És divendres, a punt de marxar de cap de setmana,
però encara l'Andrés ens ha d'explicar alguna coseta
sobre la vida de Don Quixote, Don Quixote.
Bé, ben bé la vida, bones tardes.
Ben bé la vida, no, sinó una miqueta cinematogràficament,
alguna cosa de la història, perquè n'hi ha bastanta,
però alguna cosa de la història de les pel·lícules fetes
amb motiu de Don Quixote de la Manxa.
Estàvem dient ahir que Rússia va fer algunes versions
del Don Quixote i quan es va morir Stalin,
es va celebrar el XXè Congrés del Partit Comunista
i allà, al que dàia lliures de la presència d'Stalin,
van intentar fer unes reformes.
Aquestes reformes es farien extensibles
amb els països satèl·lics, especialment Polònia,
Txecoslovàquia i Hongria.
Llavors van aconseguir que en els anys 60
un excepcional ressorgiment de la cinematografia
que fins llavors es consideraven un fracàs tremendo
tot el que estàvem fent.
I després molt, molt, molt cassolà i molt patriòtic
i molt de personalitat, com deia ell.
Amb aquest congrés, i parlant de la indústria del cine,
es va acordar oferir una descentralització de la producció.
Llavors, esclar, ja no tenien que fer-ho tot completament a Moscú,
sinó que cada lloc podia fer el seu muntatge,
la seva pel·lícula, com que li haguessin convenient.
Amb el conseqüent florament dels cinemes nacionals,
com va ser, per exemple, a l'Ucranià o al Georgià,
i es va concedir als estudis un autocontrol financier i artístic
a canvi d'una exigència, o sigui, els van exigir això així,
de qualitat i productivitat.
Això ja estava més bé.
Els donaven diners, però, lògicament,
els exigien alguna cosa del que ells donaven,
cosa que abans ni exigien ni donaven.
El resultat va ser, però, escolta, decisió a més no poder.
Dona't compte, mira, abans de, des de l'any 1917,
1917 a 1953,
s'havien produït als Estats Units 110 pel·lícules,
en tots aquests anys.
En 36 anys, 110 pel·lícules havia fet Rússia.
110 pel·lícules.
A l'any 1956, només un any, es van produir 85 pel·lícules.
A l'any 1961, només en 1961, ja es van produir,
només aquest any, 135 títols.
Cos que amb els altres anys s'havien fet 110 pel·lícules.
En 36 anys, 110.
I ara, en un any, 135.
Tenint en compte que l'altre any es van fer ja 85 pel·lícules.
Llavors, aquestes pel·lícules van començar a entrar en grans festivals
i van començar a córrer món.
Això va ser el ressorgiment del nou cinema rus.
Ahir vam posar un tema musical
de la pel·lícula aquesta de Don Quixote,
que feia amb dibuixos animats,
i m'agradaria, perquè estem parlant del Don Quixote,
sentir, tal com es feia allà amb aquella pel·lícula de dibuixos animats,
el començament literari tan conegut,
tant ja repetit,
de l'obra del Don Quixote de la Manxa,
que és tal com comença aquesta sèrie de dibuixos animats,
i m'agradaria fer un petit recordatori tal com sona.
Si et sembla.
En un lugar de la Manxa,
de cuyo nombre no quiero acordarme.
No ha mucho tiempo que vivía un hidalgo de los de lanza en astillero,
adarga antigua,
rocín flaco
i galgo corredor.
Això és el començament.
Ja me'n recordo, ja, i tant si me'n recordo que es veia allà el Cervantes escrivint, no?
Exacte.
Llavors, vull també mencionar una altra pel·lícula que també té història,
i és El Don Quixote d'Orson Welles.
La crítica jove glorificava les obres d'Orson
i amb aquest mèrit no va poder trobar,
fixa't tu, amb aquest mèrit de les obres que ell feia que eren tan bones,
no va trobar diners suficients
per completar un Don Quixote
que havia començat a rodar a Mèxic
i que estava destinat, jo crec, a convertir-se en un dels films inacabats més famosos de la història del cinema.
Esclar, ell presentava un Don Quixote molt especial,
jo li dic molt fantasmagòric,
i esclar, es veu que això a la gent li feia una miqueta de por.
De fet, aquesta pel·lícula va entrar en fase de producció l'any 1955
i ell va morir sense poder-se haver fet res més.
Llavors, seguia en aquest estat la cosa de la pel·lícula
que 30 anys després de la mort d'Orson Welles, en 1992,
aquest controvertit Jesús Franco, o Gès Franco,
com ell s'acostuma a signar en algunes pel·lícules,
va agafar una part del material conservat
i amb discutible ètica i professionalment,
des de la mateixa base,
desigualt, des de l'ego, segons tota perspectiva,
es va completar la pel·lícula.
Aquesta pel·lícula es va fer d'una manera
que deixa veure bastanta nitides,
per dir-ho, com diria, no sé,
comparant-se amb el que ho és segurament,
perquè, esclar, no se sap del tot,
però pels inicis i detalls que s'han anat aconseguint,
aconseguint, molt similar, en molts aspectes,
com la volia fer la gran obra que va poder arribar a ser
i no es va aconseguir perquè va morir.
En el fons, existeix, des de l'ego,
diuen una certa identificació
entre el que projectava Orson Welles,
perquè, esclar, ell anava explicant a vegades
mentre feia una cosa i l'altra,
i, entre tots aquests detalls dels supervivents
i testimonis d'aquests fets,
s'ha pogut fer el resultat que ens va oferir Jesús Franco.
Ja dic que és una pel·lícula fantasmagòrica
d'una quimera on es barregen
les caminates o endances de Don Quixote i Sancho
amb el moviment de la nostra vida moderna.
O sigui que és una barreja de veritat,
veritat literària, tal com està l'obra,
i una barreja, ja dic de veritat literària,
amb una barreja de l'època moderna.
Ho vull dir perquè si alguna persona veu aquesta pel·lícula,
jo la tinc, algun dia la passarem,
esclar, no se'n porti un xasco
perquè, ja dic, és alguna experiència.
És, com diríem, una mostra d'un document literari
i documental del que pot ser l'obra
d'on Quixote i el Sancho Panza
amb la vida moderna.
Això es va aconseguir gràcies a que la seva última companyera,
companya sentimental,
la companya d'on Orson Welles,
que era una actriu que es diu Oja Codar,
es va dedicar, després de la mort d'Orson Welles,
va anar buscant per tot arreu,
recuperant els materials que estaven escampats
del realitzador per diversos estudis del món.
O sigui, es veu que ell rodava un post, un tros,
allà es quedava, rodava en un altre post, un altre,
allà es quedava.
I si et sembla,
degut a que ella es deu al discutint muntatge del material
per al Don Quixote,
o al Sancho Wells,
pararem i podíem posar una altra peça musical.
el que et sembla.
En un lugar de la mancha,
en un lugar de la mancha,
de cuyo nombre
no quiero acordarme.
No ha mucho que viví
a un hidalgo,
pero serán tan astillano
a dar cantigua rocín flaco
hidalgo corredor.
De donde la baila
y lleva a dar cantigua rocín flaco
hidalgo corredor.
Hizo como buen caballero
añadir al suyo el nombre de su magia
y llamarse
I això també era aquest tema
amb el que tanquem avui la secció.
També pertanyia a la sèrie de dibuixos animats, no?
Exacte.
Aquesta era la segona cançó,
que era la primera que vam posar
de Quixote i Sancho
i aquesta era la segona cançó
que tancava sempre la sèrie de dibuixos animats,
de Don Quixote de la Manxa.
Doncs aquest cap de setmana és a Sant Jordi.
De fet, demà mateix.
Per tant, no ho sé,
que tingueu els exesitgem, no?
Tothom, que tinguin molt bon dia del llibre,
el llibre de Dia de la Rosa, també.
I nosaltres potser continuem la setmana que ve
fent una mica el...
Exacte, felicitats a tots els Jordis i Georgines.
La setmana que ve continuem parlant
de Don Quixote.
Gràcies, Andrés.
Adeu.