El meu ami, el meu ami, el meu ami.
Arriba de mica en mica el cap de setmana
i també arriba amb nosaltres, amb aquesta sintonia, l'Avi Ramon.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Sé que són 5 minuts cada dia, el que fem pujar i baixar,
però vostè l'autobús el té gratis, no?
Sí, sí.
El té gratuït.
Home, ja l'he pagat amb els anys.
Amb els anys ja l'he pagat autobús.
Caramba, fia patir, li demanarem al Cine Tondo.
Sí, un dia parlem dels autobusos també, que hi havia en aquell temps.
D'acord.
Bé, jo el que vull és que si algú ens escolta, doncs gràcies.
I si algú no vol escoltar, és que tangui, vull dir, no té problema.
No, i si no el vol escoltar, que tingui paciència, que això durà 10 minutets.
No, i veus que això només són records i coses que no tenen...
I després segurament que algun dia estarà reunit allà amb els amics i et diu
mira l'altre dia a la ràdio, vaig sentir això, això, això, i tindrà per comentar.
No, i una altra cosa, que si algú que es truqui,
que truqui o digui, que envia una nota dient, escolta, parla d'això.
O recordem allò.
I si no hi som nosaltres, que li digui a la Núria,
perquè ara quan estem a la vida Ramona i jo a l'entena no ens poden passar la trucada.
Però si no, que li diguin a la Núria i ja està.
Que truquin aquí a Tarragona Ràdio.
I escolta'm, per què no parleu d'això?
O explica alguna cosa?
I per què no porteu aquest personatge de Tarragona?
I si alguna cosa volen que la parlem amb ironia,
també, si alguna cosa no agrada de Tarragona,
també l'explicaré discretament.
Clar, i amb tot el respecte del món.
Que algun dia també diré alguna cosa contra.
No, no, clar.
Contra els que no fan el que han de fer.
A mi, és la seva opinió.
Sí.
I la respectem.
A banda de memòria, també hem de posar seny.
Sí, perquè pensa que amb els anys hi ha hagut de tot.
I jo he vist molta cosa.
Continua havent-hi de tot.
Sí, sí.
No sé si per bo o per malament.
I he vist molta cosa que també es pot explicar.
No diré noms.
Hi ha dies que explicaré coses de Tarragona
que han passat, han fet o que sigui,
el que faré serà no dir noms.
No dir noms per no molestar les famílies,
per no deixar...
Sí, perquè hi ha molta gent que potser no hi serà.
Però jo explicaré algunes vegades coses de tarragonins
que han fet o han desfet.
Però sempre dir, no deixar el nom,
i la família...
No, no, no, l'entenc perfectament.
Records, sí, coses que han passat a Tarragona, sí.
Però no se m'escapi, no se m'escapi
que ahir vam parlar d'unes lligues-sagues,
no sé què, me deia vostè que està just davant de l'estació
i que té a veure amb un carro que li va passar alguna cosa.
Què li va passar a aquest bon carro?
El que passa és que en aquell temps de Tarragona, per exemple,
hi havia pensions barates,
hi havia hotels i hotels de categoria.
Hi havia hotels d'Europa,
hi havia el París,
hi havia l'internacional, nacional...
I després hi havia pensions més d'aixòs.
Clar, però llavors hi havia...
Sí, com ara hi ha l'autobús que surt de l'estació
fins allà als estudiants...
Llavors hi havia un carro que sortia de l'estació
i portava els passatgers a...
I que feia el trajecte.
Sí, a l'Hotel Europa,
aquí al carrer,
el Cruel entre Unió i Rambla,
després al París estava aquí a la Rambla Vell,
en fi, què és?
i aquest senyor tenia uns cavalls,
i hi ha pobres secs que la feia perquè s'aguantessin.
I agafava, i això és històric, eh?
Hi ha fotos, hi ha gravats,
això està escrit, històric.
Aquest on tenia una gran xurriaca, allò...
Una xurriaca?
Bé, és un bastullar, allò que era per picar.
I es li posava una safranòria,
i quan pujava aquell tomb...
Una pastanaga.
Pasta naga.
Ai, és que ara dic...
Dicadiguit?
És igual.
Una safan...
A veure, a veure, digui-ho.
És igual.
És que per les terres de l'Ebre això s'he dit molt.
Sí, sí.
Igual que les patates se li diuen d'una altra manera
i cadascú té la seva forma de parlar.
Patàques...
Exacte, exacte, exacte.
Bé, això ha sigut un lopsos que...
No, no, no, però ja està bé, ja està bé.
Doncs ell, això ho posava a la punta.
I el camai tirava, i el camai tirava.
Llavors sí, quan arribava a dalt hi ha que hi ha no d'allòs,
llavors li deixava menjar.
Que s'ho menjés, clar.
Vull dir que hi havia una sèrie de coses d'aquestes,
com hi havia els que limpiaven les sabates,
un home amb un cistell gran,
un cistell gran pla, en departaments,
on hi havia cacaus, tremussos, en fi...
Això també es trobava per la Rambla.
Sí, això abans estava també aquests d'aixòs davant dels cines.
Continuem de cines, també, no?
Davant del modern, aquests puestos, no?
I vull dir, doncs, que era típic.
I una vegada, que això també, ara que parlo d'aixòs,
aquí hi va haver un que el van matar,
perquè era un...
El van matar.
Moreneta, li deien, perquè estava a la presó,
havien de...
Llavors feien el d'aixòs, el Garrot Vil,
es matava en Garrot Vil.
Sí.
I va baixar un senyor a l'estació,
i un lacayo d'aquests, que acompanyaven la gent,
el va acompanyar fins al carrer August,
que llavors hi havia com si éssim el jutjat,
però que llavors no ha posat allà.
Un senyor molt mudat,
i aquest gitano,
que el va portar fins allà,
i el veu per...
va dir...
va preguntar amb un d'allí qui era,
perquè va pensar,
tan mudat,
li portaré la propina, saps?
Sí, sí, sí, la faré, perquè...
I aquell li va dir,
diu, és el verdugo que ha de matar.
Va arrencar...
A córrer, clar, no m'estranya.
Ni propina, ni sou...
No, no, no, no.
Vull dir que hi havia coses típiques i populars
que llavors s'acomentaven,
perquè llavors, clar,
a Tarragona, els habitants,
quasi que ho coneixies uns altres...
No, és que a Tarragona,
podríem dir que hi és un gran poble,
dintre de la seva ciutat.
Pensa que a Tarragona estava dividida
o repartida en tres frases, més o menys, no?
Tenies que de la plaça La Font
fins a dalt l'Escorxador.
Tot això era un barri, era un poble.
Un poble.
De la mitja lluna fins al Serrallo
era un altre poble,
que ja en parlarem,
perquè hi havia molta història,
hi havia el Xina...
Llavors, el Serrallo era un altre poble diferent.
O sigui, què passava?
Que els d'aquí dalt se coneixien tots
i una petita història que passés
en una casa, en un carrer...
Es convertia...
Es convertia...
En una llegenda urbana...
Perquè llavors també trobaves que, per exemple,
el Carles Cantí, que diem,
doncs del carrer...
Després encara d'aquí s'hava repartit, això.
Perquè del carrer Major fins allà, al portal,
llavors era un altre barri.
Dintre d'aquell barri, un altre barri.
Digues, per què?
Perquè en aquell d'allà, en aquella part d'allà,
hi havia els pescadors
que anaven a pescar allà a l'arabassada,
els treballaven al moll
i alguns funcionaris
i botigues que hi havia aquí dalt.
Però llavors, del carrer Major fins al portal de Roser
eren pagesos.
Déu-n'hi-do.
Pagesos, amb els seus...
puestos d'on venien vi,
els seus cellers,
on la gent anava a fer l'embotada,
que això en parlarem.
O sigui que,
siguen tot un poble,
eren dos pobles.
I allà baix també et trobaves
que del carrer Real fins al Serrallo
també era tot un altre poble,
però estava més concentrat,
perquè llavors,
a dir,
la gent era més igualat,
eren més artesans,
més gent d'ofici,
més hi ha boters,
el transport del port.
I el Serrallo era tancat
perquè era un altre caràcter.
Avi, ja sap de què parlem dilluns, no?
Ah, no ho sé.
Hem deixat aquests tres fronts oberts.
D'acord.
Podem començar a parlar per alta,
anar baixant
i parlant precisament d'això,
de com eren en aquests moments.
Perquè dintre d'això,
cada barri té la seva història.
Per això que hem deixat el front obert
i fins i tot també hem deixat un altre front obert
perquè m'ha parlat del Garrotevil
i jo sé que hi ha potser gent
que encara no sap ben bé
què era el Garrotevil.
I jo sé que arribava un moment
que ofegava,
ennogava la persona.
I això...
Ja ho parlem d'on estava,
i on es feien.
Sí, on ho feien
i la gent que havien d'estar al davant.
Sí, sí.
Perquè hi havia gent
quan feien això,
que havien d'estar presents.
I un d'ells,
pensava...
I el poble que li tocava aquell dia
estar allà,
imagina't tu quin rato...
Jo recordo la pel·lícula del Verdugo,
no sé si era José Luis López Vázquez,
ara no ho recordo.
i també es passava fatal, eh?
No, no era el que...
Llavors aquí hi entra Pilats,
que també hi és una altra història
dintre de la història
entre els romans
i els presos polítics.
Pilats també té una altra història, saps?
Ui, si hem de parlar-hi, vostè i jo.
Mira, els queden setmanes
per compartir, eh?
Si s'aguanten, rai...
I m'agradaria que la gent,
si els agrada que ho diguin,
perquè llavors uns s'anima més
i no d'això, saps?
Avi, gràcies.
Bon cap de setmana i fins dilluns, eh?
Digui'm, home, digui'm bon cap de setmana.
Bon cap de setmana.
Fins dilluns.
Adéu-siau.
És que jo...
És que jo...
Això de...
No em deixa, eh?
No em deixa acabar el programa.
És que jo això del cap,
una persona té el cap i no conec cap.
Això ha de dir cap,
només el cap, el cap no.
Les fills de setmana.
Ah!
I el que s'acaba, s'acaba.
El dissabte i el domenatge, ja.
Sí, home, sí.
Adéu-siau.
Adéu, adéu.
Quan el català sortia a la mà,
sortia a la mà,
ridava el meu avi,
a ple nois que està,
a ple nois que està,
però els valents de Bordó
no van tornar,
no van tornar.
Vingueren la culpa
els americans.