El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba, a d'or del català.
És que sí, que sí, que sí, que ho hem dit un munt de vegades que el nostre avi va anar a Cuba.
Avi Ramon, bona tarda.
La gent diran que no s'ha anat a cap posar tu més.
És que aquest home, tot el dia, cada vegada que el posem, sempre ens canta el mateix.
Ara sí que han canviat la lletra.
Ja canviarem.
Ara, una altra vegada, una altra vegada fem altra.
Fem altres músiques més...
No, però és molt maca aquesta, el meu avi, eh?
El que passa que sempre que de Cuba, que de Cuba, pobre home.
Mira que hi ha més enllà, que hi ha la República Dominicana, el Llucatán, mira que hi ha coses al costat, eh?
És que d'un lloc també vol més anar coneixent diferents països, diferents maneres de ser de la gent.
És interessant viatjar i sempre anar a diferents caràcters de la gent, és molt interessant.
Hola, Mari Carme, Mari Carme, bona tarda.
Bona tarda.
Ens recordo que la primera vegada que vam parlar, que va ser, a veure, feia memòria, dimecres, dimecres, abans d'ahir,
abans d'ahir, em deies que hi havia un petit problema de sorolls a la plaça Corsini, sabeu alguna cosa?
No.
Us ho han solventat ja?
Encara no, però ara fa poquet, potser més endavant, fa pocs dies, per les coses que es belluguin.
Si tenim una miqueta de sort jo crec que sí que es pot solventar.
Doncs els amics d'Espimsa, els amics de l'Ajuntament que ens donin un cop de mà i aquests sorollets, a veure, potser posant un silenciador, potser és una tonteria, potser es pot mirar i es pot solventar tots els veïns contents i el parking encara més, no?
I tant.
Perquè pensava, quan m'ho estaves explicant, si per fora s'escolta aquest sorollet, dins encara deu ser més ensordidor.
O al revés, a vegades.
No, no necessàriament?
No, no, és...
És una cosa que m'ho va passar pel cap, eh?
No, no, és a fora, és a fora.
Només és a fora?
Sí, no sé si és a l'aire que surt o el que sigui que et xiuleja, doncs.
No, no, millor, és a dir, que m'hi he posat qualsevol tonteria, m'hi he us solventar i m'hi heu uns quedem tots tranquils, no?
Ja està.
A veure si ens fan cas.
A veure si ens fan cas.
Parlàvem ahir, quedàvem amb aquests galls d'indi que passejaven per la plaça Colcini,
que jo crec que si li dius això a uns nens, no s'acaben de creure, eh?
I tant.
Nens d'adolescents.
Sí.
Amb un noi de 14 anys, dius, no, no, per aquí on estàs passejant tu, on prens aquí en la teva Coca-Cola,
per aquí passaven galls indi.
Dirà, què t'adones?
Escolta, escolta.
De la ràdio ja no toca, ja no es toca, què t'adones de la ràdio.
Escolta, consumint el mercat, perquè això és de les coques.
Sí.
Perdó, veus, ja parlem dels galls i ja hem agafat el virus, el virus del d'allò.
A veure si s'ho dirà l'hauran d'agafar.
A veure si el virus hauran dels galls d'indis.
Ui, toqui fusta.
Ah, bé que aquests...
Bueno, que és, ho hem de fer broma, si no.
Sí.
Doncs allà del plaça les coques, allà dalt, el mercat aquest també, era el mateix,
també venia a les festes i també eren galls d'indis i el que sigui.
Bueno, i parlàvem que normalment la gent agafava un capó, un gall,
i hi havia aquella senyora que els capava.
Què passava?
Quina mal, per l'amor de Déu.
Quan ara fan els homes...
Oh, oh, pregunti-li al gall, pregunti-li.
A veure.
Ara sortiu la tècnica i fan els homes i tot, vull dir que no cal.
Ja, ja, però també fa mal, segur, eh? Seguríssim.
Bueno, el cas és aquest, saps?
I llavors què passava?
Que aquest gall, com que no pensava en altra cosa que menjar,
clar, arribava a Nadal i escolta'm, allò era...
Allò era...
Allò era...
Allò era...
Allò era...
Allò era...
Allò era...
Allò era...
I normalment se'n feia, a veure si és curiós,
normalment se'n feia un o dos per regalar.
Llavors, normalment...
Devia ser un cotxe, no?
Que et regalessin...
Sí, sí.
Havia pensat...
Normalment, pel senyor metge.
Clar.
Senyor metge...
No, perquè et cuidi de cara a l'any minut.
Que hem de començar...
Després, el Pobles, el senyor Capellà...
Perquè, normalment, llavors, els Pobles...
I aquí també...
A l'alcalde, també, segur, no?
A l'alcalde de funcions en aquest moment...
Se reorien sempre...
Ai, avi...
Ai, ai, ai...
A veure si és refredat i encara la liarem.
L'alcalde, el farmacèutic, el Capellà...
Eren els que, més o menys, tenien un nivell...
A part d'aquí la capital, no?
Deixi'm fer un kit-kat.
El dilluns no li dono festa.
Si tot això ho fa perquè el dilluns li doni festa, no, eh?
Que no tindrà pont, eh?
El dilluns me'l prendré jo.
Vostè i jo sota el pont a treballar, com sempre, eh?
No, el dilluns me'l prendré jo.
Agafaré i començaré a llegir alguna cosa del Tenorio.
De car, de car.
Digui, digui, perdoni.
Doncs, per això et dic que llavors, sí, com ous també llavors se regalaven,
com que creaven gallins d'aquesta manera, normalment era això, el que apreciàvem.
I en canvi ara, imagina tu, amb un menys...
Ara no se sap què regalar.
No, ara imagina't tu.
Perquè tothom té de tot i ja no hi ha res que regalar-ne.
I jo fins i tot als nens, jo crec que quan has de fer la carta als reis,
ells també tenen tantes ganes de demanar tantes coses,
que quan potser no els hi porten, es porten una decepció forta, eh?
Doncs imagina't tu que et vingui a una festa i et regalin un pollastre i una dozea d'ous.
Home, depèn de com.
I d'aquí t'ho regali i miràs quina bromea.
Això és una broma, no?
No, no, però escolta, no.
Però si, per exemple, te'l regala uns criats,
no amb matèries d'aquestes artificials,
criats amb un galliner, amb un d'allòs...
El gust és diferent i està boníssim.
És el que et deia.
I la carn, i la carn diuen que fins i tot es nota molt.
Però molt, eh? Els ous també ho diria.
Després hi ha una altra cosa, que és el que deia l'avi.
Si a vegades els hi han donat mores, la yem és més groga.
Per això et dic...
I depèn de com, els ous surten com més plens.
I quan el bat...
Moltes vegades s'ho trenques i queda la meitat.
D'on està l'altre tros d'ou que m'aporta, no?
No, no, no. I el batre'ls és costa, queda espès, queda espès.
Per això et deia jo que quan t'arregues una cosa natural,
ho trobes, ho trobes.
Això és com ara te'n vas a la muntanya, segons quin puest tu vas,
i t'han de dir...
Em recordo un puest que vam anar a Òscar, a la muntanya.
Bé, això és que hi havia.
I es van dir que la primera nit, sobretot nosaltres que veníem d'aquí,
de la costa, d'aquests puestos, que tinguéss les finestres tancades.
Per què?
Ah, pel canvi de temperatura.
Per l'oxigen, per l'oxigen dels arbres, dels pins que hi havia al costat.
I ho notaves, eh?
Quan venies d'aquests puestos, t'arribaves cap aquí al plat de Barcelona,
tota aquesta costa de les fàbriques, tot el que sigui,
ja no estaves sense.
T'acostava a respirar.
Vull dir que, clar, diem sí, sí, però...
A veure, això em passa quan vinc del Pla de Santa Maria.
Quan vinc del Pla de Santa Maria, que estem allà al mas del Plata,
que és part de muntanya, encara que ara s'està urbanitzant i està...
Pins, crec que queden quatre, i encara tenim la muntanya,
però quan baixes d'allà cap aquí, comença ja a entrar de valls.
A la banda de Sant Salvador, ui, ja s'ha tan mal cap.
I dius, ai, no sé si és això el canvi d'oxigen,
o que aquí estan llençant alguna cosa estranya.
És així, el que passa és que estem tan acostumats,
que ja n'hi tindrem en compte, estem tan intoxicats ja amb tot.
Ens hi acostumem, amb tot.
Per això et dius...
Home, tu pensa que la història,
de la naturalesa, hi havia peixos
que ara es van canviar i van a terra,
o coses al revés, vull dir...
Sí, sí, o plantes que ja no existeixen perquè ja no són fortes
i d'altres que aguantan...
M'entens? Vull dir que...
S'adaptat.
Ha anat canviant tot.
Mira, per exemple,
una de les coses que jo sempre recordo
és que aquí al Delta de l'Ebre,
quan venia la collita de...
De l'arròs.
De l'arròs i això,
allà hi havia unes criretes, encara n'hi ha alguna, eh?
Unes criretes amb uns coets especials,
però quan venia una tormenta,
doncs ha fet efecte que no descarregués,
tiraven uns coets d'aquestos i la feien marxar.
Però veus què passava?
Que el parelló, per exemple...
L'espantava, anava.
Ah, mi, l'espantava.
El parelló,
que era un lloc que havien de viure de l'aigua a les cisternes
perquè no plovia,
aquella gent, compte, els hi marxava.
O sigui, una lluita.
Doncs si llavors, per exemple,
amb uns coets transformaves l'atmòsfera,
ara amb les bombes que han tirat a sota terra,
a l'aigua, a la muntanya...
A mi no m'ha parlat.
A la muntanya.
No, no, me refereixo...
Deixi-ho, deixi-ho.
Me refereixo...
Ens queixem...
Deixi-ho que hem d'anar a la plaça a Corcini.
Si no...
Ens queixem del que està passant
i nosaltres som culpables.
Vull dir que és això.
Nosaltres mateixos, a vegades,
som els capels.
Ens ho mereixem tot.
Ens ho mereixem,
però vull dir que no procurem sempre...
Buscar sempre la comoditat i el que sigui.
Per això, a mi,
penso que molta gent ara,
a la muntanya,
a una caseta, un xalet,
buscar aquesta cosa.
Així com, a vegades,
poder anar a la muntanya,
anar a deixar una miqueta als pulmons
i tot això també.
És que dia vas, no vas tira.
I a l'Americana també li agrada sortir
de tant en tant.
I tant.
Pot fer algunes capadetes,
ja sigui a muntanya o a platja.
Ella ja té la muntanya,
sentir els ocellets,
com canten...
Això dona molta vida, eh?
I t'agrada molt.
I com ho tens molt fàcil, la platja,
doncs també va molt bé.
Llavors, una bona remulladeta.
Què passa que depèn de quina platja
no es pot entrar, eh?
Ja, ja.
O sigui, crec que s'ha de demanar número.
i la birra muntanya sap quina platja
que és la que té vostè davant gairebé, gairebé.
Que sí, que sí.
Que idiosa.
És que tota la gent de Tarragona
jo crec que se concentra allà.
És que ara han canviat els costums també.
Abans anàvem al Miracle, tothom.
És veritat, i la descapellada, la petiteta.
Sí, la petiteta.
I la petiteta aquest estiu hi va anar
i hi va estar divinament, eh?
Era un dia mig ennubulat.
I no hi havia ningú.
Molta tranquil·litat.
Després van vindre uns...
L'únic que no pots és deixar el cotxe, eh?
Sí.
Això sí, jo crec que han de fer cotxes més minis.
O si no, alguna cosa que dius pum-pum
i el puguis portar a la butxaca després.
Perquè no te'l deixaven deixar allí.
Però si no, podries deixar el cotxe
el que diria en baix al Torreón
i anar allà, i llavors és guapíssim, eh?
És molt maco, és molt maco.
Ah, vinc, que no us queda més temps.
que han anat tancant, ja.
No, parlar d'això, de les platges, del miracle,
amb la rebaçada diferència que hi havia.
Però si li sembla, parlem el dilluns,
com estarem sota el pont, vostè i jo...
Bueno, dimarts, si no és dimarts, perquè jo el dimarts...
No, dimarts és festa.
No és el dilluns, tots sants.
No, el dimarts és tots sants.
Sí, el dimarts.
Oh, i per això li deia el pont...
Dissabte, dimarts, el pont de dilluns, dimarts.
Normal.
No, no, no, no, no.
Jo intentava dissimular.
No, no, no, no, no, no, no, no.
Jo fa un mull, ja fa un mull.
Bon cap de setmana.
Molt bé.
Gràcies per haver-nos acompanyat aquests tres dies,
que ha sigut una...
l'hem de convidar un altre dia, eh?
Sí, dona, eh?
Perquè tu hi hauria venit, perquè estigui amb nosaltres.
Jo, el que demano jo...
Si s'arregla allò de la plaça Corsin...
Ens ha de venir a explicar-nos.
Em m'he posat nerviosa i tot.
No falla, que si no la gent també s'ho passa molt bé
ells els panassalls prenent
una cerveseta, sempre està ple.
I de cara a la nit també, eh?
No us deixen dormir tantes hores
com us agradaria, ja.
Avi, nosaltres el que volem
és que els oients
ens perdonin si són pesats.
No, espero que s'hagin passat bé.
La que m'estirarà a mi les orelles serà la Núria.
Mira qui portem un munt de temps, eh?
Que si em deia vol vindre algú
que ens ho digui, que vinguin.
Aquí esperem la tertúlia.
I xerrem. Bon cap de setmana.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Arribar en temps de guerres
de perfilies
i traïcions
i en el mar
de les Antilles
retronar
en els canons
els mariners
de Calella
i el meu avi
al dins de por.