Jordi i Manel, molt bona tarda.
Molt bona tarda, Núria.
Què tal?
Bona tarda, Manel.
Com anem?
Molt bé, i tu?
Avui aquí portem carga forta, eh, tio?
Carga forta, eh, tio?
Eh, tio.
A veure, intentem difondre la història a un nivell que la gent no puga entendre, m'entens, tia?
Xavalín.
Xavalina.
Que no som alumnes de primària, home.
Vam arribar una mica més lluny.
Sí, sí, una mica més lluny.
Doncs sí, una carrega, una carga, una carga.
Home, sí, avui va de càrregues explosives.
Sí, un problema bastant explosiu.
És curiós perquè a vegades, sense voler, coincidim amb el tema, eh?
Quan va de romans, va de romans, avui l'assumpte anirà de la Segona Guerra Mundial.
Ja ho veurem.
Sí, gairebé tot.
En general, no en vinguis amb històries.
Sí, llençem el títol per si hi ha algun despistat.
El magasin d'Història de Tarragona Ràdio.
No en vinguis amb històries.
Aquesta setmana...
Aquesta setmana, el nostre programa, la nit dels vidres trencats, la caiguda del mur de Berlín.
També el bombardeig de la ciutat de Dresde.
També una petita anècdota sobre un dels personatges també més importants de la Segona Guerra Mundial.
El mariscal de Camp Alemany Rommel i la seva afició a l'arqueologia.
Afició a l'arqueologia, entre cometes.
El Manel ens parlarà en la nostra història sobre el Museu d'Història de Tarragona.
I gairebé, per acabar, a més a més de les nostres notícies, un llibre.
En concret, David Christian, signa Mapes del Tiempo.
Introducció a la gran història.
Afemèrides
1938, a Alemanya es produeix la nit dels vidres trencats.
El 30 de gener de 1933, Hindenburg, que en aquells moments era president de la República de Weimar,
nomenava Hitler canseller de la República sota una doble pressió on es combinaven mitjans legals, és a dir, les eleccions,
i les parades militars, grans concentracions i accions violentes nascis al carrer.
Uns mesos més tard, Thomas Mann deixava escrit el seu diari el següent.
Ahir van arribar noves notícies de Múnich.
Per a cada sortida a l'estranger cal presentar un certificat d'inculpabilitat política.
Malignitat estúpida en la manera de portar a terme el boicot contra els jueus.
Les seves botigues han de romandre obertes i han de pagar els empleats,
però s'impedeix a la clientela a entrar-hi i qui, malgrat tot, hi entri,
és filmat i mostrat públicament.
Marques grogues en els establiments jueus.
Tot això és increïblement bestial i absurd.
Això ho signava Thomas Mann l'any 1933.
Cinc anys més tard, en concret, un dia com avui de l'any 1938,
Alemanya es produïa a la nit dels vidres trencats.
Amb el partit nazi ocupant tots els centres de poder
i després de ser sotmesos a constants humiliacions,
milers de botigues propietat de jueus van ser assaltades a Alemanya
sense el rebuig de la població civil.
Més de 35.000 jueus van ser detinguts
i les seves propietats destrossades pels nazis.
Però això només era l'inici d'una terrible història
que tindria el seu trist punt culminant
amb els camps de concentració on van morir milions de persones.
1989 cau el mur de Berlín.
I no ens movem d'Alemanya.
El mur de Berlín va ser construït l'any 1961
i va ser el millor exponent material de la divisió del món
en dos blocs antagònics.
Des de 1948 la ciutat havia quedat dividida en dues parts,
una d'oriental, sota l'òrbita comunista,
i una altra d'occidental, que pertanyia al bloc capitalista.
La fuga massiva de persones del sector oest,
amb la intenció de passar a l'Europa occidental,
va portar a les autoritats comunistes
a construir un mur de ciment i maons
protegits a enfilats i posts militars per impedir-ho.
Tot i el mur, molts berlinersos de l'est van continuar arriscant la seva vida
per passar a l'oest.
El novembre de 1989,
la pressió popular de l'Alemanya oriental
va obligar a interrocar el mur.
Va ser l'anunci de la caiguda del bloc comunista
i el final de la Guerra Freda.
Des de la seva creació fins al 1989,
79 persones van ser o van morir
en l'intent de superar un mur cap a la llibertat.
No en vinguis amb històries, el monogràfic.
Doncs hi ha un programa avui,
el no en vinguis amb històries,
eminentment alemany.
Alemany, sí, sí.
La veritat és que sí.
I el Manel avui ens té preparat un monogràfic
sobre els bombardeig de Dresda,
ciutat d'Alemanya,
que desgraciadament va ser...
Va tenir protagonisme.
I de les més destruïdes, no?
Sí, bueno, la majoria de ciutats
van patir bombardejos molt greus,
però, com veureu,
el cas de Dresda va ser especialment dramàtic
i injustificat una mica, no?
Bé, tots els bombardejos
sobre població civil són injustificats.
Hem de recordar que ja a la Guerra Civil Espanyola
l'aviació alemana
s'havia bombardejat Guernica, no?
És on s'ha inventat el bombardeig massiu
contra la població civil, Guernica, per exemple.
La pròpia ciutat de Tarragona
va sofrir greus bombardejos,
o Barcelona, que van causar
centenars o milers de morts.
però, com veurem, el cas de Dresda
va ser realment desproporcionat.
Sí, i si em permets,
abans de parlar de Dresda,
dir que el primer bombardeig indiscriminat
de la història de la Segona Guerra Mundial,
parlant de la Segona Guerra Mundial
ja des dels seus inicis,
el va realitzar Alemanya
sobre la ciutat de Varsovia, Polònia,
amb dos mil avions
que van fer net
sobre aquella ciutat.
sobre aquella ciutat...
Sí, de fet, Alemanya va ser qui va inventar
el bombardeig massiu sobre les ciutats.
Sí, sí, en la política aquesta que tenien
de guerra ràpida, el Blitzkrieg, no?
Era, anem ràpid, amb els estuques, no?
Eren els bombarders alemanys, si no m'invoco.
Sí, els bombarders de Picat.
I els Tiger, que eren els tanks, etcètera,
doncs anem a arrasar-ho tot i...
I si bombardeja una ciutat civil
acabes, teòricament,
amb la resistència o la moral de la gent
i és molt més fàcil derrotar a l'enemic, no?
Una pràctica que tampoc no és gaire llunyana
el que fan alguns exerceix avui dia.
Però això ja seria...
M'ha agradat el terme, eh? Blitzkrieg, no?
Sí, guerra ràpida.
Que va ser, al principi,
després ja la cosa es va estancar més, no?
Però a principis de l'any 1945,
que és quan se situa la història
que explicarem avui,
Alemanya estava allà a punt de perdre
la Segona Guerra Mundial.
Havia fet una última tentativa
el senyor Hitler de capgirar el seu destí
a l'ofensiva de les Ardenes
el desembre de l'any 1944,
però havia fracassat.
A mitjans de gener,
els russos ja van llançar la gran ofensiva
que els va permetre recuperar Polònia
i entrar allà per primer cop
dins de territori alemany,
ocupant la regió de Silècia.
Que, per cert, els polonesos
no sé qui tenien més,
els alemanys o els russos.
Sí, perquè rebien per dues parts, pobra gent.
Sí, sí, perquè en aquest primer bombardeig
que explicàvem l'any 1939
i amb l'entrada de les tropes alemanes
a Polònia,
els alemanys van matar 120.000 polonesos,
però és que els russos,
perquè el territori després de Polònia
es va dividir en dos,
van matar com a 400.000 víctimes.
Sí, realment Polònia va patir molt.
Va perdre uns 4 o 5 milions d'habitants
i no sé si eren 15 o 20 milions en total.
O sigui, un de cada 4 polonesos
gairebé va morir la Segona Guerra Mundial.
Com dic, a principis de l'any 45
Alemanya tenia la guerra perduda.
Era qüestió ja de mesos
que s'ha acabat rendint.
I mentrestant,
mentrestant,
els exèrcits alemans
poc a poc s'anaven desfent
i els bombarders angloamericans
no paraven d'atacar objectius
dins del territori
encara controlat pels nazis.
Eren dos tipus de bombarders,
com abans comentàvem Jordi,
els americans
que estaven més inclinats
a fer un bombarders més precisos
i contra objectius tàctics,
industrials,
centres de comunicacions
com podien ser
vies fèries, etc.
I els anglesos
que tenien preferència
pels bombardejos massius
de les ciutats.
Sí, dins dels aliats
hi havia dues polítiques,
l'americana
de bombardejos de precisió o estratègics
i la britànica
de bombardejar massimament les ciutats.
Sí, de bombardejar
bombardejos de terror i de pànic.
Per a debilitar la moral
de la població alemana.
I el responsable
d'esta política anglesa
era el mariscal
en cap de l'aire,
Sir Arthur Harris.
Sí, anomenat
el Carnicer Harris.
O el bomber també,
l'he dient.
Per cert, abans s'explicava
una anècdota
que crec que també val la pena
explicar-la.
Molt curiós.
Perquè es veu que
el Carnicer Harris
o el mariscal
en cap de les forces aèries
Arthur Harris,
per Londres
un cop el va parar
un policia
perquè anava
a excessiva velocitat
amb el seu cotxe
i el policia li va dir
escolti,
a veure si matarà algú.
La resposta
del Carnicer Harris
va dir
jo cada nit
mato a milers de persones.
I es va quedar tan ampar.
Humor britànic,
també per altra banda.
Humor britànic.
Sí, sí, sí, 100%.
Doncs bé,
aquest senyor,
el senyor Harris,
va fer
l'any 42
una llista,
una llista
de 60 ciutats alemanyes
que havien de ser
arrasades,
destruïdes.
Tot i la pressió
que sobre Harris
va fer el seu superior
i el cap de l'aire
Portal,
més partidari
de concentrar
els esforços
en destruir
plantes de combustibles
i centres de comunicació,
aquest havia aconseguit
que a principis
de l'any 45
totes les ciutats
alemanyes
de més de 100.000
habitants
es trobessin
pràcticament en runes.
Totes,
exceptuant una,
endivines quina?
Dresde.
Tic-tac, tic-tac.
La ciutat de Dresde.
I al 3 de febrer
d'aquell 1945
mil bombarders
nord-americans
havien atacat Berlín
causant uns 25.000 morts.
Es va dir que ja
no es portarien a terme
accions tan dures
contra la població civil
però només 10 dies després
a Alemanya
arribia el pitjor
atac aèri
de tota la guerra.
I què tenia Dresde
per rebre el pitjor
atac aèri
de tota la guerra mundial,
de la segona guerra mundial?
Doncs un patrimoni
artístic impressionant.
Impressionant.
La coneixia com la Florència
de l'Elba.
Sabeu que era una ciutat
realment molt bonica.
Sí, sí.
Era la segona...
A veure, jo tinc una sèrie
de dades.
Sí.
Era la segona
ciutat més gran d'Alemanya.
Era un important eix
de comunicació
de les tropes alemanes
que es dirigien
cap al front de l'est.
Sí.
Clar, a Alemanya
pensem que estava en guerra
amb tot el món,
per dir-ho.
Sí.
I bé,
hi ha altres dades
que no venen.
Però era una ciutat
que no tenia cap tipus
d'importància militar
o estratègica,
tampoc tenia indústria
destacada.
Militar ni química.
Exacte,
que pogués ser objecte d'atacs.
I que en aquella època
també hi havia un munt
de refugiats
que fugien de...
Això sí,
el que hi havia
eren molts,
perquè els russos
havien iniciat
aquesta ofensiva
per conquerir Polònia
i tal,
i havien entrat
ja del territori alemany
i van fugir
molts civils
perquè realment
la llegenda...
El temor al bolxevic.
El temor als russos
i que era un temor
realment cert,
que feien disbarats
en la població civil.
Bé,
els alemans
també van fer
molts disbarats
en la població civil.
També.
potser era una mena
de revenja.
Era una revenja.
Doncs bé,
milers i milers,
centenars
i milers de civils
van marxar
i molts se refugiaven
a Dresde.
Era una ciutat
que abans de la guerra
tenia uns 620.000 habitants
i que en aquell mes de febrer
sobrepassava el milió.
És molta gent això,
per una ciutat,
a l'època de més.
Sí,
havia doblat.
Un milió de persones.
Un milió,
200.000 persones
aproximadament.
O sigui,
la meitat refugiats
i la majoria eren
dones,
infants i vells.
Clar,
perquè els homes
estaven a la guerra.
Estaven tots a lluitar
a la guerra,
exactament.
I a part,
pel que sí destacava
la ciutat
era pel bellíssim
conjunt arquitectònic
que formava
tota la seva part antiga.
Era conegut,
com ja hem dit,
per la seva gran història,
pels parcs,
museus,
teatres,
pel gran edifici de l'òpera
i les moltíssimes esglésies
de gran valor artístic.
Com ja hem dit,
era la Florència
de l'Elba.
Se la coneixia.
Dresde havia estat
declarada ciutat oberta,
o sigui que,
en cas que hi haguessin arribat
els aliats
per terra,
no haguessin,
la ciutat s'hagués rendit.
Llavors,
com va sortir
aquesta idea d'atacar?
Qui va tenir la idea
d'atacar el 3D?
Doncs sembla ser
que la idea
la va tenir el Churchill,
el primer ministre anglès.
Això hauríem de consultar
les memòries
que aquest mateix any
ha publicat
l'esfera dels llibres,
els dos volums.
Potser en parla.
Segurament el segon volum.
El primer no.
T'ho asseguro
perquè me l'he llegit.
Però el segon
segurament no ho diu.
Ja ho miraré.
Doncs sí,
mira-ho i ja m'ho diràs
alguna cosa.
Bé,
dels motius
que van portar
a prendre la decisió
de realitzar
aquell atac massiu
s'ha discutit molt.
3D estava dins
de la zona
que havia de ser
ocupada pels soviètics.
Era una mena,
potser,
d'advertència a Stalin
sobre el potencial
dels angloamericans
o simplement
va ser una resposta
a les queixes
del mandatari soviètic
sobre la poca empenta
dels seus aliats
en el front occidental,
que sempre es queixava
que no feien prou
i que tot el pes
ho portava
l'exercit roig.
O es volia
continuar danyant
la moral
de la població civil
o era una simple
rebenja personal
del premier britànic.
Segurament,
les causes exactes
mai les sabrem,
no?
I quan va començar
el drama,
a Dresde?
Sí,
perquè van avisar,
vull dir,
la població tenia consciència
que allò podia passar.
No, no, no.
Incluso hi havia llegendes
que diuen
que si vivien uns cosins
de Churchill
a la ciutat
o que si la capital
després de la guerra
aniria a Dresde,
d'Alemanya
i que no la bombardejaven
per això.
O sigui,
que la gent
estava molt confiada.
I el dia 13 de febrer,
a les 9 i mitja
de la nit,
doncs va sonar
l'alarma
de bombardets
i es van presentar
els primers 9 bombarders
senyalitzadors,
els bombarders mosquits
de la RAF,
de la Royal Air Force.
Aquí hem de parlar
de 3 forces aèries,
la Luftwaffe,
la Luftwaffe,
eren els alemanys,
la RAF,
Royal Air Force
i la USAF,
la United States Air Force.
America Air Force,
molt bé.
Llavors,
primer van atacar
els anglesos,
la RAF.
Van vendre 9 bombarders
que van llançar
les bombes
lluminoses
o obres de Nadal.
per senyalitzar
els objectius
o la resta
de bombarders.
Primer venien uns avions,
tiraven uns bombes
lluminoses
que marcaven
tot el perímetre
i la zona
que s'havia de bombardejar.
I poc després,
a les 10 i 15 de la nit,
arribava la primera onada
de bombarders anglesos.
Eren 234 avions
Lancaster
que van llançar
sobretot
les bombes trencadores
de gran poder explosiu
amb l'objectiu
d'obrir teulades
d'edificis
i trencar-ne
les finestres
per facilitar
l'acció
de les bombes
incendiàries
de la segona onada
que vindria.
Tres tipus de bombes,
les lluminoses,
les trencadores...
Els arbres de Nadal
que els diuen
eren unes bombes
que marcaven
la resta de...
Que devien servir
també d'avís
per la població civil.
no, no, no, no, no, no.
La població civil
quan més neve morgués
millor.
No, no, però ja, ja,
clar, no volguen-ho ells,
però vull dir,
la gent no ho veia
això des de terra.
Suposo que sí,
però en millora o veixina
no sé si tornava
molt de temps de...
El pànic
d'un atac.
Després les trencadores
i després les incendiaries.
Aquestes trencadores
obrien forats
a les cases, no?
L'atac este primer
va durar només...
17 minuts.
Però va causar
tantes distrosses
que per ell mateix
ja hagués estat suficient
per a qualsevol objectiu
no civil
sinó militar.
Desenes de milers
de cases,
hospitals,
escoles,
estacions de tren
sense sostres,
ni portes,
ni finestres,
els carrers destrossats
i inundats
pel trencament
de les canonades
de subministre d'aigua,
edificis sense façana
i els crits d'auxili
de milers de víctimes
atrapades en la runa.
I també hi ha
els primers incendis
encara dispersos
però visibles
ja a 150 quilòmetres
de distància.
I quan ningú s'ho esperava
arriba una segona onada.
Exacte,
hi havia acudit
inclús bombers
d'altres ciutats
per ajudar
i a la 1.30
de la matinada
ja del 14 de febrer
arriba la segona onada.
No hi va haver avís
de nou atac
simplement perquè
no funcionava
l'electricitat.
Per als atacants
ara ja no feien falta
les bombes marcadores
perquè la ciutat
era una gran foguera
i els 538 avions anglesos
van llençar
650.000 bombes incendiàries
contra 3D.
Eren unes bombes
que devien pesar
un parell de quilos.
60,
però atenció,
és que les xifres
a vegades queden disperses
i és brutal això.
650.000 bombes incendiàries.
Eren bombes
d'uns 2 quilos de pes,
pesaven molt poc,
però que imagina't
650.000
una bomba d'estes
una bomba d'estes
devia fer un incendi
10 o 20 metres quadrats
imagina't 650.000
convertia tot
en una veritable foguera.
Doncs
les flames
que es van generar
van ser tan grans
que
segons diuen
els avions
quan se retiraven
que eren visibles
des de 300 quilòmetres
de distància.
O sigui que
com si es cremés
a Saragossa
i des d'aquí es veigués.
O sigui que
des d'aquí l'aire
tu poguessis
veure el resplandor.
Déu-n'hi-do.
Durant aquest atac
18 cases nocturns
que tenien
de la Luftwaffe
dels alemanys
la base
només 8 quilòmetres
de la ciutat
no van poder sortir
per falta de combustible
i problemes
en les comunicacions.
En total
els anglesos
van llançar
sobre 3 de
1.478 tones
de bombes explosives
inclouen
529 bombes
de 2 tonelades
i una
de 4 tonelades
i les 650.000
bombes incendiaris
que abans
esmentàvem
amb un pes total
de 1.182 tones.
I per què?
tantes bombes
incendiàries?
Doncs tantes bombes
i incendiàries
perquè
3D era una ciutat
antiga
i estava construïda
amb fusta
bàsicament
i els carrers
eren molt estrets
i tal
o sigui
la intenció
era fer un gran incendi.
El dia següent
Ja ens podem imaginar
que els equips
de rescat
no donaven l'abast
No, inclús
alguns equips
de rescat
de ciutats properes
van morir tots
no van quedar
supervivents
o sigui que
el dia següent
exacte
la gent que havia
sobreviscut
i els equips de rescat
que encara hi havia
en vida
no donaven l'abast
perquè hi havia
centenars de milers
de ferits
no hi havia
ni aigua suficient
ni aliments
ni medicines
però allò
allò hi ha un infert
però increïblement
el carrer
s'harris
va enviar
un tercer atac
un tercer atac
que arriba
que arriba a les 12
i 12 del migdia
del 14 de febrer
10 hores després
que esclatessen
les últimes bombes
angleses
era un atac
ara
d'avions americans
1.350 fortaleses
volants
i liberators
van llançar
un altre
veritable
dilubi
de destrucció
sobre la ja
arrasada
ciutat
per sort
moltes bombes
van caure
en zones
que ja estaven
arrasades
sense causar més danys
perquè no es pot matar
la gent que ja està morta
o les cases
que ja estan destruïdes
com havia passat a Hamburg
dos anys abans
degut a la calor
generada pels incendis
es va generar
un huracà de vent
i foc
de milers de graus
de temperatura
que va propagar
l'incendi
per tots els racons
de la ciutat
i que va causar
més morts
que les pròpies
explosions
de les bombes
per sort
deuria haver-hi
gent que podria
que va fugir
de la ciutat
o que sortia
més o menys
gent que va fugir
i sortien més o menys
vives
bombers
ambulàncies
etc
sí
però va passar una cosa
com que els cases
com que els bombarders
no tenien
no van ser atacats
per cases alemanys
l'escolta que portaven
els cases nord-americans
els P-51
es van
entretindre
mentre els bombarders
bombardejaven
a metrallar
els civils
que fugien
de la ciutat
a totes les
les columnes
que sortien
de la ciutat
causant també
molts morts
l'objectiu
d'aquest últim atac
no era altre
que assolir
la destrucció
total
absoluta
de la ciutat
en total
els americans
van llançar
sobre la ciutat
4.745
tones
de bombes
explosives
i 2.965
tones
de bombes
incendiàries
un munt de números
estem dient
jo trobo que són
4.000 tones
imagina't
4.000 tones
d'explosius
però per tot això
que dieu
per tot aquest atac
fins i tot
excessiu
se suposa
que els aliats
ja veien
que allò
estava guanyat
si no
tu no malgastes
entre cometes
tanta energia
en una sola ciutat
és que no s'acaba
d'entendre
este bombarder
és tan dur
perquè realment
si la guerra
estava guanyada
no va fer canviar
absolutament res
potser
acabem de llançar
tot el que ens sobre
això ja el tenim
guanyat
doncs bé
no cal dir
que la ciutat
va quedar completament
arrasada
degut
esclar
al gran nombre
de bombarders
que van atacar-la
però també
perquè no hi va haver
cap oposició
per part dels alemanys
les bateries
antiaèries
havien estat
desmantelades
un mes abans
per ser enviades
al front rus
i una unitat
com hem dit
de cases nocturns
més certs mig 110
no va poder
despegar
perquè no tenien
prou combustible
i necessitaven
una autorització
que va arribar tard
etcètera
en segon lloc
també
perquè la ciutat
com ja hem dit
era
una ciutat
de fusta
i era una ciutat
que tenia
carrers molt estrets
i això va fer
propagar l'incendi
enormement
encara més
i no es va poder
obrir cap tallafocs
també va haver-hi
una dada meteorològica
que va ajudar
que és que aquella nit
l'alemanya estava
coberta de núvols
però per unes hores
es van obrir
sobre el cel de Dresde
i els avions
van poder tirar
les bombes
amb molta precisió
que a vegades
si t'acaben en núvols
caien les bombes
per la ciutat
o on fos
això és brutal
i a més la ciutat
estava molt mal preparada
per suportar un atac
d'aquelles dimensions
només hi havia un búnquer
de formigó
i estava reservat
al governador local
avui dia
suposo que qualsevol ciutat
tampoc està preparada
per rebre un atac així
i han passat molts anys
i a més
com hem comentat
les cases
estaven de fusta
era una ciutat antiga
i va cremar
i jo em quedo
amb aquesta dada meteorològica
perquè això ja gairebé
és cosa dels déus
tot estava predestinat
tot ennobolat
tot estava predestinat
aquella nit
perquè Dresde fos destruïda
si fos la història
de les provades
dirien que ha sigut déu
o un sant
que ho veu tot el cel
i a més a més
com que la ciutat
havia duplicat
el nombre d'habitants
el nombre de morts
va ser encara
molt més elevat
la ciutat va cremar
una setmana
van cremar
650 hectàrees
i les temperatures
van ser tan elevades
que es va afondre
l'asfalt dels carrers
i fins i tot
l'aigua del riu
de l'elba
va bullir
la gent que estava
pels carrers
va quedar reduïda
la cendra
i els que es van refugiar
als sòtans
se van rostir
literalment
perquè els sòtans
se van convertir
en forts
en grans forts
era potser
l'única esperança
esperança
però clar
si fora de temperatures
de mil graus
dins dels sòtans
al final
t'acabes morint
també
en dies posteriors
a l'atac
els grups de rescats
se van encarregar
de donar sepultura
a les víctimes
tres setmanes després
se n'havien identificat
uns 40.000 cadàvers
i durant moltes setmanes
d'entrada la primavera
la pudor de descomposició
es podia sentir
a diversos quilòmetres
de distància
en quant a la xifra
de morts
no hi ha encara
unanimitat
els dos bàndols
se van entrar
en una guerra
de xifres
ràpidament
van parlar
els aliats
d'uns 60.000 morts
els nazis
de 250.000
i altres xifres
rebaixen el nombre
a uns 30.000
actualment
s'accepta
una quantitat
de víctimes mortals
entre 120 i 150.000
però pensant
que estan parlant
d'una població
d'un milió de persones
sí
un de cada deu
fos com fos
va ser un veritable genocidi
que va quedar impuner
i que els autors
van ser els guanyadors
de la guerra
i aquella tàctica
de bombardejar
ciutats civils
del mariscal
Arthur Harris
per trencar la moral
del poble alemany
va fer que
va portar a llançar
850.000 tones
d'explosius
contra ciutats alemanyes
provocant
durant tota la guerra
la mort d'unes 600.000 persones
i es va demostrar
com una tàctica
totalment inútil
a l'hora d'ajudar
a guanyar el conflicte
Sí, sí
no oblidem tampoc
el que comentàvem
al principi
d'aquest petit espai
d'aquest monogràfic
els bombardejos
sobre Guernica
Tarragona
Barcelona
etcètera
també sobre
la població civil
i com els alemans
també havien bombardejat
a partir de l'any 1940
Londres
Glasgow
Belfast
Liverpool
Cardiff
Bristol
Coventry
Portmose
Southampton
etcètera
etcètera
que també van morir
molta gent
però això ja és
una altra història
molt bé
No en vinguis
amb històries
curiositats
Ens quedem a Alemanya?
Sí
no
la veritat
ens quedem a Alemanya
perquè parlem d'un alemany
però no per
un alemany
que va passar
a la història
no per
viure
o per
per actuar a Alemanya
parlem del zorro
del desierto
d'aquí parlem Manel
i el senyor Rommel
del mariscal Rommel
el mític mariscal
de camp alemany
Rommel
va gaudir
d'una excel·lent imatge
entre els seus companys
i també entre els seus
enemics
durant la campanya
del nord d'Àfrica
a la segona guerra mundial
els mateixos anglesos
el van batejar
amb el sobrenom
del zorro del desert
o la guineu del desert
però és que em sona molt malament
així en català
el simple fet
de saber
que el mariscal
Rommel
estava a prop
produïa entre les tropes
britàniques
nerviosisme
i baixa moral
fins al punt
que l'alt comandament
britànic
va prohibir
pronunciar el seu nom
com sembla això
inclús a Harry Potter
no podem pronunciar
el nom del dolent
però centrem-nos
en Rommel
i l'arqueologia
que és la nostra
curiositat
les campanyes
de publicitat
sobre la figura
del mariscal
del camp
van fer d'ell
un soldat
admirat i temut
per tots dos bàndols
i l'esforç
dels mitjans
de propaganda
per a presentar Rommel
com a un militar
interessat
per la cultura clàssica
van donar lloc
a la segona anècdota
a partir d'una fotografia
en la que apareixia
Rommel
examinant
amb atenció
una peça
de sàrameca romana
que va de desenterrar
per a algun dels seus soldats
es va publicar
que Rommel
sabia conjugar
la direcció
de les seves tropes
amb la salvaguarda
de la cultura clàssica
una imatge
que es remetia
a les campanyes militars
de l'antiguitat
a la imatge
també més romàntica
de l'exèrcit
a partir d'aquests moments
es va generar
la idea
de Rommel
amant de l'arqueologia
el que no sabien
en aquell moment
és que la imatge
enganyava
uns anys més tard
un dels soldats
protagonistes
d'aquesta història
va explicar
el que realment
va passar
va assegurar
que ell i altres soldats
es trobaven
en una zona
de cert interès
arqueològic
escavant
per matar el temps
i van trobar
algunes peces
de ceràmica romana
Rommel
intrigat pel que feien
els seus soldats
es va apropar
i mirant els fragments
els va dir
amb un to severi militar
per a què dimònics voleu
aquestes antiguitats
la fotografia
en canvi
faria una interpretació
totalment diferent
sense dubte
molt més favorable
al prestigi
de la guineu
del desert
No en vinguis
amb històries
La nostra història
Avui a la nostra
Alemanya no, ja no?
Eh?
La nostra història
ja ho trobem a Alemanya
Home, aquí, clar
és que la Segona Guerra Mundial
a la Tarragona
alguna cosa hi haurà
però això pot ser
algun submarin
on callat per aquí
a la punta del miracle
Bé
avui a la nostra història
repassarem breument
una mica la història
malgrat la redundància
del Museu d'Història
La Gènesi del Museu d'Història
Que són moltes històries
M'ha fet gràcia
la repetició
de la paraula història
però d'això es tracta
És la història
del Museu d'Història
Clar
Si fos la història
del Museu de Biologia
seria diferent
però bueno
A tres minuts del final
Vinga
La Gènesi del Museu d'Història
com a museu públic
es remunta l'any 1957
amb la creació
del Museu de la Ciutat
situat a la Volta Romana
de la plaça del Pallol
Tres anys abans
que el Museu de la Ciutat
obri les portes
però l'Ajuntament
va adquirir l'immoble número 14
del carrer de Cavallès
conegut com a Casa Castellarnau
amb l'objectiu
de condicionar-lo
i fer-lo visitable al públic
Ja entrada la dècada següent
l'any 1964
s'aprova la creació
d'un museu romàntic
a Casa Castellarnau
Aquest projecte
no s'arriba a materialitzar
i la iniciativa queda aturada
fins a l'agost de l'any 68
data en què es constitueix
el 23 d'agost d'aquell any
el Patronat Municipal de Belles Arts
que tenia com una de les seves missions
la compra i la recerca d'objectes
per nodrir Casa Castellarnau
així com la restauració de la mateixa casa
per poder instal·lar-hi el desitjat
Museu Romàntic
Els seus esforços
van obtenir resultat
amb la inauguració
el 22 de setembre
de l'any 1977
de la Casa Museu Castellarnau
amb la planta noble rehabilitada
i moblada
i els baixos
amb l'exposició
de la col·lecció Moles
adquirida poc temps abans
el Patronat de Belles Arts
va tenir continuïtat
fins al 1979
moment en què la corporació
assumeix les seves funcions
i també les del museu
Deixem enrere el Museu d'Història de Tarragona
per recomanar el següent llibre
Títol
Mapes del Tiempo
Introducción a la Gran Historia
Autor
David Christian
Editorial
Crítica
Quantes pàgines té?
726
Déu-n'hi-do
I quin preu té?
Preparat
38 euros amb 90
Accequible
Física, Biologia, Geografia, Antropologia, Sociologia i Història
són algunes de les disciplines
que David Christian fundeix
per redefinir la història
L'inici, segons ells, no van ser
les coves d'Altamira
tampoc les restes de l'UCI
trobades a Àfrica
Al principi de tot està el Big Bang
A Mapes del Tiempo
Introducción a la Gran Historia
David Christian planteja construir
un nou mite de creació modern
allunyant-se de la fragmentació de la història
en períodes o disciplines més o menys complementàries
Batejada com la Gran Historia
des que l'autor començés l'any 1989
a impartir aquesta disciplina
a la Universitat Macquire a Sydney
aquest llibre ha estat guanyador
del Premi World History Association
i porta solidesa a les seves teories
encara que alguns necessitem
possiblement una segona
i inclús una tercera lectura del llibre
per endinxar-nos en una nova perspectiva
completament nova
La Història enfront a diferents escales
de mesurar el temps
un llibre realment recomanable
Notícies
Bones notícies
després d'un monogràfic una mica catastrofista
Sí, després de la destrucció de Dresde
una altra notícia que m'esporta precisament
a Dresde
però en aquest cas
és una notícia positiva
és la reconstrucció de la Frauenkirche
o Església de Nostra Senyora
que era una de les construccions més destacades de la ciutat
que havia quedat destruïda
després dels bombardejos
després perquè va resistir els bombardejos
i un dia després
quan tothom pensava que havia sobreviscut
se va esfonçar
va quedar en un munt de runa
que Dresde va quedar com hem dit
dins de l'Alemanya comunista
i no va interessar
sembla ser als governs comunistes
reconstruir-la
i va quedar com una espècie d'exemple
del que havia estat la guerra
l'any 1990
quan hi ha la unificació
començava a prendre cos d'Alemanya
se va replantejar la idea
de tornar a aixecar l'edifici
han passat 15 anys de feina
i gairebé 180 milions d'euros
dos terços dels quals
han estat recaptats
per donacions particulars
i la iglesia ha estat reconstruïda de nou
és sense cap mena de dubte
la culminació
del procés de reconstrucció
de tota la part antiga de Dresde
que s'està portant
durant els últims anys
el rellotge del temps s'avança
i el pèndol de la història
continua funcionant
ens veiem la propera setmana
a
No em vinguis amb històries
a Tarragona Ràdio
hem arribat al punt final
per aquesta setmana
No em vinguis amb històries
i què tindrem la propera setmana
al
No em vinguis amb històries
la guerra civil russa de 1917
l'escriptor portugués
José Saramago
Palestina
any 1947
o l'organització de les Nacions Unides
per l'educació
la ciència
i la cultura
la UNESCO
o el misteri
de l'or perdut
a la selva equatoriana
propietat del soldat espanyol
Juan Valverde
i moltes coses més
m'ho deixareu dir amb vosaltres
a la propera edició
no em vinguis amb històries
assajem tota la setmana
ho podem tornar a dir
si vols
un, dos, tres
no em vinguis amb històries
Jordi Manel
gràcies
adeu
Jordi Manel
Jordi Manel