El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi...
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Ja per tancar una miqueta el tema del cinema i el teatre,
m'han quedat algunes preguntes.
Per exemple, se'n recorda d'alguna pel·lícula molt, molt, molt esperada?
Allò de dir, ostres va, que s'estrena.
Tipo el que passa aquestes setmanes amb la Guerra de les Galàxies, no?
Una pel·lícula de l'època que la gent estigués moltes ganes de veure.
Llavors, com que començava a vindre allò del cor, el que sigui,
doncs algunes de la ciutat de Montiel, en fi, depèn de...
Després algunes de l'Oeste, per exemple.
Després alguna també, per exemple, com el del Danubio,
una d'Alemana, també.
Hi havia algunes, i algunes també molt esperades,
eren algunes italianes que començaven a obrir una miqueta el cine,
ja una miqueta obert aquella cosa més moderna del cine italià, saps?
Vull dir que és això que s'esperava o no s'esperava.
És el que estàvem dient d'anècdotes,
perquè, clar, anaves al cine i trobaves també molts problemes.
Com una... Això que dèiem del teatre,
recordo que vam fer una funció, comèdia de l'honor,
i jo tenia un paper, doncs, de...
La comèdia de l'honor?
Sí.
Quins títols que posaven a les obres, eh?
Sí, sí, perquè era l'honor d'una noia, saps?
Bé, una cosa d'aquelles, com la deshonra i tot el que sigui.
Bé, i clar, aquell temps això era fort.
I quan acabava la funció, la gent felicitaven a tots.
I a mi miràvem malament.
Però què he fet jo, pobre de mi?
I escoltem, miràvem amb una cara de...
I saps què era?
Que resulta que jo feia el paper d'aquell noi galant
que havia fet el mal fet d'aquella noia.
I clar, la gent...
La gent s'ho prenia a pit, eh?
La gent, com que taula era forta, clar,
i jo al sortir, jo dic...
Però què he fet jo, aquest poble?
I llavors ja es va perigua i van riure tots,
volent dir, escolta, i llavors tots se n'ho fotien de mi,
volent dir, eh, vés, vés.
Vull dir que et trobes amb això.
Això passa avui en dia, encara?
Sí, sí, sí.
I el cine, que et dic també,
el cine, doncs, anaves a la cua,
avies d'esperar-te,
l'altre que li guardava les entrades,
l'altre que a l'entra,
que si anaves vestit així o així,
que hi havia un control molt rigorós, molt rigorós.
I la gent que treballava al cinema,
que feien d'acomodadors i tot això,
era una professió, era un ofici?
Sí, perquè volia un dia...
No, la majoria era en dues hores.
Com que el cine era en unes hores ja,
molts ja, era després del treball.
Feien de més a més.
Sí, sí.
Com a hores extres.
Algú que ja estava jubilat, per exemple,
doncs, ja feia d'acomodador.
El que passa que, segons el lloc que estaven,
era una miqueta ingrat,
perquè, per exemple, el modern, o el Tarragona,
que era el galliner que dèiem...
Sí, que dèiem...
Que ells devien fer totes les malifetes, no?
I aquell pobroma que hi havia,
hi havia un pobroma d'acomodador,
doncs, clar, quan l'oferen per allà a un costat
i anava allà i sortia l'escàndol a l'altre costat.
Vull dir que, saps com ho dir?
O el millor agafava una colla
i agafava avellanes, avellanes,
i quan hi ha l'existència,
doncs, el primer, clac.
El segon, clac, clac.
Sentis aquell clac.
Quan es creava l'últim, començava el primer.
I clar, aquell pobroma,
la gent protestava que aquell home...
I no sabia què havia de ranyar.
O sigui, que sempre hi ha hagut.
El que passa és que hi ha gambarrades i bromes.
Si veus la gent reia...
En fi, vull dir que hi ha hagut sempre...
I no sé si passava molt sovint
allò que se n'anava la llum
i quedava la pel·lícula a mitges
o es trencava la bobina.
O no?
Era prou professional?
No, el que passava a vegades
és que quan venia l'escena una miqueta que esperaves,
pam!
S'acabava.
Que obviava l'escena.
I la gent protestava, no?
Podries anar protestant.
És que hi ha hagut la censura.
Ja és aquí, ja no podries dir res,
que hi ha hagut la censura.
Després ja no.
Després ja...
Perquè a vegades una mateixa pel·lícula,
vista en una època o en una altra,
canviava moltes escenes
que no havies vist.
Ja quan van tornar a refer pel·lícules,
llavors ja obertes,
doncs ja veies les escenes
com havien de ser.
Perquè, clar, la censura a vegades
de fer molt bé una pel·lícula,
perquè, clar,
unes escenes que treies
que és el fort de la pel·lícula,
per exemple, distreure't,
doncs no...
Se'n recorda de les primeres pel·lícules
que van arribar així en plan de destape,
que en diuen?
O més agosarades?
De beu-nos-cues?
No, primer les italianes.
Les italianes ja ens innovaven una miqueta,
no?
Sí, les italianes.
Després ja va començar aquí
aquests d'Espanyoles,
ja amb un miqueta del primer destape,
saps?
Aquelles que ara les veus
i es fas un fart de riure,
però en aquell temps
eren distretes,
perquè, doncs,
arribava i tot plegat,
no, no, no.
No res.
Però aquell no,
en aquell temps del sí,
era alguna cosa.
Vull dir que...
Mira, veus aquella pel·lícula,
però hi ha un moment que...
Com aquella broma que diuen
que hi ha una pel·lícula,
que hi ha una que es va a punt de despullar
i, bom, s'acaba la pel·lícula,
passen per un pont,
que és un túnel,
i un esperava a veure
si retrasava el tren
abans d'allò
per poder veure aquella escena.
Ell anava anant al cinema, no?
Per a veure si retrasava el tren
i que ella el podia veure.
Hi havia bromes de...
Moltes coses, sí.
Com ja dic, artistes,
doncs hi havia uns que hi havia,
per exemple,
hi havia una sèrie d'artistes,
ja, americans o el que sigui,
que la gent ja els tenien...
Ai, surt aquell artista...
Sí, qui hi havia, per exemple?
A veure, jo recordo...
Bé, Sofía Lorenz, segur, no?
Que era un mite de l'època.
Sí, sí.
En plan d'italià.
I llavors, d'artistes americans,
el Carrie Grant, potser...
Sí, bé, això ja dels homes
jo no m'hi fixava.
Però amb dones...
Però n'hi havien de...
Que a part de...
Clar, llavors van començar a sortir
aquelles pel·lícules ja de...
Això de sirenes,
cosa de sirenes...
Ah, els musicals!
Musicals d'aquestos, saps?
Vull dir, ja aquests musicals
ja eren distrets
perquè la música distreia l'espectacle, saps?
Sí.
Avi, deixem aquí, doncs,
el tema de cinemes i teatres, sí?
Demà parlem d'altres coses lúdiques.
Fins demà!
Visca el català!