Avui són divendres, què me deies, avi?
I si són divendres...
Les tendres.
Això mateix, ja ho pot dir, que s'està sentint...
I les dures, doncs, que no es menja les dures, cap boi?
També, també, però les tendres són més bones, eh?
I bé, bé, deixem-ho, deixem-ho, que no s'haurà de dinar.
Que no s'haurà de dinar.
Una cosa...
Que ens enllarguem, que ens enllarguem.
Avi, que avui estem a cap de setmana ja, com el que diu,
i continuem parlant de les festes, o de la festa que es feia al Serrallo?
Sí.
Se'n recorda?
Sí, sí, es feia molta festa,
perquè, a part del ball, doncs, era com un poble,
era com un poble que feien, inclús, me'n recordo jo encara,
que llavors se feia, ara veig que ja no es fa,
era posar un pal dintre, des de la vora de la mar,
a dintre la mar, saps?
I al final hi posaven, doncs, un ball, en fi, un prèmit,
i llavors s'hauria d'anar fent equilibri per damunt del pal
fins a trobar allò.
Per damunt del pal?
Sí, fins...
I si no, clar, a l'aigua.
Si no, a l'aigua.
I que era com una espècie de competició.
Aquests pals, aquest i el Serrallo ho feien de cara dintre al mar.
Sí.
Altres llocs, festes de barri, ho feien amb un pal dret,
i a dalt s'havien de pujar encaramant-se.
Però llavors hi havia que aquests pals,
els untaven una miqueta amb cera o amb sabó.
Ah, perquè...
perquè facin la relliscada, no?
Clar, això és igual que les olles aquella trencalolla,
que a uns hi havia aigua, a l'altre hi havia caramels,
a l'altre hi havia farina,
i clar, i com que anaves envolvius tancats,
no sabies el que trencaves,
la gent sí que t'hi disfrutaven.
I tu, quan te treies el...
Si hi havia caramels,
quan tu te treies el drap de la cara,
ja no en quedaven.
Clar, perquè havia agafat tothom que estava al voltant.
Això sí, l'aigua sí que te la rebies tu.
Vull dir, que eren jocs molt...
Però aquest el trobo jo una mica perillós, eh, avi?
Per el tros d'olla.
Clar, perquè el tros d'olla,
no només per l'olla que podia sortir disparada per tot arreu...
No, no, pels trossos.
Exacte, exacte, això deia.
Ves el que dius d'anècdotes?
Sí.
Quan va acabar la guerra,
aquí al carrer Estranisal Figueres,
aquest convent que hi ha,
aquí va ser, doncs,
van fer una escola,
una escola de català.
I recordo que a les aules
hi havia tres o quatre o cinc taules,
però en cada taula hi érem quatre o cinc alumnes.
Ah.
Ja triàvem.
I cada taula tenia un nom.
Per exemple, Dorruti, República...
Cadascú tenia un nom determinat.
I llavors la lluita estava a veure els exàmens,
quan fèiem exàmens cada setmana
o cada quinze dies o un mes,
a veure qui tenia més puntuació...
Qui tenia millor nota.
Més nota, saps?
Sí, sí, sí.
Sí, vull dir que va ser curiós.
I fins i tot recordo que vam posar una impremta
i un dia a la setmana
anàvem a prendre l'impremta, no?
En fi,
llavors també es feia la festa aquesta
que diem una festa de joventut.
I vam fer trencar l'olla.
I jo una de les vegades,
doncs, també vaig trencar l'olla.
Però al trencar l'olla
va quedar a trossos.
I el que ha de trossos,
clar, quan van caure els caramers,
el que va caure,
bum,
i a mi em van fer caure.
I es veu que un tross...
Tota la gent es ballant-se com a qui diu a sobre seu.
Sí, sí.
I jo vaig caure i em sec una sengada del giroll.
Ah!
I aquest una sengada del giroll.
I llavors vaig...
I és que un tros d'olla m'havia fet un tall al giroll.
Ah!
I segurament que encara deu tenir...
Deu tenir la cicatria, no?
Vam anar al buc aquí, a dir curant,
i llavors, clar, aquells mestres en conya,
que si el giroll m'havien de fer aquí...
i el pobret, tot tremolant, perquè escolta, em va fotre un tothom.
Vull dir que és el que dèiem fer un moment,
que porta les conseqüències si no hi ha respecte.
Sí, sí, sí.
Entens?
I passa això.
Quan hi ha alguna festa, alguna cosa o altra,
la gent...
S'ho tira a sobre.
Clar, clar.
Això és perillós.
És el que passa també, avi,
ara que deia això dels caramels,
estava pensant la situació de l'art,
quan estàs a la Rambla,
quan arriba la cavalcada dels Reis,
que està tothom allà,
que quan llencen quatre caramels,
xiu, desapareixen els caramels volant.
Una vegada vaig discutir-ho, això, amb el Sala.
No amb el Sala, Sala és el d'allò altre.
D'acord.
Amb el d'això, de la cavalcada aquesta,
que inclús hi ha gent que van amb una bossa,
al costat, per anar agafant tot el que pugui.
No se creuria amb el que jo he vist, avi.
Hi ha un crió, potser esperant que veu el rei,
trompada per aquí, xampada per allà.
L'he vist amb paraigües, avi.
Sí, sí, sí.
Amb un paraigües obert.
Sí, sí, sí.
Ho tenia al costat meu.
I jo dic, no pot ser.
Amb un paraigües obert,
i conforme anaven caient les caramels dins del paraigües,
clar, allà no podia tocar ningú perquè era d'aquell home.
I llavors també, després hi ha la part aquesta de...
Clar, si es diu gambarrisme,
sembla que diguis això.
Però després també hi ha algun balcó.
Sí.
Que té caramels.
I quan passen algun rei i tira caramels,
des de dalt...
Li tiren amb ell?
A veure si toca.
El poble públic està allà tan distret,
tan clar, i disponsi.
Això no s'ha de fer.
Això et dic jo.
Això s'ha de fer perquè ja va amb la llet, home.
Això em recorda a Vilanova, quan això del caramel,
que tots tiraven.
No t'ho vaig explicar.
Hi havia un poble home, sense gorro ni res,
un calvo,
i es veu que d'uns quants balcons allà
ho tenien fitxat, saps?
Pobre.
I quan van...
Anaven en plan a fer diana.
Escolta'm,
poble home,
va dir que marxar corrents amb un...
Tothom servia de focus.
Vull dir que sempre hi ha hagut...
No, no, sí, sí, sí,
sempre hi ha alguna cosa.
I els seranys feien aquesta festa molt bé,
i la gent s'hi trobava bé perquè era una diada,
era com si fos Santa Tecla,
com si fos Santa la festa de...
Clar, clar, la festa de...
A més, clar,
com havia el que dèiem abans,
que hi havia una complicitat entre els veïns,
perquè en aquell mateix carrer,
clar, feien a veure si podem ser millors
que l'altre carrer del costat.
I llavors, com que en una època,
els del Serrallo convidaven gent de per amunt...
És veritat,
perquè depèn de quines festes
es van convertir en semiprivades,
diguem-ho així.
Sí, sí, sí.
Podia venir qualsevol que vulgués,
però hi ha molta gent que no s'apropava
si no coneixia malgú del carrer.
Sí, sí.
Però com que hi havia...
Era un barri tan obert,
tot com s'hi trobava bé.
Clar, es trobava amb gust.
I la gent, doncs, veniu de fora...
Passa com en molts pobles,
en molts pobles ara no.
Però abans, jo recordo que hi havia pobles
que quan feien la festa major
convidaven a la gent dels altres puestos.
I convidaven, i pastes, i vi,
i tot, saps?
La qüestió és que els forasters anessin.
Ara, clar, ara això ho hem privat
perquè llavors hi ha la gent que s'aprofita de...
Ja no és aquella cosa de solidaritat que hi havia
i aquesta convivència.
Sí, sí, sí.
Aquest és germenor, no?
No, ara hi ha tot això.
I la gent ja està d'això.
Ara, pel que veig, perdonim,
ara d'alguna manera veiem
com cadascú escombra cap a casa seva,
deuen la de tots,
però la meva, jo, no?
I llavors que deies tu de la moda,
per exemple, hi havia modes i coses,
però clar, llavors la gent esperaven,
ja et dic,
perquè quan va acabar la guerra,
els tallers feien un dinar
de solidaritat,
deien el dinar del 18 de juliol.
Ah.
Saps?
Llavors l'amo, el presari,
havia de pagar el dinar als treballadors.
Ja tocava.
Ja tocava que es paguessin alguna cosa.
D'acord.
Però llavors això va anar perdent-se
i llavors ja va ser quan posar els punts
de solidaritat social.
I llavors un any,
un dia a l'any,
no sé si al juliol,
recordant allò,
és quan hi ha aquella paga extra.
Sí, normalment el 18 de juliol.
És la paga extra,
recordant aquell temps que obligaven els amos.
Clar,
bé, els amos.
Llavors també els amos
també tenien les seves coses,
perquè clar,
que era amo,
havia de ser amb una posició
o una influència,
o,
o,
perquè clar,
no podia ser o qualquiera.
Ah.
I llavors què passava?
Que per exemple,
un pintor
ja tenia la fava
i que ell se'n cuidava de les iglèsies.
Aquell ferrer
feia les coses del puesto.
O sigui,
més o menys,
ja tenien...
Eh?
Sí, sí,
l'en dic perfectament.
I és el que passava,
per exemple,
que en vés de posar els cèntims
al banc,
donava facilitats.
Deia,
bueno,
el convent
i aquesta iglésia
no patiu per pagar.
Ja vindrà,
no?
Ja vindrà.
Quan aneu recordant,
recaudant això,
què passava?
Que aquell sillón valia 3
i fos d'un 8
o 5
i els interessos...
Que no havia cobrat
en el seu moment.
Al contrari.
Vull dir,
èpoques de picardia
i picaresca,
hi ha això que diuen,
és igual,
tot ha sigut igual.
A ver,
de cara de setmana vinent
hem de continuar parlant de festes, eh?
Festes...
Perquè jo sé que vostè,
la festa de Sant Pere,
la veu ja molt a prop
i hem de comentar, eh?
Hi ha altres festes
que hi havia a Tarragona
també molt importants
perquè per Sant Joan mateix,
parant de festes,
a la plaça de Toros,
s'ha de fer una gran verbena.
No m'ho parla,
no m'expliqui que després...
No, no, no, no.
guardi-ho, guardi-ho, guardi-ho.
No, no, no.
O per si guardo massa,
reaccioni, reaccioni.
Ah, bé, fins dilluns,
bon cap de setmana.
Molt bé, gràcies,
chiqueta teva.
Adéu-siau, adéu-siau.
Adéu-siau.