El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va...
És l'avi simbòlic de Tarragona Ràdio,
perquè fa molts anys que està amb nosaltres.
Avi Ramon, bona tarda de nou.
Bona tarda, tinguem.
Ja us ho vam avisar, l'avi Ramon vindrà cada dia,
ni que sigui allò per espai de 5 minutets,
a explicar-nos curiositats de Tarragona.
I durant aquesta setmana ens centrarem en una botiga
de les més ancestrals, fa molt de temps que hi és,
ara ens explicarà tot el que convé saber,
però que encara funciona?
Encara funciona, aquesta botiga que tractarem avui?
Sí, encara hi ha els hereders, no?
Perquè m'agradaria anar explicant,
perquè s'explica moltes coses,
però a vegades passem per a una botiga,
pot ser aquesta, que està al carrer Podaca,
que és una cistelleria, ara cistelleria,
abans eren espardanyeries.
I fa gràcia perquè quan passes pel davant
veus un munt de cistells, veus un munt de coses,
però llavors et remuntes als principis
i quan et remuntes als principis dius
quins canvis!
Clar, comercialment Tarragona
i tota la indústria,
tot ha canviat, però de tal forma
que no et pots imaginar els principis
de cada botiga o oficis,
una altra dia parlem d'altres puestos...
Perquè aquesta botiga des d'aquest any deu estar?
Del 1867, eh?
I encara va avui en dia.
I encara va, encara van hereders.
Però ho porten la mateixa família?
La família, sí, sí, sí.
I aquest dia, doncs,
amb un dels hereders vaig estar parlant-te, no?
I buscant a veure si recordava coses,
i sí, em va dir, em va explicar algunes coses
que son pare li havia explicat, saps?
Ja venien els avis, i ell, doncs, va explicar algunes coses que d'aixòs, no?
I és curiós perquè aquestes transformacions s'han fet d'una forma
que desapareixen aquests oficis,
però sempre queda una miqueta de residu.
O sigui, a finals del segle aquest captat, per nosaltres,
i principis el que va seguir,
les botes,
perquè llavors, les botes de vi,
quan anaven, per exemple, cap a Amèrica,
un poix d'aquestos,
doncs anaven aquells barcos que estaven tant de temps,
les rodegues,
clar, s'hauria de previndre tota aquesta cosa.
I llavors explicava que aquestes botes
que portaven aquest vi
es forraven amb una espècie de...
amb una primera capa d'espart.
Les botes, eh?
Això és el que feien ells, no?
Aquesta capa d'espart.
Sí, ho feien ells, aquesta capa d'espart.
Llavors, una altra de zenc.
Llavors, una tercera, també amb zenc,
i una última capa, doncs, amb arpillera.
Primer es feia la meitat d'un costat,
i llavors, a continuació, es feia l'altra inferior,
o sigui, per no remoure massa, saps?
Llavors, una vegada acabada les dues parts,
se portava el magatzem.
Els magatzems els omplien del vi corresponent,
llavors la bota estava ben protegida...
Oh, i devem estar parlant de botes enormes,
botes molt grans, per...
Regular, depèn de les botes.
Feien de tota mida.
Sí, sí, això era qüestió dels de les vinícoles,
saps?
Dels magatzems.
El que digués el client.
Ells era com aquell que vas amb una sabateria
a buscar una sabata,
llavors la sabata i feia la sabata a la teva mida, no?
Llavors, ells feien aquestes coses
per les cases comercials de vi,
o coses d'aquestes,
i ells tenien, clar, els seus corresponents, clients, no?
I això, més que res,
quan estava tot ben acabat,
les dues parts i tot això,
era ben protegit perquè...
perquè era molt important,
perquè quan ja les barques ja
marxaven aquelles barques
que estaven tant de temps per la mar
i cruzaven l'Equador,
es veu que hi havia un tipus de mosquit
que està estrany, no?,
que un mosquit pugui foradar la fusta.
Doncs sí.
Eh?
Que fort.
I foradava la fusta,
i clar, llavors això,
doncs,
era una pèrdua de...
una pèrdua de vi,
clar,
es podia fer molt bé.
El sentir l'olor del vi,
doncs,
en més quantitat,
doncs, d'aquesta manera,
protegien aquestes coses.
mosquits borratxos,
hi havia mosquits borratxos a l'Equador,
que bo.
I així no arribaven al vi.
Això, això.
I llavors, clar,
aquests mosquits,
doncs,
tan tropicals,
doncs,
foraven la fusta i tota una cosa.
Llavors, clar,
ho posaven una sèrie d'esperfectes,
que llavors qui ho arreglaven
aquells moments de tot això?
Clar,
Altamar troba algú que...
Vull dir, qui arreglaven aquesta cosa?
Llavors, clar,
per això es feia aquesta cosa.
Llavors,
també es agafaven els esperdanyers,
per exemple,
això ja és una altra part de la feina,
que feien ells.
Ells, per exemple,
llavors agafaven,
i també amb espart,
feien una espècie de,
com diré jo,
d'alfombres,
no alfombres,
però tipus alfombres,
que tenia, doncs,
una gran llargada,
potser uns 6 metres de llargada,
per uns 80 d'amplada,
amb els costats ben protegits de corda,
i això servia,
perquè llavors, clar,
el carregament dels barcos
ha anat canviant completament,
perquè, clar,
les grues,
ara veiem aquestes grues,
però pensem que abans d'aquestes grues,
jo recordo que hi havia homes
que anaven al coll,
i a vegades jo vaig tenir un tio
i altres,
que eren xatos,
però no eren xatos de...
Eren el nas aplastat.
Sí, perquè a vegades relliscaven,
perquè llavors pujaven...
Clar, perquè pujaven en una rampa,
el pes en una rampa...
No, no, pujaven el coll,
sacs de 100 quilos o 50 quilos,
i un descuit,
que hi pogués haver d'una relliscada,
clar, allò els clapava.
Oi, clar.
I d'això.
Clar, doncs llavors feien aquesta espècie
d'alfombres,
d'aquests 8 metres,
de llargada pel costat,
i allò servia per carregar el ciment,
els sacs de ciment.
Clar, allò es prestava perquè...
Posaves allí i es tiraves.
Clar, com que allò tenia una forma
que s'adaptava,
doncs clar, llavors ja aquestes grues petites
que hi havia,
aquestes cordes podien d'això, eh?
Això.
Llavors també,
això pels sacs de ciment, eh?
Llavors també agafaven
i havia el...
Després els carros,
com que els carros llavors també
era una espècie de transport
que igual estava en temps
al carreter dalt del carro
i tot allò, saps?
Llavors també feien amb espart
com si fossin unes alfombres
o com vulguis dir-li,
per guarnir els costats del carro.
Els costats del carro.
Llavors, per sota el carro.
Fia efecte que quedessin aïllats
i poguessin d'això, no?
I després també,
sota del carro,
feien com una bossa, eh?
Feien com una bossa també, doncs,
que era on posaven el menjar
perquè es conservés,
el temps que estaven,
perquè es proveïen,
així com ara el cotxe
al darrere porta el seu
corresponent d'allò,
vull dir...
Perquè llavors no trobaven
àrees de servei ni gasolineres
al mig del camí.
Per això et dic.
I al fer el camí llarg,
doncs ja portaven aquestes coses, no?
I clar, depèn del carro,
doncs era més bonic,
menys bonic,
més forrat,
menys forrat,
i tot això, saps?
Doncs aquestes són algunes
de les tasques
que hem volgut repassar avui,
tasques d'aquesta botiga,
del carrer Podaca,
que encara existeix.
Com es diu,
avi,
que no hem dit el nom de la botiga?
Es diu Casa Rossell.
Podem dir, eh?
Sí, sí, sí.
Si han aguantat tant de temps,
aquí el nostre gamet de sorra,
que la gent hi vagi.
Són descendants del pare,
era Miquel Rossell,
per Déus.
Vull dir,
que és curiós per això,
perquè quan algú passi
per dir al davant,
pensi que aquesta botiga,
i no és propaganda,
és perquè hem de conèixer
les coses que tenim
i l'esforç que han fet,
per exemple,
les famílies per conservar
un negoci o un ofici,
perquè nosaltres parlem d'oficis,
m'entens com vull dir?
Doncs que se sàpiga
que tot el que hi ha allí,
per exemple,
aquelles cadiretes,
aquells cistells,
aquella sèrie de coses,
és la transformació
de treballar les parts
al principi,
perquè també,
també hi ha una altra cosa,
que avui en dia,
la gent,
doncs tenim aquestes aspiradores,
tenim una sèrie de coses
d'aquestes modernes,
que tot,
tot és pràctic,
però llavors,
aquelles alfombres grans
que hi havia a les cases senyorials,
que agafaven,
per exemple,
un menjador,
o un passillo,
o una escala,
llavors això era...
Per agafar la pols,
no, diguéssim,
per jugar-se els peus i tal.
I els senyors eren senyors.
Clar, clar.
eren senyors,
en el sentit
que les comunitats
que hi ha ara
no hi eren.
Doncs qui se la carregava?
Bueno, carregava.
Doncs descarregava aquesta feia,
doncs era l'esparter.
Llavors l'esparter
li portaven,
per exemple,
les alfombres,
i llavors ell,
anava a buscar-les,
llavors ell havia de treure
la pols,
enrotllar-les,
netejar-les,
guardar-les,
amb naftalina,
o el que fos,
a fer efecte
que, doncs,
no...
no es fessin malbé.
Llavors,
quan venia el temps
d'una altra vegada,
doncs,
a les cases,
tornaven a portar l'alfombra
i tornaven a
començar a seguir la vida
d'una altra vegada
d'aquesta manera.
Doncs això passava
a tot arreu,
no només a Tarragona,
a finals del segle XIX.
Avi,
deixem-ho aquí
perquè ens ha d'explicar
més coses d'aquesta botiga.
Demà continuem.
Val, val, val.
Val.