De les 4 i fins a dos quarts de 8, ja tardes, Tarragona Ràdio.
Quan passen dos minuts del punt de dos quarts de 7, tornem a parlar ja tardes sobre la mostra de Teatre Jove.
Els protagonistes aquesta setmana, concretament demà, a partir de les 10 de la nit, si no m'equivoco, al Teatre Metropol, es diuen...
Grup de Teatre Vis de Benadi, estan relacionats amb l'Institut de Secundària Martí Franquès i tenim alguns dels seus protagonistes aquí amb nosaltres.
Jo crec que ens pot servir una mica de maestres cerimònies, l'Edu Vizcaya, que ja el coneixem. Edu, bona tarda.
Hola, bona tarda. Doncs sí, mira, som al grup de Teatre Vis de Benadi, d'aquí del Martí Franquès.
I, bé, com ben has dit tu, fem una obra de teatre demà a la nit, a les 10 de la nit, m'assembla que és.
I, bé, jo no soc un dels protagonistes, sinó els que són aquí, no, que són el Lluís, a part d'altres personatges, no?, que no han vingut avui.
I l'Eli, i una part molt important, que és la direcció, que és la Marina Vidal.
Jo també col·laboro com a ajudant de direcció, podríem dir.
I, bé, doncs això és el que hem vingut a presentar una mica el que farem.
Ja ho veieu, la Marina, i Marina, explica'ns una miqueta, l'Institut Martí Franquès, fa temps, no?, que esteu amb això del teatre, organitzant aquestes mogudes?
Sí, bé, el Martí Franquès fa molts anys que fem teatre, gràcies a la Mercè Cerdà, que és la qui ho porta des de fa un munt d'anys.
I, de fet, la mostra de teatre jove va ser una iniciativa que va aparèixer a partir del Martí i de la Mercè per intentar, doncs, promocionar el teatre jove aquí a Tarragona.
I la veritat és que, si nosaltres portem molts anys ja en aquestes mogudes...
Des del 1985, me sembla, o sigui, aquest any és el 20è.
Aquest any és el fem 20 anys o 21, 20 anys.
Però vosaltres ja no esteu des de l'Institut?
No.
Tant l'Edu com tu...
Vam estar, però...
Ara ja ens han fet fora.
Sí, sí.
Però, vaja, esteu encara vinculats a el que és l'aula de teatre.
Sí, el que vam ser va ser exalumnes els dos i després, bueno, mentre érem alumnes del Martí Franquès, érem del grup de teatre i després, quan vam sortir de l'Institut, doncs, hem seguit vinculats.
La primera vegada que us dediqueu a la direcció?
I, bueno, en el meu cas és la segona vegada, però com a ajudant. Marina porta tres anys, potser o quatre.
Aquest és el tercer, sí.
Però, bueno, també ha dirigit altres obres amb nens més petits, perquè, clar, hi ha diferents edats.
Toquem també els de l'ESO.
Portem els nens més petits i després el grup dels més grans, que és el que porta a l'obra al Metropol.
I, aleshores, bueno, de grups petits ja fa un munt d'anys que em porto i de direcció és el tercer any.
Déu-n'hi-do, no paran de sorprendre't, suposo, de trobar problemes a cada...
Sí, bueno, alegries.
Alegries més que problemes, almenys amb això és el que em quedo quan acabo.
Per tenir forces.
Per tenir forces l'any següent.
Lluís, Lali, què tal són la Marina i l'educ com a directors?
Ui.
Bueno, la Marina, a vegades...
No, és...
Ui.
No, no, no, no.
Però a vegades quan s'ha de ficar dura es fica, però això ja està bé, perquè si no es desorganitza tot i llavors no es porta bé.
Però sí, sí, els dos són molt bons.
És que quanta gent formeu aquest grup dels que actuareu demà, vaja?
Els que actuem demà, dotze, i això és difícil de portar perquè has de preparar tots els personatges i...
Sí, sí.
Bueno...
Lluís?
Sí, som bons directors i tal, perquè ho fan molt bé, la veritat tenen bastanta experiència i tal,
i la Marina moltes vegades se fica sèrie i tal, però és necessari i...
No sé, penso que ho fan molt bé.
Esteu preparats ja per l'estrena de demà?
No.
Qui té més nervis, els actors, les actrius, o vosaltres que esteu al darrere una mica amb la responsabilitat?
Tots igual.
Home, jo tinc molts nervis. Ells no ho sé, però també perquè és com si fos la responsabilitat, suposo.
Què, heu previst un apuntador? Algú que estigui darrere el taló allí xivant les frases?
No, no, això és una de les coses de la gran política d'Avis de Benadi, que és mai fer servir apuntadors, o sigui, mai.
No n'hem fet servir, bueno, suposo que potser algun any, ara no sé, la Mercè potser em mata si dic això,
però que jo sàpiga fa 10 anys que conec el grup de teatre intensament i mai hem fet servir un apuntador.
Bueno, sí, una vegada m'assembla que va a una Grècia, sí o no?
Però era un apuntador, era un traductor, perquè nosaltres parlàvem en català i la gent era grega.
Que el meu coeficient no arribava a apuntar.
No, és veritat, però aquest estava bé perquè si t'equivocaves no passava res,
perquè com que t'ho traduïen al grec ja podies dir qualsevol cosa, la gent no, tampoc t'entenia.
I el problema el tenia el pobre traductor, no?
Sí, sí, bueno, no, perquè ell tenia el paper i només llegia.
Bé, així si t'equivocaves és igual.
Sí, i abans tu podies dir qualsevol cosa que ell ho llegia bé, llegia l'obra original i tal com era.
Déu-n'hi-do, és una mica potser la representació més així extraordinària que heu fet, aquesta de Grècia?
Sí, bueno, això va ser una cosa que va passar amb un d'anys, fa un d'anys ja, eh?
Quan la Marina era jove.
Quan jo era jove, encara.
Quan actuava i no dirigia.
Quan actuava, sí, sí, i va ser una cosa molt extraordinària,
perquè va donar la casualitat que feia m'antiga una de Sòfocles al Martí
i aleshores, doncs, per un seguit de... un moviment de fils que va tenir la Mercè i altres professors de l'institut,
doncs vam aconseguir fer una mana d'intercanvi amb Grècia
i vam anar allà i vam fer l'obra, però va ser divertit, no?
Perquè va ser complicat, però divertit també.
Doncs parlem ara de l'obra que veurem demà a les 10, al Teatre Metropol.
Nascuts culpables de... Peter...
Impronunciable.
Sí.
Sikrovski?
Sí, una cosa així. T'ho donem per bo.
D'on és? D'on és aquesta dona?
No, aquest senyor, bueno, és jueu, vale?
I aleshores, bueno, ell d'alguna manera no va viure directament
en el que són els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial,
però com a jueu que era, evidentment, la seva família sí, està plenament implicat.
Expliqueu-me com heu triat aquesta obra, Nascuts culpables, d'on va sortir la idea?
Bé, això és... Bàsicament és que nosaltres llegim diverses obres i aleshores n'escollim una, la que més ens agrada o així, ens l'anem passant i a mi, quan em va arribar aquest text a les mans, doncs la veritat és que el vaig llegir i em va agradar moltíssim. Em vaig quedar enamorada.
Però sembla, almenys per la temàtica, ja hem apuntat aquí el nazisme, no?, que és una temàtica prou greu.
Jo no sé si va sentar bé això de dir, no, no, no, fem una comèdia, fem un text sobre el nazisme.
No, perquè primer, o sigui, la gràcia que té per mi aquest text és que, i per tots, bueno, tots hi hem trobat la mateixa gràcia,
que és que parla del nazisme però d'un punt de vista diferent, no?
I és un tema que està, a veure, que està plenament en moda, perquè el nazisme és una cosa que encara ens ocupa a tots els europeus, vull dir que...
És una cosa que encara que sigui històrica, avui en dia tenim molts exemples de nazisme al món, desgraciadament.
I la veritat és que no ens va fer por perquè fos una tragèdia o perquè sigui bastant dramàtica.
Ens va fer por perquè és una història real i això sí que fa por.
A més, aquesta obra el que fa és deixar oberta.
Quan acaba l'obra, dona temps a pensar, no?, que tindre la teva idea, reflexionar.
És com una exposició i cadascú treu la seva conclusió.
Lluís, Leli, expliqueu-nos una miqueta l'argument sense desvetllar del tot.
Evidentment, al final no el volem, però...
No és que sigui un argument en principi, en ús i final, saps?
Són diferents entrevistes que l'autor va fer a fills i nets de nazis, sobretot, i a algun jueu també.
Llavors són els testimonis de cada entrevista.
I cada personatge té la seva opinió sobre el que van fer els seus pares o els seus avis.
Llavors veus gent que està a favor, gent que ho critica totalment, no sé, hi ha molts punts de vista.
Sobretot la neutralitat de l'autor i, com han dit ells, el bo d'aquesta obra és que deixi el final obert perquè tu opinis sobre el que acabes de veure, que són testimonis reals.
Una obra, doncs, de recent, de recent escriptura, bueno, aquestes entrevistes no és una obra de ficció, pel que dieu.
No, no, no, què va?
És verídic, eh?
Això és un... Sí, o sigui, aquest senyor es va dedicar a fer un seguit d'entrevistes, com molt bé deia l'Eli, a fills, a descendants dels que havien estat protagonistes del nazisme i la Segona Guerra Mundial.
I, aleshores, ell va entrevistar, sobretot, a fills d'antics nazis, interessant-se per com vivien aquesta gent, no?, amb el fet que els seus pares fossin, doncs, o criminals de guerra o, simplement, fans del nazisme.
I, aleshores, el que va fer Mo Ma Teatre és una adaptació d'aquests textos, que és el que nosaltres hem agafat per fer l'obra.
Vull dir, nois, ell en va fer bastantes més d'entrevistes, això ja és una selecció.
I són entrevistes, doncs, que ens expliquen com aquesta gent...
Bé, el títol de l'obra és molt descriptiu, no?, nascuts culpables.
Aquí sí que pren partit una mica.
Evidentment. En el sentit que cadascun d'ells es creu nascut culpable, però fins i tot els que estan a favor o no reneguen dels seus pares,
han de carregar amb el pes de la culpabilitat.
Encara que ells no la sentin, la societat, per dir-ho d'alguna manera, la va carregar sobre els seus pares i ara rau sobre ells.
I aquesta és la...
És a dir, el teatre és molt emotiu, no?, però quan tu parles i no només representes un personatge,
sinó que tu parles en paraules d'una persona real, que a més a més està passant per tot això,
doncs és el que jo crec que és el que fa més dura aquesta obra, tant per treballar-la com a personatge,
com per dirigir-la, com per l'espectador també.
Bé, feu-ho. Quin personatge teniu vosaltres dos?
I que no sap qui parla.
Jo faig un noi que té 38 anys, es diu Rainer, i és comunista, té una germana que no renega del tot de son pare.
Son pare va ser un peix gros dels nazis, i ell és com comunista, però més aviat per estar en contra de son pare,
no perquè, no ho sé, realment ho pensi, bueno, això has de veure l'obra i entendre-ho tu mateix,
però és, no ho sé, mostra la seva opinió sobre son pare i tal, i està totalment en contra.
El meu personatge és totalment contradictori, és jove, té 19 anys, i és una persona molt orgullosa,
molt enèrgica, i que no té por a dir el que pensa, i més aviat no està a favor, però, o sigui, no ho critica,
i, en tot cas, creu que l'han de deixar en pau perquè el que van fer, en tot cas, el seu avi és,
doncs, ella no en té cap culpa i no entén per què han d'estar, han de ser els culpables, o com diu...
Els ascendents.
Els descendents, sí.
Molt bé, hi ha algun, suposem, vaja, jo m'imagino que hi ha un personatge central, que és aquest entrevistador,
el que seria l'autor, que aquest deu sortir al llarg de tota l'obra?
No, és que no existeix.
Són com a monòlegs.
Aquest surt al final. L'entrevistador només surt a l'escena final.
Per tant, són com a trossets de monòlegs.
Sí, el que són és el... O sigui, per nosaltres, qui entrevista en aquest moment és el públic.
És a dir, els personatges tracten el públic com si els estigués fent ell mateix l'entrevista.
Són reflexions. Hi ha diàlegs, també, perquè, evidentment, no surten tots sols,
perquè també tenim uns personatges molt interessants, que són una parella,
que ell és jueu, i ella no, ella és austríaca, filla d'un nazi,
i en aquest cas, doncs, hem triat que, bueno, l'Edu i jo vam decidir que l'entrevistador només sortís al final,
a l'última escena, però mentrestant és el públic. Qui pregunta?
Quants personatges, quants sketchos, diríem?
Set escenes.
Set escenes.
Algun personatge, allò, fort, de dir, ostres...
Hi ha uns quants, uns quants de fort.
Déu-les, aquest és el que li ha caigut al damunt.
Sí.
Que no creus, no?, que hi ha persones així?
Això, això, això que diu l'Edu està molt bé. Ens ha passat, ens ha passat estar sentint,
estar a l'assaig i pensar. Per un moment, clar, se te'n va una mica així al cap i dius,
bueno, soc a teatre, i això és una obra de teatre, però hi ha un moment que la gent ens quedàvem mirant
i pensàvem, ostres, això ho ha dit algú de veritat, hi ha algú que pensa així.
I hi ha algun personatge que fa molta por.
Molta por.
Molta por que hi hagi gent que tingui aquesta classe d'idees al cap, sí.
El personatge de l'Eli una mica, fa por?
L'Eli fa una miqueta de por.
Però encara hi ha un personatge.
L'Eli és en plan un futur que no s'espera, així, una mica gris,
però hi ha algun personatge, sobretot un, estem pensant tots en el mateix.
L'Elena.
L'Elena.
L'Elena.
Que aquest, aquest sí, aquest bonient.
Quin paper fa, diguéssim?
De metge.
Una metgessa.
Metgessa, baixa, sí.
És filla o neta?
Filla d'un nazi, d'un metge, també.
I aquest personatge, suposem que sí que...
Diguem que està absolutament a favor del que va fer el seu pare.
Però això per mi no és el pitjor del...
O sigui, el pitjor, a veure, tothom s'hi haurà de pensar el que vulgui, no?
Però per mi no és el que fa més por.
El que fa més por és que no només pensa que el que va fer està bé,
sinó que creu que si us repetíssim, doncs...
Potser diu ella que algun fallo va tenir el nazisme,
però que, a baix, en general, és una idea aplicable al futur
i millorable, no?
I és...
Parla sobre la raça i...
Sí, sí, té unes opinions molt...
Té frases d'aquestes que et deixen bocabadat.
Per exemple, diu que...
O sigui, experimentar amb persones
és la base de la supervivència dels altres.
O sigui...
Troba com...
Sí.
Bueno, a mi...
Té una frase que m'impacta molt de l'Helena,
que és que diu que el seu pare creia
que la vida no tenia el mateix valor en les persones,
en totes les persones.
I ella ja està plenament d'acord
en que això no té per què ser així.
Veig que és una obra, doncs, molt equilibrada,
que tot i tractar el tema del nazisme,
que és un tema allò que...
Bueno, normalment és una balança, no?
Cap a un costat, cap a l'altre,
aquí queda molt equilibradet,
perquè hi ha testimonis de tot tipus.
Sí, la idea és el que molt bé deia l'Edu.
O sigui, és que la gent, quan vegi això,
és una mica un manifest
per veure que la història no és una cosa que passa,
sinó que és una cosa que...
No és que ens persegueixi,
és que és aquí perquè nosaltres l'escrivim cada dia.
A nivell interpretatiu,
Lluís, l'Eli, què és el que més difícil se us fa?
Dir segons quines frases, posar-vos seriosos...
Sí, a mi, per exemple,
jo soc més aviat tímida, val,
i el meu personatge és molt xulo, molt.
I, per exemple, el monòleg l'acaba dient
que si m'agrada algú, jo m'agrado.
I, val, és molt...
I, clar, t'has de ficar molt en el paper
i dir coses, per exemple,
com que li agradaria ser un jueu
per tal com els tracten ara,
o sigui, que són les víctimes,
després parla de la diferència racial, val,
i, o sigui, critica, no sé,
i, clar, això és difícil,
però si et fiques en el paper, no sé,
l'entenc, bueno, no l'entens, però...
S'ha de ficar, ella s'ha de ficar,
en el paper, perquè ja digues que...
Bueno, a mi el que més em va costar,
sense cap mena de dubte,
i, de fet, encara la Marina
encara m'ho repeteix a les hores de teatre,
és controlar la ira en els moments de parlar,
perquè el meu no és exactament un monòleg,
sinó que és un diàleg amb la meva germana,
i hi ha moments que el meu personatge s'enfada
o li crida a la meva germana,
i és molt...
Vaja, té una complicació,
enfadar-se dalt d'un escenari és complicat,
i que s'enviu real és més difícil.
Però en quin sentit?
Que és exigerat?
Doncs, és que, en part, el nostre personatge,
bueno, el meu personatge,
sembla que s'ho tingui una mica preparat, tot això,
i llavors, quan va allà dalt,
sembla com si ja ho tingués planejat,
que s'ha d'enfadar,
i has de trobar l'equilibri,
i és una mica difícil.
Déu-n'hi-do, escolta, que us veieu encore,
això no els hi hem demanat,
no els hi hem demanat prèviament,
us veieu encore de fer un trosset del vostre personatge,
o com ho portem?
Sí, bueno...
Sí? Va, aquí s'atreveix.
Que consti que no els hi hem demanat prèviament,
aquesta vegada, i per tant...
Leli, quan vulguis.
A veure si m'entens.
Jo no sóc racista,
no tinc res contra els veus,
tant me fa.
Però saps?
A vegades, m'agradaria ser un pobre jueu.
Bé, ara, abans,
pots tenir clar que no.
Però avui,
compassió per tots costats,
són sempre la gran víctima.
Em clavarien els diners pel cul
de tan carreg de consciència,
i tindria les portes obertes de bat a bat.
Reparaments?
Qui ens va ajudar a nosaltres?
A quins han de tenir compassió?
Estàs de conya o què?
Bé, ja és més o menys el que ens havia explicat l'Aleli.
A nivell interpretatiu,
ai, a nivell directiu,
vosaltres dos,
Edu, Marina,
com es dirigeix?
11 o 12 persones,
heu dit que sou?
12.
12?
12 persones.
Què és el que costa més?
El que costa més començar.
Però quan de temps fa cosa
que esteu preparant aquesta obra,
tot el curs?
Nosaltres normalment dediquem,
sí,
des de principis de curs.
Bé,
des de...
Després de Nadal és quan ens hi posem més,
i octubre, novembre és quan estem decidint
el que fem i tot.
Llavors,
comencem fent moviments bàsics.
La Marina també m'ha ensenyat bastant
a dirigir.
Ja havia fet alguna cosa,
però afinar molt bé les escenes i coses així
no sabia.
Però bé,
es comença fent els moviments bàsics
i després vas ficant coses,
fixant també els gunges,
turs, coses així,
fins que al final,
fent molts assajos,
s'aconsegueix una bona obra.
Tants com a quants assajos?
Ara,
ja per preparar aquesta estrena,
en quina freqüència assaigeu?
Bueno,
a veure...
Ara dirà,
no,
no,
mai,
mai,
és una cosa que ens surt sola.
No,
nosaltres,
la nostra política també,
és que el teatre per ells
ha de ser un...
O sigui,
s'ho prenen molt en sèrio
i treballem molt,
però normalment fem un assaig setmanal
que és els divendres a la tarda.
Sí que és veritat que
quan ara l'obra la van fer a l'institut
pels alumnes de primer de batxillerat
i ara,
doncs que demà la fem al Metropol,
sí que hem fet més assajos.
Però això depèn,
perquè...
Depèn de l'obra també.
Depèn molt de l'obra.
Com hagi sortit l'any.
Sí,
depèn molt dels alumnes,
també,
perquè,
clar,
l'Edu ja ha començat dient
el que fem als moviments.
El primer que fem és que
esperem que s'aprenguin el paper.
Llavors comencem amb els moviments.
No,
no,
la veritat és que...
A veritat,
això no ho he dit.
Aquest any jo no tinc massa queixes.
No,
ha sortit bastant bé,
no?
Sí,
se'ls han après,
se'ls han après.
No,
perquè,
pobrets,
fan l'esforç.
Bueno,
n'hi ha que són uns vagos
per què negar-ho,
però...
Escolta,
defenseu els companys,
eh?
No,
no,
no.
Aquest any ja dic,
jo no tinc queixes,
eh?
No,
però ara sí que...
És que la Marina a principi de curs
va dir,
vinga,
paper,
si no el tingui,
no comença a fer el...
És que els hi vaig dir així,
vaig dir,
aquí no se prengui el paper,
i jo no faig res amb ell.
És que és el típic,
és el cavall de batalla de sempre.
És veritat.
És el que costa més.
Sí,
però bueno,
i ara algun assaig més
sí que estem fent,
però la veritat és que aquest any
ens ho estem...
ens ho hem pres molt bé,
perquè, bueno,
l'Edu sap que jo soc molt pesada en això
i m'encanta l'organització
i m'encanta saber 15 dies abans
del que passarà i tot això,
llavors,
soc una mica repelent.
Correm-hi tots.
Bueno,
bueno.
Si el fet del surten les coses bé,
ja està bé.
No hi ha problema,
Sí, bueno,
això n'estem convençuts.
A nivell de vestuari,
escenografia,
il·luminació,
què veurem damunt de l'escenari?
Com aneu vestint?
Escenografia és un secret.
Sí.
Ai,
és un secret.
Sí,
perquè ens ha costat
tanta suor i llàgrimes.
Desmuntar-hi.
Però de veritat.
Però hi ha diferents escenaris.
No, no,
l'escenografia és una.
Sí,
vull dir,
no hi ha canvi de...
No hi ha canvi d'escenografia.
És fixa.
Només ens faltaria
haver-la de moure.
Ja seria plegant.
Canvien les llums.
Sí,
hi ha molts canvis de llum,
això sí.
De escenografia,
doncs,
se'ns va acudir
fent un cafè.
A Marina,
Marina se li va acudir.
Bueno,
ell sempre em tira les floretes.
Jo li vaig dir,
he pensat fer això.
Ell pagava el cafè,
i tu pensaves.
No,
aquell dia el vaig pagar jo.
A més a més...
Bueno,
aquell dia me'l devies,
aquell dia.
Sí,
te'l devia perquè,
segur.
No,
jo,
la veritat és que la vaig somiar,
la escenografia,
i vaig agafar,
i em vaig despertar,
i la vaig dibuixar,
i li vaig ensenyar a l'Eido,
li va agradar,
hem canviat alguna cosa,
n'hem afegit alguna altra,
però vaja,
la escenografia és molt...
Us l'heu treballat vosaltres,
l'heu fet vosaltres,
és que pel que dieu,
jo no sé el que és,
no es pot dir,
però sembla alguna cosa
aparatosa,
difícil de fer, eh?
Més que aparatosa és
que no sabíem com fer-la,
però vull dir,
que la gent no s'esperi
que construirem una casa
ni un castell,
vull dir,
quan la veurà la gent dirà,
no?
i per això tanta tonteria,
i no,
poseu-vos-hi un dia a fer-ho,
ja ho veureu.
És senzilla,
dius l'Ali.
És senzilla,
però molt impactant,
molt,
perquè,
o sigui,
és el que té,
la seva simplicitat
és molt foie,
vull dir,
però l'únic que costa fer-la,
però això no vol dir que...
Però el resultat és aquest,
eh?
Per això volem que sigui sorpresa,
no?
Perquè...
És una escenografia
amb significat,
també,
no?
Sí,
és molt simbòlica.
Això volia dir.
Els pocs recursos,
bones idees,
no?
A nivell de vestuari,
com aneu vestits?
Lluís?
Bueno,
porto...
És que el meu personatge
també és així,
una mica com un hippie,
i porta una camiseta,
així,
no sé.
Bueno,
de fet,
el vestuari,
la majoria ens els deixen amics
o companys,
o poca cosa que hi ha
de vist de Benadi,
però,
com que la majoria de coses
ens la deixen els companys,
és,
no sé.
Però, vaja,
no és un vestuari,
és un vestuari natural.
Normal, normal.
Com que són entrevistes
fetes a gent real,
tampoc no...
Són roba que porta
la gent pel carrer,
vaja.
No hi ha res
cap fora de sèrie,
ni coses molt normals.
En tot cas,
no portareu roba vostra,
suposo,
del dia a dia?
Jo tinc una mania
que és no posar-me
roba meva a l'escenari,
perquè llavors
és com si em sentís jo,
no sé,
m'agrada portar roba
dels altres,
on es veu una mica matís,
ell va més hippie,
porta un palestí i tal,
o sigui,
la gent que és més gran
va més
amb faldilla,
amb sabatetes,
i jo, per exemple,
que sóc més jove,
vaig pantalons arrapats,
un polo lacós,
perquè sóc així bastant,
no sé.
No sé.
Molt bé.
Nascuts culpables
del Petr Szigroski?
No ho ha creat?
Digue-li com vulgui,
no ho acabarem de clarir mai.
Bé,
ja ho veieu,
una mirada cap a
el que va ser
el nazisme,
però bé,
molt equilibradeta
pel que ens han explicat
a càrrec del grup de teatre
Vizdevanadi,
que surt del Martí Franques.
Preparant-hi a l'obra
de l'any que ve?
No.
No.
No es faltaria.
A l'estiu,
a l'estiu.
Deixa'ns que acabem.
Però fem dues obres més,
que ja, bueno,
les hem estrenat,
que són Tristany i Zolda,
i el mètode Groundhole
hem fet també,
de Jordi Galteran.
Sí?
Ja està estrenat tot això?
Sí.
Tenim potser
algun bolo més,
parlant professionalment,
no?
Sí,
que l'institut són molt sense.
Cada any en fem tres obres.
Tres obres,
i potser surt alguna més,
alguna així,
i a la tarda de carrer.
Hi ha molta acumulació.
I aquest nascuts culpables
el podreu fer rodar?
Home,
normalment,
nosaltres,
a veure,
la idea és que
som un grup de teatre,
però d'un institut,
i estem treballant amb canalla,
i vull dir,
i llavors sí que,
si podem portar
les nostres obres fora,
i de fet,
normalment,
cada any,
totes les obres
van a fer-se en algun lloc,
ja sigui bé per alumnes
d'altres instituts,
o bé sigui,
doncs,
jo què sé,
l'any passat,
per exemple,
sí que Refugiats,
que va ser l'obra
que van portar
al Teatre Jove,
després va estar,
la van fer al Teatre Magatzem.
Home,
va a una Grècia,
jo crec que aquest any
toca interpretar-la a Alemanya.
Home,
jo no ho faria.
Jo no,
jo no.
Després de tota la polseguera
que ha aixecat
l'última pel·li
de L'Undimienta
de Heller,
que dona una mica
de costat humà
a aquest personatge,
jo trobo que aquesta obra,
suposo que els hi agradaria,
però no a tothom.
Aquí,
jo ja trobo
que no els hi deu agradar a tots.
Bueno,
com a mínim polèmica
i d'aquella
que fa reflexionar després,
Nascuts culpables,
dimecres,
demà mateix,
a les 10 de la nit,
al Teatre Metropol,
amb el grup de teatre
Vist de Banadi.
Lluís, Leli, Marina,
Edu, gràcies.
I la web,
visdebanadi.org.
Ai, sí,
Vineu a la web.
Trobarem fotografies,
una miqueta d'història.
Sí.
Sí?
Que us vagi molt bé demà.
Gràcies.
Gràcies.
Adeu.