Avui dimarts, Andrés, dimarts, ja?
Dimarts, dimarts.
Sí, hola, bona tarda.
Bona tarda, dimarts i 14.
I toca cinema a l'àntica audiència.
Com cada dimarts, i els dijous també, a les 6 de la tarda, a la plaça Pallol, número 3.
Ah, l'entrada és gratuïta, eh?
O sigui que no tornem els diners quan surts si no t'ha agradat la pel·lícula.
Bé, deixem la broma a part i anem a dir el que farem aquesta tarda a les 6.
Estem fent un cicle de William Shakespeare.
I avui ens toca una obra molt coneguda que és Romeo i Julieta, que va interpretar Leonardo DiCaprio, Claire Danys, i això va ser no fa gaire, l'any 1996.
Però s'ha de dir que, esclar, els dimarts com que intento fer un cinema una miqueta més diferent, més especial, no tan comercial dins de la qualitat dels dijous,
hem de dir que aquest Romeo i Julieta és una versió en temps modern.
L'obra és completament, completament idèntica a l'original.
Vols dir que abans ho comentàvem, no?
El guió.
El guió, el diàleg...
El diàleg és completament igual, igual, en vers tot exactament igual que de William Shakespeare.
Però l'acció passa amb l'època moderna, amb atralladores, bandes rivals, pistoles, televisió, policia, xerif, tota una sèrie de connotacions modernistes a més no poder.
Esclar, la persona que vingui a veure aquesta pel·lícula amb la mentalitat d'un Romeo i Julieta clàssic, lògicament, sortirà decepcionada.
O sigui, que ha de vindre a veure una pel·lícula diferent en aquest aspecte i com s'han atrevit a passar-lo d'una època com era aquella romàntica
a una època moderna, posant-li tot el romanticisme de l'obra de Romeo i Julieta.
Si venen amb aquest d'això, es poden trobar que la pel·lícula es pot distreure molt bé, perquè estan molt ben fetes, uns colors molt ben lograts,
i passes un rato molt agradable. I el rato agradable és el que estem passant durant tots aquests dies amb el senyor Jordi Freixa,
que és el director d'un conjunt que és molt conegut aquí amb nosaltres, que és el club Fan Fan Quartet, dic quartet i a vegades quintet.
Com és això? Jordi, molt bona tarda.
Bona tarda. És el Fan Fan, això el quartet, arroba Miriam, ara, que és la Bea Baraboda, que és el cantant, artista i que balla també.
Sí, sí, ja l'hi he vist moltes vegades i a mi m'encanten, tant el grup com la xiqueta.
Estàvem parlant durant tots aquests dies, no de música normal i corrent de ball i de festes majors,
sinó de música de cine, de cinema, perquè el Jordi s'ha atrevit també a tindre un CD de música de cinema,
i que ell ha anat fent uns arranjaments, uns arreglos especials de cada pel·lícula,
com tenim avui de la pel·lícula Casa Blanca, que jo sé i he sentit aquesta música, aquest disc,
i té una sèrie de connotacions que tu ens pots explicar, aviam, l'anècdota d'aquesta gravació,
d'aquesta música, la teva intuïció.
Sí, l'anècdota d'aquesta gravació, i inclús l'observació que havíem fet amb la Núria abans,
és que tothom coneix la clàssica escena de toca-me-la de nuevo sam, no?
El tiempo passarà i això.
Però hi ha un detall que és una cançó que s'ha tocat immensitat de vegades en les festes i festes majors,
que és el Perfidia, i potser molta gent no s'ha assabentat que la clàssica cançó de Perfidia
en realitat és la cançó que balla el, diguéssim, el Bogart a París, l'última nit, precisament,
l'última nit a París, quan es troben, van ballant i instrumentalment sona el famós Perfidia.
I és clar, tothom coneix la de toca-me-la otra vez sam, però en canvi aquesta no,
i per això he volgut posar la de Perfidia dins del treball de la pel·lícula Casablanca.
O sigui que això és la part que té gràcia i té mèrit per ser...
Sí, és l'anècdota.
Exacte, i té gràcia per ser-ho comunicat amb la gent.
Jo et puc dir algunes coses, tothom coneix l'Homprey Bogart, sobretot, i amb ella també,
perquè són dos artistes, l'Ingrid Bergman, dos artistes molt coneguts,
però en canvi no es parla mai, pràcticament, del Conrad Wade,
un home que va néixer l'any 92, 1892, i va morir el 1943,
i que aquest home se'l coneixia bé, universalment,
amb el paper del sinistre comandant Strasser, amb aquesta pel·lícula,
que és el malvat nazi de la pel·lícula de Casablanca,
que, en fi, domina dins el cotarro amb aquella zona neutral,
i tothom es pensa que aquí va començar a destacar.
Però no s'ha de dir que Conrad Wade ja tenia, amb el seu currículum,
grans pel·lícules des del cinemut.
Ell va fer l'Hombre que ria, el vagabundo poeta,
el protagonista en aquesta pel·lícula va ser John Barrymore,
estic parlant de l'any 1927,
i, sobretot, podem destacar El gabinete del doctor Caligari.
O sigui que aquest terrible comandant
ja havia fet El gabinete del doctor Caligari,
aquesta obra que tant coneixem.
Va també representar Ivan el Terrible
amb la pel·lícula L'Hombre de les figures de Cera, l'any 1924.
Després té una sublima actuació,
va ser Amb les manos d'Orlac, l'any 1925.
En 1917 tenim, per exemple, el diari d'una perdida,
a l'any 1909, Satanàs,
La tumba índia, el 1920,
Lady Hamilton, 1921,
en 1926, El estudiante de Praga,
El violinista de Florencia, en 1926,
Màgia roja, en 1929,
El congreso se divierte en sonor,
ja, l'any 1931,
El judío errante, l'any 33,
Bajo el manto escarlata, l'any 37,
El jugador de jadrez, l'any 38,
Espia negra, l'any 39,
Un rostro de mujer, l'any 48.
Pararem una miqueta perquè és per donar a entendre
que aquest home, que molta gent el va conèixer universalment
amb la pel·lícula Casa Blanca,
era ja un gran actor.
Sobretot el recordem amb la pel·lícula
de Ladrón de Bagdad.
Allà, en fi, se'l va conèixer,
però en canvi el seu nom no va acabar
de collar entre el públic.
I un altre personatge també molt important
que surt a la pel·lícula és Peter Lorre,
que va néixer l'any 1904 i va morir l'any 1964,
que es va descobrir totalment el seu nom
amb la interpretació genial
de la psicòpata Peter Kuster
amb la pel·lícula M,
l'assassino de Dusseldorf.
Aquest baixet actor va acabar convertint-se
en una de les figures més emblemàtiques
del cine negre americà
gràcies a la seva participació
en algunes obres mestres del gènere.
Per exemple, amb Perú Volgaer també,
El Alcón Maltés, de l'any 1941,
i amb la pel·lícula Casa Blanca
va interpretar amb el pillet aquell
que es diu Ugarte.
Però ja vam disfrutar de les seves actuacions
amb el personatge del doctor Einstein,
no té res a veure amb el famós Einstein,
amb Arsenico por Compassion,
amb un paper també
de l'esbojarrat triu Bolchevique,
que pretenen fer tornar a Sitxerís
a la gran pàtria russa,
amb la pel·lícula musical
La Vella de Moscú.
Aquest home, que va néixer a Hongria l'any 4,
va fer el debut al teatre l'any 21.
I es pot dir d'aquests dos personatges
que han sigut tan, tan, tan, tan artistes
que pràcticament no se'ls va donar
tanta importància
com els dos principals actors
de la pel·lícula Casa Blanca.
Música, no?
Casa Blanca podria ser ara i al final
la despedida del tema
que ens capara avui.
Jordi, anem a escoltar la teva música.
Perfídia.
Música, no?
Música, no?
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!