.
Andrés i Andrés, molt bona tarda.
Molt bona tarda.
Amb l'Andrés aquests dies tenim una protagonista d'excepció,
francesa, tot i que durant molt de temps afincada als Estats Units,
Edipiab.
Sí, no?
Ah, que t'agrada.
És que és molt glamorós.
És clar que sí.
Va ser una pèrdua molt lamentable,
perquè aquesta dona va morir bastant jove,
però la seva infantor va ser molt dura.
Precisament, l'altre dia vam estar parlant,
vam començar a parlar d'ella,
i entremig de la seva vida va ser una anècdota dolorosa,
perquè va morir un dels personatges,
un campió de boxe,
que mantenia relacions sentimentals amb ella,
i ella va tindre que seguir actuant.
Però ja vaig prometre
que començaríem des del punt de la seva vida
aquest dilluns.
I ho farem així.
Direm que Edipiab va ser la filla de Lluís Alfonso Gassion,
que era un contorsionista i feia també malabarisme,
i que caminava sobre les mans a l'escenari.
I la seva mare, que es deia Aneta Mailar,
era cantant que mai va arribar a passar
dels centres nocturns de Montparnàs
de categoria molt, molt, molt baixeta.
O sigui, allò de tercera o quarta categoria,
si no hi havia de més baixeta.
Edipiab va néixer el 19 de desembre de 1915 a París.
I si vols més detalls,
diré que va néixer a l'entrada del número 72
del carrer de Belleville
sobre la capa d'un agent de policia.
Va néixer a l'entrada d'un portal?
Exacte.
I sa mare, vull dir, va trencar aigües allí?
Exacte, va néixer allà i una agent de policia el va ajudar.
I llavors un policia va tindre l'atenció
de treure la seva capa, estirar-la a terra,
perquè la pobra dona estigués estirada allà a sobre
mentre naixia la que seria la gran Edipiab.
A ella, sempre, a l'Edipiab sempre li va semblar
més poètic dir que havia nascut a sota d'un fanal.
Sempre la poesia romàntica d'aquesta dona.
Però què importa, això?
El que és cert és que quan hi van començar amb la seva mare
els dolors del part, el seu marit, Lluís Alfons,
que havia ingressat a l'exèrcit precisament un any abans de néixer ella
i estava casualment de llicència,
se'n va anar per una ambulància.
Molt el seu estil d'aquest home,
amb el camí va fer diverses paradetes
amb els bars que va anar trobant.
Com que era un cas d'urgència,
l'home anava fent paradetes.
La seva dona, desesperada, va sortir al carrer,
aguantant-se el ventre com podia,
fins que una infermera del veïnat
li va tallar el cordó umbilical.
Quan el pare d'Edipiev va tornar,
després de la seva sortida d'urgències,
es va trobar allà amb la sorpresa.
Bé, llavors, el pare se'n va tornar a l'exèrcit
i la mare va anar seguint amb els centres nocturns.
I la nena va quedar càrrec de l'àvia materna,
que era una senyora argelina
que vivia en una espècie de barracota
del barri baix.
O sigui que sempre hi ha hagut problemes
amb la seva vida juvenil.
Va resultar una dona terrible com niñera.
Va ser algo tremendo.
Va destatar a la nena,
prenent atenció,
amb vi negre.
El va destatar a la nena amb vi negre.
Què vols dir?
Que li va anar traient la llet
i li donava vi negre
per matar els microbis.
Així que...
Així estava la pobreta,
esmirriadeta, clavelles i feia pena.
Ja li deien el gorrión de París,
no m'estranya.
Amb la vitalitat que ella tenia,
si ho hagués tingut una miqueta més de bona sort
al principi, jo hagués sigut una altra figura.
Però, bueno, mira, la vida és així
i la sort d'ella va ser d'aquesta manera.
I, a més a més,
després de tot això,
la tenia tan bruta
que se li va omplir la pell
de costres.
O de crostes.
Bé, llavors,
quan el seu pare,
Lluís Alfons,
la va visitar l'any 1917,
es va impressionar
al veure la nena
tan primeta
i tan demacrada.
Com deuria estar?
Perquè hasta el pare,
que era un tranquil,
es quedés esbarallit
de veure la nena com estava.
Perquè sa mare,
què feia mentrestant?
Ara tornava a dir,
perquè la seva mare
havia desaparegut.
A més a més això,
la mare havia marxat,
havia deixat la nena
amb l'àvia
i allí se les apanyen
i se les componguen.
Bé,
llavors,
el pare va tornar a deixar
la nena a càrrec
de la seva mare,
en aquest cas,
la va treure
de l'àvia materna
i se la van portar
a la seva mare,
l'àvia paterna.
I aquesta dona
resulta que dirigia
un brudel
en Brenai.
Però quin cromo.
Un poblet de Normandia.
Quin cromo, Andrés.
És que sembla de pel·lícula,
això.
D'una amb un altre.
Hi ha d'haver una pel·lícula
de la vida d'aquesta dona.
Se l'han de fer.
D'una amb un altre.
Ostres.
O sigui,
que al començament
ja van ser
del més patètic possible.
Però, en fi,
perquè no tot sigui tan patètic,
farem una petita pausa
i sentirem la veu
d'aquesta magnífica cantant
amb una altra actuació
que va fer
a l'Olimpia de París
l'any 1953
amb un tema
de René Rosar
i Marguerite Monnot
i que es diu
Eurós.
Voici
Edith Schaff!
de René Rosar
i Marguerite Monnot
Heureuse
Heureuse
Heureuse
comme tout
Heureuse
malgré tout
Heureuse
Heureuse
Heureuse
I Marguerite Monnot
Heureuse
Heureuse
Heureuse
Heureuse
Heureuse
Heureuse
N'importe
Heureuse
Heureuse
Heureuse
Heureuse
Heureuse
Heureuse
Heureuse
Heureuse
Heureuse
Heureuse
Heureuse
Heureuse
Heureuse
Heureuse
Le meilleur et le pire, nous le partageons,
c'est ce qu'on appelle s'aimer pour de bon.
Mais pour moi, désormais, le pire serait de perdre le meilleur,
d'être là près de toi, d'en pleurer de joie.
Heureuse comme tout, heureuse malgré tout,
Heureuse, heureuse, heureuse,
il faut, je le vends, mon amour,
heureuse demain, de tout et de rien,
Où que tu sois là, tu verras,
Tu verras, heureuse comme tout, heureuse,
jusqu'au bout pour toi
Aquesta és una nova cançó que es va, precisament estava una miqueta inspirada amb l'Eddie Piaf,
amb el recent casament que ja hi havia tingut, amb un tal Jax Fields,
i la va incorporar també amb el seu repartiment debut a que tenia alguna cosa d'inspiració sobre la seva vida.
I crec que per avui hem esgotat el temps, demà seguirem.
Doncs fins demà, a veure com va ser, si va millorar l'adolescència respecte a la infantesa.
Sempre hem d'anar millorant, però ho veig difícil, eh, de moment.
Ens ho expliques amb Andrés, gràcies.
Adéu.