El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi...
Ni que ja ha passat el dia, amb l'avi estem a punt de menjar-nos la mona
i de moment hem triat quatre escenaris, no? Recordem.
Els quatre garrofers, la tabacalera, els jardins de la tabacalera,
l'oliva, que anaven els de Sant Ferri i Sant Pau, diu, no?
Ja hem arribat el llorito a beure aigua.
Que diu, allí ja anava el jovent.
Sí, jovent i més gent, doncs, ja de mitja edat, saps com vull dir?
Era un altre ambient, un dia portaves la mona, ja no era tant...
Un dia no es pensava tant a fer la paella d'arròs, ni aquestes coses.
Un dia venies dinat o amb un entrepà?
Sí, o amb la mona, perquè llavors portaves coses ja preparades.
Entrepans i fer regates i coses.
Més que res, ja, en aquests llocs, quan anaven així, per exemple, amb joventut,
hi ha les noies, que també, clar, les noies sempre han sigut molt recatades,
però sempre hi ha un dia que es pot aprofitar, com les tendes per vendre.
Sí, sí, sí.
Cada diada.
L'avi sempre, sempre que traiem el tema del dia de la mona, del dia de Pasqua,
el dia de Pasqua, sempre li ve al cap la picaresca aquella d'or.
No, és que diem, no, i les dones tenen en compte que quan s'ajunten unes quantes,
joves, el que sigui...
Fan mal, fan mal.
No, no, fan mal, es diverteix, ni què diria, es prestava, es prestava, doncs, a riure,
a jugar, es prestava a jugar a coses, per exemple, a agafar la gallina cega,
a un mocador, a veure si endivinaves qui era, clar, quan trobaves, per exemple, una noia,
procuraves abans, no li trobaves el punt flac, de dir qui era, tocaves bastant
els carreteres i els camins, no?
Clar, clar, ja no ho acabo de tenir clar, no ho acabo de tenir clar a mitja hora.
Després, també era bonic perquè llavors, aquests llocs, doncs, a saltar la corda,
era normal, allò, a saltar la corda, però aquest dia les noies, també, com que volien
anar, doncs, de fer el camp, es prestava, perquè aquell dia també un altre comerç que venia
bastant eren els espardenyers, clar, per anar al camp amb espardenyes, clar, doncs,
les noietes, espardenyes, una faldilleta bastant corteta, acostumats a les faldilles
llargues i tot el que sigui, no? Passant corteta vol dir per sota els ginolls.
Fins al ginolls. Fins al ginolls. Molts fins al ginolls.
Però ample, eh? Ample, no estaria teta marcant.
Però a vegades, segons com una miqueta vidonada i tot, saps?
I clar, el ballar, doncs, allò, fer un moviment.
Què passava? Que els homes sempre volien parar. Parar vol dir agafar i rodar, no saltar.
Que així veiem com saltaven les noietes. I clar, i anaven saltant i tu dos anaves
amb la corda anant rodant, però mira, des treies anant rodant la corda.
Se li posen uns ullets a l'avi.
No, no, no. Vull dir que sempre hi ha hagut picaresca per part dels homes, per part de les dones.
La dona sempre més picardia, l'home més innocent, per molt viu que es pensi que sempre,
sempre ha sigut davant d'una dona bastant, bastant.
Si les dones són com són, escolta'm, ja ho vull dir que hi havia el dimoni, no?
Home, Eva, què va fer, Eva?
Ai, Eva, la primera dona dolenta ja de la història.
Home, mira, per a dalt no era dolenta en aquells moments.
I tornant a el que era la mona, digui-hi-m'hi.
I llavors, clar, llavors, agafàvem i portàvem un parer,
aquell parer ja portaven la mona, que llavors més grans les mones no és com ara,
tan adornades, llavors jo que et deia mones rodones amb bous durs,
i altres potser portaven corassons o pastissets,
en fi, omplien i allò feia una espècie de berenar a sopar i ja està.
Llavors, altres colles també s'anaven al Pont del Diable.
El Pont del Diable llavors se passava des de l'Oliva,
hi havia un camí que fes cap al Pont del Diable,
que també estava bastant sol.
i després encara hi havia,
i allà quan el Diable et dic trobaves noies d'altres pobles,
de Constantí, en fi, era un altre ambient també d'això.
I llavors encara hi havia uns altres
que més lluny hi havia la font d'engarrot, que deien.
Amb una roca, hi havia baix com una miqueta de cova,
i baixava una miqueta d'aigua,
i en deien la font d'engarrot.
I allà, clar, aquestes llargues, d'aquesta manera,
era per caminar.
Però el caminar consistia en que llavors
el tornars a fer més viat fosc.
I clar, el ser més fosc,
doncs la gent s'havia d'agafar-se
per no caure ni ens apagar.
Clar, clar, clar.
M'entens?
Clar, la seguretat, sobretot.
La seguretat.
Vull dir que sempre hi ha hagut aquesta cosa de festa.
I clar, que llavors resultava
que a l'home sempre li tocava el rebre.
Per exemple, ara tens que cadascú
va ser oposto i es paga el seu.
Llavors l'home havia de convidar,
i sempre que hi havia una cosa
havia de pagar la cosa.
Però hi havia una convivència,
perquè aquell dia eren les noies
les que feien la festa,
que portaven alguna qüestió de coses fetes a casa.
Ara li anava a dir,
com es repartia això del menjar?
Tu portes això, jo porto allò?
O bé, les noies ja s'hi feien?
Normalment, o anaven famílies o grups.
Clar, el grup de noies, per exemple,
doncs ja s'arreglaven elles la manera de portar.
Aquest dia els homes anaven de convidats.
I si era una família, doncs clar,
parlava també l'àvia, la dona, la filla...
En fi, hi havia els dos tipus d'anar a menjar la mona,
que era una monada el dia que us passava.
Doncs ja està, ja ens hem menjat la mona,
ja tanquem aquí la temàtica de Setmana Santa
amb l'avi Ramon,
però demà el fem tornar per parlar d'altres temes.
Gràcies, avi!