Tots just ahir deixàvem els nostres herois, el Quixot i el Sancho Panza,
que estaven a punt d'anar cap a la lluna per a veure si allà trobaven el seu lloc,
un lloc per a un cavaller.
Andrés, bona tarda.
Abans, però, per ara a l'antiga audiència.
Sí, aquesta tarda a les 6 a l'antiga audiència i, com sempre, amb entrada completament gratuïta.
I dins del cicle que col·labora el Sindicat d'Iniciativa i Turisme,
hem agafat aquesta segona correspondència que té aquest nom, que és Turisme,
i estem fent pel·lícules de turisme amb el cinema.
En aquest cas anirem a les catarates del Niagra per veure una pel·lícula que precisament es diu Niagra,
que va fer Marilyn Monroe i Josep Cotten.
Una pel·lícula on ella, aquesta Marilyn, es presenta d'una manera exuberant, d'una manera fantàstica,
que és admiració d'homes i de dones quan surt amb el seu tratge vermell en una de les seqüències de la pel·lícula.
Ja dic, aquesta tarda, a les 6, entrada completament gratuïta.
I després d'aquesta recomanació de la Filmoteca Andrés d'Andrés,
encetem nou tema que ens acompanyaran aquests propers dies?
Jo crec que el personatge que porto avui no és que sigui precisament cinematogràfic complet,
ni molt menys, però m'agraeix l'atenció i crec que hi ha molts seguidors d'aquest personatge.
És molt poquet el que es va fer de cine amb aquesta dona,
perquè va ser una dona molt important en el món,
i aquesta dona francesa era Edith Piaf.
Jo voldria explicar una miqueta la història,
perquè pel·lícules no n'hi ha per explicar pràcticament d'ella,
a part d'algunes col·laboracions que va fer,
algunes coses que va arribar a fer,
però el principal d'ella és, i el més interessant,
és la seva vida.
A aquesta dona se li va posar el mot d'Edith Piaf,
el gorrion de París, o sigui, el pardal de París,
i era perquè era petiteta, bellugadissa,
més no poguer, i es tenia que mantindre,
ella sempre havia lluitat per mantindre's sola davant de la vida.
I la seva història, doncs, podríem començar dient
que va ser una cosa anecdòtica,
molt dramàtica, per cert,
i és que el 28 d'octubre de l'any 1949,
Edith Piaf estava en un apartament del Parc Avenir a Nova York,
i aquesta data es va tancar amb el seu bany,
amb el quarto de bany del seu apartament,
i en aquell temps, precisament,
estava cantant en un famós club de nit, nocturn,
al Versalles, de Nova York,
i acabava d'enterar-se
que el campió mundial de boxa de pes mig,
Marcel Zerden,
havia mort a l'estrellar-se el seu avió
en una de les muntanyes de les Azores.
No és que fos la notícia en si,
sinó que hi havia molta més profunditat
en aquest accident.
Els que estaven al seu costat,
inclús es pensaven que ella,
al tancar-se dins el quarto de bany,
es suïcidaria,
i els seus amics no es feien que demanar-li
que obrís la porta.
En certa manera,
en certa forma,
Edith era responsable
que aquest Zerden viatgés amb aquest avió.
Ella tenia relacions amb aquest home,
amb aquest putsejador,
i li havia parlat per telèfon
unes hores abans,
ell estava a París,
que vingués per reunir-se amb ella.
O sigui,
que al dir-li a ella que vingués,
ella, en principi,
podia pensar que era la responsable
de la seva mort
per la coincidència de l'accident.
Aquest Zerden era un home fort,
fort com un toro,
i la DPF,
el gorroncillo de París,
tan petiteta que semblava
que la més petita bufadeta
la tombés per terra,
doncs estava desesperada.
I poques vegades el públic dels Estats Units
havia fet festa
tant amb una parella de francesos,
amb aquella Edi Piaf
i amb aquell boxejador fort
i que semblava que dominava
amb aquesta petiteta dona.
Es pot dir que Edi Piaf
s'havia convertit allà en una llegenda.
Dos anys abans
l'havien contractat
per cantar una setmana
amb aquest Versalles
i havia estat actuant
sense parar
21 setmana.
Inclús
Estrelles de la talla
de Bette Davis,
Judy Garland,
Henry Fonda,
havien agafat un avió
i s'havien desplaçat
des de Hollywood
fins allà on ella estava actuant
per aplaudir-la.
I és que no n'hi ha per menys
si escoltem, per exemple,
la seva primera cançó
que posem avui
que és
Milord.
De Joe Moustaki
sur une musique
de Marguerite Monod,
Milord.
Allez, venez, Milord,
vous asseoir à ma table,
il fait si froid dehors.
Ici, c'est confortable,
laissez-vous faire, Milord,
et prenez bien vos aises,
vos peines sur mon cœur,
et vos pieds sur une chaise,
je vous collais Milord.
Vous ne m'avez jamais vu,
je ne suis qu'une fille du port,
une ombre de la rue.
Pourtant, je vous ai frôlé,
quand vous passiez d'hier,
vous n'étiez pas peu fiers d'art,
le ciel vous comblait,
votre foulard de soie
flottant sur vos épaules.
Vous aviez le beau roulant,
m'aurait dit le roi,
vous marchiez en vainqueur,
aux bras d'une demoiselle.
Mon Dieu,
qu'elle était belle,
j'en ai froid dans le cœur.
Allez, venez, Milord,
vous asseoir à ma table,
il fait si froid dehors,
ici c'est confortable,
laissez-vous faire, Milord,
et prenez bien vos aises,
vos peines sur mon cœur,
et vos pieds sur une chaise,
je vous connais, Milord,
vous ne m'avez jamais vu,
je ne suis qu'une fille du port,
d'une ombre de la rue.
Dire qu'il suffit par un poids,
qu'il y ait un navire,
pour que tout se déchire,
quand le navire s'en va,
il en est avec lui,
la douce aux yeux si tendre,
qui n'a pas su comprendre
qu'elle brisait votre vie.
L'amour, ça fait pleurer,
comme quoi l'existence,
ça vous donne toutes les chances
pour les reprendre après.
Allez, venez, Milord,
vous avez l'air d'un monde,
laissez-vous faire, Milord,
venez dans mon voyou,
je soigne les romans,
je chante la romance,
je chante les Milords,
qui n'ont pas eu de chance,
regardez-moi, Milord,
vous ne m'avez jamais vu,
mais vous pleurez,
Milord,
ça je l'aurais jamais cru.
Alors, voyons, Milord,
souriez-moi, Milord,
mieux que ça,
un petit effort,
voilà, c'est ça,
allez, riez, Milord,
allez, chantez, Milord,
Na-na-na-na-na-daلا
Na-na-na-na-na-dee-da-da-da-da-da
Na-na-na-na-dee-da-da-da-da
Na-na-na-na-na-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da
быть oui, danser Milord !
Na-na-na-na-da-dee-da-da
Na-na-na-na-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da
Bah, toss 무엇-ien-la
Amo-mi-lo
Occo-mi-lo
Aquesta actuació que acabem de sentir de DPF
va ser registrada en directe, en viu, a l'Olímpia de París
l'any 1962, exactament el 27 de setembre d'aquest any, de 1962.
La cançó és una cançó que li va escriure George Mostaki expressament per ella
i jo us ho haig de dir que les cançons que anirem posant durant aquests dies
en fi, recordant la vida d'aquesta magnífica dona
ha sigut una recopilació que s'ha estat fent de totes les actuacions en viu
que ella va fer a través dels anys aquí a l'Olímpia de París.
Doncs ja tenim ganes de rebre el capítol de demà, pinta molt bé aquest començament.
NDPF en els propers dies amb Andrés i Andrés. Moltes gràcies.
Fins a mà, si de vol, de res.