El meu ami, el meu ami, el meu ami...
Ei, ja el tenim aquí amb nosaltres, l'avi Ramon. Benvingut.
Bona tarda.
Com està?
Mira, com sempre, jo aguantant.
Vostè, contra viento i marea, eh?
Com que ja...
L'altre dia veia boires, avui està bé tranquil.
Mira que ho vaig passar de bé, eh?
No saps què passa, eh?
Encara li vaig comentar al meu home, i encara riem ara,
dic que l'avi Ramon, jo no sé on va veure boires,
però va veure... Estava veient boires per Tarragona.
i ens vam fer un fart de riure.
Bé, és que tu vas interpretar la boira...
No, però és que això li va quedar més graciós, avui.
I és que hi ha coses simpàtiques de dir, eh?
No, i és que tu vas gravar, vas considerar la boira anglesa,
de la Londres, que vas dir de Londres,
i clar, la d'aquí és diferent,
perquè aquí la boira, per exemple, més aviat és cap al port.
Molts dematins no veus el port, des de casa no veus el port.
I és una boira, doncs clar...
Això li ha de donar la raó.
Llavors, segons on mires l'horitzó,
o si mires cap a Salou o mires cap a l'altra part,
a vegades el cel queda com una espècie de boira
que s'ajunta entre l'aigua i el cel,
i són uns núvols que a vegades semblen que estiguin hasta fets amb cotofluix.
Que estiguin posats en pegamenta, no?
Sí, sí, sí.
Queden com una cosa boirosa,
però en sec hi ha trossos que sembla que sigui cotofluix posat artificial.
O sigui que a vegades dius, bueno,
això ara, si hi hagués de pintar, potser més fer-ho un relleu.
Sí, sí, perquè quedaria fantàstic.
I per això jo et deia, i tu, com que havíem parlat de Londres,
tu ja vas sortir amb Londres,
encara que vas sortir l'estrangulador de Londres.
No, no, deixeu-ho, deixeu-ho.
Perquè anem a buscar història, història.
Ai, parlant d'història.
Jo sé que ahir va anar al cinema,
al cinema que fa l'Andrés i Andrés,
al de Camerón, i què tal?
Perquè jo sé que va anar per alguna cosa especial.
Sí, sí, perquè resulta que el de Camerón
és un llibre que no sé si va estar prohibit
amb algun temps o no, però bé,
explica una sèrie d'aventures,
una miqueta, doncs, eròtiques,
una miqueta picaresques,
que recorda quan, no sé el segle que era, més o menys,
a Itàlia, que va haver aquella pesta,
que va haver, una pesta, tot allò.
I clar que va passar que la gent,
molts van anar morint, marxant, el que sigui,
però part de l'aristocràcia,
o gent ja que es coneixien,
es van anar ajuntant-se a diferents llocs.
I aquí parla d'uns que s'ajunten
amb un castell, amb un puesto,
i clar, i llavors allà cadascú,
com que també pensen que potser s'han de morir,
o no s'han de morir, o el que sigui,
doncs llavors allà surten aventures.
És una mica en plan Viva la Virgen.
Aventures, no?
Aventures d'aquell pobre que, per exemple,
té un pes al cap i no sap què és.
Per exemple.
Per exemple, el front.
L'altre que busca amistats,
perquè ara parlem dels...
Per exemple, ara es parla dels que surten a l'armari,
les lesbianes,
aquesta sèrie de coses gais,
es parla com una gran...
Però això sempre ha existit.
Igual la corta de...
El que potser, clar, se parlava tot això,
sempre havíem una miqueta amb la boca petita.
Però clar, no estava ben vist.
Ara podíem dir que ja comencem a normalitzar-ho tot, no?
I estàs important.
Això amb el plan plevei, el que deien.
Sí.
Això no, no, no.
Perquè en t'espera de coses que hi havia,
doncs havien de dissimular.
Perquè llavors, clar, el senyor era el senyor.
Però dintre l'aristocràcia,
de tota la França,
tots els llocs que dominava,
aquesta histocràcia perversa en el sentit aquest,
doncs sempre hi ha hagut,
perquè, per exemple,
fixi tu que va a una època,
el Marintonieta,
o la França d'aquell temps,
doncs pensa tu que les dones
anaven quasi que amb els...
Amb els pits.
Sí, a l'aire.
Els pits quasi fora.
Sí, sí.
Però posaven uns escots enormes.
Enormes.
I en canvi, de mig cos per avall,
una gran voladura.
Sí.
Un gran mirillac.
Que allà sempre es amagava algú.
Moltes vegades.
Allò era per dissimular moltes coses,
perquè llavors què passava?
Que podia ser que una senyora d'aquestes
s'anés un mes o 15 dies o un mes
als puestos,
al palau de Fulano,
al palau de Menguano,
i llavors el que sortia, sortia.
I tornaven a l'acord
i com si hagués passat res.
Així com ara, per exemple...
I d'allà va sortir,
jo no sé si d'allà directament,
però d'allà va haver la picaresca també d'Albano.
Se'n recorda que Albano
era una de les indicacions de dir
no t'apropis,
apropa't que estic soltera,
compta amb el meu home...
Sempre hi ha hagut,
sempre hi ha hagut,
perquè, per exemple,
de la mateixa manera
que quan juguen dos a les cartes
o el que sigui...
Fent enganyes,
fent enganyes,
en aquell temps hi havia una sèrie d'objectes,
un mocador,
un Bano que dius tu,
un mocador...
Hi ha hagut sempre,
hi ha hagut sempre una picaresca
amb tot això.
Sempre s'ajugava.
Sí.
El que passa és que, clar,
hi ha gent que no pot dissimular
perquè la categoria
no respon
a poder fer segons quines coses.
Però l'aristocràcia,
escolta,
a mi no fa molts anys aquí també,
hi ha hagut un escàndol amagat,
de Tarragona...
Sí.
Bueno, vull dir que...
A ver los ailos,
què dirien, no?
Sí.
Però, primerament,
i clar,
llavors es veu que també
en aquella època a Itàlia,
doncs,
va ser aquest,
el de Camerón,
doncs,
va escriure,
va fer aquesta cosa
que era distret.
Ara, per exemple,
si el llegeixes,
no té tant de cosa picaresca
perquè has vist tanta cosa
i has sentit tanta cosa,
però aquest llibre,
anys enrere,
era un llibre una miqueta...
La jugàvem les dues paraules,
aquelles sensacions, no?
I veies una sèrie de gent,
de l'això,
el que passa,
el que passa és real,
però escrit amb una miqueta cru o real.
Irònic, no?
I fins i tot una mica irònic,
posant-li més xitxa a l'assumbre.
I, compte,
en aquelles èpoques a Venècia,
aquests grans palaus,
aquests que dominaven,
així com,
per exemple,
a França,
els reis de França
tenien el Versalles,
tenien aquests puestos,
doncs, clar,
allà,
a Itàlia,
tenies,
després hi havia
la corda del papa Lula,
els Borgis,
per exemple,
que van ser,
els Borgis va ser una cosa grandiosa,
però, clar,
com que em manaven,
i també llavors podien fer,
bisbe,
podien fer un qualquiera,
no qualquiera,
s'entén?
No, no,
no com ara,
que ha de fer una sella,
llavors,
mira,
el fill del marquès o del conde
o d'aquí d'allò,
aquell,
doncs,
el feia el mateix,
i ell, clar,
seguia la seva vida particular,
o sigui,
hi ha hagut èpoques
que hi ha coses
que quan les llegeixes,
perquè, clar,
no les has vistes.
Era per això,
em dic que era per això
que,
especialment ahir,
a la Virramon van anar a veure
el de Camerón,
perquè ja l'havia llegit,
d'alguna manera
era com a contrastar,
no?,
o recordar fins i tot
aquell llibre.
I com que el Pasolini,
el Pasolini aquest,
és un director
que també a Itàlia
s'ha deixat portar
pel d'allò,
doncs mira,
em va fer gràcia.
Per la carn picada,
si abans teníem la xitxarra,
és la carn picada,
no?
Em va fer gràcia,
sí, sí.
I està bé,
perquè l'àngel Andrés d'Andrés,
doncs,
és una cosa que està molt bé
això que fa,
els dimarts i tijous de Xina,
doncs molta gent
va allí,
passa una tarda bé.
Bona estona.
A més,
com és gratuït,
que sempre ho diem,
és a partir de les 6 de la tarda,
és gratuït,
és aquí a la plaça Pallal,
que crec que l'avi Ramon
no la coneix de res.
A mi sí,
la conec.
No, no?
Un dia en parlarem,
ho n'hem parlat moltes vegades,
eh?
Tinc molts,
molts records d'allí,
molts,
i tinc descendents meus allí,
eh?
Perquè aquells arbres
van ser cosa meva,
i ara són uns grandiosos arbres,
perquè quan...
Ah, sí,
o sigui,
vostès han vist néixer i créixer,
eh?
Sí, sí,
plantar-los,
plantar-los,
perquè em van dir
que això me'n cuidava,
es plantarien,
van fer unes obres allà,
i sí, sí,
van portar uns arbres
per uns arbres
que tenien,
doncs,
5 centímetres
o 10 centímetres màxim,
no arribava,
i contra la canalla,
allí com disfrutaven,
com ara fan pels carrers,
que encara que hi hagi la mare al davant,
el crió comença a secjar l'arbre,
doncs llavors no hi eren les mares,
però hi havia alguns,
no, no,
però jo em posava a sèrio
i a vegades encara,
doncs,
respectava la cosa,
i ara et mires aquells arbres
i dius,
és possible que aquells arbres
hagin crescut com han crescut?
I de quina manera, no?
Per això que a Tarragona
ja parlarem de racons
que ens recorden
i llàstima que a Tarragona
s'han perdut moltes coses,
perquè potser a vegades
no s'han preocupat més
de Tarragona a Tarragona,
els que s'han de preocupar,
no ho sé,
a més no comentar-ho,
però vull dir,
però hi ha ratos que hi penso,
pots dir que s'han preocupat prou
per coses de Tarragona,
més tarragonines
que no el que diuen de Tarragona?
Avi, fins demà mateix, eh?
Calla.
I ara que cadascú pensi el que vulgui.
No, no dic cap mal.
No, no dic en el sentit
que cadascú reflexioni
aquesta frase
i que ho deixem a l'aire.
Gràcies, fins demà.
Visca Catalunya,
visca el català.