El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba.
Seguim una setmana més amb l'avi Ramon recordant aquelles coses de la Tarragona de fa uns quants anys
i la setmana passada comentava l'avi que a vegades li caia un clatellot per anar una miqueta brut a casa
i a mi se m'ha venit al cap això de fins a quin punt eren estrictes els col·legis.
Parlem de col·legis o almenys d'un que vostè té al cap?
No, diversos, perquè aquí baix hi havia diversos col·legis.
Hi havia a Sant Joan, hi havia un col·legi dels que eren de l'Estat.
Però llavors el carrer Protectorat de la Pau i el carrer Santian, hi havia un col·legi de monges.
I en deien monges de l'Esteule.
Què m'ha parlat? Abans o després de la guerra?
Abans i principi de la guerra, però més abans de la guerra.
Sí, sí, sí.
En deien teules.
En deien teules perquè anaven vestides de monja, però el cap portava com una espècie d'en blanc,
com una teula, saps?
El gorro era com si fos una teula, per això en deien les monges de la teula, saps?
Que és on hi ha avui en dia, aquí al Pau Protectorat, hi ha Sant Nicolàs,
que encara hi ha alumnes que havien anat a llabones, encara se'n cuiden,
d'aquesta petita esglésieta que hi ha aquí al carrer.
Ara ja no hi ha escola, doncs, ha quedat només...
Això, les bombes ho van destrossar,
després ara últimament hi havia la policia,
ara, en fi, allò ha quedat bastant destrossat.
Un terreny que no sé,
ara han començat a arreglar una miqueta a un costat,
amb una punta hi ha els andalusos,
però aquella part d'aldre, el que era el col·legi,
això està tot abandonat, saps com ho dic?
I allà anaven, clar, llavors allà empacables,
perquè allò, aquí hi anava en aquell col·legi,
tenen gent de nones.
I gent bé.
Clar, no podia anar a segonses,
aquí.
Però era un internat o no, no es quedaven a dormir?
No, no, era un col·legi.
Anaven a col·legi de dia?
Bé, això ja no sé si alguns se quedaven o no quedaven,
però a més jo tenia un col·legi d'això.
I aquí, llavors també hi havia un altre col·legi,
que era curiós,
però aquí, com a Santian, hi ha una cosa,
entremig, que també de quan en quan convé,
aquí hi havia el cònsul inglès.
Per Santian hi havia el cònsul inglès.
I clar, quan va haver la guerra aquesta europea,
quan els alemanys, per exemple,
van invadir i els espanyols érem amics dels alemanys,
segons quines coses no els interessava que les sapiguéssim.
i nosaltres anàvem aquí al cònsul inglès aquest
i aquest cònsul allí ens donava propaganda
de l'altra part que no sabies.
Aquí només t'entraves de la part dels alemans
i quan van invadir a França,
quan bombardejaven a Anglaterra...
Però quan diu nosaltres, qui hi anava?
Vostè?
Nois, noiet.
Noiet joves, eh?
Jovens i algun de gran també hi anava,
però anàvem a buscar informació
i ens donaven en portuguès
o a vegades en espanyol.
A vegades també n'hi havia de Nord-Amèrica,
l'exèrcit nord-americà, com pensava,
i podies confrontar.
Però hi havia un perill.
Com que allò havies anat amagat o com podies,
havies de mirar que a vegades
algun cantó d'aquells
s'aposava a alguns d'aquestos falangistes
o del règim fort,
més radicals,
que si t'enganxaven, doncs,
t'arriaven, saps?
O t'agafaven o t'arriaven
perquè es posaven d'això.
Però era curiós per això,
perquè també hi havia aquesta cosa de ver
si no ens veuen...
I clar, veus aquelles revistes
que aquí encara no existien,
tot això.
Home, devia ser difícil ser cònsul anglès
a la Tarragona,
a l'Espanya de l'època.
No, no, un cònsul,
com un ambaixador,
tant al lloc que estan com a representants.
I punt.
I ningú el molestava amb ell.
No, no, no.
Que era bona persona, se'n recorda.
Sí, sí, ser una família molt reconeguda
d'aquí a Tarragona, eh?
No dic noms per no...
d'això, no?
Però érem una família
que encara hi ha de ser dins d'ells,
doncs, gent molt reconeguda
i, clar, érem gent, doncs,
amb molta categoria.
No érem d'allò...
No, no, un consulat,
no, no, érem gent a Tarragona
molt reconeguts.
I llavors també hi havia un altre col·legi
que era la plaça dels infants,
on hi ha els artrés,
aquí parlem dels artrés.
A la plaça dels infants
també era un col·legi de l'Estat
i a baix hi havia el col·legi,
les classes,
i anàvem allí a col·legi.
Segons primer, segon, tercer...
Allí hi anava vostè.
Sí, vaig anar-hi abans a la guerra,
fins que d'això.
Però a dalt hi havia la normal,
o sigui, això que hi havia aquí a baix
anant al Miracle,
que diem la normal,
on estudiaven per mestres,
doncs, llavors, estudiaven allí a dalt.
I era curiós,
perquè quan aquestes que estudiaven,
aquestes noies que estudiaven per mestres,
havien de fer els exàmens,
llavors creaven algun noiet
de baix del col·legi
que pujéssim dalt
i feien pràctiques amb nosaltres.
I nosaltres teníem ganes d'anar-hi
perquè llavors tenien una d'aixòs amb caramels.
Entens, anaven...
Ah, sí.
I compte, i compte.
Sí, com ara caramels van com van,
i en trobes, són bons, o sigui.
Llavors, clar, caramels no hi eren com eren.
I anaves allí,
i amb aquelles noies estaven fent pràctiques,
o sigui, que hi havia una cosa...
Una relació.
Una relació bona.
Doncs demà tornem a escola,
amb l'Avi Ramon.
Avi, gràcies.
Fins demà.
Adéu.
Visc al català.