Doncs aquí comença el nostre Muralles, Muralles de Tarragona, ja saps que ja saludem a l'Avi Ramona.
Avi Ramon, bona tarda.
Bueno, si es pot dir bona tarda per mi, sí.
Per què no?
El mal temps no acompanya.
Però em maltenc la cara, no?
Eh?
El mal temps bona cara, i ho deien.
Sí, sí, sí.
Avui estem, avi, no et s'ho perdi, que avui des que he començat a saludar,
jo que li dius bona tarda a la Núria d'Antena, no paro de dir...
Vinga, una darrere l'altra, eh? Una darrere l'altra.
De bona tarda?
No, no de bona tarda, sinó de...
Allà no em surt la paraula, mira que ho ha dit ella abans.
Jo del mal tiempo bona cara, al maig un ratx, cada dia un ratx...
Tota l'estona així, així paro.
Si veieu que a les cinc de la tarda encara estic així, no sé, donem un cop, perquè algú m'ha passat, eh?
Això no és normal a mi, eh?
Això és el temps, això és el temps que fa que estàs aquí tancadeta i ara et surt el d'això que és.
Ah, vull dir que estàvem esperant, o que estem esperant un convidat,
que tindrem d'aquí una estona, el que m'agradaria, avi, que ens posessin antecedents sobre aquest convidat.
Bé, el que passa que jo a vegades també m'agrada recordar moments de la vida, moments i coses d'aquesta, no?
I avui pensava en un senyor a Tarragona, que són molt bons amics, que era el Ribes.
Sí.
Els Ribes, que jo, jo dic els Ribes perquè, clar...
I és de la família, no?
Dels anys, que jo, llavors, tal com ho diu un avi a mi, quasi que ho dic jo, amb ell.
Però va ser un senyor, doncs, que era, aquí a Tarragona, pintor.
Pintor, tenia un taller de pintura, els Ribes, els Ribes.
Però al mateix temps, a part de tenir la botiga de pintura,
perdó aquest temps, doncs, també pintava quadros.
I allà, que allà havia sigut també molt d'això de l'Amics de l'Art,
que es van formar Amics de l'Art,
i llavors allà al carrer Medes Núñes,
allà a part de la botiga, tenia una sala gran.
Perquè, una coseta, quant fa que estem parlant d'això?
Quant fa que va pel món?
Ui, això, doncs, que pot dir, que pot ser...
Aproximadament, eh? No, tampoc...
Pot ser 55, 60 anys.
55 i 60 anys.
Eh?
Que Déu-n'hi-do, eh?
O sigui, que nosaltres, perquè jo dic que hi ha molta gent que descobreix precisament Ribes Art,
ho descobreix ara, com si fos una botiga nova de Tarragona, però que no.
A dir, doncs, trobem els pintors bordeus,
diversos pintors de dos,
i una vegada van anar a pintar-se amb Tres Creus,
i jo també anava allà amb ells,
i em van prendre, saps?
I jo llavors començava a pintar, també,
aquell pipiolí, Navi Ramon.
Jo puguem anar amb pintors així, saps?
Sí, sí.
I era, doncs, era un grup molt, molt alegre.
Quan venien a les festes, les celebraven, saps?
Era un grup molt alegre, de pintors,
i t'ho trobaves bé, t'ho trobaves bé.
I doncs jo vaig agafar una confiança,
o sigui que a la Casa Ribes, com siguéssim,
sóc també quasi com mon àvia, no?
I llavors, per cert, que vam riure,
perquè quan vam anar a pintar,
ell, que era un pícaro,
diu, jo, el que gasti més color amb la pintura,
que llavors se pintava amb més llis, no?
Doncs donaria un premi.
Anna.
Jo vaig agafar, i clar,
jo pintava el quadre de cop amb el tub,
ja, en més d'agafar.
I per això tinc una nota,
i és curiós perquè la guardo com una cosa
de santes creus, que bona.
Vull dir que, doncs,
que allí, doncs, se reunien tots aquells pintors.
I, clar, ja va formar una botiga
al mateix temps d'art,
amb el sentit que trobaves tota la casa de colors.
A més a més,
quan veies que aquí te podia aconsellar
era un pintor,
doncs hi havia molta d'això, saps?
I llavors,
llavors, allà ja,
va començar a pujar
la filla,
la Pili.
Tota, tota qui creta ella,
tot això,
és molt alegre,
molt de vibratge,
i també artista,
perquè també dibuixava,
pintava,
feia esmals,
o sigui que la rama ja es portava,
ja, ja...
Ja ho portaven les gens, no?
Sí, sí, sí.
Ja ho portaven les genes.
O sigui que la gràcia d'un establiment així
és quan ja agafes una confiança
quan hi ha d'això,
perquè hi ha puestos que vas i sí,
i diuen, sí, no,
han de mirar el catàleg,
han de mirar coses d'aquestes, no?
Ja et dic,
i, pues,
pintaven, doncs,
tenia el grup de pintors de cases,
no?
I d'això,
s'havia fet,
inclús una vegada vaig,
amb ell vaig deurar un tetxo
d'una casa de Tarragona,
vull dir,
tenia una bona relació.
I, clar,
després aquesta noieta es va fer grandeta
i, clar,
el negoci va anar seguint.
Va anar prosperant, no?
Que és important.
Després se va casar ja amb el Tatai.
Sí.
Això.
El Tatai també, doncs,
jo havia conegut son pare,
un ferroviari molt conegut,
molt apreciat.
Per cert,
que amb aquest el Tatai,
quan era president
del Patronat Municipal de Turisme,
al començament,
van deixar ells,
doncs,
és el que em va dir per fer,
i va ser quan vaig engrescar,
i vaig començar a fer
aquesta exposició
de pintura de Tarragona.
Tema Tarragona,
que llavors no es feia,
i va dir,
oh, Martí,
hauríem de buscar alguna cosa
amb el sindicat,
i, bueno,
es va engrescar.
Vull dir que sempre hi ha hagut
allà un instint,
encara que aquest,
el Rafael,
no era pintor,
doncs,
ja va agafar...
Sí, directament,
però alguna cosa també.
Ja va agafar aquesta.
Podríem dir que ho estimava,
no?,
d'alguna manera.
Sí, sí.
I aquest, a casa,
llavors,
van anar fent d'això.
Després ja allà vam començar a fer
tipus galeria d'art,
hem muntat muntatges,
hem fet exposicions...
No, i fins i tot avi,
si volem fer-ho a través d'internet,
podem veure aquesta galeria d'art.
Bueno, això a internet,
jo, pobre de mi.
Algum dia l'haurem d'ensenyar, no?
Sí, sí, sí,
perquè avui m'ho diuen,
agafa l'internet,
agafa aquí, digué,
perquè em sortiran coses
que me'ls espero
i després ho trobaré
amb un problema, no?
Compte,
quan no hagi de posar X,
molt de compte,
perquè surten coses
no esperades,
no surten coses
no esperades.
Vai, problema,
i llavors ara resulta que, clar,
llavors hi ha el net.
Sí,
que és la persona
que esperàvem anar el dia d'avui.
Que esperava jo,
perquè ara resulta que, clar,
han inaugurat una exposició
del català,
Rafael Català,
que per sé,
també el conec de fa molts anys,
perquè quan jo feia
el concurs de pintura ràpida
al Serrallo de Grupesca,
el Roman de Reus
i a vegades segons
qui hi havia a l'Ajuntament,
l'Eregio,
l'altre,
segons varien,
i aquest també varia de jurat.
Ah, molt bé.
O sigui que,
com ho dic,
sempre hi ha hagut una espècie
de...
I que m'ha fet gràcia
perquè, clar...
Com una espècie de germanor,
diguem-ho així.
Sí, sí,
allà a casa m'he trobat,
no sé,
potser m'he trobat molt
m'he apreciat o el que sigui
i quan hi vaig
m'he trobat que estigui
a casa meva
i com que arribo també em diu
avi,
doncs mira...
Ai,
li diuen avi directament.
És que això s'encomana,
això avi.
Sí, sí,
t'assens.
I clar,
aquelles parets
doncs ja et porten
ja amb un...
Doncs hem de dir
que esteu esperant
precisament
aquest senyor
que comentàvem ara.
Jo més que agraeix
per dir-li amb ell
doncs recordar-li moments
d'aquell potser no conegut
i saps...
I ell també s'expliqui
una mica
com és aquesta exposició
que es pot veure.
Perquè ara em sembla
que també ara
tinc entès,
per això volia
que ell ho confirmés,
quan ha ampliat
la galeria aquesta
amb una
el que rejava primer.
Ah, molt bé.
O no abans era el Ferrer,
ens sabem que era
el Casa Ferrer
o el que sigui,
doncs ara també és
Ribes Art.
Ah, perfecte.
I ara allà a la galeria aquesta
així com feien
hi havia una miqueta
de cada cosa
al carrer
Mendels Núñes
doncs ara clar
d'on entres
i d'on has sensació
de galeria,
saps?
Esquadros,
d'allò...
I sí,
t'hi trobes bé
perquè a Tarragona
no us sembla
hi ha molt ambient
de pintar.
Sí, sí, sí.
A més a més,
hi ha dies
que es nota més
que els altres.
Avui per exemple
no busqueu els pintors
perquè no els trobarem, eh?
No, no.
Avui no és dia de pintar.
Però el que passa
és això,
que potser a vegades
t'enganyats,
molts, saps?
Perquè es diu
ai, escolta,
ho fas bé,
l'altre aquí,
allà.
I llavors el fumut
és que el pintor,
per exemple,
mai ha d'estar satisfet
del que fa.
Sempre hi ha un algú.
Però això ha dit
que deu passar a tot arreu.
Jo crec que deu passar
a totes les professions.
Perquè arriba un moment
que sí que pots estar satisfet
però sempre hi ha reptes.
Bueno, però hi ha oficis,
per exemple.
Sempre hi ha coses.
Hi ha oficis
que tot han fet.
Per exemple,
hi ha un aparato
que porta ja unes llei,
porta unes normes,
una sèrie de coses
que s'ha de pinjar.
I fas allò i està.
Però la pintura no.
La pintura ets tu
que has de crear
la teva paleta.
Perquè clar,
una cosa és que veus
un quadre pintat,
bueno, està bé.
Però la gràcia és que diguis,
mira, aquest quadre és de...
Vol dir que...
Que digui el seu nom,
la seva assignatura ja feta, no?
Sí, sí, sí.
Sense mirar la firma,
ja sapiguer-lo.
Què vol dir això?
Que aquest està treballant
constantment
i ja s'ha fet
la seva paleta.
Amb els seus colors,
amb menys colors,
fa més colors.
Sí, sí, sí.
O llavors li canta més per un color,
més per l'altre.
Vull dir que
és això el pintor.
Pintor no ha de ser mai satisfet
del que fa.
Perquè clar,
fa, pinten
i, ai, mira que bonic,
la gent, oh, que bonic,
oh, que...
Sí, bueno, és bonic,
però és...
És la meta, no.
Sí, sí, sí.
Home, però és bo avi que diguis,
mira, és bonic aquest quadre,
però anem fent,
anem treballant.
I parlant de coses que treballar,
perquè si voleu pintura,
si voleu coses,
allà a Ribesart,
que ho trobem tot,
molt llures,
i de tot.
Sí, molt llures.
Per això dic que molt llures
i anava buscant coses.
Potser pintura com a tal, no?
Però tot el que hi ha,
envolta el quadre,
sí que ho tenim.
Allí has trobat dintre el món de l'art.
Marx, i tant.
Has trobat dintre el món de l'art.
I tant, i tant.
I la gràcia és això,
que hi hagi un puesto que dius,
mira, doncs té una miqueta...
Perquè clar,
hi ha molts puestos també que...
Però les galeries d'art
són galeries d'art.
Sí, sí, sí.
Hi ha molts puestos
que es posen quadros,
es posen aquí,
es posen allà,
es posen aquí...
I clar,
una galeria ha de seleccionar
una miqueta el que presenta.
Saps?
Sí, sí, sí.
Si en un altre puesto
pengen els quadros,
ja està bé.
I jo respecto tot, eh?
Vull dir que...
Vull dir que el que comença,
doncs ja se sap que comença, no?
Però que no es deixi enganyar.
Que continuï treballant, no?
Que sí, sí.
Que no es quedi amb el primer quadre
perquè li hem dit que és bonic.
I que treballi,
que barregi els colors.
Ah, i barrejant colors.
Que aquí a Tarragona tenim molts colors.
Tenim moltes botigues noves.
Parlàvem d'aquesta botiga de Ribasar
que fa molts anys que estava pel món
d'aquí de Tarragona,
el món comercial de Tarragona.
Però, avi,
també hem pogut veure
que hi ha moltes botigues
que encara aguanten
i d'altres que han desaparegut recentment.
Jo quasi, quasi,
que agafaria
d'aquests programes
portar de les poques botigues
que queden,
perquè, clar,
hi ha botigues
que queden el nom de la botiga.
Exacte.
Però la botiga en si ja no està.
El cas és els hereders,
els descendants d'aquestes botigues.
Jo tinc al cap
un parell de botigues,
d'altres que n'hi ha, no?,
que un altre dia
els portarem
perquè ens parlin,
perquè a més a més
de parlar, per exemple,
de la botiga en si,
ens poden parlar d'un entorn,
d'un barri,
d'uns records,
com era Tarragona en aquell temps,
el que es venia,
el que no es venia.
Quan valia.
El que valia.
Perquè, Déu-n'hi-do, eh?
Ens posàrem les mans al cap, eh?
Si pagaven, no pagaven.
Ah, aquesta és una altra.
Què sé,
jo t'he de dir,
apunta-m'ho.
Sí, sí, sí.
No?
Que va sortir molt de moda
durant un temps.
No, i escolta'm,
és que,
amb si això de l'apuntar-ho
no era cap problema,
era una confiança,
per exemple.
I tant.
Pensa que llavors
molta gent cobraven
quan,
al cap del mes,
al cap de la setmana,
i llavors
el que passava,
aquestes famílies
que anaven justes
feien els seus pensaments.
Bueno, aquí,
una passeta per pagar allà.
Dos rals d'aquell puesto.
Sí, sí.
Un duro d'aquí.
I llavors feien els seus comptes
i llavors,
mira,
es queden tres passetes
per comprar una peça de roba
o el que sigui,
saps?
Vull dir que,
ara es pren tot així com així,
però llavors
això passava a les famílies.
Home, ara passa
però de diferent manera,
avi.
Ara és,
a veure,
això t'ha destinat a la hipoteca.
Tot això destinat a pagar la llum,
l'aigua,
el telèfon,
la brossa,
la casa,
i això per menjar.
Ara dec amb aquest això,
bueno,
aquest si li pago li pago
i si no no li pago.
No, no,
això no ho podem fer,
això no ho podem fer ara,
avi.
Això no ho podem fer
perquè no paguis un mes
no paguis el telèfon.
Bueno,
és que aquí,
no paguis un telèfon més
no paguis la llum.
Però llavors saps què passa?
Que aquests monopolis
sempre tenen les de guanyar.
Per això m'ho dir.
Per llavors hi ha un poble desgraciat,
botiguer,
o treballador,
o artesà,
o el que sigui,
que és el que rep,
perquè com que no pots,
saps com vull dir?
I tant,
i tant,
i tant,
però és curiós
perquè a Tarragona
ja et dic l'entorn,
a vegades és curiós,
una botiga
ens pot explicar
tot el que és
l'entorn d'un barri.
Sí,
la gent com era.
M'estava recordant ara,
avi,
que davant just de Santa Tecla
hi ha una barberia
que tota la part de fora
la té com antigament,
però almenys
jo no l'he vist canviar
molts anys.
Ha pogut canviar de color,
ara el té blau cel,
però a mi ha tingut de color marró
o ha passat de verd
cap a blau cel,
ha canviat de colors,
però l'estil,
la forma,
tot el té com sempre.
Sí,
sí,
a mi va aquella barberia
ara mateix
deu tenir 30 o 40 anys allà.
Més,
perquè jo recordo
que hi havia anat allí
quan hi havia
el vell del de Llor,
després va anar
un nebot seu
i això és el que ara
no el conec.
No,
no,
jo tampoc,
però clar,
m'ha fet molta gràcia
per la forma
com tanca la barberia
que m'he fixat
i clar,
la tanca antigament.
Ja t'ho veu
en alguns puestos
encara que d'aixòs,
per exemple,
també tens del carrer
que el portaré un dia
al carrer Podaca,
que aquelles són
la tercera,
com a mínim
la tercera generació,
com a mínim
també la tercera generació
de pastissers,
estem parlant de...
de cisteller
i és curiós
perquè en aquell temps
la gent,
els cistells,
les alfombres,
aquestes coses,
eren,
ara tot això no,
però la cony
la gent,
una alfombra,
vull dir,
una sèrie,
i llavors el que feien
aquesta gent
que les netejaven,
les guardaven,
vull dir,
que llavors,
jo m'he recordat
aquella típica senyora
a donar-li cops a la...
Sí,
aquesta gent llavors
ens poden parlar
de dues classes socials,
aquells grans senyors
amb aquelles grans coses
o aquell altre
que anava a buscar
un cisteller,
vull dir,
que són coses
que ens poden recordar
una Tarragona,
que per exemple
parlem de Tarragona,
això ho fem aquí,
s'engrandeix,
això allò,
però buscar aquells racons.
I tant,
que no han canviat mai.
Avi, per exemple,
hi ha una pastisseria
que jo li deia,
dic a mi,
jo m'estava parlant
d'aquesta pastisseria,
que està just al costat
del carrer de la Mitjalluna,
però ja és a carrer Apodaca,
no a carrer Unió,
a carrer Apodaca.
El viver no cal fer d'això,
jo vaig conèixer...
Que té els viverins,
que bons,
que fins,
que bons i fins.
Jo encara me'n recordo
que son pare,
son pare d'aquest,
doncs quan va vindre
aquí a Tarragona
i va començar allò,
era el rei dels pastissets.
I tant.
Avi, fem una cosa,
abans de continuar parlant
de la pastisseria viver,
jo m'agradaria obrir el telèfon
al 977 24 47 67
i que si algú
que ens estigui sentint
recorda que una botiga
que ara mateix
estigui oberta
i que no l'hem dit
o no l'hem anomenat,
que ens truquin.
Que la guardem al cervell
per a veure si ens ajuden
a recordar.
Exacte, que ens donin
un cop de mà.
977 24 47 67.
Si vosaltres fins i tot
al barri,
al barri de Torreforta
o al barri de Bonavista
o a qualsevol barri
de Tarragona...
Sí, perquè Torreforta
mateix...
Hi ha botigues
de fa molts anys.
Quan se va formar,
ja va ser un principi
d'això,
a Torreforta,
a Bonavista,
a Sant Pere i a Sant Pau.
I tant, Sant Salvador.
Perquè a Sant Pere i a Sant Pau
me'n recordo
que la primera pasteleria
que hi havia
eren uns que estaven
al plaça Sedassos.
Anna.
Sí, al plaça Sedassos
van portar-ho allà dalt
i per ser una bona pasteleria,
i va ser la primera pasteleria
que hi havia
a Sant Pere i a Sant Pau
en aquell temps
i et parlo d'eh.
D'acord, d'acord.
Et parlo d'anys.
Avi, el que passa
que jo mentre que m'estava dient
això que feia
una bona pastisseria
a aquella gent,
hem de portar
el senyor Sivert?
Un dia, eh?
Hem de portar-lo,
però que faci constància
a veure de lo bo que fa les coses.
Si no, no malament, eh?
Nosaltres convirem a cafè.
Nosaltres convirem a cafè.
Un dia,
portarem a dos o tres d'aquestos.
Sí.
No, de moment
que ens quedem en ment
intercalant-los
amb altres coses, no?
Per no ser sempre el mateix,
que la gent no digui...
No, anem intercalant, doncs,
antigues
amb coses de Tarragona,
amb fets i coses d'aquestes.
Jo crec que és interessant parlar,
perquè hi ha coses a Tarragona
que ara ja és massa tard,
perquè hi ha una cosa...
Sí, massa justet.
Massa d'aixòs,
perquè hi ha una cosa curiosa,
curiosa,
que això és molt interessant,
el per què la capona.
Per què?
Ah, la llibreria la capona,
com a tal?
No, no.
Ah, la campana.
Perquè resulta
que
jo ho tenia al cap
i deia
això no sé on t'ho vaig llegir,
o ho he insomiat,
i, precisament,
ahir,
amb un reportatge
d'un historiador,
sí,
me va recordar
tot això
amb la història,
primer que era a Itàlia
més que aquí,
i això de la capona
on era molt interessant
va ser a Tarragona
i a Saragossa.
Perquè resulta
que la capona
ve
que els grups de nens
que cantaven els coros
quan se feien grandets,
perquè els agafaven
de gent pobra
que no tenien per menjar
o el que sigui,
i els alimentaven,
i els donaven,
i ajudaven la família.
Però clar,
llavors,
quan ja canviaven la veu,
els despatxaven.
manera,
els capaven.
Oh!
Els capaven.
Això ho feien a Itàlia,
això ho feien molt a Itàlia.
A Itàlia,
i aquí...
Jo recordo una de les grans veus
que fa poc es va fer,
bueno,
fa poc recentment,
s'ha fet una pel·lícula,
que ara no...
Pallieri,
potser,
que era el gran castrati,
que li deien així,
li gran castrati,
precisament per això,
perquè té una veu fantàstica,
per la causa d'això.
Bueno,
doncs jo,
això ho tenia al cap,
jo dic,
això ho he llegit,
ho he llegit.
Sí,
ho he llegit,
perquè era la història aquesta
de Tarragona,
i el lloc més important
era a Saragossa.
Anna.
Saps?
I Tarragona també va ser
a les coques,
hi havia quan la capella aquella,
hi havia una capella molt bona,
el que sigui,
i això,
jo deia,
això ho he insomiat.
I després vaig sentir,
amb un historiador
que deia el segle,
com,
qui,
quan,
tot això,
dic,
mira,
així no ho he insomiat,
que això és possible,
que per exemple,
la setmana que ve,
o un altre dia,
si algú,
si algú té referències,
o més dats,
d'aquesta cosa,
doncs,
que ens ho digui,
em farà un favor.
Ja em pensava
que teníem ara una trucada
per poder comentar,
però no,
sense talla de comunicació.
Perquè també és molt interessant,
i deien que sí,
que se la capona...
És veritat?
Sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí.
El que passa,
que a Itàlia,
diu que va ser un gran d'allò,
perquè,
aquell temps,
molta gent,
els que traien les queixals,
i feien cures,
eren els barbers,
fent de tot.
Anna.
I moltes operacions aquestes,
les feien barbers també,
a l'època,
i clar,
molts,
doncs,
clar,
misèria,
una cosa i altra,
però es veu que va ser,
una cosa,
doncs,
que d'això és història,
i jo,
que podia haver mort de Sant Grà,
més d'un,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
sí,
a Itàlia morien molts,
morien molts,
ara,
el que quedava,
doncs,
podia continuar cantant amb aquell coro,
i inclús hi havia casos que veus molt més d'això,
m'entens?
Vull dir que,
a més,
és un tema que no se'n parla,
o d'això,
i per això,
jo dic,
això ho he de comentar-ho,
però jo m'ho callava,
però el sentia ahir,
amb un historiador,
que ho comentaves,
un historiador nacional,
que comentava el fet aquest d'Itàlia,
la llarxa m'ho hem agafat de sobte,
per no poder apuntar el segle que era,
com i què,
saps?
amb això,
amb el missatge de 1700,
saps?
Però ja perdria la història de l'avi.
M'entens?
Avi.
I ja m'agafa també vostè,
eh?
Vull dir que,
que d'això,
i ara parlant d'això de Tarragona,
Tarragona,
dic que això em faria gràcia,
que si algú ens enviés,
enviés una nota,
o...
Exacte,
o ens truqués.
O ens truqui,
o la setmana que ve,
i clar que vingui amb algú aquí,
doncs que puguem comentar-ho,
perquè...
Perquè dic que el so de la capona
és molt especial també,
no?
Sí, sí, sí.
Que no sona com les altres campanes.
I deien que si aquí li van posar la capona
degut a això.
Ara,
la història s'escriu,
i segons qui l'escriu...
Ho fa,
ho mira d'una manera o ho mira d'una altra.
S'escriu d'una manera o d'una altra,
però jo no asseguro res.
Jo dic que jo havia llegit alguna cosa,
o d'aixòs,
però no vaig poder dir mai res,
perquè deia...
Però ahir el dir això,
i posar dates i noms,
i el que sigui,
que això vol dir que és veritat.
I també podria ser que Tarragona
també fos...
És que,
avui,
ara això que em deia vostè,
estava pensant que deu haver
moltes llegendes urbanes per Tarragona.
Coses que han passat,
però que no han passat de veritat,
però que li ha passat a un amic del amic,
però que no coneixem ningú.
No, no,
i el que passa,
el que passa que avui en dia,
entre la ràdio,
la televisió,
i després que tot home vol escriure,
i vol ser protagonista,
i coses,
van sortint coses que,
clar,
la veritat són i la veritat no són,
però Tarragona ha tingut moltes coses,
moltes coses,
molts racons,
on hi ha hagut històries.
El que passa que a Tarragona,
clar,
en aquelles èpoques,
en aquelles èpoques,
clar,
qui parlava,
qui explicava,
segons aquelles coses.
Qui s'atrevia,
millor dir?
Clar,
perquè si era un de baixa,
que et diré,
d'una classe social baixa,
doncs no valia la pena.
Es notaven molt les classes socials.
I si era de classe social alta,
es callava.
Clar,
tampoc li valia la pena.
Havien de callar,
perquè aquí recorda,
Tarragona,
que sempre,
qui ha dominat més que res ha sigut,
el militar i el clero,
i l'aristocràcia,
clar,
el que passava amb aquests puestos,
no podia sortir,
perquè del clero no podia sortir,
de l'aristocràcia tampoc podia sortir,
i del militar tampoc.
o sigui,
que el que passava amb intimitats,
aquestes coses que passen ara,
que surten en revistes,
de tot això,
el que sigui,
això sempre ha passat.
Abans era impensable,
diguem-ho,
que tothom ho sapigués,
deia jo.
Escolta,
s'havia de tapar,
perquè quantes noies
havien anat a tindre el crio,
sapigueu on,
i no ho sabien,
llavors el crio era de l'altre.
En fi,
tot això ha existit sempre,
el que passa és que,
doncs,
es podia explicar
o no es podia explicar.
I n'hi ha d'aventures,
a Tarragona,
n'hi ha d'anècdotes,
hi ha coses que sempre s'han tapat.
Ai,
avi que ara me deixa a mi
amb la mel a la boca,
per preguntar-li,
que t'expliqui alguna.
No, no, no.
No, no es pot, no,
no es pot explicar,
no es pot explicar.
Són coses que no es poden.
Són coses íntimes,
són coses íntimes.
I després t'hi trobes
amb un altre problema,
i és que de molta gent d'aquesta
ja no existeix,
o ho saps,
i li diràs,
escoltem tu,
i llavors ve un t'acusa a tu
i com,
escoltem tu,
tu vas dir,
no, no,
diu que no,
i llavors qui quedes malament ets tu.
Clar.
Perquè, clar,
són coses aquelles íntimes
que no es poden explicar,
saps?
Però a Tarragona,
a Tarragona,
a Tarragona,
i Reus,
i Barcelona,
i a tot arreu hi ha hagut
les seves coses,
no?
A mi,
es notaven molt
les classes socials abans.
Sí.
Es notaven,
com, per exemple,
ara, clar,
hi ha gent que té un cotxe luxós,
i altres,
doncs,
que anem,
podríem dir,
que amb uns 600.
I els altres,
que tenen 400 cases,
i un altre que van una mà davant
es notava amb la manera
de viure la gent,
no?
De vestir,
potser també.
I llavors jo me van dir,
me van dir,
que va haver un temps,
per exemple,
que quan l'obrer,
a més d'Esperdany,
es comprava unes sabates,
parava en la feina,
fins que tornava a estar
en un nivell
de no comprar les sabates.
Vull dir,
és propi,
són els negocis.
A veure, a veure,
expliqui'm això,
que això no he acabat d'entendre-ho.
O sigui,
si una persona obrera,
després d'haver estalviat
X mesos,
a millor d'haver passat
fins i tot d'anar...
Però no, però estudiava
perquè treballava.
Ja, ja, ja, però entenc.
Però si llavors estaves un temps
sense poder treballar
o menys treball
o menys facilitats,
llavors havies de menjar-te
el que havies tingut.
Per això mateix?
Però ja ho feien volent, això?
Com?
Ah, no, no.
Em dic que no ho feien volent,
això de parar, perquè...
Home, es feia
perquè és com si aixem,
no anava a dir
que és la política,
però és una política social,
les maneres de diferenciar-se.
D'acord, d'acord, d'acord.
Ara li he agafat la idea.
Vull dir, vull dir,
els estudis,
segons qui podia anar a estudiar,
però segons qui no podia.
O sigui,
segons quins llocs...
Després sí,
després ja tot això
s'ha anat normalitzant,
però penso que hi ha èpoques
que, clar,
hi havia encara el senyorito
i aquella senyora que servia
i l'altre cadallós,
i en fi,
la criada a comptar-li
el que gastava,
a la cuinera,
a veure què havia fet,
a veure si havia posat...
A veure si havia posat
tot el que havia comprat.
Sí, sí, sí.
Perquè, escolta,
no et pensis tu
que de gent també
d'aquell temps
que deien de categoria
també passava amb el seu.
No, no, de tant.
El que passa
és que l'apariència
no la podíem perdre.
Havien de fer el seu nucle,
les seves relacions,
com passa ara.
Com passa ara.
Sí, però ara, avi,
ara me trobo
que potser no vivim
tant de l'apariència
sinó de lo que de veritat tenim.
O hi ha gent
que encara viu d'apariència,
però que hi ha menys gent
que viu de l'apariència.
Mira, la solució,
saps quina fora?
Quina?
Jo sempre he dit,
saps quina fora?
Llevat del puesto
més íntim d'una casa
que les parets fossin de vidre.
Quina por, avi, eh?
No, por en el sentit...
Qui aniria al bany?
No, ja dic,
aquests puestos reservals.
Ah, ah.
Llavors,
aquesta sèrie de coses
de dintre de casa
a fora del carrer,
ja...
Avi, ja ens passa,
ja ens passa,
sense voler,
ens passa el cotxe.
Sí o no?
Ah.
Que no ha vist
una persona allà...
Escolta,
jo el dic en plan
que els gent
no s'ho prengui de ser.
No, no, no.
Jo el dic en plan d'ironia,
en plan d'ironia,
però t'imagines tu
que avui dia
la gent a vegades
dius,
i com pot ser
que aquestes d'aixòs?
Com un dia
una senyora
que a la senyora
li dóna la...
Ai, aquesta car,
si no la compro,
aquesta car,
jo sempre compro d'aquella
perquè hi havia una veïna
que comprava.
I clar,
a vegades et trobes compromès.
A vegades m'hi he trobat
un puesto
i segons que no demanar-ho
perquè, clar,
dirà,
no, hòstia,
i compro allò
perquè m'agrada.
Clar,
perquè se sent august.
Saps com ho dir?
A vegades hi ha una cosa...
És per això,
Vicky,
ara mateix...
A mi hi ha una fruita
que està madura
i a mi m'agrada
perquè està madura.
I jo dirà,
mira que compro aquest,
això.
Per què?
Però si a mi m'agrada allò...
Ai,
el que diran,
el que diran
sempre ens ha portat
pel camí de l'amargura, eh?
Doncs per això et dic,
doncs encara
ho indi existeix,
és això.
Sí,
però jo espero
que la gent més jove,
podríem dir,
posi una mica de seny
i que ajudi
a la gent més gran
precisament a això,
a pensar que les coses
no es fan pel que diran,
sinó pel que vulguis fer.
El mal d'aquestes coses
és quan s'arriba a extrems,
extrems que llavors
te veus obligat a el que...
Llavors és quan ve el problema
de que llavors...
A mi no va sortir,
aixec que surt una miqueta de mare
i per en perdó, eh?
Surt una miqueta de mare.
Però hi ha un senyor
que fins i tot
s'ha fet una pel·lícula
que ell va fer creure
a tota la seva família
que era una persona
que tenia un munt de milions,
que treballava en un banc
i que estava feliçment casat
i resulta que aquest home
tenia una doble vida.
De cara a una gent
aparentava una cosa
i després resulta
que era un lladregot
de molt de cuidado
que es guanyava la vida
mendigant,
mentint per aquí,
agafant per allà
i que clar,
tota la seva família
es pensava que era un mega crac, eh?
Mira, un cas més real.
Ui, avi,
que ens queden 10 segons.
En 10 segons tu ho explico.
Ràpid, molt ràpid.
Vas a la plaça, per exemple,
i va un vestit de treball
i marxa un moment
allà,
compres una miqueta de fruita.
Escolta,
això no es toca, eh?
Això no es toca.
Va un senyor arreglat
i, avi,
tasti-la, tasti-la,
veurà que és boll.
Agafi-la, agafi-la, no?
I va mudat
i no porta ni 5.
I aquell s'aprofiti a esmorzar
només provant la fruita de tots.
I aquell porta treballador...
Què són les 5?
Que no pot ser més.
Fins de setmana vinent.
Adéu-sia, bona tarda.
Adéu-sia, bona tarda.
Béu-sia, bona tarda.