...
Estava desitjant donar el meu benvingut a Andrés, Andrés.
Bona tarda, Andrés.
Bona tarda.
És que ahir va bateixar molt bon regust de boca i dic que avui hem de continuar, eh?
Bueno, m'agrada això.
Sí, sí, sí, jo estava desitjant.
Ara jo espero que també els oïdors també siguin de la teva opinió.
I tant. Aquí al Club de Fans, Andrés i Andrés, encara no està obert.
Si algú, jo com a presidenta, algú vol acabar de fundar-ho i cofundar-ho amb mi, endavant...
No truim gaire, eh? Perquè els anys passen de pressa.
Andrés, que queda molt de temps, home, que queda molt de temps.
Però parlant de temps, nosaltres no en tenim massa, ja saps que anem amb el temps comptat.
Sí, perquè m'anem a anar cap al cine, jo, eh?
Sí, per això t'anava a dir, que anem a veure aquesta pel·lícula que avui a les 6 de la tarda farem.
Doncs mira, a la tarda, ja ho has dit tu, a les 6, a l'antiga audiència,
passem la pel·lícula a dins del cicle literatura i cinema,
La importància de llamar-se Ernesto.
Una gran obra, molt coneguda, d'Òscar Wile,
i que ara fa poc s'ha fet una reposició d'aquesta que passarem,
perquè aquesta s'ha de dir que és la pel·lícula més divertida que s'ha fet,
que està feta l'any 1952,
i la va dirigir Anthony Ashkwitt,
i va s'interpretar per Michelle Rickgrave,
Michelle Denison, Edith Evans,
i Margaret Rutherford,
que aquesta dona va ser una de les dones més bones
en el cinema anglès, sí,
o de Gran Bretanya.
Aquesta dona feia un paper de dona ja gran,
i bueno, valia la pena només veure-la actuar amb aquesta senyora.
Aquesta tarda, dintre d'un ratet,
la importància de llamar-se Ernesto.
I la importància és que no es paga ni un euro.
Ni un euro.
Això què significa?
Que la gent pot vindre de gratis.
Que després no podem queixar-nos
perquè ens tornin els diners de l'entrada.
Una bona pantalla, unes bones butaques...
Una bona pel·lícula, sobretot,
una bona companyia...
Exacte.
Bueno, depèn qui et toqui al costat.
Va, si portes la parella o portes amics,
ja ho hi ha intentades que estiguin a banda i banda.
Què et sembla si anem ara per la pel·lícula
que vam escomincipiar ahir,
jo sempre parlant la mar de bé.
Ja veus que jo me li tan i tan,
jo continuo amb les meves.
Una pel·lícula que va fer la Julie Andrews
i el magnífic Rob Hudson.
I que la música és d'Henry Mancini
i les lletres de Johnny Mercer
i que és Darling Lily.
Bé, és una pel·lícula de l'Alemans
i ahir vam començar
en què Lily Smith, que és la Julie Andrews,
actua en un teatre,
és una actriu cantant.
Com que és la Primera Guerra Mundial,
els soldats, sobretot, van a veure-la
amb el moment de permís que tenen del front.
I llavors passem a un altre quadro
i ens trobem que a darrere del seu personatge públic,
Lily,
és en veritat
una espia alemana
col·laborant completament
amb el Kurt Von Ruger.
Aquest Kurt Von Ruger,
personatge de la pantalla,
està interpretat per Jeremy Kemp.
Aquest home és del Servei
d'intel·ligència alemany.
S'excusen
de les seves reunions,
fent veure que són
el tiet
i la neboda
i, esclar,
es veuen
amb aquest motiu familiar.
Que dona com
una cosa normal i correcta,
que la família es reuneixi.
Exacte.
Llavors, el seu
verdader nom
és Lily
Schmidt,
no
Schmidt,
sinó
Schmidt.
D'acar.
O sigui,
amb CH davant,
la S,
CH,
i no
Schmidt tal com sona.
Que seria americà.
Exacte.
El seu pare era alemany
i la seva mare inglesa.
I ella
li és leal
al Kaiser.
Això és una altra part
de la pel·lícula
per ordre
cronològic
de per això la pantalla.
Veient, veient,
però en van estrets.
Exacte.
Crec que això començarà a canviar,
potser.
Exacte.
i ara sentirem cantat
per la Julie Andrews
amb l'orquestra
d'Henri Mancini
i de la banda sonora
Whirling Highway
Ted Erck.
Often
I think
this sad
old world
is whistling
in the
dark
Just like
a child
who
late from school
walks
walks bravely
home
through the
park
to keep
their spirits
soaring
and keep
the night
at bay
neither quite
quite knowing
which way
they are going
they sing
the shadows
away
often
often
I think
my
poor
old
heart
has given
up
for good
to be
good
and
and then
I see
a brand
new
face
I
glimpse
some
new
neighborhood
so
walk
so walk
me
back
home
my
darling
tell me
dreams
really
come
true
pow
whistling
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I a més, jo t'ho deia, però clar, enfocant-lo de cara a la pel·lícula, imaginem aquell sort dels soldats després d'haver estat lluitant i de cop i volta trobes una veu tan angelical i tan maga com aquesta i clar, que desbocava.
I això que ella no es presenta en pla sexy, eh?
No, no, clar.
La senta en pla d'actriu...
De cantant, la seva veu.
Andrés, que demà tornem, eh?
Demà tornem.
Que demà no es festa com la setmana passada.
No, no, no, no, que hem de continuar aquí.
Sí, sí, sí.
Gràcies.
De reu, us entres.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.