Mar Pérez, molt bona tarda.
Molt bona tarda. Per fi és divendres, una altra vegada.
Un divendres que a nivell de revistes del Corso és monotemàtic, eh?
Bé, últimament, ho dèiem abans d'entrar a l'antena,
la revista Hola, 98 pàgines dedicades a aquest senyor, el papa,
que trobo que no sé si és que...
O no el deixen descansar, o és que no ha de descansar ni mort.
És que ha fet tanta vida com a papa, no?
Ha durat tant aquest papa, no estem acostumats.
Justament, però, com sempre, nosaltres no parlarem del que parla la resta de gent
i deixarem aquest bon home, que ja deu estar en aquestes hores superenterrat,
el deixarem en pau.
La revista Pronto, per exemple, que és de les que surten més aviat al mercat,
s'ha exhaurit, però d'una manera brutal, eh?
Perquè tothom volia veure aquella foto d'aquest senyor,
però és que és molt bèstia.
A veure, aquell senyor era realment un showman, encara que no ens ho creiem.
Sí, sí, no, no, va saber fer màrqueting, no?
Exacte, justament.
I de Reigniero, que parlarem, o no?
Del Reigniero, que el tenim també a punt d'estar sota terra,
recordem que tindran a Mónaco tres mesos, tres mesos en dol.
Però hi ha una altra notícia, parlarem de Mónaco més endavant,
perquè possiblement això s'allargui.
Aquesta setmana parlarem, entre d'altres, d'Ernesto de Hanover,
d'aquí ve el tema Mónaco, parlarem de Windy Houston,
parlarem, ens agradi o no, de David Bisbal, de Rafael i de Ronaldo.
Però comencem, comencem amb una mica de, no sé,
una mica de música que ens enfonsi una mica en el tema Hanover.
Corracho!
Ui, se mua.
Nés, que s'ha guanyat a post.
Anava a dir, doncs sí, aquesta banda sonora de la seva vida...
Que la Mar ve molt florejada avui, acaba de descocar-se,
de treure's la jaqueta, i és una imatge visual molt forta, eh?
Ah, per les coloralles, pensades pels saxons.
No, dona, no, no.
Si és pels colorins, res.
Mare, a més, avui tens públic, no?
Sí, sí, sí.
Jo tallant notícies i tal, però és que...
No, ja està bé, no? Així allarguem més el programa,
perquè tampoc no hi ha gaires notícies.
Tenim un convidat mut, de pedra, de vidre o de paper coixer, no sé què...
Però que ha vingut a mirar i jo...
Home, el deixem tocar, eh? Ha vingut a mirar, però si vol tocar també.
Ves, Marc, que no sigui alguna gent que et vulgui fitxar
per algun programa de la tele?
Jo diria que no.
Va ser que no?
Jo juraria que no.
Doncs això, t'he fet posar aquesta cançó de fons
perquè resulta que me n'he entrat aquest matí,
allò que t'aixeques una mica divendres,
t'aixeques una mica com a malament poses la tele
i encara t'acabes amb fons a més,
perquè ho veus l'enterro del papa,
o veus els preparatius de l'enterrament del senyor Reiniero,
o veus que Ernesto de Janove està en un coma molt profund.
Està en coma?
Profund, profund.
Estem profundament dolgudes,
perquè llavors no ho voldria ser llengua viparina,
però és un coma tílic?
Era una cosa...
Ahir, de fet, donaven la notícia ahir la nit
que hi havia un absent dins les celebracions,
bé, les celebracions, dins el que seria el dol, no?
Exacte.
Dins els actes protocolaris de dol,
hi havia un absent, Ernesto de Janove,
que en aquell moment dius,
mira, el deus estar borratxant-se,
doncs no.
Com a la boda.
No, estava hospitalitzat per qüestions de pàncreas.
I clar, rebentat.
Pàncreas fetge, no?
És que arriba el moment que la cosa no aguanta més.
El que no sabia jo és que era tan, tan...
Doncs avui aquest matí era un coma profund.
Aquesta gent, és que ho comentàvem,
ja tenen mala sort aquesta gent.
No, però és que qui juga amb foc s'acaba cremant.
I el qual, això, bueno...
Prema ràpid!
No deixem el tema dels vicis.
Vull parlar de la Whitney Houston.
Vull parlar de la Whitney Houston.
Fins demà!
Això era Whitney Houston quan encara sabia cantar bé.
Quan encara tenia veu.
Perquè darrerament, te'n recordes que havíem comentat
que la Whitney Houston ja feia cançons d'aquelles
de no lluir-se, de tapar-se...
De tenir molta base, exacte.
No feia, no, fa servir molta base
perquè la veu no sigui el més important.
I això és com el d'equilibri d'una estrella.
Bé, doncs fa dos mesos,
en una entrevista a una televisió,
ella va dir que es trobava totalment neta,
i ara quan us ho expliqui sabreu de què va,
gràcies a la seva fe cristiana.
Bé, doncs en aquests dies enrere
ha hagut de ser hospitalitzada una altra vegada
en una clínica de desintoxicació,
perquè encara no sabem què,
però havia tocat ja...
No s'ostre, sinó que havia passat per demònia.
O sigui, ja el salobet ja se l'havia patejat.
O sigui, la fe cristiana, en segle i va marxar tota...
Li havia fallat, li havia fallat.
Encara no sabem, recordem,
que part dels seus vicis eren l'alcohol,
els sedans, la cocaïna i la marihuana.
Clar, no sabem quin d'aquests
serà el que li ha fet tocar això una mica la moral
de dir, doncs, ai, torno, perquè total...
És molt fàcil dir-ho, però de fet s'ha dit a tot arreu,
potser sí, potser no,
però diuen que el seu marit, el Bobby Brown,
tenia, doncs, part de culpa
en aquesta mala vida que l'acaba portant.
Jo trobo que sí, a més a més,
a part que se li reconeix una fama
de maltractador impressionant,
i a vegades, doncs, jo trobo que si tu ets
Whitney Houston, avui, i t'aixeques un dematí
i recordes el que eres
i en el que t'has de convertir, segurament sí que hauries
de tirar, a més d'una i més de dues pastilles.
Whitney Houston, que no és qualsevol persona que va pel carrer,
no li poden arreglar aquest problema?
No li poden curar? No hi ha clíniques prou bones
perquè la xiqueta torni a pujar?
Jo trobo que clíniques bones sí que n'hi ha,
però el que tu primer has de voler
és posar-te bé
i potser ella no té prou força de voluntat.
Sap greu, eh, sap greu.
A mi em sap més greu Whitney Houston que Ernesto de Hanover.
A mi la veritat és que també.
Sembla que sigui com la més propera, no?
Fa més temps que la fem servir per tots.
Bé, o almenys té un ofici, té un ofici.
Ens agradaria que hi tornés, raó.
Reconegut, reconegut.
Parlem de gent sense ofici ni benefici.
S'anem a Anglaterra?
Ai, te'n recordes d'aquesta sèrie.
Et recorda un, Núria, que tens hora a les 6 de la tarda
per anar-te a depilar?
Com ho saps que encara no m'he depilat.
Perquè jo m'he fixat perquè després no vas bé a les coses.
No, t'es nota molt.
Home, clar que es nota, nena, perquè podries fer trenes.
Però és que jo pensava...
I les ungles dels peus, nena, gària-te-les.
Passarà com si portés pantalons acolxats.
No, no, no, no, no.
De píl·la't.
Fes-te la pedicura i no cal que et pentines gaire
perquè hi ha predicció que faci molt de fred i nevi.
Anglaterra?
Castell de Windsor, però xurrat.
Espero que no tinguin goteres perquè, si no, la boda ja serà l'últim.
Però serà bonic, no? Tot blanc, tot nevat.
Tot nevat, imagina tu.
Blanca i radiante va la nòvia, mai millor dir.
Mai millor dir.
El que no sé exactament és si la vida d'Ernesto de Hanover
o la no vida, en el cas que aquest senyor mori, així de clar,
podrà afectar de nou el fet que aquests senyors es casin avui o no?
O es casaran avui contra viento i marea, passi el que passi.
Però avui no es casaven, no?
Demà, es casen demà.
Demà, perquè van dir ja, divendres ja no,
perquè clar, el Sant Pare, nosaltres, què hem de fer?
Que jo l'altre dia hi pensava, va molt lligada la vida de la monarquia britànica
amb el que són els actes religiosos.
Lady Diaz va morir el mateix dia, o pocs dies abans, de la mare Teresa de Calcuta.
Una mica agafe, també, eh?
Doncs trobo que sí.
No hi he fixat mai, Núria, tu tens poca feina i molt de temps lliure.
És de les poques coses que recordo, imagina quina tonteria, no?
Amb la de coses importants que hi ha a la vida, doncs jo recordar això.
Bueno, és que clar, suposo que hi ha dues dones.
Estava a ser un xoc perquè deia, nostres, la gent em parla més de la mort de Lady Diaz
que no pas de la mort de...
De l'altra persona que possiblement era molt més important.
En aquest cas jo crec que el Carles i la Camila han dit, no, no, clar, no els hi fem sombra.
El Sant Pare no ens casem el mateix dia.
Però vaja, que dius que demà segurament tampoc s'acasaran.
Home, no sé fins a quin punt.
No han dit que anulessin la boda, però clar,
pensa que la gent que està avui de funeral voldrà anar demà de casament.
És que jo, per fer-ho més pràctic, jo em casaria a Roma.
Allí mateix, ja.
Clar, en comptes de traslladar tots els convidats aquests del funeral del Sant Pare cap a Anglaterra,
cap a Londres, doncs no, que vagin ells dos, que només són dos, que se'n vagin cap a Roma.
Sí, només són dos perquè et recorda que de la seva família hi va molt poca gent.
El dispositiu de seguretat, a més, ja el tenen muntat.
I molt més fort, molt més fort que el del Castell d'Anglaterra.
Itàlia, bueno, Roma es veu que està mobilitzada a tope, eh?
És un búnquer, sí, sí.
És que tu imagina't, passa alguna cosa allà, allà, tots els caps d'estat de mig món.
De mig món, no, del món sencer.
El que no sé, perquè no he pogut llegir, Fidel Castro al final ha decidit anar-hi, no ho sabem, no?
No ho sé.
Pots ser interessant, és una bona foto, eh?
Sí, perquè...
És una foto per la història, vaja.
El papa sí que va anar, no? Va anar a Coba, va parlar amb ell.
Exacte, la primera vegada, des d'aquell, bueno, no sé dir-li mandat o... o no sé com dir-ho.
Bueno, una qüestió.
Anem amb el tema de la música aquesta de fons tan cutre,
perquè la idea és, ja és prou trist que tu vagis a Anglaterra i tornis amb una tassa
per posar-te cada dematí el cafè en llet amb la imatge de la Camila i el príncep,
per esmorzar, el teu cafè en llet, amb aquella imatge.
Ja dius, vols dir que la llet no se'n farà agra?
Doncs, a més a més, pensa que has pagat tres vegades el preu d'aquella tassa
perquè la data que ve gravada és la de l'anterior boda, no la de demà.
M'estàs dient que s'estan cotitzant a l'alça les tasses aquestes amb la data errònia, diguéssim.
Exacte, amb l'edat anterior, que la van haver de traçar.
Peça de col·leccionista.
Exacte, és una peça que, clar, no és una cosa normal,
és com si el príncep i Letizia haguessin hagut de traçar la boda
i totes aquelles samarratades, segells, monedes, històries per no dormir,
que estan venent, clar, es revaloritza moltíssim.
Doncs imagina't amb això que és una boda friqui, a tope,
i això estarà per sobre de qualsevol cosa d'Star Wars.
Oh, i no només tasses, eh?
Que bo.
Els Star Wars serien, com ens hi diuen?
Trekkies són els de Star Trek?
Sí.
Els de Star Wars no sé com els hi diuen.
No sé.
A veure, a veure, que tenim aquí un espontani.
Tanquem micròfons?
Ewoks.
Ewoks, els de Star Wars, Ewoks.
Doncs els de Camila i Carles com es deuran dir?
No en tinc ni idea.
Jo diria directament friqui, eh?
Fiqui, directament.
Em quedaria tan ample.
I no només tasses, sinó que com a mínim deuen haver imprès també samarretes,
gorres, mitjons, que allà s'estila molt.
El mitjó blanc amb la...
Per anar amb les xancletes, no?
La línia blava, la corona i la foto de tots dos.
Clar, mitjons de tenis.
Per anar amb les xancletes aquelles típiques...
Blaves, aquelles cutres.
Ai.
Doncs mira, jo si vaig a Londres, és que clar, anar a Londres aquests dies i no portar una
tassa d'aquestes del casament real, no em fa...
Clar, s'ha de fer.
A mi no cal.
No em vols?
No cal.
M'estiu només un dur alex de tota la vida, aquells gots transparents.
Deixem el tema, no et sembla?
Vinga, va, deixem el tema, deixem Ben i Gil.
Posa'm aquell nen que tens guardat a l'armari.
Que hi ha més naixements.
N'hi ha, possiblement, més endavant un.
És un rumor, és un rumor.
Però és una cosa d'aquelles que no saps si està feta perquè millor que parlin bé.
No, com és?
Mejor que parlen, d'igual si és bien o mal, però que hablen.
Doncs resulta que Ronaldo i Daniela Cicarelli, després de no poder-se casar, seran pares.
Bé, home, casats es van casar, no? Van fer una mena de cosa, de xou.
Una cosa així, exacte, de faranduleo, perquè ja que ho tenim tot pagat, almenys que amortitzéssim.
Per l'allista de noces.
Exacte, que amortitzéssim el tema gasto i per poder recuperar una mica de quartos.
Dic jo que deu ser per això.
La qüestió és que es rumoreja, segons diuen les males llengües,
que l'agència de models per la que Daniela treballa ha fet públic que ella està embarassada
i que, bueno, que d'aquí uns mesos haurà de deixar la seva feina
fins que es pugui tornar a incorporar al món laboral de les dones no embarassades.
Mira, eh?
No sé fins a quin punt recordem.
No li espera res, aquesta xica, eh?
Ah, anava a dir, recordem que ell ja té un fill que es diu Ronald, com el pallasso del McDonald's,
que té cinc anys i que no se sembla res al pallasso, de moment no se sap mai.
I, doncs, bueno, que no sé ben bé, tu t'imagines un criu, és que no ho sé, no ho sé,
perquè la Daniela és una noia espectacular, però aquell xiquet no té cap brillo.
Però aquesta nena tonta no és.
No, bueno, que sigui model no volem dir que sigui tonta, però és igual està embarassada.
S'assegura, però això, precisament, tonta no és allò.
Què vols dir, que fer neteja de genes?
No ens acabem de casar, però, bueno, jo asseguro la permanència.
Jo aquí agafo segure la vida.
Clar que sí, home.
Ves que em sigui això.
Cada vegada estic més segura que les models no són tontes.
Llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llorarיי llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i lloraré llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i lloraré llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora'i llora''lora'i llora'i llora'i ll
No estoy muriéndome, por tus caricias y tus besos desnudándome la piel.
El corazón está en tus manos y no puedo rescatarlo.
Ai, esos ruizos, que t'agrada a tu, eh?
No, no, anava a dir, potser no cal que les tiris més.
Pobre mar, ja hem de passar, ja hem de passar pel trangol.
Posa'm-la, però no gaire.
La qüestió hem de donar notícia que farà feliç a milers de milers de dones en tot el món.
Per fi, David Bisbal ja no té nòvia.
David Bisbal i Txano han trencat la seva relació.
Sí, oficial ja, no és una operació de màrqueting.
No, no, han sortit tots dos a declarar-ho.
Ell ha sortit dient que ara per fi, no, per fi no, no ho ha dit ell això.
Ara ja, sí, realment la seva relació s'ha acabat.
Ell conté el com un gíngol i ella a Barcelona com una magdalena
amb uns ulls d'haver tirat com allò, molts colirios o haver de passar molt mal a nit
dient que, sisplau, demana respecte, que no la meregin, bàsicament, entre línies,
que no hi ha una tercera persona, ni quarta, ni quinta, ni sisena
i que ha sigut una cosa de mutuacori, que són amics.
Bueno, jo crec que les palmes a partir d'ara no les donaran per la seva música
sinó pel fi de dir, ja és lliure.
Així a la Xenoa, doncs, li ha sapigut greu, eh?
Home, ella diu, exacte, que ho està passant malament
i que espera que la gent no vagi al darrere d'ella a tocar-los nassos.
Jo em pregunto, té disc a punt de sortir o alguna cosa?
No ho sé, motius, motius, han donat motius o què?
No, no, simplement això, que no tenen temps per estar junts
i que la distància ha refredat aquest amor.
Lloraré las penas de mi corazón enamorado
Sufriré el lamento de este corazón ilusionado
Pero no te voy a perdonar, yo sé que lo volveré a pecar
Esas viejas trampas no funcionarán
Lloraré las penas de mi corazón enamorado
Sufriré el lamento de este corazón ilusionado
Sé que tu calor voy a extrañar
Pero el tiempo es sabio sanará
Está herida encrada en mi corazón
No volia que s'honestan, però és que ho hem d'estirar, això, realment.
Hi ha poques notícies avui, eh?
Ja està.
De fet, només m'agradaria que em posessis una música una mica de...
Bueno, espera't, perquè no és l'única separació oficial que tenim, no?
Em sorprèn.
Bueno, ja vam a mig esbussar la notícia l'altre dia,
no sé si la vam acabar de donar del tot, Jennifer Aniston i Brad Pitt es divorcien.
És oficial del tot.
Ja ho vam dir l'altre dia?
Sí, però no passa res.
En canvi, jo me'n recordo de la mare Teresa de Calcuta, eh?
No, no, no, si no se'n recorda del Brad Pitt, se'n recorda de la mare Teresa de Calcuta.
Tu tens un problema.
Sembla que el problema el tenim tots, eh?, amb la notícia que ens donaràs ara.
Sí, a partir d'ara, 14 d'abril, està totalment prohibit parar-se en qualsevol aparador de llibreries.
Comença la saga dels llibres de famosos.
Per què 14 d'abril, que és el dia D?
El dia D, hora H.
O sigui, en pic sobre totes les llibreries.
El títol del llibre, Quiero vivir.
L'intèrpreto, com ho voldries dir, perquè no és l'escriptor, sinó el narrador, Rafael.
No l'ha escrit ell, eh? Ell ha dictat.
No, no, ell va explicar les seves històries, en aquest cas potser sí, les seves temors, les seves pors.
Amb un poble home, molt pacient.
Amb un poble home, que tenia ella molta paciència i apuntava a redactar els dos anys que han passat des que ell va fer el seu trasplant fins al dia d'avui.
Tota l'explicació de com ho ha passat, de com és el tema d'estar damunt de la mort i tornar enrere.
I això va molt bé, tenim una cosa que pugui rebobinar, es veu que també li va funcionar.
Agraeix a la persona que li va oferir aquell òrgan que li van trasplantar.
No vol saber qui és i pim-pam, total, no val la pena que ni me l'he llegit ni tampoc tinc ganes.
Però això obre, obre les portes.
A tota aquella saga recorda que portem un munt de mesos dient que hi ha molta gent que està escrivint memòries
i les úniques que ens interessen són les nostres.
Home, ara la propera, segons aquest precedent, és Rocío Jurado.
Que també està en la línia.
També.
Bueno, no sé, jo m'espero la de Joan Trevolta.
Ah, sí que ho vam dir.
Perquè inclús he pogut llegir que explicarà alguna cosa sobre Diana de Gales.
Sí, no? Que es veu que eren amics i tal.
Jo no sé fins a quin punt.
Ja va estar de por.
Sí.
Fem aquella musiqueta que em poses a vegades que ja...
T'ho dic en cert, eh? L'hem de canviar.
Hem de buscar una música una mica més animada.
Aniversaris, volies?
Som-hi.
Sí? Ai, pobra.
És que sempre ho diem, hem de buscar altres versions.
Una cosa una mica més.
I no acabem de trobar el que hem.
No, perquè, esclar, a veure, si ho comparem amb això,
costa molt de trobar una cosa millor.
És que això és una passada, tu.
Hauríem de gravar una capel·la tu i Omar, i mira.
Va ser que no, mejor esto.
Vinga.
Tenim aquesta setmana la norma dual, que em fa 48.
Xata, los años no passen en balde.
I arribarà un moment que la cuixa no la podràs aixecar.
Búscate otras labores.
Cayetano Martínez de Urujo, 42.
Jo no sé, no sé, jo...
Què és la Cayetana, perdona?
Cayetano.
El Cayetano, el fill de l'educació d'Alba.
Justament.
Que té cara de cavall.
Justament perquè munta cavall i arriba un moment que...
S'assimila.
Unes simbioses entre l'animal i el genet.
42 anys, tu què et sembla?
Jo li feia més.
Jo també.
No ho sé.
Mercedes Milà, 54.
Aquesta sí que li feia més.
A mi em sembla que se'n treu.
Avui no se'n salva ningú, eh?
No, no, no.
Des que hem començat fins ara, bueno.
Andrés Pajada, 65.
Sí.
Sí.
Sí.
Ja es jubila, doncs, no?
Jaime de Maritxelar, 42.
No es jubila, aquell xiquet no es jubila.
I aquest ja s'ha jubilat.
Maritxelar ja no treballa des de fa anys.
Sí, sí.
Justament.
Maritxelar, 41.
Què?
Bé, correctito, no m'estranya.
Ni conservat, ni...
El Jean-Paul Belmondo, 72.
Ostres, Jean-Paul Belmondo.
Jo tampoc no li posava 72, 60 i tants,
però 72 em sembla que no.
I l'Homar Sharif, que en fa 73.
Omar Sharif.
Ostres, acabem amb la malgistola.
Que va tan dos guapos, esclar.
Tu mateix, que és clar.
Tu mateix.
Fiu.
Fiu.
Marc, anem tancant ja la secció.
Doncs tanquem la parada.
Que tu marxes, pilles avui el vol.
A veure, jo no m'he enterat.
Tu te'n vas a Roma?
Jo marxo a Roma.
I després fas escala cap a Londres.
Sí, tu te'n vas directament demà cap a Anglaterra.
Sí, es trobem allà.
Pensa que t'he dit, jo ja he deixat pagada la depilació i la pedicura.
Si us plau, pensa-hi, perquè si no queda molt malament.
Ho has deixat tu ja pagat?
Ho he deixat pagat.
Només cal que vagis i dir, vinga allò que tinc.
Hem trobat patrocini, hem de trobar algú que ens patrocini
les sessions de manicura i depilació.
Sí, ja sí.
Perquè a mi em costa encara.
Portes una enganxina de Tarragona Ràdio a la ingle, anava a dir.
A la ungla també.
I hem de pel·lo directament amb enganxines de Tarragona Ràdio.
A la ungla del dit gros.
Tarragona Ràdio patrocina aquesta pedicura, posa.
Vinga, molt bé.
Bé, marxem.
Marxem perquè ja són hores i perquè, a més a més,
tampoc no tenim les més coses a dir.
Jo per mi que aquesta cançó la posarà el típic DJ al casament de Carlos i la Diana.
Allò que ja sigui la ciutat de matí de dir, és que no puc demanar.
És que si vallen totes.
Bueno, si no allistarem nosaltres per amenitzar la jornada.
Doncs ara ens veiem a Londres i ho expliquem tot la setmana que ve.
Ens veiem demà a Londres, recorda, ja tens la maleta tot fet.
Sí, però no, pren cadenes pel cotxe.
Per la neu i tot això.
Bueno, el que has de prendre són botes camperes perquè allò de les sabates de taló descartades.
Doncs ara haurà de canviar tot el vestit perquè em peguem les botes.
No, no, després allà hi ha de les coses, les sandàlies, però de moment botes camperes.
Ui, què és estressant això de les botes reials.
La vida social, la vida social.
Mar Pérez, fins divendres que ve, gràcies.
Molt bé, adéu-siau, bon cap de setmana.
Whatever value, gràcies.
Que diesel, que greia de cada vegada a més veloqueta.
Recuerda bien lo que te he dicho.
Tuلف tocadiscos.
Tuannoncate discos.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!