Fins demà!
Un minut de dos quarts de nou del vespre, segueixes a la sintonia de Tarragona Ràdio i en aquest cas comença el No em vinguis em històries, el programa de divulgació històrica de Tarragona Ràdio. Molt bona tarda o bon vespre, Manel.
Què tal? Com han anat les vacances? Doncs força bé, estudiant. Estudiant?
Tu suposo que també. No, tu has estat de vacances per...
Jo he estat de vacances a l'Olot. Sí.
Vas estar? Sí, molt recomanable.
Sí, molt recomanable.
I ens farà cinc cèntims qualsevol dia d'aquest sobre aquelles terres.
La història d'Olot.
D'Olot.
Molt interessant.
Sí, molt pacífica o no?
Volcànica. És una història una mica volcànica.
Volcànica. Perfecte. Doncs No em vinguis amb històries. Tot seguit al nostre sumari.
No em vinguis amb històries. Aquesta setmana...
Per començar, què tenen en comú la Coca-Cola, les dones, Miguel Hernández, els soldats nord-americans a Hanoi i el planeta Mercuri, ho sabrem tot seguit a les nostres efemèrides.
Després, el monogràfic o el monogràfic o el petit monogràfic dedicat avui a les ciutats europees durant la baixa edat mitjana.
Les curiositats de la història ens duran cap a la ciutat o al principat de Mònaco, millor dit.
La nostra història, el Manel ens ha preparat, ens parlarà sobre l'església de Sant Pere del Serrallo.
Unes quantes notícies que han estat importants els darrers dies relacionades amb el nostre tema.
i per finalitzar, si dóna temps, esperem que sí, el llibre L'esperança d'André Malró.
Afemèrides
I tal dia com avui, de l'any 1886, John Cid Pemberton inventava la Coca-Cola, aquella beguda tan universal avui en dia.
També tal dia com avui, de l'any 1908, la Cambra de Comuns del Regne Unit aprovava el dret a vot de les dones britàniques.
I què va passar, més a més?
Sí, també un altre 29 de març, en aquest cas de l'any 1942, moria de tuberculosi el poeta d'Oriuela Miguel Hernández.
Estava pres des del final de la guerra, va morir de fet a una presó d'Alacant,
i va participar activament al conflicte civil que va afectar Espanya,
i es va fer famós per els seus recitals de versos a les mateixes trinxeres.
La seva poesia va anar evolucionant des del barroquisme gongorià
fins a arribar a una poesia de mercat compromís social i de toc profundament emotiu i personal.
I un altre 29 de març de l'any 1973,
els americans, de fet l'últim soldat americà que quedava a Vietnam,
se va retirar, i això va ser fruit d'un acord que havien firmat 60 dies abans,
el 27 de gener de l'any mateix del 1973,
un acord firmat a París entre Estats Units, Vietnam del Sur, Vietnam del Nord i el Viet Cong.
Un dels punts bàsics d'aquell acord va ser que els americans se comprometien
a retirar tot el seu personal militar de Vietnam en un termini de 60 dies,
de fet ho van complir.
Això era l'any 1973, que el darrer marín nord-americà abandonava Hanoi.
De fet la guerra va continuar encara entre els dos Vietnams,
ja sense intervenció nord-americana, està l'any 75.
La seva particular guerra freda fins avui en dia encara.
Sí, podríem dir.
I tal dia com avui també, de l'any 1974,
per primer cop un objecte humà, la sonda espacial nord-americana,
Mariner 10, sobrevolava el planeta Mercuri.
També estava en plena guerra freda, per a quines dates.
Sí, que se'n picava, no?
A veure qui feia més.
No en vinguis amb històries, el monogràfic.
El nostre monogràfic d'avui porta per títol
la ciutat europea a la baixa d'ambitjana.
I és una petita introducció, un esbosc, una pincellada,
perquè el temps sempre és limitat al que serien en general
les ciutats europees durant aquest període de la història.
A més a més, no podem generalitzar tampoc.
Perdona que t'ho interrompis.
Si et sembla, aclarim què és baixa d'ambitjana,
que és la...
Sí, bé.
Perquè la gent s'hi pot confondre, no?
Ho expliques?
Sí, més o menys ho he explicat, però sí, sí, sí.
Hem de dir que des del segle III
s'havia produït a tot l'imperi romà
un procés de ruralització,
que com el mateix terme diu,
doncs era simplement que la gent es va desplaçar cap al camp.
Davant de la inseguretat i la crisi econòmica,
la població abandonava les ciutats,
s'hi anava a viure al camp.
El comerç, en conseqüència, es va interrompre
i la manufactura es va reduir al mínim.
A l'Europa occidental,
aquest procés va continuar tot el llarg dels segles següents,
de manera que en els primers segles de l'edat mitjana,
les ciutats cristianes no sobrepassaven els 5.000 habitants.
És a dir, les antigues ciutats romanes
havien entrat en crisi.
Les més importants tenien tan sols una funció administrativa,
eren el lloc de resigència del bisbe
i en alguns casos del rei,
però l'activitat econòmica hi era ben escassa.
A partir de l'any 1000,
es va produir arreu d'Europa un regreixement del comerç.
Aquest fet va provocar que a prop de les antigues ciutats romanes,
en l'encreuament dels camins apareguessin nous barris,
anomenats els burgs.
La seva població, en conseqüència,
rebriria el nom d'aquests barris,
eren els burgesos
i es dedicava preferentment al comerç i a la manufactura.
El creixement de les ciutats va ser tan gran
que a partir del segle XVIII
es van construir noves muralles
i els burgs van ser absorbits per les antigues ciutats.
En general, les ciutats medievals eren no gaire grans.
Només alguna sobrepassava els 100.000 habitants.
100.000 habitants?
Doni, quins exemples trobem?
Trobem algunes ciutats italianes,
com podrien ser Gènova, Nàpols,
sobretot ciutats obertes cap al Mediterrani,
cap al comerç del Mediterrani,
o altres ciutats de l'interior d'Europa,
com seria París, per exemple.
La majoria de ciutats importants
tenien entre 40.000 i 100.000 habitants.
Hi havia també moltes diferències
entre les ciutats medievals a causa de l'emplaçament,
és a dir, les que estaven situades a prop de la costa
o les que estaven més cap a l'interior,
el seu origen,
les ciutats d'origen romà o construïdes de nova planta,
si bé gairebé totes les ciutats medievals europees
presenten unes característiques comunes.
I aquestes característiques quines són?
Aquestes característiques generals,
i que moltes vegades tampoc s'arriben a complir al 100%,
són les següents.
Primer, les muralles,
que en molts casos inicialment eren d'origen romà
i posteriorment van ser de nova construcció
a mesura que la ciutat s'anava engrandint
i anava assimilant tots els barris
que anaven creixent als seus voltants.
En segon terme, les esglésies,
que eren molt nombroses.
En les ciutats on hi havia bisbe,
s'alçava una catedral, a més a més,
que alhora era l'edifici més alt
i més espellós de la ciutat,
i a la vegada constituïa un veritable símbol.
Hi havia molta rivalitat entre ciutats
per construir la millor catedral.
En el segle XIII, XIV i XV,
les ciutats rivalitzaven entre elles
a l'hora de construir temples més amplis,
i l'esforç econòmic que havien de fer
als vilatants era tan fort
que sovint algunes catedrals no es van finalitzar
i inclús moltes d'elles no van poder ser inestides
fins a finals o durant el segle XIX o el segle XX.
Com a tercer punt o característica comuna
trobem l'Ajuntament o la Casa de la Vila,
que era la seu del govern de la ciutat
i era un dels edificis també més destacats
al costat de la catedral.
Com a quart punt trobem els convents i monestirs,
que eren nombrosos i pertanyen a diferents hortes religiosos.
Un altre punt important i característic
de gairebé totes les ciutats europees d'aquesta època
serien el Palau del Rei
i les cases senyorials de la noblesse i de la burguesia,
la burguesia cada vegada amb més poder.
Un altre punt serien els hospitals
i els edificis destinats al comerç,
que serien en aquest cas els edificis destinats al comerç
a la que coneixem com a llotges.
Un altre punt seria la plaça major,
que normalment se situava davant la catedral
o la Casa de la Vila, seria el centre més important de la ciutat.
Era el lloc de trobada dels habitants de la ciutat
i tenia el lloc al mercat semanal,
les celebracions públiques, les execucions, etc.
La xarxa viària de la ciutat medieval
era un veritable laberint de carrers estrets
disposats de manera desordenada.
És la típica imatge dels cais jueus
a les ciutats medievals brutes,
a Girona, Barcelona...
La ciutat formava un conjunt bigarrat
de cases enganxades les unes a les altres,
tot i que dins del recinte emmurellat
hi havia alguns horts i patis interiors.
Algunes ciutats tanmateix
van ser construïdes de nova planta,
segons un plànol ordenat,
en què els carrers s'estallaven
i formen angles rectes,
l'aspecte que recordava,
en aquest cas, les antigues ciutats romanes,
però la gran majoria de ciutats europees
tenen aquest traçat desordenat,
de carrers estrets i...
sinó que contrasten les ciutats romanes
que precisament eren molt ordenades, no?
Tot el contrari.
Tot el contrari, sí.
En aquests nuclis urbans
no hi havia cap sistema de clavegram,
per això les aigües brutes
s'escorrien pel vell mig dels carrers.
Aquesta manca d'higiene
feia que les ciutats fossin a més
un lloc idoni per a la propagació
de les epidèmies
i de tota mena de malalties infeccioses
i, com veurem tot seguit,
al llarg de l'edat mitjana
la natalitat en general
va ser força elevada,
però la població creixia molt lentament
perquè la mortalitat, per a l'altra banda,
també era molt alta,
sobretot pel que fa als infants
menors de 5 anys.
L'esperança de vida
no superava els 40 anys
i la fam i les epidèmies
feien uns estrells terribles
entre la població.
A més a més,
quan coincidien fam,
epidèmies i guerra,
la mortalitat era enorme
i la població de les ciutats
o dels territoris afectats
disminuïa considerablement.
És el que coneixem
per mortalitat catastròfica.
La pitjor de les mortalitats catastròfiques
de l'edat mitjana
o d'aquest final d'edat mitjana
es va produir a mitjana del segle XIV,
època en què gairebé tot Europa
es va veure afectada
per una epidèmia
especialment virulenta,
la Pesta Negra.
Ja en algun altre monogràfic
vam parlar de la Pesta
quan ens referíem
a la grip espanyola.
L'epidèmia va arribar a Europa
o a Occidental
l'any 1348,
procedent d'Orient,
a través d'unes naus
dedicades al comerç,
unes naus que provenien d'Orient.
Va afavorir la difusió de l'epidèmia
el fet que, com hem dit,
a les ciutats mancaven les condicions higièniques necessàries
per evitar aquest tipus de malaltia.
En poc temps,
l'epidèmia es va estendre
gairebé per totes les regions europees,
des de l'Atlàntic
fins a Constantinople.
Es calcula que una quarta part
de la població europea
va morir en pocs anys
i tenim aquí
a més a més
com ho va d'escriure
Boccaccio,
el de Camaró,
de l'arribada de la pesta
a Florència.
Sí, diu el següent.
Us diré, doncs,
que ja era l'any
de la fructífera encarnació
del fill de Déu
al nombre de 1348,
quan a la greca ciutat de Florència,
més noble que cap altra d'Itàlia,
pervingui a la mortífera pestilència,
la qual, o per actuació
dels cossos superiors,
o per la justa ira de Déu,
tramesa damunt els mortals
a fi de corregir
les nostres iníquues obres,
començada uns quants anys
abans a les parts orientals,
havent les privades
d'innombrable quantitat de vivents,
sense aturar-se,
avançant d'una banda a l'altra,
s'havia eixemplat fins a Occident
amb gran misèria.
I no valenti prudència
ni proveïment humà
segons el qual la ciutat
fou netejada
de moltes immundícies
per oficials
expressament encarregats,
així com fou prohibit
a tot malalt d'entrar-hi,
jo em donà molts consells
a fi de conservar la sanitat,
ni valent-hi tampoc
les humils súpliques
ordenades en processons,
no una vegada,
sinó moltes,
i adreçades
en altres formes a Déu
per les persones devotes.
gairebé a l'inici
de la primavera
de l'any esmentat
van començar horriblement
els dolorosos efectes
de la pestilència.
En començar
la malaltia
naixien
tant els homes
com a les dones,
sota les aixelles
o a l'angonal,
unes inflors,
algunes de les quals
creixien com una poma
i d'altres
com un ou.
Després,
els símptomes
de la malaltia
es mutaven
en taques negres
o líbides
que apareixien
en braços,
cuixes
i a qualsevol
altra part del cos.
I aquesta peste negra
us preguntareu
quin tipus
de població urbana
va afectar.
Doncs la població urbana
en la majoria
de les ciutats
van alliberar-se
ben aviat
de la tutela
dels senyors feudals
i van dotar-se
d'una organització
política i social
diferent
de la que hi havia al camp.
Els ciutadans
no havien de retre
homenatge
a cap senyor feudal
perquè depenien directament
de l'autoritat del rei.
Aquest,
generalment,
els concedia
uns privilegis especials
que regulaven
el funcionament
del cobert de la ciutat,
els drets dels habitants
i les obligacions
d'aquests
envers el monarca.
La població urbana
era molt diversa,
els homes i les dones
pertenien al poble
i, a diferència
de la noblesse
i del clergat,
no tenien privilegis.
Des d'un punt de vista
social i econòmic
eren, però,
molt diferents.
A la ciutat
vivien els grans burgesos,
persones que es dedicaven
al comerç internacional,
un comerç internacional
entre cometes
perquè Amèrica
encara no havia estat descoberta
i on trobem
tres zones d'influència.
Per una banda,
el Mediterrani,
connectant principalment
les costes
de la península Ibèrica
i també d'Itàlia,
amb Orient,
amb Egipte,
amb Constantinople,
etc.
L'Atlàntic,
recordem que Amèrica
no havia estat descoberta,
però el comerç atlàntic
hi havia
tot a prop de la costa.
I després,
per últim,
el Bàltic
o el del Mar del Nord,
una tercera àrea
de comerç internacional
on per aquesta època
s'havia creat
la Hansa,
que era una
confederació de ciutats
amb interessos comuns
comercials.
I, doncs,
ho comentàvem això
pel fet
d'explicar
als grans burgesos
que havien fet
grans fortunes,
grans dies
a aquest comerç internacional.
També hi havia
banquers i rendistes
que eren
antics comerciants
enriquits
que havien invertit
els dinets
en la compra de terres
i de cases.
A continuació,
hi havia la petita burgesia
formada pels comerciants,
pels botiguers benestants,
pels mestres artesans
dels oficis
més distingits
i pels notaris,
advocats,
metges i hipotecaris.
Formaven tanmateix
els grups
de la població urbana,
els artesans
de diferents oficis
i, en general,
els treballadors manuals,
el que coneixem
com el poble manut.
Les persones
d'aquest
darrer grup social
vivien humilment
i en èpoques
de males collites
eren víctimes
de l'encariment
dels preus
dels productes alimentaris
i eren les primeres
víctimes
de qualsevol tipus
de mal tràngol.
A més dels grups
socials esmentats,
a la ciutat
hi havia nombrosos
religiosos,
capellans,
frars,
monjos,
monjes,
etcètera,
captaires que vivien
de la caritat
de la gent
i de l'església
i també un petit grup
reduït d'esclaus
encara.
A moltes ciutats
europeus
hi havia també
una presència important
de comunitats
jueves
que, generalment,
vivien en uns barris
segregats
i tenien poca relació
amb la resta
d'habitants
de la ciutat.
La majoria dels seus membres
eren artesans
molt actius
però alguns dels més rics
se'ns dedicaven
a altres oficis
i eren prestadors
de diners,
recaptadors d'impostos
o metges
i moltes vegades
eren el cap
de turc,
eren els que
carregaven totes les culpes
sobre tots els mals
possibles
de la societat occidental.
Sí,
els prògoms
que un dia
també podríem parlar-ne.
Arribava la pesta,
qui tenia la culpa?
Els jueus.
Arribava
qualsevol cosa
que fos dolenta.
sempre eren els jueus.
Escolta,
has dit
que ja no depenien
dels senyors feudals,
la gent que vivia
a les ciutats.
Qui governava
aquestes ciutats?
Doncs per finalitzar
explicarem això.
Gobernava la ciutat
l'Alta Borgesia
que constituïa
el denominat
Patricia Turbà.
És per això
que amb relativa freqüència,
especialment
en èpoques
de crisi econòmica,
esclataven avalots
i insurreccions
de grups socials
més desvalguts
que demanaven
una baixa dels preus
dels productes
de primera necessitat
i poder participar
en el govern
de la ciutat.
És a dir,
tota la gran Borgesia
la que dominava
els comerços,
el comerç internacional
de productes,
etcètera,
s'havia constituït
al voltant
del Patricia Turbà
i era qui dominava
el govern de les ciutats.
Però tot això
ja és una altra història.
No en vinguis
amb històries
Curiositats
Les nostres curiositats
de la història
ens porten avui
cap a Mònaco,
un punt també
que aquests dies
està d'actualitat,
ja que
Reyniero es diu?
Reyniero III,
crec que es diu.
Està
els seus darrers dies.
Però parlem
dels orígens
de Monte Carlo,
de la ciutat.
L'any 1863,
l'home de negoci
francès François Blanc,
va obtenir
una autorització
del príncep de Mònaco,
Carles III,
per a construir
en un desolat penyal
del Principat
un casino de joc.
En honor
al monarca,
el casino
rebé el nom
de Monte Carlo,
tot separat,
que més endavant
es convertiria
en Monte Carlo,
el que coneixem avui en dia.
Fins aleshores,
el Principat
era un punt
totalment incomunicat
amb la resta d'Europa
i desconegut
en la geografia mundial.
Però gràcies al joc,
passa a ser,
per iniciativa
de l'empresari francès,
un dels més importants
focus d'atracció,
de turisme,
de qualitat
de tot el món
i també segurament
de blanquets de diners
com passa actualment
a Marbella.
Com passa actualment,
sí, sí.
I després seria conegut
ja al món
de la premsa rosa.
De la premsa rosa.
Això també és una altra història.
Què faríem sense Monte Carlo?
Vaja.
No en vinguis amb històries.
La nostra història.
Avui a la nostra història
on anirem
hasta el barri del Serrallo
per parlar
d'un dels edificis
més emblemàtics
d'este barri
que és l'església
de Sant Pere del Serrallo.
És un edifici
bàsicament construït
en pedra,
encara que en algunes parts
mostra totxana
i és de reduïdes dimensions.
Gairebé podria semblar
una ermita, no?
Va ser projectat
per l'arquitecte
Ramon Sales
i Ricomà
l'any 1878
i es va inaugurar
pel dia de Tots Sants
de l'any 1880,
o sigui,
dos anys després.
Per accedir-hi
trobem
vuit escales de pedra
en forma semicircular.
El portal
i la finestra superior
estan molt proporcionats
i el rematament
de la façana principal
és de forma triangular,
sense la base,
i en el seu vèrtex
hi trobem
una creu,
una creu que està mutilada,
segons diuen,
per efecte
d'un dels bombardejos
de la Guerra Civil.
En aquesta façana
es combina
la pedra
de masoneria
amb els carreus
treballats
que marquen
els elements.
Els laterals
i els contraforts
queden a la vista.
És en general
un conjunt
molt harmoniós
amb una perfecta
combinació
de materials,
masoneria,
pedra treballada,
totxana,
vitrieres...
Les obres
de l'església
van costar,
segons apareix
el pressupost,
19.960
pessetes
i 3 cèntims.
És,
sens dubte,
l'edifici
més representatiu
d'Ensales
i Ricomà
al Serrallo,
ja que el mateix
arquitecte
n'hi va vestir
molts més
entre els anys
1870
i 1926.
Aquella petita
església
neogòtica
va ser projectada
amb tota mena
de detalls,
tant l'església
com la sacristia,
la casa rectoral
i l'escola
d'infants,
que són edificis
que va ser
que el mateix
arquitecte
anexos
a l'edifici
principal
de l'església.
les obres
van ser adjudicades
al contratista
Pau Castellà,
al qual
se li va otorgar
probablement
l'escriptura
corresponent
durant la primera
meitat del mes
de maig
de l'any
1878.
El lloc
que va ocupar
a l'església
havia estat
anteriorment
el fortí
de l'antiga
bateria
del Francolí.
Tot i que aquell
vell fortí
va ser enderrocat,
els seus grans
fonaments
van ser aprofitats
per aixecar
damunt
la nova
iglésia.
Si us fixeu
en la petita
placeta
que hi ha
a un lateral
del temple,
encara podeu
contemplar
una part
del mur
d'aquell fortí
exercint
de fonament.
Sens dubte
el fonament,
sense la presència
dels del fortí
militar,
haurien
constituït
el problema
tècnic
de més difícil
solució,
tenint en compte
la proximitat
de les aigües
i el nivell
de la zona.
Avui portem
unes quantes notícies.
Sí.
A veure què ens portes
avui.
Jo vinc bastant
desinformat
aquesta setmana.
Desinformat,
ja t'informo jo,
no et preocupes.
Si vols comença
sempre una exposició
que hi ha a Barcelona.
Aquesta la conec.
Barcelona o l'exposició?
No,
l'exposició.
El Caixa Fòrum.
El Caixa Fòrum,
a l'Avinguda Marquès
de Comilla
és número 6,
una exposició
anomenada
Turner
i Venècia.
Turner
és un dels
més importants
paisatgistes
britànics,
sobretot
de la primera
meitat
del segle XX,
que va dedicar
la seva vida
a captar
els canvians
jocs de llum,
de color
sobre l'aigua
i que
aquesta exposició
se centra
sobretot
en la seva obra
que va fer a Venècia.
Són representacions...
El motiu principal
és Venècia.
És Venècia.
La ciutat de Venècia.
La ciutat de Venècia
doncs
en diferents...
Vista
de diferents angles,
en diferents...
Perspectives,
sensacions,
etcètera.
Perspectives,
en llum,
en dies
de més llum,
de menys.
Per a la gent
que li agrada
l'artista
penso que és una bona
oportunitat
perquè al nostre país
no crec que hi hagui gaire obra
del senyor Turner
als museus.
Bàsicament està a Londres.
És una bona oportunitat
per aproximar-se
al Turner.
Encara que a mi
hi ha dues persones
que no me l'han recomanat gaire.
Però clar,
són gent que ja havia vist
l'obra anteriorment.
No ho sé,
potser és un artista
que es fa una mica repetitiu,
però no ho deixa,
deixa interessant.
Molt bé, seguim.
Després tenim una altra notícia
que m'ha sobtat,
és una mica curiosa,
i és que un arqueòleg
d'aquí de Tarragona,
el senyor David Bea,
té muntada una empresa
de gestió de patrimoni
antic,
anomenada Màrmara,
i al local
on s'ha de emplaçar
l'oficina d'aquesta empresa,
a la plaça Ripoll,
a la Parra Antiga,
fent unes obres
per abaixar el terreny,
s'ha aparegut
una premsa
i un cub de vi,
sembla ser del segle XIV o XV.
I això t'ha sobtat?
Sí, no?
Encara et sobta,
que de sobte...
No que apareguin coses
baix de Tarragona
que n'apareixen
quasi sempre,
però sí que sigui
un arqueòleg
i una empresa
dedicada a la gestió
del patrimoni antic,
a la seva pròpia casa,
a les seves obres.
Sí, a les oficines.
Sembla ser que ho aprofitaran,
que ficaran un cristall
i que se podrà...
Sí, només faltaria
que una empresa
que es dedica
al patrimoni històric
ho destruís.
Que ho destruís.
I a part també
els han aparegut
uns arcs mijavals,
interessant.
Molt bé.
Després també,
si vols,
parlem d'un llibre
que es diu
Parets que parlen.
Un llibre
del fotògraf
Cristóbal García
on fa un recull
del que anirien
semblar
els exemples
més interessants
de grafiti
de Catalunya.
I apareixen
molts exemples
de Reus
i de Tarragona
que també
és una bona manera
d'apropar-se.
i apropar-se
a un art
que moltes vegades
potser
més de carrer.
Sí,
que moltes vegades
potser no reconeix prou.
La gent ho veu
una mica
com una pintada.
Sí,
com una pintada.
Hi ha pintades
que no tenen gaire
valor artístic,
però totes les obres
que apareixen aquí
realment sí.
És el primer número
de la col·lecció
de les arts
que ha editat
Pragma Editions,
que és una editorial
de Reus.
Recordo que es diu
les parets
que parlen
del fotògraf
Cristóbal García.
D'això també
hi ha publicacions
mensuals
que treuen
excel·lents fotografies
de ciutats
de tot Europa.
I per últim
una notícia
que ens parla
de les bombes
que no van esclatar
de la Guerra Civil
que encara
que simplement
tira
han passat
si no recordo
malament
este divendres
farà 66 anys
que es va acabar
la Guerra Civil
i encara l'any
passat,
l'any 2004
es van desactivar
1.045 bombes
de la guerra
a totes les altres.
L'any passat?
En un any?
Sí,
i la xifra no baixa
sinó que es manté
a la volta
de les 1.000
bombes
o sigui
unes 3-4
per dia
en part
és degut
a que s'estan
obrint
noves construccions
es fan noves urbanitzacions
les ciutats creixen
es troben
i llocs
que no s'havien remogut
apareixen
i aquestes bombes
esfloten
no esfloten
aquestes bombes
els artificiels
de la Guàrdia Civil
tenen sorpreses
n'hi ha alguna
amb sorpresa
segons
explica un membre
del TEDx
que a principi
dels anys 90
van trobar un mortè
una granada de mortè
a Girona
i al d'explosionar-la
no va explotar la càrrega
no hi havia càrrega explosiva
sinó que estava plena
de panfletos
de propaganda
destinats
a minar la moral
de l'enemic
sí, de l'enemic
molt bé
i curiós
i a tres minuts
de les 9 del vespre
el Manel també ens vol parlar
d'un llibre
per finalitzar
no m'hi hagués una història
avui no és una novetat
no, però sempre
una bona lectura
recomanada
sí, ja fa gairebé
70 anys
que està publicat
en esta cara
estem parlant
de
La esperanza
de l'André Malró
este
home polifacètic
francès
polític
escriptor
una mica aventurer
bastant aventurer
i potser també
una mica
fantasmeta
potser
potser s'ho va inventar
una mica la seva vida
no ho sé
el que sí que és ara
és que va escriure
l'any 37
una novel·la
anomenada
l'esperança
que és realment
una gran novel·la
parlada
sobre
el primer any
de la guerra civil espanyola
que ell va viure
va lluitar
en una esquadrilla
d'aviació
és realment
una gran novel·la
en quin bàndol
tot s'ha de dir
a Republicà
el bàndol
s'ha de deixar clar
és una novel·la
una mica difícil
de classificar
formalment
per la riquesa
de mètodes narratius
en parts que
constitueixen
gairebé
cròniques periodístiques
de fets
del principi de la guerra
i d'altres
que es corresponen
més bé
amb el que podria ser
una novel·la psicològica
inclús filosòfica
ritmes trepidants
narratius
pròpiament cinematogràfics
frenats bruscament
amb llargues converses
on Malró
es posa
tot el seu pensament
polític filosòfic
a l'esperança
encara trobem
l'autor
proper al comunisme
del que després
se separaria
de fet
va ser ministre
de cultura
durant
el general de Gol
als anys 60
però criticant
això sí
els fonaments teòrics
del bolxivisme
i també
de l'estalinisme
que imperava
en aquells moments
de la Unió Soviètica
comença el 19 de juliol
d'una manera
molt peliculera
un home
que està
en una estació
de tren
un treballador
dels ferrocarrils
i que va
trucant
a les diferents
estacions
per veure si
estan en control
republicà
i sent una
contada
l'abast
de la rebel·lió
i clou
a principis
de l'any 37
amb la victòria
republicana
de Guadalajara
i quan
segons l'autor
la república
encara tenia esperàncies
de redressar la situació
i guanyar la guerra
cosa que al final
no va passar
molt bé
l'esperança
d'André Malró
publicat per Càtedra
en aquest cas
de Càtedra
crec que deuen haver-hi
molt bé
doncs arribem
al punt final
del nou
vinguis a mi històries
avui el control tècnic
el Lluís Comas
i Manel
fins la setmana que ve
d'acord
adeu
el riotge del temps
s'avança
i el pèndol de la història
continua funcionant
ens veiem
la propera setmana
a
No em vinguis amb històries
a Tarragona Ràdio
i el pèndol de la història
a Tarragona Ràdio
i el pèndol de la història
Fins demà!