El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba, a dorsos al català.
Avui és un dia important, avui és 15 de novembre i contornarem amb la història que ahir ens va començar a relatar l'avi Ramon.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
És misteriosa.
Ara podríem posar la música del tiborón, allò.
Ahir parlàvem amb el Nàstic.
Escolta'm, mira, parlant tu amb aquest misteri que poses, no cal música de tiborons ni de ballenes.
De ballenes ho he de parlar a vostè i jo.
No, no, deixa'm-ho, deixa'm-ho.
Bueno, escolta, doncs sí, doncs amb la guerra.
Parlem amb el Camp del Nàstic, vam quedar una festa que...
Sí, bueno, amb la guerra doncs vam fer, clar, el gimnàstic es prestava per fer un homenatge, una festa,
amb una que va ser una gran pianista d'aquí Tarragona i llavors vam començar a fer els discursos i un home va començar a insultar amb aquests grans personatges de la guerra.
Però que anava una miqueta malament a aquest bon home.
Deien, deien, deien pel que deien.
I va ser l'excusa, no?
Deien pel que deien.
D'acord.
Li deia que aquest home els estava criticant-los perquè el seu fill estava al front de l'Ebro jugant-se la vida
i no havia dret que aquests jefes estiguin aquí tan tranquil·lament de festa i ells allà d'aquesta manera que no sabia res i que feia temps que no sabia res d'ell i estava preguntant a veure què i com.
I clar, això va portar un rebombori, va portar una miqueta cosa, que allò me'l van treure, que si anava begut, que si hi havia la veritat, perquè sempre saps que alguna vegada...
Diuen que els borratxos diuen la veritat.
Ja ho diuen, els vells i els xiquets sempre diuen la veritat, i els borratxos encara més.
Sí, sí, sí.
Van portar aquesta excusa.
Bé, el cas és que allò es va acabar.
Llavors el gimnàstic, la part de dalt, com si diguéssim de la muralla, doncs eren grades de pedra o el que sigui,
però la part esquerra, que l'entrada a la part esquerra, era tot de fusta.
Era els grades de fusta, el tingnal d'horralita, el que sigui.
El cas és que a la nit estàvem a casa i vam sentir uns espetecs, un espetec, què pot ser això, què és això?
Avui Sant Joan no.
I era que es calava foc, el fusta, i l'entrada a l'entrada, petava.
Llavors, per justificar, van dir que s'havia sigut una colilla, una gorilla, que s'havia sigut coses d'aquestes.
O sigui que no se va parlar ni d'aquell home, ni si hi havia sigut esparsament, ni no esparsament.
O sigui, tothom va creure que podia haver sigut un accident i d'aquí no vam voler a veure.
I el cas va ser que el gimnàstic va quedar sense aquestes grades que hi havia de fusta, que era molt bonic i molt original,
tot de grada, tapat amb horralita...
Deia ser maquíssim.
Molt, molt, molt interessant.
I llavors, clar, també et dic, i a dalt hi havia el xalet aquest on jugaven a tenis.
Que després, amb la guerra, allò ja es va acabar i allí van posar uns grans reflectors perquè a Tarragona la senyora Pava, que dèiem, venia de Mallorca...
Quina és la Pava? Ara és la primera vegada que...
Sí, la Pava perquè quan tocaven, quan s'ha dit tocar la Capona, volia dir que ja venia perill, que venia un d'això de bombardeig cap aquí.
Com que aquí no hi havia defenses, doncs aquest se passejava i va tirar les bombes on va voler, va tirar.
Llavors hi van posar uns reflectors.
I a la iglesia de Sant Joan, a dalt al campanar, van posar una espècie de matralleta o una espècie de canonet de poca d'allòs, però ja...
Que no és suficient per fer soroll.
Aquest ja no anava tan baix, saps?
O sigui que al campanar de Sant Joan, doncs a dalt hi havia aquesta d'això.
Que a baix de Sant Joan, aquella iglesia era l'economato de la CNTFAI.
O sigui que moltes igleses de Tarragona, per exemple, en Sant Agustí era un magatzem, d'on posaven farina, sucre, coses d'aquestes...
Hem de parlar un dia a Vita, l'Extra Perlo, eh?
Que en aquell temps era potser la moreda de canvi que hi havia, eh?
I curiós, perquè si parlant parlant és el que vegi un dia, d'una cosa vaig a l'altra, però clar, lliga o no lliga, però és part d'això.
A parlar d'aquí de Sant Agustí, que era un magatzem, a l'entrada als nacionals, aquell interval que va haver de la retirada amb l'entrada,
doncs la gent s'aprofitaven, com sents veure ara que dius allà, que entren a saquejar i tot el que puguin,
doncs la gent van entrar a agafar tot el que el pugui.
Clar, tot el que intentava haver.
I uns va carregar un sac, que hi havia sangs de sucre i d'això, i uns va carregar-se un sac d'aquestos,
s'ha de carregar a l'esquena i fins a la cara de merceria, i quan arriba el que merceria es va trobar que era sal.
O sigui que sempre hi ha la part...
Home, per fer una mica de peix xalat, tenia, eh?
O sigui que hi ha escenes i coses que quan les expliques dintre la serietat,
dius, sempre hi ha aquella part, cosa...
Jo, avi, és que sap per què ho dic, ara estan fent a Televisió Espanyola, a la U,
a la tarda, una sèrie que es diu Amaren tiempos revueltos,
i que tracta una mica de la banda de la guerra,
que sigui els republicans, els nacionalistes, això, els vermells, eh?
I clar, veus moltes coses que...
Moltes de les coses que vostè m'ha explicat.
No directament, perquè allò teòricament està fundat no a Tarragona, sinó en un altre lloc,
però, clar, dius, allò que dèiem abans d'agafar coses, d'utilitzar les influències...
A mi el que passa és una cosa, i ho dic en sèrio, i ho he dit moltes vegades,
quan em dius, per què no escrius alguna cosa, per què no dius...
Jo aquí explica moltes coses, però no puc explicar-les,
perquè, clar, si no dius noms, sembla que t'ho inventes.
I si dius noms, llavors quedes...
Has de fer-ho amb el permís d'aquella persona, o almenys de la família.
No, i aquella persona no donaria permís.
Per això mateix.
Vull dir, que hi ha una sèrie de coses que són anècdotes interessants a Tarragona,
com van entrar als nacionals, quan en la guerra que dius tu l'Estraperlo,
anècdotes. Per exemple, jo t'explicaré que llavors era petitet, jovenet, vaja, més cara.
Una miqueta, que serien dos o tres anys...
I llavors, al forn, aquells forns, havies d'anar amb una targeta de racionament.
I anaves a un forn, i clau amb un taladro el dia.
Però hi havia forns que ho feien amb un clau.
Bum, fordaven allò amb un clau, i donaven el pa.
Jo sempre anava a forns d'aquells del clau, perquè sortia a fora,
com que el paper no era d'aquest fort, era d'aquest mig satinat,
amb una miqueta de salir-hi l'ungla...
El tornaves a posar a puesto.
El posava d'una forn.
Torna una altra vegada.
Anàvem a un altre forn, si encertaven el forat,
si no encertaven el forat, tenies una altra reacció de pa.
Al forat, llavors jo deia, m'estranya, han fet vindre a mi,
per algú deu ser, m'han enganyat, jo.
i que no pateixis, no pateixis, és igual que...
Tinguï, tinguï, tinguï.
Vull dir que hi ha la picaresca sempre hi ha sigut.
A mi, que tornem demà, eh?
Vale, vale.
Parlem de l'extraperro demà?
Sí, home, molt riu.
O que surti, perquè sempre sortim coses noves, es veient.
Sí, home, sí.
Fins demà.
Surtia a la mar, els nois de Calella feien un cremat.