El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi...
Amb l'Avi Ramon portem uns quants dies parlant sobre el cinema i el teatre a Tarragona.
Avi, bona tarda.
Bona tarda.
Però hi havia altres coses per fer per distreure's, eh?
No tot era cine i teatre.
Sí, ara hi havia...
Després hi havia l'altra part, com que hi havia televisions i aquestes coses,
clar, la gent havien de distreure's,
i clar, una distracció també era que molt agradable era el ball.
El ball.
I a més llavors tothom devia saber ballar.
Normalment sí.
Hi havia sales de ball a aquesta raó, també?
Sí, llavors també hi havia diferents llocs de ball.
Inclús hi havia llocs que ensenyaven a ballar.
Inclús abans, abans de la guerra,
hi havia una espècie de cafè, cafè una miqueta així, doncs, alegre,
que hi havia noies que ensenyaven a ballar.
O sigui, hi havia uns quantes noies allà,
i això estava, ho dic perquè no és cosa inventar,
estava davant del Sant Agustí, on hi ha l'Eglise Sant Agustí,
i al davant hi havia una fàbrica de farina,
però al costat hi havia també un cafè, doncs,
però no en plan sèrio, eh?
Vull dir, no, el rest de noies, no.
I allí, doncs, hi havia noies que, clar,
llogava, per exemple, un ball o dos,
i, clar, havia de pagar un algo per compensar el de tot.
I allí ensenyaven a ballar, i així, no?
Així com ara hi havia acadèmies, o el que sigui, no?
I llavors hi havia, doncs, a Tarragona,
doncs, diferents punts, també, de ball.
Normalment també es feien molts balls particulars.
Igual, amb gent gran com amb gent jove.
Ah, en plan una associació que en el seu local muntava un ball.
Jo recordo una vegada que vaig comprar un gramòfono d'aquests portàtils,
i una colla, doncs anàvem a ballar, i, en fi, vull dir...
Però què és un gramòfono portàtil?
Què vol dir?
Un gramòfono sense trompa, la caixa,
i de la mateixa caixa hi havia el que és la trompa,
feia el sonido de la trompa.
Ah, quina gràcia!
Sí, sí, d'això, i ho hi havia, d'això.
Bueno, però llavors, en dic, hi havia moltes puestos que feien això.
El meu feia una miqueta de berenar,
i el mateix ja servia, doncs, per ballar.
Però llavors hi havia ja puestos ja sèrius,
com, per exemple, inclús familiars.
Ah, sí.
No familiars, vull dir, d'ambient de barri,
d'ambient de famílies que es coneixien,
i un d'aquestos puestos era la Cooperativa Obrera,
que estava aquí al carrer Fortuny,
que encara no existeix,
doncs, a dalt, a dalt, que també un petit escenari,
doncs, allí també feien ball, doncs, familiar, no?
A un dia concret, era allò típic dels dissabtes, per exemple?
Sí, sí, sí, un dia terminat, sí.
I allí, doncs, ja tenies tot al voltant,
tot de cadires, on s'assentaven el control.
Per exemple, si, segons qui anava,
havia de portar la carabina que diuen,
que acompanyava.
Ah, sí.
O sigui, una amiga, o sigui, una família,
o el que sigui familiar,
i aquell, clar, li controlava.
Controlant, a veure fins a quin punt s'agafaven.
El que passa, que hi havia un avantatge,
que hi havia dos o tres columnes,
i, clar, el passar la columna era l'Equador, saps?
Però havia de ser tan ràpid...
En aquell moment que passaves la columna,
llavors aprofitaves.
Bom, i llavors passava, no?
Clar, que això són coses de riure,
perquè llavors tot passava,
però sempre hi ha hagut aquella gent
que a tal hora a casa,
que aquella noia...
Això sempre ha sigut.
O això més amb les noies, suposo.
Els nois devien tenir més llibertat.
No, els nois devien tenir més llibertat.
A part que, doncs, era una altra manera d'això.
Després també un altre puesto,
que també era molt popular i molt familiar de barri,
era el Serrallo.
A la Puda, a dalt, també hi havia un escenari,
que si havien fet teatros, si havien fet això,
i també allí, doncs,
em digui, determinat, doncs, feien ball.
I clar, el que passa és que llavors aquests allí
devia que sabien ballar
perquè normalment sempre ballaven els mateixos.
I clar, arriba un moment que estan tan compenetrats,
agradar-los el ball i compenetrats,
doncs, veies que a vegades un tango,
un pas doble,
o un xotis...
No, xotis no era tant d'aixòs,
però, per referent, segons quins balls típics,
doncs els veies tan units,
que deies, ostres, sembla...
Aquests han d'estar assajant.
Sí, sí, sí.
Molt bé.
I llavors, hi havia un altre,
que aquest dia el feien en tres setmanes,
que aquest dia era més aviat per aquestes noies
que llavors, doncs, tenien el dijous lliure.
Que era comú, això de tenir el dijous lliure?
Normalment, les noies que servien, per exemple,
o gent que deixòs, tenien un dia a la setmana de festa.
I acostumava-se al dijous?
Però ara sí, al dijous.
Ah, mira.
I llavors aquell dia es publicitava, doncs,
no en plan sèrio, eh, parlo,
perquè a Barcelona hi havia un lliure que era,
però ja tenia un altre...
Una mica...
Llavors, què passava?
Doncs aquell dia els soldats,
aquell quan plegava de treballar,
aquest jove ja havia quedat...
O sigui, un ambient ja més cosmopolita,
ja no familiar.
L'únic que...
Escolta, una setmana que hi vindràs,
que et trobaràs,
el millor per una circumstància,
aquella noia que havia quedat amb un noi
perquè els amos havien canviat el que sigui,
potser no hi anava.
Vull dir, era un ball ja d'aquesta forma.
Llavors, ja va ser quan van agafar
i per donar una certa categoria a noies,
que sempre n'hi ha hagut algunes
que han pogut ser una miqueta diferents,
o el que sigui,
llavors van formar,
van fer una sala de ball,
allà dalt,
al carrer del Conde de Salto,
allà dalt,
tocant davant del col·legi de Saavedra,
que hi van fer la sala de deports.
I en aquella sala de deports
allà feien buczeu,
feien deports,
el que sigui,
llavors un dia a la setmana
doncs feien ball.
Però ball ja...
Ball bé, eh?
Sí,
allà amb orquestra,
amb vendellós,
però llavors
havien de pagar l'entrada,
les dones i tot,
per donar una miqueta més.
Però què passava?
Que si tu anaves amb una noia
o que noia portava una altra amiga,
qui pagava l'entrada?
No és com ara,
que desquaga el seu.
Sí,
portava la carabina,
l'havies de pagar tot.
Ara ja que desveus,
vas a un puesto
i ves que tots,
bom,
va a la butxaca
i cadascú treu el seu.
Llavors no.
Perquè era molt cara aquesta entrada,
se'n recorda.
Era un gran esforç.
No és que sigui cara,
però...
Que seria greu pagar
per les pelmes.
Dos o tres.
Sí,
dos o tres
vies d'això,
saps?
L'unica avantatge
que tenies allí
que no hi havia,
per exemple,
aquest tipus de carabina
gran
que controlava i vigilava.
Ah.
Imaginem que trobaves
el compromís
que clar,
a lo millor
anaves amb una noia,
si portava una amiga,
havies de ballar amb l'amiga
per no quedar malament
i a lo millor
tu t'agradava anar
o una noia,
t'agradava un noi determinat
perquè ballava bé amb ella
o tu al revés,
a vegades t'havies de trobar
a ballar amb algú
que deies,
m'ho cago en la mar,
també que jo ballava amb...
Quines trifulques,
avi demana explica'm més.
Gràcies.
Un dia
és que el català
i demana explica'm
el triple art