.
Em diuen del dijous que botifarres amb ous.
Jo no sé que haureu dinat a l'Andrés i Andrés.
Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Que has dinat?
Que he dinat?
Sí.
Botifarres amb ous, no?
Avui he menjat una cosa que m'agrada molt, que són llenties.
Què dius?
Lenties, m'encanta.
Les lentejas, que són coses de viejas, diuen.
A mi el llegum, llenties, i grons, tot això, m'encanta.
Doncs mira, estaràs ben fort, eh?
No, perquè no menjo cada dia.
Molt de ferro, la llentia, eh?
Mira, això el llegum potser menjaré dos, tres, tres cops al mes.
Doncs més, eh?
Sí.
Menjo que per setmana, avui de fer, eh?
Després verdures molt sovint.
Ah, d'acord.
No, a casa ja...
No complementar una cosa amb l'altra.
Dic que ahir vam encetar, que és ja el primer capítol,
avui anem al cap al segon, i quina és la pel·lícula que avui parlarem?
Bé, avui presentarem, dins d'aquests temes de les pel·lícules de comèdia,
una pel·lícula de l'any 1957,
que tant en castellà com en anglès es va conservar el mateix nom,
que és Payhem Gam, o sigui, El Juego del Pijama.
Ah, però això ho feien molt les noies americanes, no?
Sí, i aquests els autors van ser Richard Adler i Jerry Rose.
El títol que avui presentarem es titula
Hey, ahir.
A veure...
No, aquí, no. Ahir.
Ahir.
Ahir.
Allí.
No, allí, no. Ahir.
Ah, no, ahir.
Sí, per així ens hem anat entrant què vol dir.
Ah, d'acord.
Que no hi hagi confusions.
Aquesta pel·lícula i l'altra Damn Yankees
són dues pel·lícules musicals,
i és ben veritat, molt poc coneguts,
que va fer Stanley Donen,
gran productor i director.
Aquesta pel·lícula,
que ara posarem la banda sonora,
és una producció de la Warner Brothers,
que Stanley Donen va codirigir amb George Abbott,
i la coreografia va ser de Bob Foz,
gran coreograf, que ja va morir.
Estava aquesta obra basada en una comèdia musical
que es va fer allà a Broadway, de molt d'èxit,
i plantejava amb clau humorística
la, es pot dir, singular vaga dels operaris
d'una fàbrica de pijames i de roba interior.
Veus.
Bé, llavors, tot això era per defensar
la seva pujada salarial
de set centaus i mig.
En aquells temps...
Això que t'anava a dir,
que en aquell temps estem pensant ara
en la memòria del que tenim, no?
Ja era una coseta, no?
Llavors, hem de dir que la cançó
que ara escoltarem amb la seva versió original
la canta John Wright,
el creador en el teatre
del personatge de Sid Sorokin,
que és el personatge principal,
ficticament, lògicament, de l'obra.
Escoltarem aquest tema
amb l'orquestra dirigida per Ray Eindorf
i la persona que canta és John Wright
i és, ja dic, la banda original de la pel·lícula.
Sentim-la.

Escoltarem!
Bé, llavors, a Josette
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Adéu!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!