El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi...
Amb l'Avi Ramon aquesta setmana estem parlant sobre l'època en què Tarragona,
en vez d'anar amb vehicles, amb cotxes, viatjava amb carros i cavalls.
Avi, bona tarda.
Bona tarda.
Parlàvem, em comentava vostè ahir que hi havia uns carros, bueno, enormes,
que serien els equivalents als camions d'avui en dia, no?
Sí.
Que eren els que portaven el gènere, la gent que vivia en altres pobles cap al port o cap al tren per embarcar.
I parlava vostè que aquests carros tan grans estaven estirats per 3 o 4 cavalls.
Sí, sí.
Lo normal què seria? Un parell de cavalls i ja està? O un? O un cavall fins i tot?
No, quan eren aquests grans que portaven molta càrrega, anaven hasta 4 cavalls o 3 cavalls,
perquè pensa que aquí Tarragona inclús a vegades se portava material o gènere des de l'Aragó,
o de la part de Lleida o de la part d'Aragó, i clar, això representava una càrrega i els cavalls havien d'anar més...
Clar, perquè era un port proper per embarcar el material perquè se n'anava.
No, i després al mateix temps, així com ara hi ha grans grans pels cotxes,
llavors també hi havia posades, hi havia llocs on posaven els cavalls, guardaven els cavalls i els carros.
Clar, que els cavalls havien de menjar, i aquesta espècie de grats de cotxes o de cavalls,
havien de menjar molt de menjada, de menjada d'això, com si de blat, bueno, blat, aquesta espècie de...
I clar, això havien de portar-ho amb grans carros perquè, clar, allò voltava molt.
Clar, perquè de fet el fet dels cavalls i dels carros devia generar tota una sèrie d'oficis que ara ja es deuen haver perdut.
Tot tipus. Les ferradures, pels cadars, els ferrers.
Hi havia ferrers, per exemple, allà al carrer Cartagena n'hi havia algun,
a la Rambla Vella n'hi havia un que inclús arreglaven les rodes dels carros,
perquè a vegades els carros també, les seves rodes passaven els seus...
Això, oi?
Clar, allò que dèiem que els camins no estaven asfaltats.
I a vegades, doncs, el carro portava una d'aixòs de ferro, la fusta, el roda,
allò de fora, si no són pneumàtics, llavors estava cobert de ferro.
I clar, hi havia un ferrer d'aquest, que inclús era curiós,
aquest de la Rambla Vella, que feia el foc allà fora,
i veies que calentaven el ferro aquest, quan estava roent,
llavors, com puc dir, bom, l'encaixaven a la fusta,
perquè és clar, quan s'acalenta, fes d'això, saps?
Vull dir, després agafaven els cavalls, els ferraven,
els limpiaven la pota, com si, llavors posaven la ferradura,
n'hi havia altres que anaven amb unes proteccions de goma,
perquè, clar, hi havia carrers que desrellisquen,
i llavors a Tarragona hi havia puestos que eren d'això,
els de duquins, vull dir que, clar, hi havia puestos que...
I era curiós per això, perquè...
I llavors també, clar, hi havia dies,
perquè llavors també era, en algun temps,
a la Rambla i aquests puestos,
doncs no...
anaven a passejar la gent, hi havia menys gent,
Tarragona hi havia menys gent,
hi havia que agafar el cavall ben engalanat,
i anaven a passejar...
Això els diumenges?
A les festes...
Els diumenges raspallaven, no?,
devien raspallar el cavall ben lluent...
Llavors anaven a passejar del cavall,
allò vestit de...
En fi, sempre allò de presumir,
no presumir, de l'afició,
m'entens que vull dir,
hi havia gent de tots els gustos.
I les dones, això de les dones i els cavalls,
quin paper hi feien les dones en tot això?
Perquè jo m'imagino un diumenge,
els senyors, sí, sí, tots guapos,
allà passejant amb el cavall,
les dones a peu.
No, no, no, no...
Deixem les dones,
que les dones,
aquest pla de ser femella,
també hi ha participat en tot, eh?
Sí, pujaven, muntaven a cavall també.
Sí, el que passa és que la muntura,
al sentar-se,
no se sentava com ara, amb pantalons.
Llavors que havia faldilla,
se s'anaven de costat.
De costat.
Que devia ser incòmode, això, avi.
Oh!
No, no, no,
és com totes les coses,
tot està estudiat per la comoditat d'una persona, no?
I clar, hi trobaves això,
aquestes senyors,
doncs clar,
també anaven de costat,
ben posades amb el faldilla llarga,
els homes a veure si el faldilla és,
com a veure,
el turmell, el turmell,
amb el turmell ja, bueno...
Són èpoques que es fan riure,
però a vegades diuen,
oh, no,
cada època s'ha de viure
i saber el què.
i Tarragona en aquell temps,
també com que Tarragona era una capital de militar,
doncs clar,
els militars també sortien a lluir,
sortien a...
En fi,
i...
Bueno, era festa
i la gent, doncs, s'entretenien
en coses de què,
i altres, doncs, mira,
tenien un roquet,
amb un roquet,
també s'entretenien,
després hi havia,
pels xiquets o gent que d'això,
hi havia els ponis,
aquests cavallets petitets,
ben adornadets...
Escolta, i us ho compraven els cavalls?
Hi havia aquí,
perquè, clar, això...
Hi havia criadero.
Hi havia criadero,
però per aquí tots els serveis,
diguéssim,
estaven a prop de Tarragona,
o te n'havies d'anar potser més lluny.
No, hi havia a Tarragona,
a les quadres mateixos
hi havia cavalls que criaven,
hi havia cas que criaven,
després hi havia gitanos,
per exemple,
que es de dir,
que van a tot això,
de comprar i vendre.
El que passa és que la gent
s'havia d'anar al tanto
perquè, potser,
doncs, et venien gat per d'Ebre, no?
Clar, clar.
Però no, no,
però hi havia un ratx, eh?
Vull dir que d'això...
I és veritat allò que diu en avi,
que mirant-li la dentadura
amb un cavall,
saps l'edat que té?
Jo amb això no hi entro.
Ara, suposo que sí,
que els entesos no sàpiguer,
perquè amb totes les coses
hi ha un detall que et porta
perquè dintre...
Tu, segons on fa mal,
hi ha un metge, per exemple,
que és el que es dedica
i ja sap més o menys per on va.
Clar, el que tenia un cavall,
havia de sapiguer com és un cavall
i on té els fallos,
de les potes,
del que saps com ho digui,
vull dir que això depèn de l'ofici
i d'allò, clar,
llavors un cavall era com ara un cotxe.
Clar, qui va comprar un cotxe
també ha de sapiguer
les quatre coses que ha de mirar.
Ah, bé, doncs tanquem demà la setmana
parlant encara
sobre els cavalls i els carruatges.
Gràcies.
Gràcies.