ha,
i mirar, donar la casualitat que he fet tres temporades allà.
No sé si has passat per aquest gènere abans,
però què tal és, a tu que deus estar acostumada a treballar
amb molta gent, amb companyies més o menys grans,
doncs, ara trobar-te sola a l'escenari fent un monòleg.
És el més difícil del món, per una triu.
Jo, quan començo i estic allà tota sola,
penso, caram, quin trasàl·làntic, no?
Perquè a més són fulles i fulles i papers i papers i papers.
Quan començo, sobretot, no?
Allò que dius...
Bé, i aquest durar 45 minuts, vull dir, és justet,
però, sí, sí, has de fer servir tot el teu ofici
i tota la teva professionalitat
per entretenir la gent durant tant de temps,
sobretot en aquest monòleg que més que res és el que dius,
no és el que passa.
S'ha de dir molt bé.
Sí, sí, vull dir, és un exercici meravellós.
Jo crec que a la carrera d'un actor
sempre hi ha un abans i un després, si fas un monòleg.
No m'ho vull comparar amb l'Ala Herrera,
que és una de les grans,
però la Lore Herrera també va tenir un abans i un després
de 5 hores, com Màriu, per exemple.
Hi ha hagut moltes que els ha marcat molt.
Jo soc molt més modesta, eh?
No us penseu.
Però t'ha marcat, has un també?
T'ha marcat, el monòleg?
Sí, sí, no, disfruto molt.
I a més jo és que a l'Elvira l'entenc molt bé.
Vull dir, tenim una manera de pensar molt semblant.
Serà perquè m'ha estudiat juntes de petita
perquè ella li va donar la casualitat que el seu pare
el van destinar a Mallorca.
I jo estava estudiant allà i res,
varen coincidir-ho durant uns anys.
Jo no sé si és la mateixa educació que hem tingut,
o jo no sé, però disfruto molt.
Perquè l'entenc molt.
aquesta crítica social que fa, però, a través de la comèdia,
que és molt més fàcil d'empassar i molt més verídica
que a lo millor aquells que fan crítica social a través de la tragèdia
i que generalment no venen dels problemes socials.
No és gent que ha patit els problemes socials.
Que és des de fora.
I no és tant ella, que ha viscut a Moratalàs i tot això,
sap molt bé quan parla de famílies de barri,
totes aquestes coses, saps?
Assum, doncs, ja per anar acabant,
digue'ns una frase o un moment estelar
de la sorpresa del Roscon.
Comença així i casi gairebé acaba així.
Que su madre le dice
Comença així i casi gairebé acaba així.
Com dient, tant de mota que s'ha quedat allà.
Viurien tots tranquil·les aquí.
Avui faig una idea del to que té, més o menys.
Molt bé.
Assum, planes, doncs, moltíssimes gràcies i t'esperem divendres.
Recordem la sorpresa del Roscon a la Sala Trono.
Sí.
Que vagi molt bé.
Doncs moltes gràcies per tot i espero veure-vos allà al teatre.
Allà ens veiem, gràcies.
Vinga, adeu.
Adéu, adeu.
I ara, Paloma, ens has de recordar on comprem les entrades.
Ah, doncs, mira, les entrades estan tota la setmana,
estan a Los Raconet, a la plaça de la Font, allà.
Penso que sí, tanquen al migdia, però després està obert.
I el divendres ja les tenim a la sala a partir de les set i mitja,
que obrim la taquilla.
I només són 50 cadires, o sigui que, si no es pot anar,
també hi ha un telèfon de Los Raconet i poden reservar les entrades.
Molt bé.
Doncs primer espectacle inaugural de la Sala Trono,
la sorpresa del Roscon.
De tota manera, com que tenim, mira, dos minutets i mig,
fem una mica de repàs o ens recomanes alguna de les obres
que ha de venir ara properament?
Mira, us recomano les sis següents.
O sigui, les cinc següents.
Molt bé.
Totes fins a desembre.
A veure, veiem per aquí Noel Roud, 25.
Sí.
Veiem per aquí Dictat.
Sí, el Dictat.
A veure, la de Mañana, de Diàgores Producciones,
aquests venen des de Madrid, o sigui que són uns herois
que s'han vingut des de Madrid amb aquests preus d'escàndal.
I després torna l'Arnau Vilar de Bo, que és un clàssic,
que va estar la temporada anterior, sí.
I l'Arnau és un fanàtic del teatre,
va començar amb lloglars, però al començament dels fundadors.
i és molt amic de la Sala Trono.
Vindrà amb un monòleg que es diu Naix en Deus,
que és sobre mitologia, que està molt bé.
Jo ja l'he vist fa temps, però sempre varia i cada vegada és diferent.
I després vindran també del...
Com es diu?
Aquesta es conec a les actrius, no?
A la Blanca Pàmpols i l'Àngela Jové,
que fan una història de la Gertruss Stein
i una senyoreta de companyia,
que són les que ens van recomanar bastant a la Sumplana,
perquè l'havíem vist al Festival de Sitges, no?
O sigui que són d'aquesta talla d'actrius d'una edat estupenda
i que tenen tables i que ho fan molt bé.
Molt bé.
Ja com a punt final, a veure,
trobareu aquesta programació de la Sala Trono
en aquells folletons allargats,
tan originals que ja feieu la temporada passada.
D'on l'heu tret aquest xic que il·lustra el folletó,
que està a cos nu tallant xampinyons en una cuina.
És curiós.
Tothom després va a la sala i està esperant...
S'espera trobar-lo.
...tobar el xampinyó.
I no, no.
Això és una cosa de la Mònica,
de la Mònica López, la gràfica nostra.
Doncs ja la pots felicitar perquè, escolta, val la pena, eh?
Sí, és per passar la setmana pensant què significa.
Jo no diré el que significa, eh?
Doncs vinga, ja us hem picat la curiositat
perquè aconseguim un folletó d'aquests de la Sala Trono
amb tota la programació fins al desembre.
Paloma, ens veiem.
D'aquí 15 dies, toca?
El Noel Roat.
Molt bé.
El dia 21.
Doncs aquella setmana ens retrobem.
Gràcies, Paloma.
Adéu.
plate.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.