El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi...
Amb l'avi Ramon estàvem parlant ahir dels carnavals i de fet ho vam deixar en els darrers dies,
en el que seria l'enterrament de la sardina que ja és el que mata, no?, el rei Carnestal.
Desavi, bona tarda.
Bona tarda.
I deia vostè, bueno, recapitulem, no?, dèiem que hi havia com a dos carnavals a la part alta.
Perquè també, bueno, això parlem d'aquell finals del 1800, primers del 1900,
però també n'hi havia un altre també de molt senyor, que aquest dia és més recient,
que era el teatre principal, el teatre principal que estava a la Rambla Vella,
que per desgràcia, per circumstàncies, que pel més no remenar-ho, el van tirar en terra.
I allí en aquest teatre s'havia fet molta cosa, s'havia fet òpera, s'havia fet grans fesos.
I també el carnaval, també es feia un carnaval senyor, tancat, saps?
Anaven, doncs, gent, ja, disfressats, a vegades es diu que era curiós,
perquè a vegades es trobaven, potser, dos familiars,
o, inclús, molt íntims, disfressats, sense conèixer-se de moment.
Ahà.
Entens com ho diu?
O sigui, que clar, així com ara hi ha més picardia,
bueno, picardia n'hi ha hagut sempre, potser hi ha hagut més picardia abans que ara,
perquè abans t'havies de basar amb la picardia per moltes coses que ara ja passen de llarg,
per exemple, ara veus una parella pel carrer, va com vol i fa el que vol.
I llavors, clar, com que les noietes havien d'anar al tanto,
perquè la família, perquè els amics,
i llavors, clar, si volies algun motiu, una miqueta íntim,
sense arribar a d'allòs, havia de vindre la picardia.
Miri, parlant d'això, pregunta que se m'acut.
Al carnaval, això de disfressar-se i sortir al carrer i tal,
era tant d'homes com de dones, gent gran, gent jove,
tothom hi podia, i tothom hi participava.
Sí, sí, sí, sí, i clar, en aquests carnavals ja,
com eren aquest del principal, que era una cosa d'una entitat ja,
doncs, que hi havia altres entitats també que hi havia,
llavors, diverses entitats de Tarragona, cadascú feia la seva festa.
I clar, al ser una cosa així particular dintre,
venia allò de veure qui lluïa més,
qui feia més, saps com vull dir?
Sí, com quan és del carrer ara, que surts,
i la qüestió és la xaranga i tot allò,
llavors, clar, hi havia un tipus de carnaval de carrer,
un vestit amb una manta, sí, com bé, amb un llençol
i un escombre, l'altre...
Perquè les disfresses, comprar-les, com fem ara, ja no es podia, eh?
S'havien de fer a casa.
Havien de ser ja, com ara fan ara...
O a casa de modista.
Com ara hi ha grups que fan aquests grans vestits,
llavors, clar, s'ho feien cadascú o l'encarregaven, no?
I llavors, inclús, hi havia cosa que anaven uns pel carrer
i amb una xeringueta o el que sigui,
i jo em tirava un líquid al damunt i deien,
avui no saps qui soc, però demà te'n recordaràs de mi.
I clar, em soc demà, allò tacat.
Llavors, i què te'n recordaràs?
Te'n recordaràs d'ell, de la família...
A tothom que et convengués.
Vull dir que sempre hi ha hagut la gresca aquesta, no?
Doncs ja et dic, fent aquestes grans festes,
i a Tarragona hi havia molts grups,
inclús sindicalista, agrupació,
hi havia l'Ateneu, hi havia això de l'Àncora,
vull dir, entitats hi ha bones sueres.
I per oficis?
S'agrupaven per oficis, també.
Sí, sí, sí, també, també.
I clar, que t'ho feia la seva festa,
doncs clar, uns ho feien en particular,
en cases particulars,
altres ho feien, com ara aquí, el principal,
que era un lloc que s'havia fet òpera,
s'havia fet tota classe de coses.
Clar, llavors, venia al final l'Ateneu de la Sardina.
Llavors venia això, el desbauge de l'Ateneu de la Sardina.
I llavors també els trobaven això,
que allà baix feien...
Agafaven, per exemple, algun polític,
i també l'enterraven, coses d'aquestes,
perquè va haver un casc al carrer Podaca,
hi havia un cafè, el cafè Colón,
i un any van agafar i també van posar un ataút
i dintre un polític sense el cap.
I deia, la cabeza està en Madrid,
que era la Ruggi.
Saps com ho dic?
Doncs llavors se feia l'enterra de la Sardina,
se feia la gran festada,
el gran lluvatge...
I també n'haven disfressats de ploraneres, els homes.
Sí, sí, sí.
Això dels homes disfressar-se de dones,
això fa molt de Carnaval, no?
Sí, sí, sí.
Això sempre.
O sigui, en aquest temps...
I després, clar, el Carnaval es prestava...
Ara ja no tant, perquè ara ja ha hagut alguna cosa...
Però en algun temps es prestava,
perquè, clar,
si hi havia una persona, doncs,
que tenia sentiments de dona...
Es podia disfressar de dona tranquil·lament
i que disfrutava com una dona.
Sí, ningú li deia res, eh?
Disfressava com una dona, no?
Perquè no això...
I, per exemple, una dona que era mandona
es disfressava de militar.
Sortia tot el bo millor que tenia dins les persones.
O sigui, la gràcia del disfraç
és disfressar-te del que tu vols ser sense ser-ho
i que la gent, doncs, passi desapercebut.
Sí, sí, sí.
Vull dir que el Carnaval era això.
Era això.
Llavors, clar, un terro de la Sardina, doncs,
era festa laboral, eh?
El dia de la Sardina era una festa.
Ah, sí? Mira, això també ha canviat, eh?
Sí, sí, era festa laboral
i la gent s'anaven a les afores, inclús,
a fer una paella cap a l'oliva,
a les festes d'aquestes, eh?
I s'ajuntava la gent i els convidaven.
O sigui, que era coses d'aquestes.
I és curiós perquè llavors trobaves,
jo m'he trobat,
que el dia delantero de la Sardina
després va estar prohibit, pràcticament.
És prohibit, però com que no va ser laborable
ni res de res, doncs, va passar...
No la festa, doncs, clar.
Ara sí que torna a reviure aquesta cosa,
aquesta festa de l'enterro,
torna a tindre el seu...
avi, o com vulguis dir-li, saps com vull dir?
Però llavors passava una miqueta desapercebut,
desapercebut oficialment.
I llavors, clar, anaves, per exemple,
al Pant del Diable i trobaves noies de Constantí,
o trobaves, saps com vull dir,
o les anaven al Llorito, també,
com vol dir això, saps?
I era, clar, un tipus de festa,
i llavors, clar, llavors sortien amb pancartes,
per exemple, aquell temps, aquell temps sortien amb pancartes,
i clar, sempre la gent reien,
perquè aquestes pancartes anaven amb ironia de persones...
Sempre cap als polítics?
O hi havia algú més que es rebia, també?
No, polítics i segons qui,
per exemple, segons com se destacaven
amb alguna cosa o altra.
Algun personatge d'aquests de Tarragona
que destacava per alguna cosa.
Sí, sí, perquè llavors també hi havia...
Senyors, perquè, mira, aquest bar que et dic jo,
de les set portes, que ara no existeix,
perquè amb la guerra es va destruir aquella cosa,
s'han fet cases al damunt,
i he quedat una miqueta d'això, no?
Però llavors també aquesta gent
van fer també en aquella posició que hi havia
de la filoxera i aquestes coses,
van fer un gran hotel també al Carre de Podaca.
O sigui, és que hi havia molta gent llavors
que eren d'això de barcos,
que navegaven, hi havia un munt,
i, clar, entre tots es competien,
però quan era l'hora de fer una cosa
doncs s'ha fet la festa.
Anaven tots a una.
Clar, a fer la festa del barri,
perquè llavors, clar, cada barri tenia la seva festa,
saps, m'ho dic?
I entre la sardina era això,
era el final del Carnaval.
El trobar-se.
Continuem parlant del Carnaval amb l'Avi Ramon.