Bona nit
Bona nit
Aquesta setmana com sempre comencem amb les efemèrides i en aquest cas què tenen en comú Vasco de Gama, els Reis Catòlics, Joan II de Portugal, els segadors, l'Humier o l'anarquisme de finals del segle XIX. Tot seguit ho sabrem.
El monogràfic avui al manant ens ha preparat un especial o un mini especial dedicat a la destrucció de Pompeia. Les curiositats portaran per subtítol el metge bromista o el major secret de la medicina. La nostra història ens transportarà cap al carrer Major. I per finalitzar ja el programa, notícies i l'hora dels adeus.
EFEMÈRIDES
EFEMÈRIDES
EFEMÈRIDES
I per cert, abans de seguir amb les nostres efemèrides, recordar que avui qui ens porta com una moto així de ràpid i això ens és la Sílvia García, el control tècnic.
EFEMÈRIDES
EFEMÈRIDES
Tal dia com avui de l'any 1494, els Reis Catòlics i Joan II de Portugal signaven el Tractat de Tordesillas a Castella per establir el límit entre els territoris de colonització portuguesa i els de colonització castellana.
Un meridià de 370 llégues a l'oest de les Illes Açores.
I una altra efemèride també del 7 de juny i pràcticament contemporània.
El 7 de juny de l'any 1497, Vasco de Gama, el servei de Portugal, va partir cap a l'Índia, capotejant tot el continent africà i creuant el cap de bona esperança.
També, tal dia com avui, però de l'any 1640, uns 500 homes, la majoria dels quals eren segadors, van entrar de matinada a Barcelona, el dia del Corpus Christi.
Un cop dintre, la ciutat, i amb la cooperació activa de molts ciutadans barcelonins, van protagonitzar sota la consigna Visca la Terra Mori, el mal govern,
un violentíssim avalot en què van morir diversos funcionaris reials i el mateix virrei del Principat, del Mau de Queralt, comte de Santa Coloma.
Era la combinació d'un alçament generalitzat arreu de Catalunya contra la permanència en el país dels terços de la monarquia hispànica,
entrats a causa de la guerra en França i contra la pretensió que fossin allotjats dins de les poblacions i, en concret, a les cases particulars.
També, un dia com avui, però de l'any 1896, un anarquista francès feia esclatar una bomba al carrer de Canvis Nous de Barcelona,
durant la processó del Corpus, i provocava 6 morts i aproximadament uns 50 ferits.
L'acció va desencadar una repressió indiscriminada que donaria lloc al procés de Montjuïc.
I, finalment, el 7 de juny de l'any 1948 moria Lluís Lumière, considerat com un dels pares del cinema.
Ell, juntament amb el seu germà August, van inventar l'anomenat Cinematògraf, l'any 1895,
un aparell que era capaç de filmar imatges en moviment, reproduir-les i també de treure'n còpies.
No en vinguis amb Històries, el monogràfic.
En la seva història, la ciutat de Pompeia va ser dominada per grecs, atruscs, els Samnites i, finalment, per Roma.
Els romans la van conquerir cap a finals del segle IV abans de Crist, en el transcurs de la Segona Guerra Samnita.
La ciutat tenia el seu propi govern, però devia lleialtat a Roma.
200 anys més tard, hi va haver una revolta contra el domini romà.
Pompeia, Estàvies i Herculà es van unir a la revolta.
El general Sula va reconquerir les tres ciutats.
Estàvies va ser destruïda i Pompeia es va reconvertir en colònia romana.
Molts habitants van ser expulsats per tal de fer lloc a nous colons romans.
La major part de les restes que podem contemplar a Pompeia pertanyen al període que va seguir a l'establiment de la colònia,
aproximadament el 80 abans de la nostra era.
Els antics habitants de Pompeia es van anar barrejant amb els nou vinguts
i la ciutat va recuperar la unitat amb un alt grau d'autogovern.
Ja durant el segle I de la nostra era, l'abadia de Nàpols va esdevindre un lloc de trobada molt popular
entre els romans en rics i les ciutats de la zona, així com també els camps de la Rodalia
s'es van omplir de luxoses mencions de personatges adinerats.
El senyor Gai Pliny II, més conegut com a Pliny el Vell,
era l'almirall de la flota romana de Micenes, a l'extrem nord de l'abadia de Nàpols.
Aquell dia de finals d'agost de l'any 79 de l'Era Cristiana,
estava acompanyat per ser un ebot Pliny el Jove.
A primera hora de la tarda, la dona de l'almirall el va advertir sobre un estrany i enorme núvol
que havia aparegut a la part oriental de l'abadia.
Anys més tard, Pliny el Jove va detallar aquests esdeveniments en les seves famoses cartes
a l'historiador tàcid, comparant aquell núvol amb la capçada d'un pi que sortia d'una mena de tronc central,
enlairant-se molt més i que després es ramificava en moltes branques més.
L'almirall, autor d'un tractat sobre història natural, no va poder contenir la curiositat
i es va embarcar en una petita embarcació per acostar-se en aquell enigmàtic fenomen.
Quan marxava, però, va rebre el missatge de la dona d'un amic seu que vivia al peu del Vesubi.
Li demanava que l'anés a rescatar, ja que tots els camins per terra estaven tallats.
Inmediatament, l'almirall va ordenar a tota la flota que es posés en marxa i va travessar l'abadia.
La flota es va dirigir directament cap al Vesubi,
però, a l'aproximar-s'hi, van començar a caure cendres sobre les embarcacions.
La pluja de materials volcànics es va anar fent més i més densa.
No podien arribar a la costa, bloquejada per les runes.
En aquells moments, Pompeia ja estava sepultada.
Llavors, Pliny va ordenar a la flota
dirigir-se cap al sud, cap a la ciutat d'Estàvies.
Allí van aconseguir desembarcar.
Pliny va trobar un altre amic, Pomponià,
que tampoc havia pogut fugir per terra.
El mar estava massa agitat per tornar a intentar travessar l'abadia
i començava a fer-se de nit.
Per tant, van decidir esperar el matí següent.
L'almirall es va banyar i va sopar.
Després va intentar tranquil·litzar els ànims dels seus i se'n va anar a dormir.
Durant tota la nit, la pluja de cendres i tosques va continuar.
El 25 d'agost semblava ben bé un dia apocalíptic.
Encara que ja era de dia, tot continuava dominat per una espessa foscor.
L'almirall Pliny i els seus companys van baixar a la platja amb torxes i llums.
Es van lligar al cap per protegir-se de la pluja que continuava coixins.
El mar encara estava massa mogut per pujar a les embarcacions i fer-se a la mar.
Pliny sofria molt amb els vapors verinosos que inundaven l'atmosfera.
Els seus companys li van posar un llençol a terra perquè pogués descansar.
Demanava constantment aigua fins que va patir un col·lapse i va morir.
La llum del sol no va tornar fins passats dos dies.
Només va ser llavors quan es va poder veure tot l'abast de la tragèdia.
El majestuós con del Vesubi havia desaparegut.
Ara només s'aixecava un munyó esquerdat.
La pràctica totalitat de l'extrem sud de l'abadia de Nàpols havia estat sepultada.
Tot l'entorn del Vesubi, rebossant fins tan sols dos dies abans de vida, de vegetació, de vinyes i de ciutats i llogarrets,
era ara un esgarrifós desert gris, un desert que s'havia engolit ciutats com Pompeia, Herculà o Plontis o Estàvies.
El lloc que havia ocupat Pompeia, ara només en sobressortien entre les cendres les puntes dels edificis que encara restaven d'empeus.
Però, Manel, els habitants d'aquella zona, a peus del Vesubi, haurien ser conscients del perill del volcà del Vesubi?
Doncs segur que no, perquè segur que durant tota la història de l'imperi romà no havia hagut mai cap erupció,
desconeixien els fenòmens volcanològics, i llavors per a ells el Vesubi, per als habitants de l'abadia, era poc més que un turó molt alt que dominava tota la zona.
De fet, ja el geògraf Estrabó havia reconegut la seva naturalesa volcànica i havia descrit el seu cràter cremat,
però no s'havia adonat que el volcà continuava encara actiu.
Això devia fer molt de temps que no estava en actiu, o va subit?
Sí, sembla ser que des del segle VIII abans de Cris, o sigui uns 800 o 900 anys abans de l'erupció que va sepoltar Pompeia,
no havia entrat en erupció. El segle VIII va tindre un període de molta activitat,
però no havia tornat a donar més mostres de vida, i la gent va anar oblidant que vivien al costat d'un volcà.
Al segle I de la nostra era, el Vesubi es va tornar a posar en marxa, va tornar a entrar en activitat,
però resulta que una gruixuda capa de lava solidificada formava un tap a la base del cràter,
i impedint que hi pogués haver una erupció poc violenta.
I en el moment que hi va haver una de molt violenta va ser...
Exacte, va començar a acumular-se pressió a l'interior de la muntanya,
aquell tap anava aguantant, anava aguantant, hasta que va explotar, no?
Però de fet ja van haver-hi algunes mostres d'aquesta activitat del volcà abans de l'erupció.
Per exemple, el 5 de febrer de l'any 62 de la nostra era,
emprès regnat del famós Neró,
tot el sud d'Itàlia es va veure afectat per una sèrie de violents terratrémols.
De fet, la pròpia ciutat de Pompeià va resultar greument danyada.
Van passar 17 anys més
i Pompeià encara s'estava refent d'alguna de les ferides del terratrémol
quan va arribar el fatídic 24 d'agost de l'any 79 de la nostra era.
Feia quatre dies que la terra es movia en forma de petits terratrémols.
Els rierols i les fonts properes del volcà es van assecar.
I llavors va ser quan la pressió de la que parlàvem, dels gasos,
va fer saltar el tap del cràter.
Milions de tones de tosca, de lava, de cendres, van ser escopides al cel
formant l'enorme núvol en forma de capçada de pi
descrit pel senyor Plini el jove,
que de fet aquest tipus d'erupcions en honor seu
s'anomenen erupcions plinianes.
Plinianes.
Aquest núvol es va dirigir cap al sud
i directament cap a la ciutat de Pompeià,
que va ser el lloc on la pluja de cendres i tosca va ser més intensa.
Així, el nombre de víctimes mortals va ser elevat.
Es calcula, aproximadament, per les restes que s'han trobat,
que unes 2.000 persones van morir atrapades a l'interior de la ciutat.
Però, segurament, deuen haver milers i milers de cossos més escampats pel camp,
que, evidentment, no s'han escapat.
Pompeià va quedar sepultada per una capa d'entre 3 i 5 metres de gruix,
de tosca i de cendres.
I el destí d'altres ciutats, com per exemple l'Hérculà,
va ser encara més tràgic, no?
Sí, per desgràcia, sí.
Pompeià ja va patir prou, però el que va passar a Hérculà...
A Hérculà no la va afectar la pluja de cendres,
però la pluja torrencial i la condensació del vapor
es van combinar amb la cendra a la falda de la muntanya
i va provocar una gran onada, una gran avinguda
del que s'anomenen fluxes piroclàstics
que van sepoltar Hérculà sota una capa de 13 metres de fang en ebullició.
I els seus pobres habitants, literalment, se van cobrir vius.
Abans has esmentat que, bueno, part de la muntanya del Volcàvida s'ha aparegut, no?
Quins van ser els efectes de l'explosió sobre el propi Vesubi?
Com va repercutir?
Déu-n'hi-do, un cop finalitzada l'erupció,
se va poder apreciar que, com havíem dit,
tota la part superior del volcà havia desaparegut.
Amb l'explosió, la part central va ser expulsada a l'atmòsfera,
mentre que les parets laterals se van anar desplomant
fins a formar un enorme cràter d'uns 11 quilòmetres de circunferència.
Des d'aleshores han hagut noves erupcions
i s'ha format un con nou a la banda sud
però encara es pot veure una part d'aquest gran cràter
producte d'aquesta explosió.
Bé, amb el pas del temps,
les noves generacions van anar oblidant
l'existència d'aquell desastre
i d'aquelles situacions sepultades,
aquell desert de lava,
aquell munt de terra desèrtica,
se van cobrir una altra vegada d'herba...
en fi, que la vida va continuar, no?,
i se va anar perdent la memòria del que havia passat.
Així la ciutat va desaparèixer en la memòria dels italiens.
Sí, i tres segles després ja va vindre tot el col·lapse de l'imperi romà.
Roma va entrar a l'edat mitja i durant més de mil anys...
hi havia alguna llegenda,
parlava de ciutats perdudes i tal,
però ningú sabia exactament el que havia passat
i el que hi havia baix terra, no?
I quan es va tornar a recuperar?
Doncs, com sempre, fent obres,
fent pous, perforant la terra.
L'any 1594,
un comte de la zona anomenat Murcio Tutavila
va decidir construir un acudubte
que portés aigua del riu Sarno
fins a la seva casa de Torre Anunciata,
al peu del món Vesubi.
Els obres que estaven treballant
quan estaven a la zona del Vesant Surt, al volcà,
van localitzar les ruïnes d'unes edificacions.
També van aparèixer una inscripció
on es podia llegir de Curio Pompeis.
I als historiadors de l'època
no se'ls va ocorrir altra cosa
que relacionar l'inscripció amb el senyor Pompeu el Gran
i van deduir que aquelles restes
es pertanyien a una menció d'aquest personatge.
En realitat, la inscripció feia referència
a un de Curio o regidor de la ciutat de Pompeia.
Aviat, però, la troballa fó oblidada.
Un segle més tard, mentre es construïa un pou,
van tornar a aparèixer diverses inscripcions
que feien referència també a Pompeia.
Però tot i aquestes troballes
que després van ser oblidades,
com a mínim en aquest inici,
parlaves de l'any 1594, no?
Sí, del 1594 i després també del segle XVII.
Pompeia no va ser la primera de les ciutats
sepultades que després va ser a esta vegada, no?
Doncs no, aquestes troballes
s'havien produït a Pompeia,
però l'any 1710,
13 quilòmetres més amunt,
seguint la línia de costa,
més amunt de Pompeia,
a la localitat de Recina,
un pagès estava cavant un altre pou,
quan van aparèixer uns grans blocs de marbre.
Un noble de la zona,
en veure els marbres,
es va donar en seguida del que es tractava
i va comprar aquelles terres,
dius-li-tonto també, no?
S'havia descobert la ciutat d'Herculà,
sepultada pel flux epiroclàstic
que havíem anomenat abans.
Però en aquella època l'arqueologia
segurament no era cap disciplina científica,
segurament també el poc interès
per aquelles restes en un principi,
com ho és avui en dia,
per tant les excavacions
no devrien ser gaire científiques.
Tens tota la raó del món.
Gràcies.
De científic, res.
Ets un bon estudiador, eh?
Vinga, no em faci la pilota.
Doncs bé, durant uns 40 anys
la col·lada va ser excavada
simplement per ser expoliada.
No es va fer cap estudi ni res.
No sé per què, però no m'estranya.
Tens bona intuïció, noi.
Els seus tresors van anar a parar
a les cases dels nobles,
quan tot el que es trobava
de joies, de mosaics, de pintures,
eren arrencats, eren sostrets,
sense cap tipus d'estudi ni d'anàlisi,
simplement per a decorar
les cases de la gent en diners,
dels nobles de la zona.
El que passa és que, com va arribar un moment
en què l'excavació es va fer massa dificultosa,
recordem que Herculà estava sepultada
sota uns 13 metres de materials volcànics.
Llavors, se'n van recordar
de les troballes que s'havien fet,
que havíem mencionat abans,
i es van dirigir cap a Pompeia.
Així va ser com el 23 de març
de l'any 1748
van començar les excavacions a Pompeia.
Durant més d'un segle,
les excavacions van anar a lançar
depenent exclusivament dels capricis
dels reis de Nàpols
i del país que dominava la zona, etc.
Malauradament, es van danyar molts edificis,
ja que l'únic propòsit dels excavadors
continuava sent el de recuperar peces de valor,
i peces artístiques.
Un cop recuperat,
abandonaven l'edifici
que moltes vegades acabaven ronant-se, etc.
No va ser fins a l'any 1860,
que és quan Garibaldi va unificar Itàlia
i la situació...
Perdona, perdona.
No només Garibaldi.
I més gent.
Cabur, des del Piemont...
Ara et vols quedar amb mi, eh?
No, no, no,
però és que la frase és molt bèstia.
Garibaldi va unificar Itàlia.
Va encapçalar l'alliberament de...
Va encapçalar una part del moviment
de l'alliberament d'Itàlia.
Deixem-ho que l'any 1860 es va unificar a Itàlia.
Bueno, va.
Entre ells va col·laborar el senyor Garibaldi.
Molt bé.
I que la situació política...
Amb els seus camis de roges.
Vale, molt bé.
No?
Ara, és que aquest tema...
No ho veig anar a classe el dia que la vau donar.
Perfecte.
I la situació política a les zones es va estabilitzar, per fin.
Llavors va ser quan el senyor Giuseppe Fiorelli,
que suposo que et sona,
fou nomenat catedràtic d'arqueologia a Nàpols.
I es va fer càrrec de les excavacions
a les ciutats diputades pel Vesuví.
Ja estem parlant del segle XIX.
Sí.
En aquest cas, ja hi ha catedràtics d'arqueologia.
La arqueologia ja començava a ser una disciplina científica.
Com passa també a Catalunya, per aquella època.
Però ja és diferent al segle XVIII, no?
Sí, sí.
Doncs bé, el senyor Fiorelli va fer desaparèixer,
primer que tot, els terraplens que cobrien la zona,
que eren grans munts de terra,
resultat d'excavacions fetes durant els segles anteriors.
També va netejar els carrers,
de manera que es pogués veure en pla en el de la ciutat,
i va dividir tota l'àrea en zones numerades.
Llavors, i siguin el traçat dels carrers,
va numerar les zones limitades pels carrers,
les va numerar i les va anomenar insulae, o sigui, illes.
El que avui en dia seria una illa de cases actual.
Aquestes illes són els equivalents, com dic,
a les actuals illes de cases de les ciutats modernes.
Això va permetre també numerar tots els portals,
i les botigues i les cases,
de manera que tot va quedar més o menys registrat.
Identificat.
Identificat.
Fiorelli va ser el primer que va portar a terme
un registre detallat també de les excavacions.
Un llistat amb els llocs on s'havien trobat objectes,
la seva posició, la profunditat en què havien aparegut.
També figuraven les conclusions que havien arribat als excavadors.
Fiorelli també va insistir en deixar el màxim nombre possible
d'objectes al lloc original on havien aparegut.
Fins aleshores, com ja han dit,
els objectes de valor eren expoliats i anaven a parar a grans col·leccions.
El que passa és que el senyor Josep Fiorelli, sobretot,
he recordat per un descobriment que va fer,
és que apareixia molt important.
Quan excavaven, a vegades, apareixien unes petites cavitats.
L'home se'm va adonar que aquelles cavitats
eren els mollos que havien deixat els cadàvers de Pompeia.
Llavors va decidir injectar guix líquid
i d'aquesta manera aconseguia treure els mollos dels cadàvers.
O sigui, quan es va produir l'explosió,
les cendres i les tosques
es van anar depositant al costat dels cossos
de les persones que havien mort.
Després la pluja va arrossegar més cendres,
es van omplir les escardes que hagués pogut quedar entre les pedres
i amb els anys aquells materials es van anar solidificant.
I els cadàvers que havien quedat enterrats,
evidentment, es van descomposar.
També ho van fer els vestits
i només van quedar els rossos,
però va quedar la cavitat
del que havia ocupat tant el cos
com si portaven sandàlies,
portaven tots els detalls del cos.
Llavors, amb aquest mètode,
es podien fer còpies molt exactes dels cossos,
que són unes còpies una mica...
a vegades esfreïdores.
Aquest procés va ser utilitzat per primer cop
per reomplir una petita cavitat
trobada durant les excavacions a la casa
coneguda com la casa de Messoni I.
Quan van treure el moll i el guis
van descobrir que es tractava d'un gos amb collà,
un gos que estava lligat a la cadena de l'altre i de la casa
i que les cendres van anar entrant pel forat del sostre
i cada cop el nivell de la cendra era més alt.
El gos va anar pujant fins que la cadena no va donar més
i el gos va acabar.
I s'acaba la història.
I aquí s'acaba la història.
Doncs bé, des de l'època de Fiorel
i les tècniques d'excavació han anat millorant
i actualment els treballs ja no s'orienten a excavar noves zones,
sinó a consolidar el que ja està excavat.
També s'han anat restaurant els sostres de les cases,
ja que el pes de la cendra va esclafar les cases
i molts pocs sostres originals van sobreviure.
A més, les parts superiors dels edificis més alts
i que no queden sepultades van ser saquejades
per les generacions següents a la catàstrofe.
Per tant, és difícil trobar edificis de més de 4 metres d'alçada.
I fins ara s'han excavat aproximadament
un 80% de les ruïnes de Pompeia.
No en vinguis amb històries, curiositats.
El metge i químico holandès Hermann Boerhaf,
que va viure entre el 1668 i el 1738,
va deixar com ha llegat, després de mort,
un llibre segellat amb el títol
Els secrets més exclusius i més profuns de l'art mèdic.
Quan encara estava per obrir el llibre,
va ser venut en una subhasta pública
al preu de 20.000 dòlars en or.
Quan el seu propietari va trencar el segell
i va obrir les seves pàgines,
es va trobar amb un llibre totalment en blanc,
excepte la pàgina on es trobava el títol de l'obra,
on a més a més hi havia una nota manuscrita
per l'autor que deia
Conservi el cap fresc, els peus calents
i farà empobrir el millor metge del món.
No en vinguis amb històries.
La nostra història.
Al bell mig de la part alta de Tarragona
trobem un dels indrets o de les carrers
més significatius o més importants,
que és el carrer Major.
És difícil realment esbrinar
quan va aparèixer aquest carrer.
Hi ha alguns autors antics
que apuntaven l'existència d'una via triomfalis
que travessaria tot el fòrum romà,
però això no deixa de ser una hipòtesi
ja que no s'ha excavat mai
i no s'ha pogut demostrar.
Podria ser també que ja en el Baix Imperi Romà
ja existís el carrer en aquesta àrea.
Una vegada el foro provincial
ja va perdre la seva funció administrativa
i va passar a ser un lloc d'habitat.
De tota manera,
quan segur podem documentar el carrer
és en l'època medieval.
Quan conduïa pel pla de la seu
al portal de Nolivera,
a l'alçada del carrer dels Ferrés
i de l'Enrajolat.
En aquest carrer hi trobem edificis
de gran bellesa i carregat d'història.
L'antic ajuntament,
la casa de l'abat
o la seu de la Generalitat,
per citar-ne tan sols tres exemples.
El carrer Major no ha admès mai canvi de nom.
Únicament els quatre cantons
els coneix amb un nom diferent del conjunt
encara que ells siguin plenament integrats.
A la recta final del nostre programa
del No vingués amb històries
tenim tres notícies
que creiem que són interessants
perquè arribin a vosaltres.
Aquest proper cap de setmana,
aquest divendres dia 10 i disabte dia 11,
celebra de juny
es celebraran a Gandesa
les segones jornades
dies de guerra diàlegs per la pau
que enguanyes centraran
en la recreació, debat i estudi
de la vida dels civils
en un conflicte bèl·lic
i més concretament
durant la guerra civil espanyola.
Aquestes jornades porten per subtítol
vida quotidiana sota una guerra
memòria oral,
ja que un dels objectius
és que la memòria oral
esdevingui un llegat més proper
i es converteixi en un pont de comunicació
entre les generacions més joves
i les que van viure el conflicte,
cada cop menys nombroses.
En aquest sentit,
es donaran a conèixer testimonis orals
recollits mitjançant en registraments,
filmacions i d'altres suports tècnics.
us recordem aquest proper divendres,
dia 10 i dissabte, dia 11 de juny,
a Gandessa, la segona just.
Jornades, dies de guerra, diàlegs de pau.
I una altra notícia també
que ens porta fins a l'antic Egipte,
o l'antic o modern,
l'antic Egipte no existeix, el modern,
però que fa referència a la treballa
d'una estàtua d'un faraó
d'una antiguitat de 3.600 anys.
Un equip d'arqueòlegs franco-egipcis
va descobrir una estàtua del faraó Neferotep a l'Uxor.
El descobriment de l'estàtua de pedra calcària
s'ha considerat com una de les troballes
més significatives fetes a la zona
en els darrers 100 anys.
I també, parlem d'una altra descoberta,
en aquest cas, d'un quadre desconegut
del pintor Eduard Munts,
que s'amagava darrere d'una altra llenç
amb la qual compartia el marc.
Aquesta inusual troballa
s'ha fet per part dels restauradors
alemanys
i resulta que, com hem dit,
un quadre tapava l'altre.
La pintura va ser trobada
al principal museu de Bremen,
el Kunsthalle,
darrere de l'únic llenç de munts
que fins aleshores posseguia l'institució,
titulat La mare morta.
Bastant de sort perquè ara en tindran dos.
El nou quadre,
que són tres cares masculines,
distorsionades,
i una nena despullada,
ha estat batalitzat pel museu
com nena amb tres caps d'home
i, segons els experts,
va ser pintat l'any 1898.
Recordem que no fa gaires mesos
un dels principals,
o dels més famosos quadres de Munts,
el crit,
va ser robat.
Va ser robat.
Encara no ha aparegut.
Encara no ha aparegut.
Hem arribat al punt i final
del No en vinguis amb històries.
Avui hem tingut les efemèrides,
monogràfic sobre la destrucció,
o minimonogràfic sobre la destrucció de Pompeia,
les curiositats de la nostra història,
aquestes darreres notícies.
I la propera setmana
saps que et portaré de monogràfic, Manel?
Garibaldi.
Sí, la unificació italiana.
Víctor Manuel II,
Cabur,
el Risorgimento,
i la jove Itàlia de Mazzini,
de la qual el senyor Garibaldi
era una part important.
Llàstima que ja hauran passat les oposicions
i no sé si...
I tant,
encara en servirà.
Doncs bé,
No en vinguis amb històries,
Manel Magí,
Jordi Ximeno,
i avui,
pilotant aquesta moto,
tot ràpid,
com diu ella,
la Sílvia García.
Adeu.
Adeu.
El riotge del temps s'avança
i el pèndol de la història
continua funcionant.
Ens veiem la propera setmana a...
No en vinguis amb històries
a Tarragona Ràdio.
A Tarragona Ràdio.