Un dia més, retrobem Andrés d'Andrés, que està acabant de preparar els darrers preparatius pel cinema d'aquesta nit de l'antiga audiència.
Andrés, bona tarda.
Aquesta nit d'aquí un ratet, a les 6 de la tarda.
És veritat.
A les 6 de la tarda comencem.
I, a més a més, amb entrada gratuïta, amb unes butaques còmodes, que a més d'algú es queda dormideta allà.
No perquè la pel·lícula no l'interessi, sinó perquè...
Està molt a gust, no?
Un està a gust, està una miqueta cansat.
Home, i començant a les 6 surts i encara és de dia.
Exacte, sí, sí. No hi val la pena, eh?
I ara que no fa ja el fred d'aquest temps enrere...
Bé, mira, t'explicaré el que farem aquesta tarda.
Avui comencem un nou cicle, l'antiga audiència,
que també precisament col·labora el sindicat d'iniciativa i turisme.
Aquest mes passat vam estar fent, del sindicat d'iniciativa i turisme,
cinematogràficament parlant, turisme.
Ara, aquest mes farem l'altra part del sindicat, que és iniciativa.
Aquest sindicat té pintors, dibuixants, repsodes...
En fi, en té molta gent amb iniciativa.
I hem pensat que fer iniciativa seria portar personatges ficticis o reals
de la història mundial.
En aquest cas, portem una altra persona,
que va ser també mundialment famosa, sobretot va començar a França,
i va ser Josefine Baker.
I aquesta és la pel·lícula que farem avui per la tarda,
La vida de Josefine Baker.
Lògicament, ella va morir, i l'actriu que la interpreta
és una magnífica actriu americana.
Que se tarda a les 6, si pots, no t'ho perdis, perquè val la pena.
I anem a començar amb aquesta altra cantant francesa,
que ens porta pel camí de la felicitat,
escoltant la seva veu, però no va ser tan així amb la seva vida.
Jo voldria començar escoltant una altra cançó d'ella,
i pertany també amb la seva actuació en viu a l'Olimpia de París
a l'any 1960.
Escoltem aquest nou títol.
De Charles Dumont, t'es l'homme qu'il me faut.
T'es l'homme qu'il me faut, t'en fais jamais trop.
J'ai eu beau chercher, je n'ai rien trouvé,
pas un seul défaut, t'es l'homme, t'es l'homme, t'es l'homme, t'es l'homme qu'il me faut.
T'aimes bien t'amuser, t'aimes bien rigoler,
mais tu deviens serré dans ces merveilleux,
t'en fais jamais trop.
T'es l'homme, t'es l'homme, t'es l'homme, t'es l'homme,
t'es l'homme qu'il me faut.
Quand je sors avec toi, je m'accroche à ton bras,
les femmes elles te voient, toi, tu ne les vois pas.
Heureusement pour moi,
pour toi, pour toi, pour toi,
il n'y a que moi.
J'aime aussi ta voix, parle, parle-moi,
parle-moi de nous, parle-moi de tout,
je me sens si bien,
Si bien, si bien, si bien,
si bien, oh oui, vraiment bien.
T'es l'homme qu'il me faut, t'en fais jamais trop.
Tu es les beaux jours, tu es notre amour,
tu es ma lumière, ma vie, ma vie, ma vie,
ma vie tout entière.
Tu es la tendresse, t'es toutes les caresses,
t'es tous les « je t'aime », c'est inouï quand même,
t'en fais jamais trop.
T'es l'homme, t'es l'homme, t'es l'homme,
t'es l'homme, t'es l'homme qu'il me faut.
Tu es mon problème,
je ne comprends pas,
car malgré tout ça,
moi aussi, moi aussi, moi aussi,
je t'aime.
Ai, Andrés, Andrés,
m'has d'explicar més coses, eh, de l'ADPF.
Era una dona que les havia passat canutes, com es diu,
però cantava meravellosament bé.
Vam estar explicant que Mustaqui,
que tenia llavors 23 anys,
això estem parlant de l'any 1958,
doncs li va fer alguna cançó
i la paraula Milor estava a la cançó
i ella va remarcar aquesta paraula,
li va dir, aquest és el tema,
has de buscar-me alguna cosa
que vagi tot amb el de Milor
i deixa-lo de més.
Aquesta cançó ha sigut ja inamovible
a dins dels èxits mundials
de molts cantants
i sobretot, lògicament, l'ADPF.
Bé, Joss Mustaqui,
amb les seves explicacions
que sempre ha donat a la premsa
i amb algunes declaracions que ha fet,
ell explicava que aquesta superestrella,
amb la vida privada,
explica que en tot un any
no van tindre ni siquiera una sola hora normal.
diu que passava, l'Edith,
del riure a les llàgrimes,
de la bellesa a el més lleig que et puguis imaginar.
En fi, en un momentet,
la seva existència de tants anys al carrer
amb tanta penúria
no la va corrompre mai,
però és que tampoc la va corrompre la fama.
a pesar dels seus èxits,
ella seguia sent com una nina,
més que una nina,
una nineta
que despertava els seus amics
a les tantes de la nit
només per preguntar-li
si l'estimaven.
Se suposa que devia ser
perquè ella havia sigut
tan desgraciada de joveneta
que encara volia saber
si realment l'estimaven de debò.
Llavors ens trobem que Ives Montand
també afirmava
que a pesar de tots els seus morius,
els seus amors,
quan aquesta dona estava enamorada
era la més pura i senzilla de les dones.
I després tenia un detall molt important
que cada dia, cada nit,
cada nit hem de dir,
abans d'anar a dormir,
Edipiev resava.
Sempre.
I s'ha de dir que Edipiev
sempre va conservar
la fe amb Déu.
Tenim temps per una altra cançó?
Vinga, i amb aquesta ja ens acomiadem
i tant i tant i tant.
Doncs direm adeu amb el dia d'avui
amb una preciosa cançó
que parlant de Déu es diu
Mon Dieu.
De Michel Bocquer
et Charles Dumont, Mon Dieu.
Mon Dieu.

Encore un peu à moi.
Le temps de s'adorer,
de se le dire,
de se le dire,
le temps de fabriquer
et des souvenirs.
Mon Dieu, oh oui, mon Dieu.
Et laissez-le-moi
remplir un peu
mon amoureux.
Mon Dieu, oh oui, mon Dieu.
Mon Dieu, oh oui, mon Dieu.
Mon Dieu, oh oui, mon Dieu.
Mon Dieu, oh oui, mon Dieu.
Mon Dieu, oh oui, mon Dieu.
Mon Dieu, oh oui, mon Dieu.
Mon Dieu, oh oui, mon Dieu.
Et laissez-le-moi encore un peu,
mon amoureux.
Six mois, trois mois, deux mois.
Laissez-le-moi seulement un mois.
Le temps de commencer ou de finir.
Le temps d'illuminer ou de sourire.
Mon Dieu, mon Dieu, mon Dieu.
Même si j'ai tort,
laissez-le-moi un peu.
Même si j'ai tort,
laissez-le-moi encore.
Abonnez-vous,
Notification.
Unっぱi sól.