4 i 20 de la tarda, mira, exactament ara ens ha canviat el rellotge.
I encetem un dimecres més a primera hora la secció que dediquem,
doncs això, cada setmana a parlar sobre els diferents aspectes del mar.
I és que et dona molt de sí.
Un dels aspectes més directament relacionats és el de la pesca.
I dins de la pesca, bé, jo crec que no en tindríem prou en una temporada del Ja Tardes
per explicar-vos tots els mètodes de pesca, els estris que existeixen,
però avui concretament ens centrarem en un que ens ha descobert, el Gabriel Comas.
Ell és professor de pedagogia de la Universitat Rovira i Virgili
i ara ens explicarà per què es va interessar pel tema d'un estri de pesca,
un estri que es diu Nansa.
El tenim a l'altre costat del fil telefònic perquè ens presenti aquest llibre
i també ens expliqui, doncs, què té d'atractiu, podríem dir, les Nanses.
Gabriel Comas, bona tarda.
Bona tarda.
Pregunta obligadíssima.
Què són, el llibre teu es diu Nanses, Nancers i Nansaires a Torre d'en Barra.
Cert.
Defineix-nos cada cosa, home.
Doncs, mira, una Nansa és un estri de pescar.
Un Nanser és el que construïa les Nanses i un Nansaire era el que utilitzava les Nanses.
Que, de fet, Nancers i Nansaires, els pobles de la nostra costa, eren els mateixos
perquè eren els mateixos que es construïen aquest ormeig, ja que no es venien.
Ah, doncs, entrem ja directament a fer una descripció del que és una Nansa,
perquè em sembla que més d'una persona deu estar a quadros com jo,
que jo t'ho he hagut de preguntar abans a Microtancat perquè no en tenia ni idea.
Doncs, mira, una Nansa és un ormeig, un estri de pescar, que és molt singular.
Per mi és molt atractiu.
En primer lloc, perquè demostra un enginy poderós de l'ésser humà
per anar perfeccionant, diguéssim, els estris per poder, en aquest cas, pescar.
Llavors, la Nansa és com un cistell, una forma de campana,
i dintre té com un embut acabat amb punxes.
I llavors, aquest estri està fet en joncs,
i llavors el peix entra per dintre d'aquest embut
i s'interdueix dintre d'aquesta campana per anar a buscar l'esquer que se li ha posat.
Però a l'hora de sortir es troba amb les punxes de cara
i ja no pot sortir, llavors se l'atrapa.
Per tant, és un estri fet en joncs,
en joncs, per tant, té un sà de teixí,
i això requereix uns coneixements ancestrals
que es passaven de pares a fills.
Actualment, per desgràcia, ja no es fan aquest tipus de Nanses,
amb aquest tipus de materials.
i té aquest atractiu que s'ha de buscar un material
que fos suficientment fort, resistent,
perquè s'escalava la mar i durant tota la temporada estava submergit,
resistent, i eficaç i eficient per pescar.
Aquí s'agafaven quilos i quilos, per exemple, de peix de roca.
Ara t'ho anava a preguntar, perquè quina capacitat tenen aquestes Nanses?
Doncs hi havia a Torre d'Embarda,
que és allà un més entre jo, perquè és el meu poble,
i n'hi havia de dos tipus, fonamentalment.
Un que es pescava a una mar més oberta,
o sigui, més profunditat,
i un altre més acostat a la platja.
Llavors, aquesta de més profunditat,
podríem dir que teníem quasi un metro cinquanta d'altura,
o sigui, un metro 20, o sigui, era molt alta,
i llavors molt alta i bastant ample, de 70-80 sentit,
i llavors tot el peix que pogués cabre,
doncs, en teoria, doncs, el podia atrapar,
però es podien agafar, doncs, això de peix de roca,
moltíssim, també s'agafen pobles i fins a tot llagostes.
Llavors, depenent del peix de la temporada,
doncs, s'agafaven desmejats tipus de peix o de peix.
I aquestes nances que comentes,
que estaven més a tocar de platja, a la vora de la platja?
Sí, mira, aquestes de la platja, per exemple,
normalment s'acalaven sobre les roques,
o al voltant de les roques,
i, per exemple, en aquest cas,
s'agafaven llagostes i llomàntels,
que, per cert, en aquestes èpoques dels anys 40, 50,
se n'agafaven força de llagostes.
Tant és així que hi ha una anècdota de comptar al llibre
per un dels propis pescadors,
que la mare d'un d'ells deia
que, ui, avui haurem de tornar a fer arròs en llagosta,
perquè hi havia excedents.
I no sols per excedents,
perquè si es trencava una banya ja no tenia mercat,
ja no es podia vendre.
O sigui, si quedàvem al mes per la banya,
es trencava, o algun cop havia d'anar al ranxo.
Això, al principi, doncs, agradava molt,
però si es repetia molt,
doncs donava comentari com d'aquesta mare.
I llavors tot peix de roca que vivia,
perquè hi havia aquestes roques amb arbres,
peixells, sars, tot aquest tipus.
També hi havia un tipus de nanse,
amb aquesta profunditat,
que era per agafar sípia.
I era semblant,
però era una mica més reforçada.
i també es diferencien, també, amb l'esquer.
Per exemple, la sípia no necessita,
així com l'altre se posava,
doncs se podia posar esquer,
amb aquesta de sípia només se posava un galzerant,
un esbolet allò de Nadal.
Saps, aquelles...
Un esquer visual, diguem?
Aquelles plantes que fan per decoració de Nadal,
de les cebres,
doncs es posava això,
i les sípies anaven, la femella, a desovallir.
Ah.
I llavors els mascles entraven a veure les femelles
i quedaven atrapats allà.
O sigui, una femella agafava un mou de mascles.
i llavors aquest era una mica diferent
dels altres nances,
que aquestes era la sepia.
Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do.
I les altres, les de profunditat,
eren més grosses, eren més primes,
perquè això volia un art, no?
Vull dir, a l'anar més lluny,
es necessitava,
doncs no hi havia aquests batecs de cop de mar
amb poca profunditat
i el joc era més triat, més fill.
Bé, i aquí anaven,
generalment a la boga i a la xucla,
se n'agafaven quantitats enormes,
que per cert ara no només no se n'agafen,
sinó que es paguen a un euro al quilo,
potser si es paguen.
I abans es anava a pescar bogues i xucles.
Aquest peix, com en diuen?
En diuen d'un nom d'aquest peix.
Bé, és un peix que no té gaire valor.
No, perquè té moltes espires,
és molt apreciat,
però té moltes espires i s'ha de descatar
i llavors la gent no està per aquests òrgans actualment.
Però fins i tot, fixi-t'hi tu,
que per l'esquer d'aquestes nances
s'utilitzava sardines xafades.
Sardines.
Llavors va resultar que amb l'evolució dels gustos i de la gent,
resultava que la sardina venia a ser més cara que la bogues i la xucla que es pescaven.
Però en principi es podien agafar 20, 30, 40 quilos de bogues i xucla amb una sardina.
I com que molts d'aquests nances anaven com a segona pesca,
després d'anar a la llum, a la sardina, doncs els sortia barato.
Però després que si l'havien de comprar ja no els resultava.
Per això ara ja no se n'agafen ni aquest peix amb nances, ja no.
Ja no val la pena, no?
No, és que ara ja no n'hi ha de peix.
Ni llagost ni llomantos tampoc se'n troben.
Escolta, Gabriel, pel que expliques,
a mi em fa l'efecte que això de les nances són un estri 100% professional, diguéssim.
O sigui que a nivell particular no es feia servir.
Així com a nivell particular un tira la canya,
això de les nances fa més d'ofici, de pescador, no?
Sí, sí, sí, sí, sí.
Això, primer, la construcció ho havia fet un artesà.
Hi hagi uns coneixements que es transmetien de pare a fills.
No és que sigui molt complexa, però requereix tot un art.
És que és preciós la construcció de com els jocs se van unint
i van unint fent uns trianguls.
O sigui, està estudiat allò que...
Explica'ns una miqueta, perquè avui en dia n'hi ha pocs,
però fins i tot a Torre d'en Barra encara hi ha algun nancer.
Sí, sí, a molts pobles ja no n'hi ha, ni un.
No, perquè ara només n'hi ha una nance de sèpia,
però es fa amb malla de plàstic, d'aquesta que es compra feta,
per tant no té res a veure amb l'altre, que eren jocs,
trenats, feia una malla, així en forma de rom...
Bé, tot era un art, tot era un art.
Perquè pensa que el jocs s'havia d'anar a collir.
Si s'havia els llocs, el llibre es conta, els llocs predilectes,
l'època que és predilecte, és la selecció del jocs.
Si era prim, si era verd, si tenia flor, no tenia flor.
Però després aquest llocs s'assecava, s'assecava a la sorra.
Després es seleccionava, depenent de si s'havia de ser una nance de fora o de terra.
Bé, tot i les diferents parts de les nances, és tot un art.
Llavors això es passava de pares a fills,
i per tant un particular això no ho sabia.
I a més requeria això, una barca, per poder posar aquestes nances
i anar-les a calar els llocs adients,
perquè s'han de saber les profunditats que pesquen.
Estaven únicament fetes a base d'adjongs, entrellaçats o...
Sí, sí, jongs.
No tan més material.
No, bé, jongs, jongs, el jong.
El que passa és que per les puntes d'aquest embut que dèiem,
perquè fos més fill, s'hi posàvem unes puntes d'espar.
I després les vores i el reforçament se feia de branques d'olivera
o d'un material semblant, perquè sigués més fort.
Quan es trencava una d'aquestes nances,
hi havia servei de reparació també o se n'havia de fer de noves?
Doncs hi havia servei de reparació,
però cada any calia fer-ne de noves.
Cada any, eh?
Cada any, cada any.
Perquè durant tota la temporada que duraven uns quants mesos,
el jong ja quedava tot empapat, ja...
Amb la calebró i tot.
I després dels cops, que ja no es podia aprofitar.
Però jo et dic, era cada temporada,
doncs cada nancer feia les seves nances
per la campanya de la pesca
i els tenia guardats allà i tot a l'hivern
anant fent, anant fent, anant fent, anant fent,
fins que arribava la temporada.
Que primer era la del fons
i després unes més petites.
N'havia de fer dos tipus, unes grans, que t'he dit, altes, eh?
Per les bogues i les xucles, fonamentalment.
I les altres, que eren pel peix aquest de roca
i els llagostes i també unes de sèpia.
O sigui, fent campanya.
Se n'hi anaven bastantes
i llavors s'anaven reposant
si es quedaven molt brutes de grapissar
o quedaven alterades.
Després s'anaven canviant.
Al contrari de la imatge que tenim,
potser pel fet de les xarxes, no?
Que és l'estri de pesca que avui en dia
més s'assimila.
I veiem que les dones
són les que arreglen les xarxes, no?
Tenen aquesta part d'avituallament,
podríem dir, aquesta feina.
M'ha fet l'efecte pel que dius de les nances,
que era un treball d'homes.
Sí, sí, sí.
Jo no conec cap nancera.
Molt bé.
No, no, eren tots nanceses.
Eren tots nanceses, és cert, és cert.
Potser, però, bueno, clar,
no ho sabem per què.
Era així.
Doncs no, perquè, a veure,
de força no se'n necessiten ni...
Sí, agafar els jongles a l'inici
és una mica per agafar,
però no, no, no.
Suposo que deu ser per coses ancestrals
i culturals que es feien.
Els mateixos pescadors, però, ja dic,
anaven a buscar els jongles,
a tallar-los i a cuidar d'ells.
A Torre d'en Barra comentes que encara en queden...
Quants has dit? Tres, quatre?
Sí, uns quatre o cinc.
Uns quatre o cinc.
Però perquè eren ja nancers,
o sigui, perquè...
No és perquè s'hagi transmès de generació,
sinó que ells, tenim la sort
que encara viuen nancers, diguem,
però no tenim fills.
Els que alguns tenen
no els hi han passat els coneixements,
per tant, es perdrà, eh?
Es perdrà, si no ho remedi algú.
Amb aquest llibre es pretén
com que he pogut, per sort,
agafar un nancer
que tenia jongles d'aquella època,
perquè ara està prohibit tallar-los, també.
Què dius?
Esclar, els jongles no es poden arrencar.
Però els poden cultivar, no?
No.
Poden fer planter, planter de jongles.
No, perquè això creix als sorrals,
per exemple, a Torre d'en Barra,
les platges de sorra,
els muntanyans.
Per exemple, els muntanyans
és un lloc protegit, a més a més, eh?
Llavors, clar, jongles, això costaria...
costa massa.
Ja et dic, estàs substituït per aquesta malla de plàstic
i ja no es fa, m'entens?
Ja no paga, ja no paga, ja no paga la pena, entens?
Per tant, aquesta gent ja es dediquen a fer nances
d'aquestes modernes, podríem dir.
Sí, no es fan com les d'altres,
només n'hi ha un tipus que és com les d'abans,
però que es dediquen a la sèpia,
però les altres ja s'han perdut,
les altres ja s'han perdut totalment.
Però, a més a més, ja no es fan,
vull dir, no es fan per això,
perquè la gent no ho sabrà,
però és que no es passa perquè no té utilitat.
La malla aquella és més barata o més resistent
i ara no té la bellesa ni l'encant del treball artesanal
i ben fet, perquè cada nancer sap qui era el millor,
perquè la forma així de campanada
i una mica bombada de l'enfasc,
que és la part de l'embut i tot això,
era tot un art, hi havia tot un respecte artístic,
però a més a més d'eficàcia.
T'ho han explicat, Gabriel,
quant de temps tardaven en fer una nansa?
Doncs podien tardar...
Un bon nancer, un bon nancer
podien tardar un parell de dies.
Ah, mira.
Posant-se 10, 11, 8, 9...
Això depèn també del nancer.
Però no era una cosa, diguéssim, de molt de temps.
El que vol molt de temps és el procés,
perquè, per exemple, només t'ho explicaré,
la boca de la nancer,
que és allà on es posa la tapa,
que es pot posar en xarxi,
perquè, clar, el peix entra i després com surt?
Doncs surt perquè hi ha a la part alta de la campana,
diguem-ho, una boca, que es diu,
i hi ha una tapa.
Bueno, aquesta tapa està feta
per una branca de castanyer o d'oliver.
Llavors, clar, s'ha de buscar aquests olivers,
s'han de remullar perquè agafin la forma,
després s'han d'assecar perquè agafin la forma,
s'han d'encarar perquè sigui la rodona perfecta,
s'han de fer, vull dir, el jong trigava,
s'acollia per Sant Joan,
però després s'havia de treure la humitat,
després s'havia d'assecar,
a la platja cada dia es treia la sorra
perquè li toqués el sol,
i després s'ha treia,
i en el seu demà tornar a posar-la.
Anant girant els jongs perquè quedés rodonet,
vull dir, el procés era llarg,
però a l'hora de fer-ho,
un bon nancé,
bum, bum, bum, bum,
anava a fer un dia per l'enfàcia,
l'altre, sí, un parell de dies,
així estava...
No deus haver vist-ho, de nances,
allò, en pla d'exposició, no?
Jo suposo que hi deu haver...
No, jo encara tinc una certa edat
d'haver vist els últims coetats
de fer nances verdaderes.
Sí?
Sí.
Perquè, a més, el Gabriel...
Va, ja et fem la pregunta directament.
Ens ha xocat una miqueta,
li hem preguntat al Gabriel,
diu, tu d'aquests professor?
I diu, no, jo, de pedagogia.
Com és que un pedagog s'interessa ara
pel tema aquest del mar,
i en concret de les nances?
Doncs, bé, jo sí, és cert,
jo soc pedagog,
i investigo i publico coses d'educació especial.
El que passa és que en els meus temps de vacances
me dedico a recopilar una mica la història
de la pesca de Torre d'Embarra,
d'on estic vist que n'hi jo,
del meu barri,
i perquè el meu pare també era pescador.
Llavors, ja tinc aquest, no sé si el quart,
o tinc aquest llibre que fa referència
sobre el barri de l'Embarra,
en Torre d'Embarra, no?,
per agafar aquesta memòria històrica.
És que em fa molta pena
haver viscut aquests aspectes
que es perdran d'una manera irremediable, no?
I llavors, no sé,
sóc una mica nostàlgica en aquest sentit,
i m'agrada, doncs,
amb aquest llibre que ha recollit
a base de fotos i d'explicacions,
tot el procés que hi ha.
Per tant,
un que agafi el llibre d'aquí 200 anys,
em sembla que podria reconstruir una nance
seguint les indicacions del llibre.
Clar, és que aquí té l'avantatge
que el Gabriel és pedagog.
Ha escrit un llibre pedagògic,
perquè tot en pugui.
A vegades em faig molt pesada
amb explicacions, potser.
Creu-ho, estic si propi a nance.
Sí, sí, sí.
El teu pare, Gabriel, utilitzava nances.
Sí, l'ha utilitzat alguna vegada.
Ell no era nance,
però era nanceira en aquest sentit.
Era dels usuaris.
Perquè el que ho feia era el patró.
O l'amo de la flota, diguem-ho així,
no?, de les barques, eh?
Perquè no ho feien.
tots.
Si eren 20 pescadors
que pescaven en nances,
doncs a lo millor
hi havia dues o tres barcades,
només el que feien.
Entens?
Sí, sí, sí, sí.
Sí, no, no.
Gabriel, jo suposo, bé,
estava el mateix a Torre d'en Barra
i està en contacte amb la gent d'allà.
Suposo que t'ha estat fàcil
recollir tota la informació.
Has anat a buscar dades
en algun lloc concret
perquè et faltava?
No, mira, jo precisament
per això que et deia
que tinc el meu ofici,
la meva línia d'investigació,
o la meva docència,
m'interessa només el barri marítim
de Torre d'en Barra.
I llavors el que pretenc
en els meus llibres
és només agafar-ho d'aquí.
Per exemple,
jo sé que en altres...
Per exemple,
hi havia un pescador
de Torre d'en Barra,
un sol que utilitzava
un tipus de nances
més petita que es deia Gambina,
que s'utilitzava molt
a la costa del nord,
diguéssim, a Girona,
Costa Brava,
però aquí no s'utilitzava,
m'entens?
Llavors,
jo no m'hi he volgut posar
en tot el món
de si diferents tipus de nances
i com...
No,
jo aquí en aquest llibre
es veuen unes fotos
que són precioses,
són entranyables,
de veure vells nancers
de l'any 50
i com feien nances,
no?
Són precioses,
a mi m'emociona veure encara
veure aquestes fotos,
més el procés
de fer l'anança,
més saber
com se calaven,
on se calaven,
el lloc,
com s'escaven,
quin peix agafaven,
a quins llocs concrets
agafaven
i com se pesca ara.
Per tant,
vol ser això,
una recopilació
de tota aquesta pesca
històrica,
diguéssim,
de l'anança.
Dels anys 40 fins ara.
Dels anys 40 fins ara?
Sí.
Però, per exemple,
aquestes fotografies,
les tenies tu per casa
o has hagut de recórrer
amb algun arxil?
Aquesta he recorregut
als pescadors,
als vells pescadors
i amb el procés
de l'anança nova
jo l'he fet
fotografia,
fotografia,
jo l'he sigut
a la meva càmera.
Parles de,
vaja,
data d'inici almenys
en el teu llibre,
als anys 40,
però l'anança en si,
com a estri de pesca,
sabem des de quan s'utilitza
i si és autòctona d'aquí?
O hi ha altres zones
del món
que també la fan sentir?
No, sí,
el que passa
és que, ja et dic,
això de l'enginy humà
va perfeccionant els estris
i cada un
va amb el seu.
Ja t'he dit
que, per exemple,
fins i tot aquí a Catalunya
hi havia diversos tipus
de nances.
Més o menys
tenen una mateixa forma,
més o menys,
però la Gambina,
per exemple,
no.
Però així,
en quant a tamanys
i una mica més allargats,
en formes d'embut,
bé,
hi havia molt de tipus,
però, per exemple,
a Torre d'Embarra,
per el tipus de pesca
que hi havia,
només s'han fet,
fonamentalment,
de dos tipus,
entens?
Llavors,
Són les autòctones,
podríem dir.
Perquè, depenent
del que hi havia aquí
i el que no hi havia aquí,
per exemple,
aquí,
a Torre d'Embarra,
després es calaven
sobre la roca,
sobre l'antina,
allí van molt
les onades,
els tràngols.
Llavors,
què fan?
Doncs,
reforcen amb castanyets
els nances,
fan doble,
doble jong
per segons quines vies,
bé,
ho van modificant.
Ara,
et dic que és un estri preciós,
és bonic,
és,
així,
sin rumbo,
doncs,
no fa de barrera
i, per tant,
el peix no se sent rebutjat
de veure que és una cosa agressiva,
és una cosa que passa
bastant desapercebuda.
és ingeniós
perquè entra el peix
i enxample
aquest de punta d'embut,
però després al sortir
ja no pot.
És respectuós,
només agafar peix,
el peix aquell tipus
que,
per les que s'ha posat,
per les que menja aquest de sardina,
amb aquest lloc.
Si no interessa aquest peix
que s'agafa,
és llançar-la a la mar,
vull dir,
té tot uns atractius
molt,
molt macos,
com a estri,
com a ormetx,
que es diu aquí.
Gabriel,
que ja l'heu presentat,
aquest llibre?
No,
el presentem el dijous.
Doncs convidem,
convidem la gent,
dijous,
demà mateix.
del vespre,
al barri marítim
de Torredembarra,
està tot invitat.
Aquest dijous,
no l'altre,
em sembla que és,
no?
Exacte.
El dia 20,
si no m'equivoco,
21,
mira.
21,
21,
el dia 21,
a Torredembarra,
a les 8 del vespre.
Sí,
tinta uns actes que fan la Setmana Catalana,
de Bel,
em sembla,
està inclòs aquest,
aquest,
aquest event.
La presentació del llibre
del Gabriel Comas,
Nances,
Nancers i Nansaires.
Quins projectes tens,
Gabriel,
perquè tu sembla que passa un estiu,
a cada estiu que passes,
que allò que t'enganxes...
No,
a cada estiu no,
però tinc molt de,
tinc,
sí,
molts de,
sí,
molts de projectes.
Què et ronda més pel cap,
el proper llibre que trauràs?
No,
però,
a veure,
un de material que ja fa 20 anys que el tinc,
són cançons de taverna,
que eren pescadors que cantàvem en les tavernes,
cançons satíriques,
polítiques,
i això ho tinc gravat i fa,
potser,
més de 20 anys.
I hi ha material d'això?
I algun dia treureu-ho.
Tens molt de material d'això?
Existeix material?
Sí,
ho tinc jo.
Déu-n'hi-do.
Perquè les persones ja estan mortes.
Quan els vaig gravar,
tenint 80 anys i ja fa més de 20,
que el tinc gravat,
tenint 80 anys,
i tinc unes cançons que són precioses,
polítiques de la mort d'en Dato,
de Maura,
de Ferreguàrdia,
d'Alfonso XIII,
i d'Alfonso XIII ja t'han destronat.
Bé,
i de satíriques,
n'hi ha molt de satíriques.
Això és un material que algun dia,
ho vols treure, també.
Doncs a veure si és veritat,
que ja ens has fet picar la curiositat.
Mira,
hem entrat a la Nans.
Gabriel Comas,
moltíssimes gràcies per parlar-nos d'aquest llibre,
i que vagi molt bé la presentació
i que segueixis fent coses.
Molt bé,
gràcies a tu.
M'ha agradat, gràcies.
Dígueu-te.
Adéu-te.
Gràcies.