El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi...
Doncs ja el nostre avi ja el tenim aquí amb nosaltres, avi Ramon, de nou, bona tarda.
Bona tarda.
Avi, s'ho va prendre molt seriosament el que li vaig dir ahir, de quedar-se aquí, eh?
La tendeta de campanya li ha quedat molt molt, eh?
Sí, però passa que a casa, eh?
Després a casa t'enyoren i es pensa que no te'n juegue.
I què passa, llavors?
No, no, a la senyora de l'avi Ramon, que el teníem aquí a la ràdio, eh?
Que ahir li vaig dir que es quedés i sí, va agafar, va baixar el cotxe
i va pujar a una tendeta de campanya, l'ha tingut aquí tota la nit.
No que era broma.
Tranquils, tranquils.
És que ahir demà tenim festa i es nota que hi ha una miqueta d'alegria aquí per la ràdio, eh?
Demà a la Pilarica, no?
Ah, vull la vigilià.
La vigilià de la Pilarica i ves com passa, no saps?
De un lloc com es passa a Saragossa, eh?
Jo no sé on surt tanta gent, passa com aquí per les festes de Santa Tic,
que alguna vegada ho hem comentat, que surt gent de sota les pedres.
Però tanta gent hi ha a Tarragona.
És que passa un costat ple, passa un altre ple.
I saps què passa? Que a Tarragona també hi ha molts aragonesos.
I tant, i tant, i tant. Molta, molta gent.
I el que no és aragones és tossut també, saps?
Això ja estem parlant, te fiques un altre paner, avi?
No, dona, vull dir que tot és una teoria, dona, eh?
Hem de dir que continuem parlant de pintura.
Sí, perquè ahir parlava ell d'aquestes coses.
Però l'interessant d'un pintor, l'interessant d'un pintor, almenys a un punt de vista,
és aquesta lluita interna que té.
I això els hi crea un estil.
Perquè hi ha molta gent que, influenciats per la família, pels amics,
pels que no són amics, que a vegades també diuen el que no els haurien de dir.
Llavors, aquests no són amics, eh?
I llavors què passa?
Que aquell en sec pinta d'una manera.
Veu que pinta aquell de Meritex i copien aquell estil.
Que un altre, no.
Saps, van canviant d'estil segons l'època, segons...
Ara aquell pinta aquell...
I ven quadres, ara i gotes.
Van darrere a vendre quadres.
I no.
El principal d'un pintor és crear-te la teva personalitat.
I això li ha passat a Montaner.
Ara a Montaner vam trobar aquest dia de l'exposició, per exemple,
que moltes vegades van ser sorpresos al veure, doncs,
que continua amb un estil, un estil negre.
Un personal.
Un personal i propi.
Principalment els cels.
Així com que a vegades estic a la lluna,
ell veu que ell mira molt els cels, saps?
És que hi ha molts cels que són meravellosos per pintar, eh?
I els contrastos de color, que ara comentarem, són fantàstics.
Doncs ell es veu que això li entra bastant, eh?
Hi ha quadres amb uns cels molt especials.
Jo no sé si hi ha temporades que són més propícies per pintar.
Jo pensava a la tardor, ara que estem a la tardor,
hi ha cels que són meravellosos, sobretot a la tardor.
quan comença a caure el sol, que hi ha aquells colors,
que si vermellosos, que si aquells blancs,
baratges amb grisos.
Què té el cel?
Bueno, el cel de Tarragona és especial, eh?
I llavors què passa?
Que el que dius tu a la tardor canvia en tot.
Canvia l'estiu, tot és blau i no hi ha cap contrast.
I ara en aquest temps és molt bonic.
No sé si deu ser el clima, el fred i el calor, el que hi ha,
que els cels de postres de sol són precioses.
I llavors, doncs mira, jo sempre m'ha agradat pintar cels.
Això vol dir que o t'aixeques molt aviat per pintar o anem una miqueta tard a dormir.
i quina de les dues?
Doncs tot, també el dematí, també, quan surt el sol és preciós.
El dematí, per exemple, hi ha aquests dies que ha estat així mig núvol i grisós,
pensa que agafes el part d'allà de la rebessada,
perquè hi ha molts dies l'aixecant més aviat,
veus que va uns canvis amb uns núvols, amb un contrast de núvols.
Que sembla que els núvols els hagin pintat.
Però molts d'ells no semblen reals, de los macros que són i ben fets.
M'hi ha alguns que dius, aquí no pot ser que hagin fet cotofluix,
i hagin posat cotofluix, i contrasta amb un blau.
Jo des d'algun lloc del firmament algú ha fet,
oi que maco, mira, podem fer aquest núvol així, així l'han posat.
I nosaltres també hi ha, no?
I agafa aquell color cap al fons, més miqueta que tira de carmí, saps?
Però amb un blau és això.
I llavors veus el contrast, l'aigua amb un reflex i dius, allò ja és un quadre.
O sigui que a vegades no cal complicar-se en fer molt llocs,
perquè només un tros de cel, si el pintor l'estima i sap captar-ho,
doncs aquí està el cas.
Aquí està que el pintor, per exemple, l'artista ha de ser una persona,
no artista perquè fa això i fa allò, allò.
L'artista és captar, captar.
Igual pot ser un ballarín, com pot ser un poeta,
és captar la cosa, interpretar aquella cosa, però amb naturalitat.
viure-la, viure-la.
I llavors, clar, un cel, si el vius, no per fer bonic,
perquè mira, poses blau i això, mira, un cel ja està fet.
No, el cas és que quan veus un quadre...
No és més complicat que això, sí.
No, veus un quadre i dius, ostres, això té vida, té vida.
No cal que sigui una cosa ben...
Dius, aquest ha captat el moment d'aquest cel.
I jo no sé si ha de ser una miqueta memòria fotogràfica.
Comento perquè moltes vegades veus el cel i en aquell moment dius,
això és el que vull pintar.
Però, clar, són fenòmens de cap a volta comença a bufar una mica el vent,
comença a canviar tot i allò que tenies en aquell moment s'ha esborrat.
No és com una persona que l'està dibuixant ni pot moure una miqueta,
però encara continua allà.
O un plat amb fruita, no?
Però després hi ha una altra cosa.
A part dels cels, els paisatges.
Els paisatges també...
Però això deia que tot una miqueta, no?
Un paisatge també, per exemple, segons la distància, té vida, té llum,
té una cosa que si l'artista que pinta ho sent, ho reflexa.
I veus que segons pocs colors, veus aquella cosa, te l'imagines.
Com les marines.
Una marina també, una marina a l'aigua.
En fi, té una...
Si saps captar el moment i tal com és la natura,
amb allòs, i ell, clar, ell més aviat fa paisatges, marines,
saps més aviat, així com altres, la figura, bodegó,
és decoratiu, però la gràcia és el paisatge, la marina,
aquests contrastos que tenen, aquestes distàncies, aquesta llum,
i això és el que dona el nom a un artista.
Llavors, què passa?
Quan veus un quadre, aquest quadre és de...
Aquest és de. Per què?
Perquè aquell artista ha captat aquelles coses d'una manera
que tu veus que ho viu.
Perquè mira, pintar, mira, to'n pinta,
agafes quatre colors, els empastífes i has fet un quadre.
Ja ho sap, avi, que no és tan fàcil, eh?
Ja ho sap, avi, que no és tan fàcil.
No, no, no, no, no.
Fer un quadre, escolta'm, fer un quadre, es facilíssim.
No, és pintar. Pintar és fàcil.
Fer un quadre és molt complicat, eh?
No, no, no, no.
Un quadre agafes quatre colors, es barreges,
i mira quin quadre més decoratiu.
Mira quin quadre això és.
Ara, llavors dir, mira, aquest quadre,
qui l'ha pintat, aquest quadre? Cuidado, eh?
Diuen, aquest quadre, qui l'ha pintat?
Vol dir que allí ja hi ha una personalitat.
Quantes vegades fa un cri, ho fa quatre,
però mira quin d'això més bonic ha fet.
Molt bé, però, cuidado.
Per això és el que li deia, que pintar és molt fàcil,
que difícil és fer un quadre.
I comentant, donar una altra vegada això de...
Una vegada que arribes
a un lloc determinat, quin és el lloc on veus
aquests imatges, aquests paisatges...
Bé, llavors el que és molt important
és el moment oportú,
i no sé, llavors els pintors són molt sensibles,
i t'hi fixes molt en les coses.
Crec que llavors, doncs, no sé,
mires un cel, te'l mires,
i te queda gravat al cap.
I aquí, doncs, llavors,
mires de plasmal el que has vist,
que a vegades és difícil.
I amb l'aigua igual,
és fixat-hi molt, no sé, jo, per exemple,
estàs al serrallo i mires,
i mires els reflexes de l'aigua,
i te'ls mires, te'ls mires,
i veus, veus
cada moment coses diferents,
els colors es veus diferents,
i llavors és important que quan arribis a...
tu a l'estudi,
pugueu fer el que tu has vist,
que aquí és lo difícil.
Doncs no quedes allà?
Dona, mira...
Algunes vegades sí, potser...
Sí, sí, el que passa que avui en dia,
pintar com se feia abans amb els cavallats
i anar a pintar pràcticament es fa poc.
Jo ho he fet a vegades,
mira, tenc unes quantes noies que venen,
i els intento ensenyar la mica que sé jo,
i hem anat alguna vegada a pintar amb elles.
Però és que hauries d'anar sempre
a la mateixa hora,
que la llum estigués igual,
perquè les sombras te varien totes.
Llavors abans hi havia els pintors
que anaven amb els cavallats
i anaven a pintar
perquè no hi havia els mitjans d'ara.
Llavors, clar,
per nassos tenien que anar,
però avui en dia,
les tècniques que hi ha
amb fotografies i coses,
ho fas.
No vol dir que no hi vagis,
jo hi vaig moltes vegades,
però no hi tinc costum.
Per fer l'apunt,
potser les primeres quatre
les primeres quatre pinjallades
o que embrutes el quadre una mica,
sí que hi vas,
però després ho fas a l'estudi.
Perquè és que, si no,
t'haverien les ombres,
t'haveria completament tot.
I també t'ajuda,
comentaves així una mica
la càmera fotogràfica,
també hi treus alguna fotografia?
Sí.
Perquè clar, la memòria moltes vegades
vols que sorti aquella imatge,
vols reflexar-la al paper,
però després,
saps allò,
sembla que la inspiració t'hagi marxat,
que no és ben bé la inspiració,
si no és aquella idea inicial, no?
Sí, no,
la màquina de fotografiar
és una eina que tens avui en dia,
que abans els altres pintors
de les èpoques,
de més darrere,
no ho tenien.
i llavors tenien que anar amb el cavallet,
el que t'he dit abans.
Sí, sí,
jo recordo haver anat
a una de les muntanyes
per allà a Cadaqués,
i ara m'he trobat
una persona allà asseguda,
amb la seva moto,
ja no ni en cotxe,
amb la seva moto,
i allà pintant,
i jo amb aquell típic moviment de cap,
de mirar cap amunt i pintar,
mirar cap amunt i pintar,
i estar hores i hores,
que és el mateix que fas tu,
però ja dins de l'estudi.
Però llavors,
al cap d'un rato,
les ombres s'han variat totes.
I els colors...
I fins i tot el paisatge
ja no és el mateix que tenies a l'inici.
No, no, és que les ombres varien,
però és que varia tot,
es caparia els colors,
t'ho varia tot.
I llavors, pues claro,
abans ho feien,
perquè no els tocava un terremell,
però s'aixecaven
a l'hora que anaven cada dia
i pintaven a l'hora que anaven.
Estava núvol,
i això,
ja no hi ha sombres,
què passa?
Ja no podien anar.
Però el que passa és que
sempre hi ha
anar als últims retocs,
que és el que dona
aquella cosa
que la fotografia
no t'acaba de definir,
la natura, saps?
I això és el mentre,
precisament...
Això és el que després el pintor
ha d'anar...
La fotografia que tens tu al cap, no?
Sí, llavors pensar
que allò,
aquell color que veus d'això,
de la fotografia,
però no,
que allí és,
i és quan llavors
té més vida el quadre.
Alvi Ramon,
Maurici Montaner,
moltíssimes gràcies.
Gràcies a tots.
Adéu-siau.
Que passis un bon dia.
Això no hi anava a dir,
que us anava jo tots dos.
Que demà passis un bon dia,
tranquil·la.
Bona festa del Pilar,
i si coneixeu moltes
Pilariques,
les Pilis,
les feliciteu de part nostra.
D'acord?
Que us farem així de part tu.
Gràcies.
Moltes gràcies.
Tapar la frugel
Quan el català
Sortia a les mans
Els nois de Calella
Feien un cremat
Feien un cremat
Mans a la guitarra
Solien cantar
Solien cantar
Visca Catalunya
Visca el català
Sufona
«Sorien cantar»
Sensei a la guitarra
S Оч